COBDÍCIA

Dedicat a la banda de polítics, banquers i directius deshonestos que com a plaga de llagostes plana sobre els nostres caps, buidant-nos les butxaques per omplir les seves.

Amb la ràbia mal continguda, va tancar la porta del despatx del bisbe i travessà el saló amb passes vacil·lants que, malgrat tot,  ressonaven per tot el bisbat. Era un home robust, d’estatura imposant, rondant la seixantena, que semblava caminar ferit de mort cap al no-res. Va tancar la porta del saló. Més fort encara. Va baixar les escales a poc a poc, mentre el cap li exigia justícia i el cor clamava venjança.

Al carrer s’havia girat vent. Marinada. “M’aparten del Ministeri. M’escombren com una merda. Que em convé un descans, diuen. Fills de la gran puta! Ara que m’heu tret tot el suc, ja no em necessiteu, oi? Amb les ànimes que he salvat i els diners que he arribat a fer per vosaltres, i ara us faig nosa perquè s’han de silenciar les veus, dieu! Quines veus? Les que diuen que no sóc el mateix, que no convenço, que els meus sermons són incapaços d’arrencar un euro als feligresos? No sabeu res vosaltres, de mi!. Vet-ho aquí el que us interessa, l’única cosa que us interessa! Diners, diners, diners!”

Va pujar les escales. Ja era a casa. La seva casa, el seu castell. Va entrar i va tancar la porta al seu darrere, amb pany i forrellat. A fora el món ja es podia enfonsar. Sense córrer es va anar desbotonant la sotana, mentre progressivament la seva cara anava mudant, i aquella expressió terriblement enutjada donava pas a un somriure, primer només insinuant, i després obrint-se progressivament i sinistra. La sotana va caure a terra. No es molestà a plegar-la.

Va arrencar a riure amb una forta riallada que semblava fer trontollar els pocs estris que conformaven l’habitació, una taula petita, una cadira, i una calaixera. Cap quadre, cap mirall, cap santcrist. Les cortines, gruixudes i rígides, una barrera per a la llum i l’aire, si es que mai haguessin volgut entrar, es van commoure. Ell se les va mirar de fit a fit, assegurant-se que ni elles ni res d’aquella cambra, tingués ulls, ni orelles.

Va llençar una mirada a la porta del pis, després a l’altra única porta de l’habitació i s’hi encaminà. Va començar a enretirar el llit que presidia aquella cofurna, mentre mantenia el somriure,  de tant en tant transformat en rialla sarcàstica.

“Perquè jo sabia que això passaria, perquè ho he vist en els meus predecessors, perquè aquelles donotes a qui arrencava l’almoina els diumenges, no eren millors que les dones que mai no em van mirar a la cara, quan encara  hi eren a temps. Perquè no he conegut l’amor, ni el sexe, ni amb dones, ni amb homes, ni amb ningú, perquè fer-m’ho sol em treia de polleguera!”

Va apartar l’armari. Darrere hi havia una porta a la paret. Petita i dissimulada. “L’església es reia de mi i mai no em van bellugar de la parròquia miserable que vaig heretar fa trenta anys. Déu mai no m’ha escoltat, ni els precs, ni les amenaces. I jo sé per què, perquè Déu no existeix!

I va obrir la porta. Es va sentir una dringadissa de monedes que queien fora del recambró, als seus peus. Els ulls li brillaven. D’alegria. O pel reflex de la muntanya de monedes, que s’havia desmuntat en obrir la porta.

“Aquest és el meu déu, l’únic i veritable. El que em respon, el que em consola. La meva passió!. El meu amor i el meu sexe!!”

Es va despullar a batzegades i un cop nu, va fer una genuflexió davant la muntanya de diners. Després se la va mirar amb desfici i s’hi va llençar al damunt, enfonsant-hi el cap i els braços. Llaviejava i bavejava les monedes. S’hi rebolcava. Reia.