M’atanso a l’ordinador i veig que alguns dels éssers entremaliats que tinc a casa m’ha canviat el fons d’escriptori. On hi havia unes tulipes grogues i consistents, ara hi ha unes bombolles transparents de coloraines, fràgils i bellugadisses, em sembla, si no és que torni a tenir un atac de vertigen.
M’assec i em disposo a recuperar el paisatge que m’ha donat
la benvinguda al món informàtic des de fa més de set anys. Però al fixar la
vista en la pantalla veig quelcom insòlit, i torno a pensar en el vertigen.
Les bombolles tenen una mena de moviment difús en el seu
interior. Paro l’atenció en una de lilosa i hi concentro tota la meva capacitat
visual que amb ulleres no és poca. Unes lletres grans l’envolten, però, quina
llàstima! l’envolten per dins i no distingeixo bé el què diuen. Hi ha una R i
una E i una F, REF, i a les que arriben per
l’altra banda de la bombolla hi llegeixo ...ABORAL. REF.....ABORAL. Crec que ja sé la paraula.
Ara veig millor el seu moviment intern i constato que sí, REFORMA LABORAL és el que diuen les lletres.
S’hi senten gemecs, planys, plors i malediccions. Homes i dones, alguns amb les
butxaques dels pantalons cap enfora, d’altres quasi despullats, treballen sota
el sol, sota la lluna i sota l’espasa de Damocles que amenaça de tallar-los el
coll si afluixen el ritme. A les parets de la bombolla, les imatges crues de
tots aquells que ja han caigut al forat de la desocupació i de la pobresa.
Una mica més amunt, una altra bombolla d’un to verdós porta
la paraula MERCATS FINANCERS. Ja m’he acostumat a aquest tipus de
lletra, ja el puc llegir. A l’interior una frau
canceller amb vestit jaqueta verd pistatxo juga amb la bombolla PRIMA DE RISC, que es va inflant per
moments. La frau, amb una expressió
entre beata i perversa la fa botar i rebotar amb el cap, amb les mans, amb els
malucs i l’acarona amorosament, tal com feia un avantpassat seu parodiat per
Charles Chaplin en el Gran Dictador.
Ja no penso en el vertigen. Amb les bombolles no cal dubtar,
només cal deixar-se portar.
Ara em fixo en dues bombolles abandonades, gairebé immòbils.
No tenen la lluentor de les altres. M’hi concentro. A l’una hi diu IMMOBILIÀRIA.
Està plena de pols com si hagués patit un esfondrament fa poc. A l’altra hi
llegeixo CONSUM, però no hi veig res. El fum
m’ho impedeix.
Una bombolla , que no havia vist fins ara, es belluga en
direcció ascendent i s’expandeix ràpidament. Ja començo a llegir el seu nom.
Ah, Catalunya! És
clar, Catalunya! A dins hi ha un xivarri ensordidor i centenars de milers de caps.
Se’n distingeixen sobretot les estelades que inunden la bombolla i li donen un
color peculiar, intens i autèntic. Tothom crida alguna cosa, que sóc incapaç
d’entendre perquè no s’acaben de posar d’acord en dir-la tots alhora. Només
sento que s’acaba en à, una à tònica que no em deixa cap dubte sobre la força
de la paraula que la precedeix.
Queda encara una altra bombolla significativa, de color de
gos quan fuig, UNIDAD DE ESPA... Són unes lletres barroques, com les de la Reforma Laboral. Em recorden el tan enyorat Siglo de Oro espanyol. Estic atabalada amb tant de moviment
dins unes simples i transparents bombolles. I ara sí que m’atabalo quan veig el
que té a dins. Una munió de tancs tots ben afilerats apunten cap a Catalunya!!
la meva bombolla preferida! Si us plau, no pot ser! I altre cop el cor se
m’accelera, aquesta vegada perillosament. Però, ah no! Potser no cal
amoïnar-se. A dintre, un homenet d’uniforme amb cara de general crida Foc!!
cada dos per tres. Foc! Foc! Foc! torna a cridar. I els tancs ho intenten, però
no poden, estan massa rovellats. Pel darrere dels tancs emergeixen de tant en
tant altres homenets, no gaires, que l’atien perquè cridi més i més fort.
L’homenet s’enerva i s’enfada i pica de peus perquè ni els tancs respecten la
seva autoritat. I de tant picar, la bombolla es trenca i els tancs amuntegats
cauen al peu del fons d’escriptori. En la seva caiguda es trenca l’equilibri
d’aquest petit univers i les bombolles es comencen a alterar.
La bombolla dels mercats, que feia uns minuts es mantenia
estable, explota. És culpa de la PRIMA DE RISC . Em sembla
que se n’ha atipat del joc de la frau i de tanta austeritat. Només en queda de
record un gomet de color verd pistatxo encastat a l’escriptori i de sobte sento
que ja no m’agraden tant els colors sòlids i les imatges immòbils.
La bombolla de la reforma ha rebentat les parets i els
esclaus del segle XXI s’alliberen de les seves cadenes i surten com poden
d’aquell infern. Molts moren en l’intent, però ho fan amb dignitat i abnegació.
Saben que la bombolla s’ha acabat.
Giro els ulls esverada, tinc molta por. Però la bombolla Catalunya
sura mansament al meu davant i ja puc
entendre el què criden. S’ha expandit, però no massa. Just el país petit que
és, sense lligams, sense amenaces, sense rancúnies, en llibertat.
Tot d’una em decideixo. Em quedo amb aquest fons d’escriptori
de bombolles, més suau, més diàfan, més legítim, més genuí.
I quan fa una estona que me’l miro i me’l remiro, em
pregunto si en aquest món excessiu on res no sembla tenir límits i tot és
portat precisament al límit, tindrem prou mesura per acomboiar la nostra
bombolla per a què deixi de ser-ho i es torni la realitat tangible que
desitgem.
