Segurament, el meu desig
independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc
pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan
abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica
a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo
que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de
pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que
passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.
 |
| No ho sembla que tinguem por |
Al llarg de la meva vida
professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del
més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap
d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres
coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren
professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que
vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un
seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.
Si encara ens veiéssim
regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por;
a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.
A la Ramona i l’Antònia
els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill
perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a
Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs,
com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.
Al Julián que segur,
segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li
diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament
compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb
la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure
mai més, pel gran mur que diuen que
aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li
preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà,
amb el germà que té a Alemania.
 |
| Tants de decidits bé poden ajudar a decidir |
A la pila d’autònoms que
conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven – els diria la veritat, una veritat que no
està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora
depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners,
poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil
cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè
el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi
jugarien molt a favor.
Els estudiants que diuen
que no s’interessen gaire pel procés, ja
sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que
tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards
dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un
altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es
podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com
ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.
Dels empresaris que he tractat
n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya
és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que
malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important,
i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja
fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens
porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió
Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer
els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma
a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?
I si qualsevol d’ells em
digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els
diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i
afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes
sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no
el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem la independència.
Ingènua? No pas. Estic
il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res
un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres
fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui
passar. La meva única por és que no guanyem.
 |
| Sí que som molts, però encara en podem ser més |
