dimarts, 15 de setembre de 2015

GUANYEM LA POR

                                               

Segurament, el meu desig independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.

No ho sembla que tinguem por

Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.
Si encara ens veiéssim regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por; a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.
A la Ramona i l’Antònia els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs, com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.
Al Julián que segur, segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure mai més,  pel gran mur que diuen que aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà, amb el germà que té a Alemania.

Tants de decidits bé poden ajudar a decidir

A la pila d’autònoms que conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven  – els diria la veritat, una veritat que no està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners, poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi jugarien molt a favor.
Els estudiants que diuen que no s’interessen gaire pel procés,  ja sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.
Dels empresaris que he tractat n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important, i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?
I si qualsevol d’ells em digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem  la independència.
Ingènua? No pas. Estic il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui passar. La meva única por és que no guanyem.

Sí que som molts, però encara en podem ser més




26 comentaris:

  1. Amén noia...Saps avui m'han trucat de Madrid ( per cert , una noia molt educada) per una enquesta sobre el sobiranisme...He de dir que m'he despatxat a gust i quan m'han preguntat si no teniem por que prenguessin represàlies, jo li he dit:- mira si ens envien els tancs, ens hi enfilarem i farem una ruta turística per Barcelona, i també que si prenien mesures dràstiques, només demostrarien al món com en són de "bordes"...
    Petonets sense por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia que fessin enquestes des de Madrid, Roser, però molt bé la teva resposta. Amb humor, tot agafa un to cordial. Ja m'imagino catalans i turistes fent ruta turística damunt dels tancs. I Europa que ho vegi!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Aquests dies ho veig possible, Xavier. Que així sigui.

      Elimina
  3. Un aplaudiment, Teresa. Sense por!!!!

    Me'l puc emportarasl Blog Via? M'encanten els teus arguments dits d'aquesta manera tan propera i personsl...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, sí, sí, Carme, ja t'ho hauria dit. Emporta-te'l sense por i amb el desig que algú més es convenci.

      Elimina
  4. Potser el problema que jo veig mirant-ho des de fora és que no sigueu suficients, vull dir que guanyeu però per molt poca diferència i sí, em fa por que us envien els tancs, que en són capaços, això em preocupa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és el que demana Junts pel sí, que tinguem una majoria àmplia. Com li deia al Xavier, aquests dies ho veig possible, però potser és el resultat del desig i l'eufòria. I també hi penso en els tancs, no et creguis. Fins fa poc deia que no, que estant a Europa, no s'atrevirien, però veient la passivitat i/o lentitud d'Europa en el conflicte dels refugiats i en d'altres conflictes anteriors, i veient com cada vegada el govern espanyol usa menys arguments i més amenaces i accions de força, en aquest sentit no les tinc totes, però aquesta por no ens ha d'aturar, penso.

      Elimina
  5. Respostes
    1. I com es veu des d'Almeria, Alfonso? Suposo que tu, havent viscut a Catalunya els hi pots transmetre una altra visió, no? Que ja m'imagino que entendre que volem la independència ja seria demanar massa.

      Elimina
  6. Un aplaudiment, Teresa!
    T'expliques la mar de bé. Uns arguments convincents per la Ramona, l'Antònia, el Julián...
    A mi no, que no m'has de convèncer, ho tinc claríssim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'ho semblava, ja. Jo, sense voler, i en àmbits que no tenen res a veure amb la independència, sempre m'he ajuntat amb independentistes. Mira, vaig fer el que recomanen, d'intentar convèncer unes quantes persones del voltant. Crec que al blog tothom està convençut, però com que aquest post també surt en una columna d'opinió en un setmanari de Tarragona, segur que el llegeix gent que no n'està segura. I també els que estan segurs del no, que alguna vegada ja he tingut alguna rèplica parlant del tema.

      Elimina
  7. La por i les pors no ens poden aturar mai... tot i que s'hi esforcen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant com s'hi esforcen. Sembla que no tinguin més arguments que la por i l'amenaça. Per cert, no t'he convençut ni una miqueta, Ignasi? Ei, no estàs obligat a respondre, eh? que el vot és secret.

      Elimina
    2. Si m'havies de convèncer per votar pels Junts pel sí ja et dic jo que has fracassat... pel que fa a la independència no cal que em convencis de res ;-)

      Elimina
    3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    4. Ignasi, un dia en un comentari teu em va semblar que no combregaves amb l,independentisme. D,aquí venia el meu comentari. Dispensa,m si t,he molestat.

      Elimina
    5. Tranquil·la Teresa, cap molèstia. No és el primer cop que em passa que la gent fa interpretacions confoses del que jo penso en aquest tema, suposo perquè no sé utilitzar bé les paraules o expressar correctament les meves idees. M'imagino que et refereixes al meu escrit de fa tres anys http://acontratorrent.blogspot.com.es/2012/10/in-inde-independencia-jo-tambe-hi-era.html que en el seu moment ja em va suposar unes quantes baixes de seguidors al meu bloc. El que intentava exposar allà, i suposo que la meva retòrica ho va fer confós, és que per a mi la independència de Catalunya no és la meva primera prioritat político-social, però això no vol dir que no m'importi! M'he manifestat a favor de la independència però no la vull a qualsevol preu. Ras i curt, prefereixo estar dins una Espanya socialment justa i ambientalment curosa, que en una Catalunya independent governada per neolliberals poc o gens sensibles amb la gent i l'entorn només preocupats pel creixement econòmic. És un tema de prioritat de criteris. Aquest diumenge que ve, com ja em va passar fa tres anys a les darreres autonòmiques, tinc la sort de poder donar el meu vot a un partit que ideològicament respon a aquestes prioritats socials i ambientals. I a més ho fa defensant la independència del meu país. Què més vull? Tant de bo tots els independentistes que votaran aquest diumenge, i en especial els que volen la independència com a primera prioritat, tinguin també aquesta sort de votar un partit que a més de satisfer la seva principal prioritat puguin alhora defensar criteris de justícia social i de sostenibilitat que segur es troben també entre les segones o terceres prioritats dels seus votants! Insha'Allah!

      Una abraçada!

      Elimina
    6. Bé, Ignasi, ja està aclarit. En aquest sentit trobo un encert que aquestes dues llistes vagin separades. D'anar juntes, s'haurien perdut vots pel sobiranisme. Respecte a la de Junts pel sí, jo l'entenc com una llista per arribar a la independència, no per escollir el tipus de govern que volem, perquè és una llista que té sensibilitats molt diverses, no només les dels dos partits que en formen part. Una abraçada també per tu.

      Elimina
  8. El meu concepte de independentista es molt més pràctic, es basa en els calers. Més calers vol dir millors serveis e infraestructures, clar i senzill. Tota la resta es secundari per mi. Un cop siguem independents (o no) després ja decidirem qui ens governa, això del 27S es només per saber si es vol o no la independència (a falta d’un referèndum que en un país democràtic de veritat es podria fer).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé, Pons, estem d'acord. Algun dia havia de passar. Suposo que per això el sí és bastant majoritari - no sé si absolut - perquè els que no s'hi decanten pel sentiment, ho fan per la possibilitat de millorar la situació econòmica. I a mi, sigui per un motiu o l'altre, ja em va bé, si és per arribar-hi.

      Elimina
  9. En Pons no va pas gens desencaminat...

    ResponElimina
  10. Un post carregat d'arguments que podria esdevenir manual. Bon resum per les coses que preocupen a la gent, i respostes ben senzilles i clares, evidències que ens diuen que no hem de tenir por. Por o neguit només n'hem de tenir de no saber fer les coses prou bé i assemblar-nos massa a España, però per començar a canviar-ho tot, calen les eines per fer-ho. Amb la independència, amb un estat nou de trinca, podrem fer allò que vulguem i que decidim entre tots. Llavors veurem si ho volem canviar tot realment, o si no en sabem més, però el que és segur, és que no voldrem tornar enrere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola XeXu, ja saps que escric planer jo, però en aquest post encara he intentat fer-ho més senzill. En realitat aquesta vegada he colat al blog la columna d'opinió que escric en un setmanari, però és que tampoc no puc pensar en res més aquests dies. Sé que el llegeix bastanta gent perquè el distribueixen per tota la ciutat i pels Caps de Tarragona i rodalies, i també sé que no tothom que em llegeix quan escric sobre aquest tema, està d'acord amb mi. Però em va semblar un bon mitjà per intentar arribar a aquesta gent, que sé que si encara ens freqüentéssim, m'ho preguntarien i ho farien amb confiança. Sembla tan important convèncer els indecisos perquè votin independència que em vaig preguntant quina és la manera més efectiva d'arribar-hi.

      Elimina
  11. Mira, el raonament dels joves l'hi feia jo avui a la meva filla quan em deia que anar a votar no serveix mai per res ( tot i que ella des de que té l'edat sempre hi va per que li em explicat que per tenir el que un vol el camí és el de les urnes, que votar es tant un dret com un deure dels ciutadans) No sé si l'he convençut o no, però acabat dient que d'acord que anirà a votar a veure si algun dia en treien alguna cosa de profit.

    ResponElimina
  12. La meva filla està força convençuda i el meu fill, més jove, sempre va a votar des que va començar, suposo que perquè ho ha viscut així a casa. Però entusiasme, entusiasme, que va! L'altre dia em deia un amic a facebook - jove, deu tenir trenta anys - que li agradaria veure-ho amb la meva il·lusió. I és fortet això, que no se'ls hi hagi encomanat i que pensin que res no canviarà, amb independència o sense. Jo, que en la meva joventut vaig viure la repressió franquista i ara veig que si poguessin ens tornarien a reprimir com aleshores, penso "nunca mais". Hem de fer tot el possible per canviar-ho.

    ResponElimina