L'AMOR, QUE TOT HO POT

 

                                             

Jo crec que la prova que l’independentisme va a menys no és la baixa participació en la manifestació de l’11 de setembre (baixa relativa perquè en la història de les manifestacions, les de més de cent mil persones són comptades). 

Lleida-La República- Foto: Oriol Bosch

Girona- 3CAT- Foto: Glòria Sánchez

Barcelona- 3CAT- Foto: Quique Garcia

Tarragona- Foto meva

Tampoc no en són una prova les baralles internes d’ERC ni que el PSC guanyés les eleccions ni que ara governi. La prova és el flirt-afer-romanç-ens estem coneixent del català espanyolista recalcitrant Jordi Évole i la cupaire independentista pura Anna Gabriel. No sé què deu passar a Suïssa, no ho sé pas; el dia que vulgui fer un canvi radical me n’hi aniré a viure una temporada.

Però que no, que no és això. És l’amor que tot ho pot, que ja va quedar prou clar amb el drama de Romeu i Julieta de Shakespeare i el de Maria i Tony de West Side Story i tants altres d’anònims que no hem conegut, patits per persones antagòniques amb els respectius pensaments a les antípodes, i l’amor les va atansar i les va fer imprescindibles l’una per a l’altra.

Obra de Frank Dicksee

Ai, si l’amor s’escampés pel món! Això que diré ara no és gaire amorós. He somiat tantes vegades que a Netanyahu li cau el mur de les lamentacions al damunt, però... i si el Benja s’enamorés d’una palestina? I encara he somiat més vegades, perquè la broma fa més temps que dura, que Putin fes un tomb per Sibèria i s’hi quedés congelat, però... i si el Vladi s’enamorés d’una ucraïnesa? I sovint, escoltant Maduro he tingut tantes ganes de fotre-li un clatellot de tantes bestieses com diu, però i si el Nico s’enamorés de Pedro Sánchez? Els meus desitjos també són pel jutge Llarena, i aquests no els escriuré, però... i si el Pablito s’enamorés de mi? Doncs... li diria que no i, en aquest cas, l’amor no triomfaria, que tot té un límit, que aquest home ha fet molt de mal i, encara, el que farà, si el deixen. I és que sabeu? Tot el mal que fan als meus companys d’ideals me’l fan a mi. I això, o quelcom semblant, ho va dir algú que també exalçava l’amor. És clar que tampoc no va acabar gaire bé, però què hi fa si el seu missatge ens ha quedat per sempre!

En fi, parlava d’amor i me n’he anat una mica del tema. Però tampoc no tant. La independència de Catalunya és el meu objecte de desig des de fa dècades i l’amor també inclou el desig, sí o no?