ELS SENYORS DE LA GUERRA

 

                          

Si en aquest món nostre tot gira ràpidament, el conflicte àrab-israelià ho fa vertiginosament i de forma molt perillosa.

Com ja sap tothom que em llegeix aquí, no puc evitar donar la meva opinió i posicionar-me, però aquesta història em té  desconcertada perquè avui penso una cosa i demà una altra i no puc mantenir la mateixa opinió més de dos dies.

Diumenge vaig començar a escriure aquesta entrada, defensant els atacs de Hezbollah i el hutis i justificant els de Hamas, en nom de la pressió a què estan sotmesos els territoris de l’entorn d’Israel des de fa setanta cinc anys; la defensa portava implícita la condemna a Netanyahu i al seu govern, que en nom de “els seus objectius” a Palestina, s’estan acostant molt a “la solució final” dels nazis. El dimarts vaig veure al Sense-ficció el documental “Supernova-Massacre al festival de música” sobre l’atac de Hamas el 7 d’octubre d’ara fa un any; doncs bé, vaig arribar a la conclusió, i ho vaig escriure, que aquell atac a traïció contra gent innocent era inadmissible. Il·lusa de mi! Com si hi hagués cap atac que no fos a traïció! Avui tot el món està pendent de l’Iran per saber si respondrà amb alguna cosa més que míssils a l’assassinat del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah. Seguim amb aquesta incertesa i amb aquest canvi constant. I ara em pregunto: farà bé Iran de tornar-s’hi?

Diuen els experts que ningú no sap què passarà, però que si Iran i Israel entren en guerra, ningú no en sortirà indemne. I és que les guerres comencen així: dos que es barallen, tots dos tenen aliats que els donen suport i de seguida estan formats els dos bàndols. I diria, diria, que els aliats d’Iran -Rússia, Xina i potser per portar la contrària també Corea del Nord- són més forts que els aliats d’Israel, que només compta amb EEUU i amb la petita i irrellevant Europa.

Però i si ho baixem a un nivell més humà, més personal, més domèstic? Primer, un llença la primera pedra, pedreta, i l’altre s’hi gira; la següent pedra ja és més gran i la rèplica respon en igual mesura. Arriba un moment en què la disputa se centra en demostrar qui la té més llarga. Estic parlant dels dirigents de la guerra, és clar, però entre aquest ara tu ara jo, ara jo ara tu, els que es troben al peu del canó, o sigui al camp de batalla, si en un principi combatien per patriotisme, ara ja ho fan per revenja i per odi a l’enemic. I la maquinària ja està en marxa i és molt difícil d’aturar.

I bé, com que veig que qualsevol cosa que pugui dir, ràpidament es queda obsoleta i que, en aquest tema, no puc mantenir les meves opinions, jo també m’aturo aquí i em poso a demanar al cel que enviï un àngel i toqui el cor dels senyors de la guerra, aquests mamarratxos que, amb la seva supèrbia, ja estan destruint el seu món i acabaran destruint el nostre.