LA HISTÒRIA ELS JUTJARÀ

 

                             

La meva amiga Marga, amb qui sempre tinc converses profitoses, un dia em va dir aquesta frase: “Si vols ser recordat amb afecte quan et moris, fes bones accions en vida”. Si no era exactament així, crec que el sentit vindria a ser el mateix. És una frase que em ve sovint al cap darrerament, quan veig que la maldat campa pel món, brandada per quatre bojos sense ànima que escometen a tort i a dret com si no hi hagués demà.

      L’home més poderós del món va prometre en campanya que ell acabaria amb les guerres, però l’home més poderós del món és un neci, un agitador, un provocador... i un inconscient. I la confluència de tots aquests atributs en l’home més poderós del món, fa que el món sigui un polvorí i que mai hagi estat tant en risc com ara.

      L’home més poderós del món hauria de voler ser recordat com el cap d’estat que va aturar el genocidi palestí. Per comptes d’això, dona el seu suport incondicional al criminal Netanyahu perquè segueixi matant impunement gent innocent que, de segur, amaguen terroristes de Hamás. Dones, nens, vells, hospitals, ONGs,... tots els amaguen a l’armari, a la capsa de joguines, a sota el llit, a l’ensumania, rere la barba dels més vells, dins el vel de les dones... Qualsevol lloc és bo per amagar un terrorista, oi, Mr. Netanyahu? Si molts governs voldrien acabar amb la massacre palestina, que jo vull pensar que sí, el suport que Trump ofereix a Israel ho impedeix, a risc d’engegar una guerra contra EEUU. Si no fos per ell, Israel ja faria temps que estaria aïllat, boicotejat i vençut. Llastimosa la imatge dels ultres israelians intentant impedir l’entrada dels camions d’ajuda humanitària! Qui pot desitjar la mort d’algú, que saben innocent, per manca d’aliments? Només gent malalta, crec jo.

      L’home més poderós del món hauria de voler ser recordat com el cap d’estat que va aconseguir una pau justa per Ucraïna, estat lliure  envaït per Putin, un altre criminal, ex-KGB, que s’ha tret de davant sense cap escrúpol qualsevol que ha aixecat la veu en contra seva. Per comptes d’això, Trump exigeix a Zelensky la claudicació d’Ucraïna, que s’oblidi de tot allò que li han robat, que s’oblidi de l’agressió, que s’oblidi de les terres rares, -d'això ja en vaig parlar- que jo diria que ja són de Trump, que acoti el cap i assumeixi l’abús, la injustícia i la tirania.

      Trump, Netanyahu i Putin no pensen en el record que deixaran perquè ells pensen que no es moriran mai. No seran, doncs, recordats per les seves bones accions i si mai en van fer alguna seran oblidades. Però a ells que els importa aquesta pensament que a mi ara m’envaeix sovint? Què representen per Netanyahu i  Trump els 53000 morts civils palestins? Com afecten a Putin i a Trump el milió de víctimes al front -sí, sí, un milió, entre morts i ferits dels dos bàndols, dels quals ningú no parla- i els 11000 morts civils? Fins a quin punt els interessos econòmics de Trump estan ajornant la fi d’ambdues guerres?

      Vista la manca de consciència dels criminals i de qui els recolza, vist que el món que voldria la pau és incapaç d’aconseguir-la i vist que Déu sembla està fent una llarga migdiada quan no mou ni un dit per aturar tanta infàmia, l’únic consol que em queda és pensar que, almenys, la història els jutjarà. I això, independentment que la seva tomba l’assenyali un gran mausoleu o un senzill lledoner.

Gran consol per totes les víctimes, ja ho sé, ja! Jo, davant de tanta impotència i a manca del bon record que no deixaran, no em puc estar de fer-los arribar un desig a cada un:

      -Vladimir Putin, no t’amoïnis per la terra, que quan et moris en tindràs tanta com vulguis. Com bé entendràs, no et puc desitjar que la terra et sigui lleu, sinó el contrari.

      -Donald Trump, com que és l’avarícia el que et mou, millor que quan t’enterrin et colguin de monedes. Si poden ser d’or, millor, si són abundants, molt millor.

      I

      -Benjamin Netanyahu, que el teu deu, al qual poses com pretext per assassinar tot el poble palestí, et fulmini amb un llamp dels que només sabia llençar ell en aquell temps en què per comptes de fer migdiada feia justícia.

ELS SENYORS DE LA GUERRA

 

                          

Si en aquest món nostre tot gira ràpidament, el conflicte àrab-israelià ho fa vertiginosament i de forma molt perillosa.

Com ja sap tothom que em llegeix aquí, no puc evitar donar la meva opinió i posicionar-me, però aquesta història em té  desconcertada perquè avui penso una cosa i demà una altra i no puc mantenir la mateixa opinió més de dos dies.

Diumenge vaig començar a escriure aquesta entrada, defensant els atacs de Hezbollah i el hutis i justificant els de Hamas, en nom de la pressió a què estan sotmesos els territoris de l’entorn d’Israel des de fa setanta cinc anys; la defensa portava implícita la condemna a Netanyahu i al seu govern, que en nom de “els seus objectius” a Palestina, s’estan acostant molt a “la solució final” dels nazis. El dimarts vaig veure al Sense-ficció el documental “Supernova-Massacre al festival de música” sobre l’atac de Hamas el 7 d’octubre d’ara fa un any; doncs bé, vaig arribar a la conclusió, i ho vaig escriure, que aquell atac a traïció contra gent innocent era inadmissible. Il·lusa de mi! Com si hi hagués cap atac que no fos a traïció! Avui tot el món està pendent de l’Iran per saber si respondrà amb alguna cosa més que míssils a l’assassinat del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah. Seguim amb aquesta incertesa i amb aquest canvi constant. I ara em pregunto: farà bé Iran de tornar-s’hi?

Diuen els experts que ningú no sap què passarà, però que si Iran i Israel entren en guerra, ningú no en sortirà indemne. I és que les guerres comencen així: dos que es barallen, tots dos tenen aliats que els donen suport i de seguida estan formats els dos bàndols. I diria, diria, que els aliats d’Iran -Rússia, Xina i potser per portar la contrària també Corea del Nord- són més forts que els aliats d’Israel, que només compta amb EEUU i amb la petita i irrellevant Europa.

Però i si ho baixem a un nivell més humà, més personal, més domèstic? Primer, un llença la primera pedra, pedreta, i l’altre s’hi gira; la següent pedra ja és més gran i la rèplica respon en igual mesura. Arriba un moment en què la disputa se centra en demostrar qui la té més llarga. Estic parlant dels dirigents de la guerra, és clar, però entre aquest ara tu ara jo, ara jo ara tu, els que es troben al peu del canó, o sigui al camp de batalla, si en un principi combatien per patriotisme, ara ja ho fan per revenja i per odi a l’enemic. I la maquinària ja està en marxa i és molt difícil d’aturar.

I bé, com que veig que qualsevol cosa que pugui dir, ràpidament es queda obsoleta i que, en aquest tema, no puc mantenir les meves opinions, jo també m’aturo aquí i em poso a demanar al cel que enviï un àngel i toqui el cor dels senyors de la guerra, aquests mamarratxos que, amb la seva supèrbia, ja estan destruint el seu món i acabaran destruint el nostre.

 

DESPROPORCIÓ

 

                                   

La major part de la gent a qui segueixo per xarxes està indignada, trencada, desfeta, malalta pel que Israel està fent amb els palestins. Jo també i potser per això avui repeteixo tema. Segurament si seguís altres perfils trobaria altres opinions contràries, perquè les raons de cadascú sempre són prou poderoses per mantenir-les.

Però per damunt de les raons hi ha una cosa que clama al cel i és la desproporció entre els dos bàndols. Recordo que quan Rússia va atacar Ucraïna, tots vam posar també el crit al cel, però Ucraïna va sorprendre el món, defensant-se i contraatacant. I Ucraïna encara que no tingui l’exèrcit de Putin, té el suport militar de bona part del món occidental. Però Palestina.. per Déu! Què té Palestina? Només comparant els coets que llença Hamas amb els míssils que llença Israel, ja ens podem fer una idea clara de la desproporció.

No és només això. Si no m’he descomptat, en les tres setmanes que dura la guerra, Israel ha pogut eliminar set-cents membre de Hamas, entre ells vull capitostos, i per fer-ho ha assassinat vuit mil palestins que, diu, tots eren de Hamas. Es veu que una criatura en néixer ja ho és, i les mares també. Es veu que les nenes i els nens i tots els joves també ho són. I els homes? Els homes igual, és clar que sí! I els homes, que tenen com a principal preocupació tirar endavant la família, i els que tenen un minúscul hortet per abastir-se mínimament, i els que pasturen quatre cabres, també. Tots porten una arma sota el braç perquè tots, tots els palestins són de Hamas i la llavor del diable s’ha d’extirpar d’arrel i quan dic d’arrel, vull dir deixant al descobert els fonaments de totes les cases de la Franja de Gaza. Em vaig equivocar quan vaig dir que Israel sempre tornava cent per u; havia d’haver dit mil per u.

Més desproporció. L’altre dia al TN mostraven uns civils israelians, molt indignats ells, en un self-service per a refugiats que els havia muntat l’estat; un altre dia ensenyaven un hotel on s’hostatjaven els israelians que s’havien hagut d’evacuar de la frontera amb el Líban; es queixaven, és clar, per les molèsties! I a continuació vèiem els palestins buscant entre les runes, portant els seus fills morts als braços, les dones plorant i cridant, els nens vius observant, desconcertats, la desfeta i el trasbals. La diferència entre unes víctimes i les altres era, és, tan obscena que vaig decidir no veure més imatges de la guerra en el TN, que és justament la meva hora de menjar. Inútilment, perquè les imatges són per tot arreu i a tothora. Però millor que hi segueixin essent, perquè el món sàpiga el que està passant.

Ni Israel ni EEUU ni la Unió Europea ni cap dels dirigents que donen suport a Israel en contra de Hamas no han entès res. Res de res! Si no hi ha justícia per Palestina, si no hi ha uns acords justos pel repartiment del territori, si els israelians no respecten els acords, ja poden delmar la població de Palestina, ja poden anar eliminant líders de Hamas, que molt aviat aquells nens desconcertats seran els nous líders de l’organització. Ho seran perquè la ràbia i la rancúnia els haurà fet un forat al cor per on se’ls escolarà tot rastre de compassió humana i, sense compassió, desplegaran la seva venjança a tort i a dret. I no serà només a Palestina, sinó a tot el món.

Fins fa poc em preguntava per què els líders polítics no entenien allò que entenem els que clamem per la pau. Que il·lusa que soc! És clar que ho entenen, però els seus interessos econòmics són tan bèsties que passen per damunt de qualsevol solució justa que es pugui adoptar.

Gran cop d’efecte el de Pedro Sánchez, demanant una cimera per la creació dels dos estats per d’aquí a sis mesos. D’aquí a sis mesos potser ja no en quedaran, de palestins. I d’aquí a sis anys o seixanta es parlarà del genocidi palestí. I què diran? Potser que va ser en defensa pròpia? Potser que va ser excessiu? Potser sí, però vaja! Com que de ben segur els que s’estan tacant les mans de sang ja no seguiran al seu lloc, doncs res, a seguir vivint de la política, representant els propis interessos i no pas els dels votants que, n’estic segura, si tinguessin poder de decisió ara mateix aturarien Israel i la seva venjança.

    

Només puc dir: PAU, però ho diré tantes vegades com faci falta: 
PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU!

No penso dir-li res a Netanyahu perquè aquest home deu tenir morenes o penellons o llagues a la boca. No sé què té, però estic segura que per dintre el punxen. Que com va dir Gandhi: “la persona que no està en pau amb ella mateixa, serà una persona en guerra amb el món sencer” i la persona de Netanyahu, evidentment, no està en pau amb ella mateixa i al pas que va no ho estarà mai. Però bé, com que veig que darrerament Blogger em diu que em llegeixen des d’Israel, sí que vull dedicar, per si els hi arriben, unes paraules als israelians: a vosaltres que us anomeneu poble escollit de Déu, aquest Déu no us renya a través de la vostra consciència per donar suport a una matança sense fi? Quan sentireu sadollades les vostres ànsies de revenja? És que si no sentiu a Déu recriminar-vos-en, desconfieu-ne perquè segurament no serà Deu, sinó el diable.