La
major part de la gent a qui segueixo per xarxes està indignada, trencada,
desfeta, malalta pel que Israel està fent amb els palestins. Jo també i potser
per això avui repeteixo tema. Segurament si seguís altres perfils trobaria
altres opinions contràries, perquè les raons de cadascú sempre són prou
poderoses per mantenir-les.
Però
per damunt de les raons hi ha una cosa que clama al cel i és la desproporció
entre els dos bàndols. Recordo que quan Rússia va atacar Ucraïna, tots vam
posar també el crit al cel, però Ucraïna va sorprendre el món, defensant-se i
contraatacant. I Ucraïna encara que no tingui l’exèrcit de Putin, té el suport
militar de bona part del món occidental. Però Palestina.. per Déu! Què té
Palestina? Només comparant els coets que llença Hamas amb els míssils que
llença Israel, ja ens podem fer una idea clara de la desproporció.
No
és només això. Si no m’he descomptat, en les tres setmanes que dura la guerra,
Israel ha pogut eliminar set-cents membre de Hamas, entre ells vull capitostos,
i per fer-ho ha assassinat vuit mil palestins que, diu, tots eren de Hamas. Es
veu que una criatura en néixer ja ho és, i les mares també. Es veu que les
nenes i els nens i tots els joves també ho són. I els homes? Els homes igual,
és clar que sí! I els homes, que tenen com a principal preocupació tirar
endavant la família, i els que tenen un minúscul hortet per abastir-se
mínimament, i els que pasturen quatre cabres, també. Tots porten una arma sota
el braç perquè tots, tots els palestins són de Hamas i la llavor del diable
s’ha d’extirpar d’arrel i quan dic d’arrel, vull dir deixant al descobert els
fonaments de totes les cases de la Franja de Gaza. Em vaig equivocar quan vaig
dir que Israel sempre tornava cent per u; havia d’haver dit mil per u.
Més
desproporció. L’altre dia al TN mostraven uns civils israelians, molt indignats
ells, en un self-service per a refugiats que els havia muntat l’estat; un altre
dia ensenyaven un hotel on s’hostatjaven els israelians que s’havien hagut
d’evacuar de la frontera amb el Líban; es queixaven, és clar, per les
molèsties! I a continuació vèiem els palestins buscant entre les runes, portant
els seus fills morts als braços, les dones plorant i cridant, els nens vius
observant, desconcertats, la desfeta i el trasbals. La diferència entre unes
víctimes i les altres era, és, tan obscena que vaig decidir no veure més
imatges de la guerra en el TN, que és justament la meva hora de menjar.
Inútilment, perquè les imatges són per tot arreu i a tothora. Però millor que
hi segueixin essent, perquè el món sàpiga el que està passant.
Ni
Israel ni EEUU ni la Unió Europea ni cap dels dirigents que donen suport a
Israel en contra de Hamas no han entès res. Res de res! Si no hi ha justícia
per Palestina, si no hi ha uns acords justos pel repartiment del territori, si els
israelians no respecten els acords, ja poden delmar la població de Palestina,
ja poden anar eliminant líders de Hamas, que molt aviat aquells nens
desconcertats seran els nous líders de l’organització. Ho seran perquè la ràbia
i la rancúnia els haurà fet un forat al cor per on se’ls escolarà tot rastre de
compassió humana i, sense compassió, desplegaran la seva venjança a tort i a
dret. I no serà només a Palestina, sinó a tot el món.
Fins
fa poc em preguntava per què els líders polítics no entenien allò que entenem els
que clamem per la pau. Que il·lusa que soc! És clar que ho entenen, però els
seus interessos econòmics són tan bèsties que passen per damunt de qualsevol
solució justa que es pugui adoptar.
Gran
cop d’efecte el de Pedro Sánchez, demanant una cimera per la creació dels dos
estats per d’aquí a sis mesos. D’aquí a sis mesos potser ja no en quedaran, de
palestins. I d’aquí a sis anys o seixanta es parlarà del genocidi palestí. I
què diran? Potser que va ser en defensa pròpia? Potser que va ser excessiu?
Potser sí, però vaja! Com que de ben segur els que s’estan tacant les mans de
sang ja no seguiran al seu lloc, doncs res, a seguir vivint de la política,
representant els propis interessos i no pas els dels votants que, n’estic
segura, si tinguessin poder de decisió ara mateix aturarien Israel i la seva
venjança.
 |
| Només puc dir: PAU, però ho diré tantes vegades com faci falta: PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU! |
No
penso dir-li res a Netanyahu perquè aquest home deu tenir morenes o penellons o
llagues a la boca. No sé què té, però estic segura que per dintre el punxen.
Que com va dir Gandhi: “la persona que no està en pau amb ella mateixa, serà
una persona en guerra amb el món sencer” i la persona de Netanyahu, evidentment,
no està en pau amb ella mateixa i al pas que va no ho estarà mai. Però bé, com
que veig que darrerament Blogger em diu que em llegeixen des d’Israel, sí que vull
dedicar, per si els hi arriben, unes paraules als israelians: a vosaltres que
us anomeneu poble escollit de Déu, aquest Déu no us renya a través de la vostra
consciència per donar suport a una matança sense fi? Quan sentireu sadollades
les vostres ànsies de revenja? És que si no sentiu a Déu recriminar-vos-en,
desconfieu-ne perquè segurament no serà Deu, sinó el diable.
