diumenge, 23 de desembre de 2012

DONCS JO ESTIC CONTENTA


 RES MÉS LLUNY DE LA MEVA INTENCIÓ QUE ENSABONAR ELS POLÍTICS, PERÒ PENSO  QUE ALGUNS D'AQUESTS POLÍTICS ENS PODEN PORTAR ALLÀ ON VOLEM ARRIBAR.


Mapa electoral 25-11-12
      

 S’ha dit molt, mai massa, però jo ho repeteixo: aquest és un moment únic pel nostre país. Tinc uns quants anys i molts records, per això penso que puc dir que estic contenta. Malgrat la desil·lusió d’uns i l’escepticisme d’altres, jo estic contenta.
No hi fa res la manera, ni el govern, ni els pactes. El que hi fa és unir-se per una mateixa causa. Com diu la meva amiga Carme: vols cosa més bonica que govern i oposició lluitant per un mateix fi? No és aquesta una imatge idíl·lica defensant una convicció sòlida?
Hi ha un home que parla com un savi, a qui els diaris ultranacionalistes espanyols anomenen ogre perquè la no comprensió de les seves paraules no els permet veure-li el cor. N’hi ha un altre que va néixer amb el cap molt alt i a força d’empentes i batzacades cada vegada va més capcot. L’han linxat des de l’altra banda i també des d’aquesta i malgrat tot, penso que l’adversitat el fa créixer i que de cada errada, a banda d’un cabell blanc i una arruga més, n’extreu una lliçó de vida.
He patit molt tots aquests dies per si els homes que tenien l’oportunitat d’agafar les regnes del cavall cap a la independència, no l’aprofitaven i decidien cavalcar per camis diferents. Però ara estic contenta.
Si l’home que parla com un savi li allarga la mà, o la senyera, és igual, a l’home capcot que s’arrisca per totes bandes, crec que el nostre cavall galoparà potser lent, més del que alguns voldríem, però segur cap a la meta.
Millor encara si la senyera de la unió dels catalans s’estira i també l’agafa l’etern jove idealista, més preocupat per les retallades que per la independència, i el jove que s’estrena en política i busca acabar amb la injustícia social per damunt de tot. A mi em sembla, i així els hi diria, que l’administració dels nostres propis recursos pot ser la clau per sortir d’aquesta situació. Hem arribat on som, precisament perquè els nostres recursos els administren d’altres.
No diré res de l’home seriós i inflexible, que ha renunciat al somriure, que diu que sí, però que no, que anomena sovint la paraula federal, que quasi ningú no sap on ubicar-la, i que contempla impàvid com molts dels seus fugen d’estampida de casa seva a la recerca d’una esquerra millor. Si vol agafar-se a la senyera que ho faci, però després que no se’n deixi anar.
Al nostre cavall no l’aturaran ni les tanques que, cada cop més altes, anirà trobant, ni els xacals que se li llancin a les potes per entrebancar-lo. Tampoc els ogres de veritat que, amb les seves ganyotes, les seves calbes, la seva ceguesa i ignorància, vagin llençant el seu alè emmetzinat pels beuratges que ells solets van destil·lant.
El nostre cavall ha de seguir sense immutar-se. Amb orelleres si convé per no distreure’s. Si cal, li espantarem les mosques perquè estigui tranquil. Li donarem sucre i aigua perquè no defalleixi. Fins i tot buscarem allà on sigui un ferrer per amortir-li el caminar. L’important és que el cavall senti que estira el carro d’una gran majoria de persones a Catalunya, i que de cap manera no es pot aturar.

Temps era temps que va salpar la barca
Temps era temps que un onze de setembre va arribar
Ara és el temps del cavall que galopa,
El cavall que ha de portar-nos a la llibertat.




1 comentari:

  1. Quina reflexió Teresa,amb sentit comú i ganes de lluitar perquè la flameta que es va encendre no s'apagui per manca d'alè.

    I un bri d'esperança pels que creuen que no tenim res i només ens porten mals auguiris:

    És cert
    que no tinc diners
    i és patent que la major part de
    monedes són de xocolata;
    però si agafeu aquest full,
    el doblegueu pel llarg
    en dos rectangles,
    després en quatre,
    feu llavors un plec
    oblic amb els quatre
    papers i el separeu
    en dos gruixos,
    obtindreu
    un ocell que mourà
    les ales.
    Joan Brossa

    ResponElimina