divendres, 25 de gener de 2013

TEMPUS FUGIT*, O NO



                                     

Aquest no és un relat d'autoajuda, només és la meva percepció 
del pas del temps i els meus tràfecs per alentir-lo. 

Sempre m’ha inquietat la percepció relativa, o potser subjectiva, del pas del temps. I no em posaré ara a analitzar la teoria de la relativitat perquè, com ja ha quedat clar, jo no sóc de nombres ni de ciència. Amb tot, segurament que la teoria d’Einstein hi té alguna cosa a veure amb la meva preocupació.
El primer any més llarg de la meva vida m’arriba a la memòria en forma de calendari. Sí, un calendari, aquella mena de bloc amb una il·lustració vistosa i sis fulls a la part de baix, que s’anaven arrencant a mesura que passaven els mesos de dos en dos. Llavors eren tots així. El meu, el de l’any 62, sempre he pensat que no va durar un any, sinó un temps indefinit molt i molt llarg. Sempre que aixecava la vista –en aquella època jo era una nana- veia aquell camp daurat i aquells feixos d’espigues que un pagès anava arreplegant, semblava, sense pressa. Era gentilesa d’una marca d’adobs per a la terra i crec que, encara que de pagesos ara n’hi ha pocs, mig món li estaria agraït si en tornés a obsequiar, perquè actualment, el calendari regalat és objecte de desig no consumat i motiu de desengany per qui es queda sense a final d’any.
Vaig al temps i em deixo de calendaris perquè, sense adonar-me'n, se m’acaba d’escapar el temps parlant d’un any que va ser etern.
Recordo que després del 62 els anys van anar passant més de pressa, potser perquè en comparació amb aquell, mai cap no arribaria a ser tan llarg. Però no només això. Abans els anys es veien passar i un tenia temps d’esperar que arribés tal dia. Ara ens plantem de dilluns a divendres en un sospir i aquest any mentre pensava que havia de guarnir la casa per Nadal em van passar les festes.
Per què una hora a la feina no corre igual que una hora xerrant amb un amic, amb una persona estimada...? I no ho dic perquè l’hora a la feina transcorri lenta, no. És més aviat al revés: l’hora a la feina és d’una rutina trepidant que passarà tan ràpid com l’hora següent o l’hora anterior. En canvi, l’hora de l’amic és un temps assaborit a petits glops, el qual intentem perllongar en la mesura que podem, sabent que els seus efectes aniran més enllà del temps de trobada.
El temps a l’hospital acompanyant un malalt és etern i a la vegada massa breu si sabem que el malalt no tornarà a gaudir del temps, ni per a ell ni amb nosaltres.
Si perdem un ésser estimat el temps s’atura. Ni passa ni deixa de passar. El pensament i els sentiments retrocedeixen en el temps per aferrar-se a aquell gest, aquella paraula, aquella imatge que mai més no tornarem a percebre en temps real. Simultàniament la vida ens obliga a mirar endavant i a seguir cremant un temps que ens agradaria destruir per implacable i per no haver-se aturat quan ho havia de fer. Serà el temps també  qui,  amb el seu pas molt lent, però aparentment regular, tindrà un efecte balsàmic sobre l’enyor i la tristesa i anirà posant capes d’amortiment  damunt la pèrdua que ens havia deixat ancorats en un  punt sense retorn.
Tocant al meu tema preferit, diré que la vida viscuda i els esculls superats a vegades a batzegades, a vegades, poques, suaument, em semblen transcorreguts en un instant si ho comparo amb el que trigarà en arribar el 2014 quan decidirem allò que sí o sí, que sí que sí, que si més sí, tenim dret a decidir. I és que les amenaces, d’intervenció i d’altres, la españolización, l’incumpliment del dèficit, la consulta il·legal i els tancs i els conductors dels tancs que tenen tanta ànsia, a vegades fan riure, però d’altres fan imaginar un camí llarg i costerut.
El temps propi que semblàvem controlar de ple ens rellisca dels dits quan arriben els fills. Ja no tens temps. El teu és el temps dels fills. Els seus horaris, el seu ritme, les seves necessitats, els seus malestars de nit quan són petits, el teu malestar de nit quan són grans, a vegades també, de dia... Sense esma i sense temps et resignes a la conclusió que s’ha acabat el temps per a tu, tot i que el dia continuï tenint vint-i-quatre hores.
I de mica en mica o de sobte... els fills se’n van. El seu temps i manca de temps molt aviat passarà a ser irremeiablement d’un altre, perquè a la vida tot és cíclic, que ja ho deia Nietzsche en el seu Etern retorn.
Quan tens tot el dia, o quasi, per a tu, et pots quedar esmaperdut, atordit o perplex, que encara que sembli que no, són tres estats molt diferents. Ara és l’hora de córrer perquè a aquestes alçades segur que mitja vida ja t’haurà passat i no hi ha temps per perdre. Aquell somni que sempre has portat a dins, el petit pas que mai no t’has atrevit a fer, el desig, sexual o no, que t’has reprimit tantes vegades, el passatge per l’avioneta que t’ha de permetre volar... No perdis ni un minut que si mitja vida t’ha passat volant, la que et queda la faràs en coet supersònic. Et recomano obrir bé els ulls  i respirar fondo perquè suposo que no et voldràs perdre el paisatge, oi?




* Locució llatina que significa: el temps s’escapa.




4 comentaris:

  1. Querida Teresa, yo he llegado a pensar que el tiempo ni siquiera existe, de hecho es una convención por aquello de las hojas del calendario o las manecillas del reloj ...pero en realidad lo que pasa es ...bueno aquello de las canas o que nos volvemos calvos.

    Si te fijas, por aquello de las unidades, el tiempo no es más que una sucesión de instantes, y estos a su vez, instantes más pequeños que se van sumando uno, a uno ... instante+instante ...irrepetibles, inalcanzables ¡ni siquiera los puedes parar! ¿realmente existen? , puedes llegar a pensar que no ... Si acaso, si algo hay en esos momentos son las emociones y lo que queda será ...la nostalgia o la melancolía.

    Felicidades escritora!!! tú si que sabes atrapar los buenos momentos!!!

    ResponElimina
  2. Estimat Tomae, això de les canes deu anar per mi, però la calvície per tu, no ho crec, per molt Calvo que et diguis, perquè tens una mata de pelo que el corazón alboroza, i ara no em facis dir en quina obra de teatre surt això, però és en alguna. ja veig que no sóc l'única que reflexiona sobre el temps. Gràcies i un petó.

    ResponElimina
  3. El temps xiclet, aquesta és per a mi la millor definició. S'etira i s'arronsa a pleret. La llàstima es que ho fa quan ell vol, no quan jo voldria.
    Salut

    ResponElimina
  4. Com diu aquell: si,si,si,si,si. Sempre podem intentar emmotllar el xiclet, oi? i així tindrem la impressió que manem nosaltres.

    ResponElimina