Aquest no és un relat d'autoajuda, només és la meva percepció
del pas del temps i els meus tràfecs per alentir-lo.
Sempre m’ha inquietat la percepció relativa, o
potser subjectiva, del pas del temps. I no em posaré ara a analitzar la teoria
de la relativitat perquè, com ja ha quedat clar, jo no sóc de nombres ni de
ciència. Amb tot, segurament que la teoria d’Einstein hi té alguna cosa a veure
amb la meva preocupació.
El primer any més llarg de la meva vida m’arriba a
la memòria en forma de calendari. Sí, un calendari, aquella mena de bloc amb
una il·lustració vistosa i sis fulls a la part de baix, que s’anaven arrencant
a mesura que passaven els mesos de dos en dos. Llavors eren tots així. El meu,
el de l’any 62, sempre he pensat que no va durar un any, sinó un temps
indefinit molt i molt llarg. Sempre que aixecava la vista –en aquella època jo
era una nana- veia aquell camp daurat i aquells feixos d’espigues que un pagès
anava arreplegant, semblava, sense pressa. Era gentilesa d’una marca d’adobs per
a la terra i crec que, encara que de pagesos ara n’hi ha pocs, mig món li
estaria agraït si en tornés a obsequiar, perquè actualment, el calendari
regalat és objecte de desig no consumat i motiu de desengany per qui es
queda sense a final d’any.
Vaig al temps i em deixo de calendaris perquè,
sense adonar-me'n, se m’acaba d’escapar el temps parlant d’un any que
va ser etern.
Recordo que després del 62 els anys van anar
passant més de pressa, potser perquè en comparació amb aquell, mai cap no
arribaria a ser tan llarg. Però no només això. Abans els anys es veien passar i
un tenia temps d’esperar que arribés tal dia. Ara ens plantem de dilluns a
divendres en un sospir i aquest any mentre pensava que havia de guarnir la casa
per Nadal em van passar les festes.
Per què una hora a la feina no corre igual que una
hora xerrant amb un amic, amb una persona estimada...? I no ho dic perquè
l’hora a la feina transcorri lenta, no. És més aviat al revés: l’hora a la
feina és d’una rutina trepidant que passarà tan ràpid com l’hora següent o
l’hora anterior. En canvi, l’hora de l’amic és un temps assaborit a petits
glops, el qual intentem perllongar en la mesura que podem, sabent que els seus
efectes aniran més enllà del temps de trobada.
El temps a l’hospital acompanyant un malalt és
etern i a la vegada massa breu si sabem que el malalt no tornarà a gaudir del
temps, ni per a ell ni amb nosaltres.
Si perdem un ésser estimat el temps s’atura. Ni
passa ni deixa de passar. El pensament i els sentiments retrocedeixen en el
temps per aferrar-se a aquell gest, aquella paraula, aquella imatge que mai més
no tornarem a percebre en temps real. Simultàniament la vida ens obliga a mirar
endavant i a seguir cremant un temps que ens agradaria destruir per implacable
i per no haver-se aturat quan ho havia de fer. Serà el temps també qui, amb el seu pas molt lent, però aparentment
regular, tindrà un efecte balsàmic sobre l’enyor i la tristesa i anirà posant
capes d’amortiment damunt la pèrdua que
ens havia deixat ancorats en un punt
sense retorn.
Tocant al meu tema preferit, diré que la vida
viscuda i els esculls superats a vegades a batzegades, a vegades, poques,
suaument, em semblen transcorreguts en un instant si ho comparo amb el que
trigarà en arribar el 2014 quan decidirem allò que sí o sí, que sí que sí, que
si més sí, tenim dret a decidir. I és que les amenaces, d’intervenció i d’altres,
la españolización, l’incumpliment del
dèficit, la consulta il·legal i els tancs i els conductors dels tancs que tenen
tanta ànsia, a vegades fan riure, però d’altres fan imaginar un camí llarg i
costerut.
El temps propi que semblàvem controlar de ple ens
rellisca dels dits quan arriben els fills. Ja no tens temps. El teu és el temps
dels fills. Els seus horaris, el seu ritme, les seves necessitats, els seus
malestars de nit quan són petits, el teu malestar de nit quan són grans, a vegades
també, de dia... Sense esma i sense temps et resignes a la conclusió que s’ha
acabat el temps per a tu, tot i que el dia continuï tenint vint-i-quatre hores.
I de mica en mica o de sobte... els fills se’n van.
El seu temps i manca de temps molt aviat passarà a ser irremeiablement d’un
altre, perquè a la vida tot és cíclic, que ja ho deia Nietzsche en el seu Etern
retorn.
Quan tens tot el dia, o quasi, per a tu, et pots
quedar esmaperdut, atordit o perplex, que encara que sembli que no, són tres
estats molt diferents. Ara és l’hora de córrer perquè a aquestes alçades segur
que mitja vida ja t’haurà passat i no hi ha temps per perdre. Aquell somni que
sempre has portat a dins, el petit pas que mai no t’has atrevit a fer, el
desig, sexual o no, que t’has reprimit tantes vegades, el passatge per
l’avioneta que t’ha de permetre volar... No perdis ni un minut que si mitja
vida t’ha passat volant, la que et queda la faràs en coet supersònic. Et
recomano obrir bé els ulls i respirar
fondo perquè suposo que no et voldràs perdre el paisatge, oi?
* Locució
llatina que significa: el temps s’escapa.
