divendres, 24 de maig del 2019

A LA RECERCA DE LA BALENA PROMESA


Sovint penso en allò que va dir Einstein: el temps és relatiu. Quan hi penso més, però, és quan vaig de viatge. Me’n vaig i al cap d’unes hores ja sembla que faci dies que he marxat i quan s’atansa el final del viatge penso que curt que ha estat i quan arribo a casa sembla que faci un mes que soc fora; la sensació segurament ve augmentada per la diferència de pes de la maleta entre l’anada i la tornada. Potser com més lluny i diferent és el lloc, més s’eixampla la relativitat del temps.














La setmana passada vaig viatjar a la Laponia. El país dels samis, com els agrada dir-se a ells, és la Bellesa amb B majúscula. La natura s’hi ha bolcat amb extrema generositat: la generositat de les muntanyes, la neu, l’aigua; la generositat dels llacs, els glaciars, els fiords; la generositat de les espècies: balenes, orques, gavines, àguiles, rens, ants, salmons, bacallans -aquests dos últims, directament al plat-; la generositat del sol que en aquests dos mesos vers el solstici d’estiu renuncia al descans i, encara que no es vegi, il·lumina la terra dia i nit. No vaig poder contemplar el sol de mitjanit perquè a Cap Nord hi estava molt núvol però tampoc vaig veure nit en totes les que hi vam pernoctar. 
















Si la Bellesa té formes diferents, la que crec que es quedarà amb mi per sempre és la del sol en la línia de l’horitzó vist des de la terrassa de l’hotel de Bodo, disset pisos per damunt del Mar de Noruega. De l’angle des del qual se’n pot gaudir, un costat mostra la ciutat amb llum de lluna i l’altre, el mar entrant a la terra, il·luminat pel sol que gairebé només amb un raig visible ho inunda tot.




Podria explicar molt més però... però... jo he vingut aquí a parlar de balenes, de la balena, millor dit. El viatge contractat incloïa una excursió en vaixell balener per veure balenes. El dia va començar amb dilema quan el guia, insòlitament per un guia, va dir que ens ho penséssim bé això de fer l’excursió. A mar oberta —mar de Barents, mar de Noruega? És igual! Tot és Oceà Glacial Àrtic, no?—, si bé l’excursió no es faria sense condicions de seguretat, sempre tenia un cert risc per l’onatge que podia provocar mareig. La meva companya de viatge va consulta ment i cos i ambdós li van contestar a l’uníson que no hi anés. Jo, amb la meva eterna dicotomia, sovint no aconsegueixo harmonitzar cos i ment i vaig dir que sí, que hi anava, sempre dividida entre la por al mareig i la por al naufragi. Les dones més ardides que mai havia conegut van pujar de seguida a la coberta superior. Jo també, per no ser menys. Era una vaixell balener, no un creuer, i t’havies d’anar agafant amb els diferents pals i baranes que trobaves. 


Quan vam entrar a mar oberta i el balener es va començar a moure amb males intencions vaig decidir baixar per l’escaleta exterior —si no baixo ara, ja no baixaré, vaig pensar—. Una ànima caritativa m’havia deixat una capelina impermeable perquè jo en la meva poca previsió portava un paraigüet i un barretet de pescador, plomes al vent en aquell maremàgnum. Tot va ser posar el peu al primer esglaó i la capelina va canviar de direcció pel vent; per comptes d’anar del coll en avall, es va posar del coll en amunt i amenaçava de desaparèixer volant. No veia res, no m’atrevia a baixar per por d’entropessar i caure directament a l’oceà. Fins que em va venir l’acudit de cridar —no massa alt, la veritat—: Socors, socors! De seguida vaig notar que em posaven la capa a lloc. Era un membre de la tripulació que corria per allí. Dues escales més i la capelina ja tornava a apuntar el cel, però ja faltava menys i a les palpentes i agafant-me a la barana vaig arribar a la coberta inferior. Cinc minuts asseguda i en el mateix moment que l’estómac em feia un tomb, un tripulant començava a repartir bosses amb tota naturalitat. Devia ser l’hora del mareig, vaig concloure refiant-me de les meves pròpies sensacions. La meva cara devia ser prou expressiva perquè el capità rus —no sé si era el capità ni si era rus, però per mi sempre ho serà— em va dir que a popa no marejava tant. Fes cas dels que hi entenen, em vaig dir, que ja ho havies d’haver fet abans de pujar al vaixell. Amb el primer intent d’aixecar-me vaig caure literalment en braços del capità. En un altre moment no m’hauria fet res, però les circumstàncies ambientals eren tan adverses que em vaig debatre uns segons entre les disculpes i els intents de recuperar l’equilibri autònom, mentre ell, impertèrrit i sense agafar-se enlloc m’aguantava perquè no anés a petar de dents a terra. Finalment vaig aconseguir agafar-me a una barana i així sense deixar-me anar vaig arribar al banc de popa i m’hi vaig asseure amb el convenciment que d’allí no me’n mouria fins que arribéssim a terra. La gent s’anava marejant: güec, guac, guoc... era la música més sentida per comptes dels cants de les balenes tan esperats. Jo seguia marejada, però em recordava del consell que una companya de viatge havia donat al matí: no lluitis contra les ones, deixa’t portar. I va funcionar! Només deu minutets, però funcionava. Després el mareig tornava perquè el vaivé del vaixell no afluixava, més aviat anava en augment. Les onades entraven ara de babord, adés d’estribord. De tant en tant ens arribaven uns esquitxos gelats, com pedretes; no sé si provenien de les onades o del cel perquè va arribar un moment que vaig pensar que morfològicament no hi havia gaire diferència entre deixar-se portar per les ones i deixar-se emportar per les ones. Ves si n’estava d’apurada! Després va resultar que tot era una broma del capità i la tripulació. Que noooo! Que això sí que és ficció. La gent anava entrant a la bodega, a pesar de les recomanacions de la tripulació que avisaven que la bodega marejava més. Devia ser veritat perquè tothom que hi va entrar menys una companya, si no m’he descomptat, vomitava quasi immediatament. Inclús els que no estaven marejats. Jo no, jo no hi vaig entrar i vaig aguantar les tres hores marejada però sense vomitar,  alternant el “suau” bressoleig de les ones i les respiracions profundes, profundíssimes que semblaven voler-se empassar tot l’aire polar que circulava al meu voltant.
I enmig de la tempesta, la meva i la de tots, va passar: la balena va aparèixer. Sí, sí! Balena a estribord!!! va cridar el capità rus —que sí, que era rus i capità!—. Diu que les balenes com mamífers aquàtics que són respiren per pulmons i necessiten pujar a la superfície a agafar aire; pels orificis nasals que tenen al damunt del cap expulsen aire i vapor d’aigua, en la forma de brollador que tots hem vist alguna vegada en imatges. La balena va pujar a la superfície i s’hi va estar deu minuts. 
Nosaltres la vèiem intermitentment perquè tot i haver-nos desplaçat tots a estribord el balener continuava balandrejant a cor que vols i amb el moviment perdíem de vista la balena. Però ella es va estar ben tranquil·la tota l’estona a poca distància de nosaltres traient aire i aigua. Quan ja devia tenir els pulmons ben plens va fer un capbussó, va aguantar la cua en vertical durant uns segons —ho va fer per nosaltres, n’estic segura— i es va submergir. Doncs mireu, encara que sembli una frivolitat sentimental va ser emocionant. 



A la tornada els marejos no van millorar, però havíem vist la balena i les pessigolles al cor atenuaven el malestar a l’estómac . A l’hora de sopar tothom reia explicant les seves pròpies peripècies al vaixell.
Em podria allargar molt més perquè el viatge i el bon rotllo compartit durant dos mil dos-cents kilòmetres entre tots els viatgers dona per molt però no vull abusar. En tot cas ja escriuré un llibre. 







Des d’aquí els envio una abraçada a tots: Tereses i Maite, Roses i Carmes, Montses i Annes, Magdes, Pilars, Joseps i Josepa, Marta, Manoli, Geli, Núria, Elisabeth, Duly, Hugo, Conxita, Fina, Joan, Santi, Mari Cruz, Lídia, Clara, Eduard, Gemma, Belén, Montse, Marisa, Alícia, Alfons, Xavier, Reyes, Domingo, Lucía, Francisco. I especialment a l’Àngels, la meva companya inesperada de viatge, que l'ha fet més planer i ha refermat la meva teoria que amb educació i una  bona comunicació et pots entendre i conviure amb tothom. 


I a la Mati, l’ànima —qui ho pot dubtar?— de totes les activitats que fem les Dones de la Casa del Mar. Si a damunt també viatja amb nosaltres, com ha sigut el cas, no cal que ningú es preocupi per res, ni pel risc de naufragi, que ella controla a proa i a popa, a babord i a estribord.



19 comentaris:

  1. Tota una "Odisea" , segur que dona per un llibre ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, jo segurament que l'escriuria. M'enrotllo massa. Tot ho trobo digne de ser explicat jo. Però bé, crec que aquesta crònica s'acaba aquí. No vol dir que algun dia en surti alguna cosa en algun llibre. Una abraçada!

      Elimina
  2. Això més que un viatge és una expedició. Quins paisatges! M'agrada especialment la fotografia del cim punxegut emmirallat: com els Encantats davant Sant Maurici, però en gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt maco, Xavier! Tu t'ho passaries pipa tant com t'agrada la natura. Aquí també tenim llocs meravellosos també. Me n'adono molt quan surto a fora. Però com tu bé dius, allà dalt és en gran.
      Una abraçada!

      Elimina
  3. Molt ben escrit i descrit. Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! Que ho digui algú que ho ha viscut em fa molt contenta. Fins una altra!

      Elimina
    2. És clar que tu et vas estalviar el pitjor i més "divertit", punyetero!

      Elimina
  4. Com a participant a "l'expedició", felicitar-te i dir-te que no es podria explicar millor aquesta petita aventura!!. Maite Melià

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Maite! Contenta que t'agradi. Tinc el costum, no sé si bo o dolent, de quan visc una experiència durilla , després donar-li el tomb i trobar-li la versió humorística. Em serveix de teràpia, tot i que en aquest cas, només baixar del vaixell ja em vaig sentir "curada". Una abraçada!

      Elimina
  5. Podria ser un dels teus comptes,pero viscut per nosaltres.
    Gràcies M.Teresa!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, un conte amb personatges reals i fets reals. La realitat supera la ficció. Una abraçada!

      Elimina
  6. Moltíssimes gràcies per la teva carinyosa descripció i per compartir viatges, concerts i aventures amb les Dones de la Casa del Mar. Petons !!!
    Mati

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartir és la clau, Mati. L'èxit del viatge, del balener, dels àpats, de les excursions ha estat compartir-ho. T'imagines un viatge com aquest on tothom anés a la seva i no compartís res? A més, així escrivint-ho en queda una petita constància perquè no ens n'oblidem i jo m'esplaio, perquè quan ho tinc a dins ho he de treure.

      Elimina
  7. Jo tenia entès que el paisatge més bell del món és la Toscana...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si he dit que la Laponia fos la més bella, Helena. A mi em va agradar molt, tot i que la Toscana també. No es poden comparar, són molt diferents, i també deu anar a gustos, suposo.

      Elimina
  8. Ostres, al costat de les meves les teves aventures són de cinc estrelles, es veu que encara hi ha classes, he, he...Pel què expliques i per les fotos ha de ser un lloc meravellós.
    Però mara meva, com és que la gent es va marejar tant? que tothom sap que hi ha la "Biodramina", que és oli en un llum per aquests casos!
    I segur que tot plegat et dóna per un altre llibre...Possibles títols: Buscant la balena perduda, Una història marejada, Els braços acollidors del capità... Ah i no et cobraré drets d'autor!!!
    Bon vespre guapa i que la votació no sigui una altra aventura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rosereta, em nego a creure que només em passen coses a mi. Segur que tu també n'has viscut d'aventures de risc, sense anar-les a buscar. Més aviat deu ser que jo li veig la vena literària.
      Biodramina dius? Mira, abans de pujar ens van servir (ja anava amb el menú) una pastilla d'herbes per evitar el mareig, al cap d'una estona em vaig prendre la Biodramina i no em vaig poder posar un xiclet a la boca perquè ja tenia prou feina a agafar-me per no anar per terra. T'asseguro que el vaivé no era el que pot tenir un autocar o un creuer. Res a veure, era bestial, almenys per nosaltres que no hi estem acostumats.
      L'aventura de la votació ha anat prou bé, però ja el que s'està veient, qui guanya no ho té tot guanyat.
      Petonets!

      Elimina
  9. Respostes
    1. Sí, ja veus, Novesflors! Només en el moment de pujar al vaixell. Després va venir el penediment d'haver estat "tan valenta". Fins aviat!

      Elimina