divendres, 29 de desembre de 2017

LA MÀ ESQUERRA


Em sembla que cap any l’arribada de les festes de Nadal se m’havia fet tan costa amunt. Malgrat l’Elna. I malgrat que encara no havia passat res. I és que em penso que la meva memòria emocional només en olorar-ne l’ambient ja li arriba l’aroma dels darrers nadals. Un grip, una caiguda, una ruptura massa recent, la mort del pare... Uf! Suficient per témer les dates. I aquest any, el 22 em va tocar la loteria, no la bona, que aquesta em va tocar el 21; ens va tocar a dos milions i escacs de catalanets i no sé si l’arribarem a cobrar, però que et toqui ja és un gran què, no? Almenys ens traiem de sobre la raresa, la infecció, l’abducció i, jo almenys, vaig deixar de preguntar-me si realment havíem fet tan de mal als que no pensen com nosaltres. 
Aquesta és la distribució d'escons que m'agrada més. Per cert,
 no n'he trobat cap amb els 4 del PP i els 36 de C's. Però tant se val, oi?

El 22 em va tocar la loteria dolenta i no sé si va ser pitjor que em toqués o el procés psicològic que se’m va desencadenar a continuació. Després de caure per les escales i trencar-me el canell el primer que vaig fer va ser enrabiar-me. Com puc ser tan totxa de caure pujant tan sols dues escales? Com pot ser que per trobar-me un esglaó de més el meu cos fes tantes acrobàcies i s’acabés trencant el canell? Si us plau, si el replà fa seixanta centímetres quadrats! Entre llàgrimes, que no podia aturar del mal que em feia l’os que marxava pel seu compte, i l’emprenyament, la meva filla em va portar a urgències. Van veure que la cosa era greu i em van obrir totes les portes: la de triatge, la del box, la de les radiografies i, finalment, la de posar l’os al seu lloc. Quan van acabar d’enguixar-me fins a l’aixella, estava tan contenta ja no tenia dolor perquè l’os finalment havia renunciat a la seva independència i jo portava un calmant que m’ho devia fer veure tot de color de rosa que en arribar a casa em vaig posar a menjar amb la mà esquerra com si ho hagués fet tota la vida i com si m’hi anés la vida. La mare em volia ajudar, però jo que no! No sé què volia demostrar; segurament que també amb la mà enguixada podia amb tot. Santa innocència! Aviat em vaig adonar que necessitava dues o tres vegades més de temps per fer-ho tot i, encara, hi havia coses que no les podia fer ni amb tot el temps del món. Perquè no tot es redueix a canviar la dreta per l’esquerra; per fer segons què fan falta les dues mans i amb la dreta, entre l’adoloriment, l’inflament i la rigidesa no podia ni fregar res ni enlloc perquè veia el firmament sencer amb l’estel de Nadal que s’atansava i passava de llarg. 

Després de passar la nit del lloro, amb un braç dret que no trobava per enlloc i amb una incapacitat total per reconèixer com a meu allò que l’havia substituït, l’endemà al matí em vaig fer una composició de lloc, del lloc que em correspondria durant els següents quaranta cinc dies. I sí, sí, sí, és veritat que hi ha coses molt pitjor, com em deia la meva mare i els amics que m’encoratjaven des de Whatsapp. Però és que a mi allò meu em semblava una catàstrofe perquè, no vull enganyar a ningú, les dificultats quotidianes per menjar, vestir-me, estripar el paper higiènic i qualsevol altre paper, lligar-me les sabates, els sostenidors, fer el llit, posar-me els mitjons, tallar-me una sola de les vint ungles del meu cos... i tot aquest seguit de nimietats eren, són, innombrables. Tots els somnis d’independència personal s’estavellen contra el mur de la impotència amb un problema dels que en podríem dir menor, però que afecta la rutina diària minut a minut. Gràcies a la mare, als fills i a tots els amics que s’ofereixen constantment a ajudar-me.
Sort que ja havies fet el pessebre, guarnit la casa, fet les compres i embolicat els regals, em deia la veueta interior. I a mi què m’importa, contestava jo airada com si la veu tingués la culpa de tot; de fet, qualsevol veu semblava que la tingués. El pitjor de tot era el trio d’impediments que no podia digerir de cap manera: no podia conduir, no podia escriure i, el pitjor dels mals, no podia seguir tenint cura de l’Elna. Això sí que em desfermava una tempesta interior que amb prou feines podia impedir que s’escapés enfora. A vegades pensem que ens coneixem a nosaltres mateixos i que hem aconseguit viure en pau i res de res. Un petit entrebanc ens declara la guerra i ens pot llençar per terra i rebregar-nos i fer-nos a miques.
El 23 i 24 van començar a arribar els ws de felicitació i tot i que, ben emmurriada, havia dit que no n’obriria cap, allí m’estava amb el telèfon aposentat al braç esquerre de la butaca i amb la mà esquerra teclejant i esborrant i tornant a teclejat fins a escriure el que volia. Però la ràbia i el malestar tornaven a ratxes cada vegada que pensava en els tres obstacles que m’impedien seguir amb la meva vida en aquell moment. Després van començar a córrer desenes d’imatges de felicitació, entre elles aquestes dues:



I, si per una banda pensava que el meu canell trencat no era res comparat amb els quatre innocents a la presó i amb els milers d’innocents que roden pel món en busca de refugi, per l’altra em tornava a submergir en l’autocompassió i entre una cosa i l’altra ara plorava per dins, ara ho feia per fora. Per si això fos poca cosa encara m’anava fuetejant: Com et pots plànyer tant, pensava? Com no t’adones que els teus problemes són una gota enmig del mar? Com es pot ser tan egoista? La nit de Nadal va ser la negra nit. Encara vaig dormir pitjor i encara em vaig anar debatent entre la meva desgràcia, el meu mal caràcter i la meva manca d’empatia amb els problemes aliens. No ho sé... crec que s’és empàtic quan es tenen els propis problemes més o menys controlats. Si no és així, l’empatia té molts números de quedar eclipsada.
L’endemà ja em va passar la mala astrugància. Més o menys cap a migdia quan va arribar l’Elna. Més o menys la podia tenir als braços, més o menys la podia abraçar, més o menys li vaig poder ensenyar el pessebre tot i que a ella l’interessava més el marc multi-foto que hi havia a la paret del damunt amb fotos de la Lila. I mentrestant la meva mare, de vuitanta-cinc anys, feia tooot el dinar de Nadal i jo només la podia ajudar amb la meva voluntariosa mà esquerra. Pobreta, ve a casa per passar l’hivern amb ajuda i companyia i ara es troba amb aquest fandango. Ah i diu que de l’Elna se’n pot cuidar ella, que no cal buscar ningú. Ella sí que és una dona valenta, i de sempre. No com ahora, una mujer valiente i fum-fum-fum!
Deu ser veritat que el temps i l’Elna tot ho curen. No crec que pugui conduir en tot aquest temps, però les bones amigues no paren d’oferir-se per portar-me on sigui. Gràcies, Gemma, Maite, Roser, Berta, Sònia, Glòria, Montse... i si em deixo algú, gràcies també. Potser entre el meu braç esquerre i els dos de la meva mare podrem seguir cuidant l’Elna i atenció! Tot això que heu llegit ho he escrit amb la mà esquerra. És clar que he trigat tres hores, però ja he acabat. Potser ja puc aspirar a ser la dona biònica del segle XXI. Tot i que... jo volia que aquest post fos un homenatge a la meva mà esquerra que s’ha adaptat prodigiosament a les noves exigències. Com sempre, he tornat a explicar la meva vida. O no.
És un llibre que ja he llegit unes quantes vegades,
però mai subjectant-lo amb la mà esquerra.
També es llegeix bé.


Un consell: teniu una mà esquerra. Aprofiteu-la. Dediqueu-li més atenció, ni que sigui com entreteniment. Si passeu pel mateix tràngol que jo, conèixer-la millor us pot ajudar. És un consell que també va pels guanyadors del 21D. A vegades han tingut mà esquerra, però en fa falta més, més, més. Més mà esquerra i el cor ni a la mà esquerra ni a la dreta, sinó amagadet.

20 comentaris:

  1. Ostres, Teresa, quines coses que et passen no cal que t'esforcis en imaginar arguments, que la teva vida ja és una novel·la...
    Sembla mentida com, de vegades, et pots fer mal caient gairebé a pla de terra, em sap molt de greu noia, però tu ets una dona valenta que t'adaptes a totes les
    circumstàncies, però realment quan tens algun problema que no et deixa estar al
    cent per cent, et poses de molt mal humor( almenys jo) i no pensem que hi ha qui
    està molt pitjor i és que som humans...Encara bo que et `pots fer un tip de llegir!
    Más fet riure quan dius que ens ha tocat la loteria, però no saps si la cobrarem, jo també ho he pensat més d'un cop. A mi la felicitació dels refugiats, també em va arribar i la vaig trobar molt entranyable...
    Espero que si aquest any alguna fetillera t'ha fet algun malefici, l'any vinent hi hagi alguna bruixa bona que et toqui amb la seva vareta màgica i només et passin coses agradables...Paciència , noia!
    Petonets, nadalencs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser, si m'han tirat alguna maledicció per any natural i no m'ha arribat fins al 22 de desembre es pot dir que és una maledicció tova. O sigui que vol dir que encara he estat de sort.
      Ja n'he passat la meitat. M'ho miro així i estic contenta. Una abraçada.

      Elimina
  2. quina odissea ! sento lo del teu canell però tens tota la raó tenim dues mans i les poden fer servir !jo et confesso que fa anys que faig els encreuats dels diaris sempre amb la mà esquerra i ara ja començo a escriure també amb aquesta mà de tant en tant lletra lligada! sort que absn ja havies fet molta feina! descansa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo m'he proposat fer-la servir quan ja tingui la dreta arreglada. A veure si compleixo el propòsit. És una llàstima no aprofitar-ne el potencial.
      I ja soc a la meitat del camí!

      Elimina
  3. Esperem que no en tinguis per massa temps, ja veig que per una banda te'n surts com pots, i per l'altra t'ajuden molt i molt la família i les amigues, i això deu ser que t'ho mereixes. Jo la mà esquerra la faig servir poc, però un dels llocs és a la feina. Amb ella no sé fer res normalment, però al laboratori la mà és torna hàbil i no només serveix de suport, també fa coses. Però després torna a ser força inútil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, XeXu. No sé si m'ho mereixo, però és veritat que els amics ho són a les bones i a les males i els que es recorden de tu en els moments difícils (i les setmanes que venen a continuació) penso que són els que t'aprecien de veritat. També hi ha els altres que no dubto que m'apreciin, però que van de bòlid i ja tenen prou feina.
      Curiós això que al laboratori la mà es torna hàbil i després torna a ser inútil.. Ens perdem per no aprofitar totes les nostres capacitats. Jo la primera.

      Elimina
  4. Jo he estat més d'una setmana amb un fort mal de cap. "Tensional", diuen els metges. No sé si és que necessitava vacances ja. Els blogs, completament abandonats.

    La mà esquerra, el saber fer l'ull gros, el "ser piadós i complaent", que deia Forster, absolutament essencials a la vida. Més val conèixer que no que et coneguin, deia la meva àvia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, com que parles en pretèrit perfecte, espero que el mal de cap s'hagi quedat a l'any 2017 i aquest 2018 no es presenti per casa teva.
      Savis, el Forster i la teva àvia, sí senyora.

      Elimina
  5. Vas tenir mala sort, però en aquest cas es complirà la dita de: "el temps tot ho cura".
    Esperem que aquest temps se't faci el més curt possible. Molta sort Teresa.
    Deixa't ajudar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Soc bastant de caure jo, Xavier, però mai no m'havia trencat res. La setmana abans de la caiguda vaig pensar: fa temps que no caic. T'ho prometo. I vaig toca fusta, però el mal ja estava fet.
      Ja fa tres setmanes. L'altre dia em van dir que tot anava pel bon camí. Una abraçada!

      Elimina
  6. Vaja mala sort! No és manera d'acabar l'any, però segur que a partir d'ara les coses aniran a millor. És beb bé que no donem prou importància a les coses fins que les perdem, com t'ha passat amb la mà esquerra. Quan et treguin el guix i estiguis recuperada recorda de mimar-la molt, d'agrair-li els valuosos serveis preetats i d'animar-la a continuar fent la bona feina que ha fet fins ara. Salut, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Ignasi, però seria pitjor haver-lo començat caient. La caiguda és de l'any passat, aquest any és el de la recuperació. Intentaré, intentaré no oblidar-me de la meva bona mà esquerra i del servei que m'està prestant.
      Salut també i una abraçada!

      Elimina
  7. Cuida la teua mà, i cuida't tu. Feliç 2018, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors, ho faig, ho faig. Em cuido tant que quan em treguin el guix, entre que estic més quieta i els torrons, explotarà la bàscula.

      Elimina
  8. 3 hores per escriure un post? Amb la ratxa que porto al blog de vacances no em costaria res posar el blog en pausa si em trenco el canell, encara que si m’hagués de trencar el canell ho faria d’una manera més glamurosa que no pas un parell de miserables graons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps que jo no faig vacances de blog, ni d'escriure, Pons. Escriure em salva quasi sempre. Si m'arribo a trencar les dues mans, soc capaç d'escriure amb un punter a la boca. Ah, i val més que no te'l trenquis el canell, ni amb glamour ni fent equilibris.

      Elimina
  9. Les petites coses quotidianes!!!!
    Dependre dels pares a aquesta edat!!!
    Quins records q m'has portat
    Ah! No t'amoïnis ni un segon, tot passa i s'oblida ràpid.
    Salud

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta edat, Joquer? Que no ho saps que sota aquesta capa d'experiència s'hi amaguen divuit anys?
      Tu ja saps de què parlo. Allò teu va ser insuperable.
      Salut també per tu!

      Elimina
  10. Espero que estiguis millor del braç. Vai voler posar un comentari fa temps, però com no tenia bona cobertura no crec que es vagi publicar.
    A vegades et llegeixo al diari de Tarragona, no sempre el tinc. Una abraçada

    ResponElimina
  11. Hola M. Antònia! Algun altre comentari teu sí que m'ha arribat. Ara no et sabria dir en quin post.
    Escric habitualment al setmanari Notícies TGN, cada quinze dies. Potser vols dir aquí. Al Diari de Tarragona, només alguna vegada algun relat, a través de l'Escola de Lletres. Una abraçada i fins aviat!

    ResponElimina