Em sembla que cap any l’arribada de
les festes de Nadal se m’havia fet tan costa amunt. Malgrat l’Elna. I malgrat que
encara no havia passat res. I és que em penso que la meva memòria emocional
només en olorar-ne l’ambient ja li arriba l’aroma dels darrers nadals. Un grip,
una caiguda, una ruptura massa recent, la mort del pare... Uf! Suficient per
témer les dates. I aquest any, el 22 em va tocar la loteria, no la bona, que
aquesta em va tocar el 21; ens va tocar a dos milions i escacs de catalanets i
no sé si l’arribarem a cobrar, però que et toqui ja és un gran què, no? Almenys
ens traiem de sobre la raresa, la infecció, l’abducció i, jo almenys, vaig
deixar de preguntar-me si realment havíem fet tan de mal als que no pensen com
nosaltres.
 |
| Aquesta és la distribució d'escons que m'agrada més. Per cert, no n'he trobat cap amb els 4 del PP i els 36 de C's. Però tant se val, oi? |
El 22 em va tocar la loteria dolenta i no sé si va ser pitjor que em
toqués o el procés psicològic que se’m va desencadenar a continuació. Després
de caure per les escales i trencar-me el canell el primer que vaig fer va ser
enrabiar-me. Com puc ser tan totxa de caure pujant tan sols dues escales? Com
pot ser que per trobar-me un esglaó de més el meu cos fes tantes acrobàcies i
s’acabés trencant el canell? Si us plau, si el replà fa seixanta centímetres
quadrats! Entre llàgrimes, que no podia aturar del mal que em feia l’os que marxava
pel seu compte, i l’emprenyament, la meva filla em va portar a urgències. Van
veure que la cosa era greu i em van obrir totes les portes: la de triatge, la
del box, la de les radiografies i, finalment, la de posar l’os al seu lloc.
Quan van acabar d’enguixar-me fins a l’aixella, estava tan contenta —ja no tenia dolor perquè l’os finalment havia renunciat a la
seva independència i jo portava un calmant que m’ho devia fer veure tot de
color de rosa— que en arribar a casa em vaig posar a menjar amb la mà esquerra
com si ho hagués fet tota la vida i com si m’hi anés la vida. La mare em volia
ajudar, però jo que no! No sé què volia demostrar; segurament que també amb la
mà enguixada podia amb tot. Santa innocència! Aviat em vaig adonar que
necessitava dues o tres vegades més de temps per fer-ho tot i, encara, hi havia
coses que no les podia fer ni amb tot el temps del món. Perquè no tot es
redueix a canviar la dreta per l’esquerra; per fer segons què fan falta les
dues mans i amb la dreta, entre l’adoloriment, l’inflament i la rigidesa no
podia ni fregar res ni enlloc perquè veia el firmament sencer amb l’estel de
Nadal que s’atansava i passava de llarg.
Després de passar la nit del lloro,
amb un braç dret que no trobava per enlloc i amb una incapacitat total per
reconèixer com a meu allò que l’havia substituït, l’endemà al matí em vaig fer
una composició de lloc, del lloc que em correspondria durant els següents
quaranta cinc dies. I sí, sí, sí, és veritat que hi ha coses molt pitjor, com
em deia la meva mare i els amics que m’encoratjaven des de Whatsapp. Però és
que a mi allò meu em semblava una catàstrofe perquè, no vull enganyar a ningú, les
dificultats quotidianes per menjar, vestir-me, estripar el paper higiènic i
qualsevol altre paper, lligar-me les sabates, els sostenidors, fer el llit,
posar-me els mitjons, tallar-me una sola de les vint ungles del meu cos... i
tot aquest seguit de nimietats eren, són, innombrables. Tots els somnis
d’independència personal s’estavellen contra el mur de la impotència amb un
problema dels que en podríem dir menor, però que afecta la rutina diària minut
a minut. Gràcies a la mare, als fills i a tots els amics que s’ofereixen
constantment a ajudar-me.
Sort que ja havies fet el pessebre,
guarnit la casa, fet les compres i embolicat els regals, em deia la veueta
interior. I a mi què m’importa, contestava jo airada com si la veu tingués la culpa
de tot; de fet, qualsevol veu semblava que la tingués. El pitjor de tot era el
trio d’impediments que no podia digerir de cap manera: no podia conduir, no
podia escriure i, el pitjor dels mals, no podia seguir tenint cura de l’Elna.
Això sí que em desfermava una tempesta interior que amb prou feines podia
impedir que s’escapés enfora. A vegades pensem que ens coneixem a nosaltres mateixos
i que hem aconseguit viure en pau i res de res. Un petit entrebanc ens declara
la guerra i ens pot llençar per terra i rebregar-nos i fer-nos a miques.
El 23 i 24 van començar a arribar els
ws de felicitació i tot i que, ben emmurriada, havia dit que no n’obriria cap, allí m’estava amb
el telèfon aposentat al braç esquerre de la butaca i amb la mà esquerra
teclejant i esborrant i tornant a teclejat fins a escriure el que volia. Però
la ràbia i el malestar tornaven a ratxes cada vegada que pensava en els tres
obstacles que m’impedien seguir amb la meva vida en aquell moment. Després van
començar a córrer desenes d’imatges de felicitació, entre elles aquestes dues:
 |
I, si per una banda pensava que el
meu canell trencat no era res comparat amb els quatre innocents a la presó i
amb els milers d’innocents que roden pel món en busca de refugi, per l’altra em
tornava a submergir en l’autocompassió i entre una cosa i l’altra ara plorava
per dins, ara ho feia per fora. Per si això fos poca cosa encara m’anava
fuetejant: Com et pots plànyer tant, pensava? Com no t’adones que els teus
problemes són una gota enmig del mar? Com es pot ser tan egoista? La nit de
Nadal va ser la negra nit. Encara vaig dormir pitjor i encara em vaig anar
debatent entre la meva desgràcia, el meu mal caràcter i la meva manca d’empatia
amb els problemes aliens. No ho sé... crec que s’és empàtic quan es tenen els
propis problemes més o menys controlats. Si no és així, l’empatia té molts
números de quedar eclipsada.
L’endemà ja em va passar la mala
astrugància. Més o menys cap a migdia quan va arribar l’Elna. Més o menys la
podia tenir als braços, més o menys la podia abraçar, més o menys li vaig poder
ensenyar el pessebre —tot i que a ella l’interessava més el
marc multi-foto que hi havia a la paret del damunt amb fotos de la Lila—. I mentrestant la meva mare, de vuitanta-cinc anys, feia
tooot el dinar de Nadal i jo només la podia ajudar amb la meva voluntariosa mà
esquerra. Pobreta, ve a casa per passar l’hivern amb ajuda i companyia i ara es
troba amb aquest fandango. Ah i diu que de l’Elna se’n pot cuidar ella, que no
cal buscar ningú. Ella sí que és una dona valenta, i de sempre. No com ahora, una mujer valiente i fum-fum-fum!
Deu ser veritat que el temps —i l’Elna— tot ho curen. No crec que pugui
conduir en tot aquest temps, però les bones amigues no paren d’oferir-se per
portar-me on sigui. Gràcies, Gemma, Maite, Roser, Berta, Sònia, Glòria, Montse... i si
em deixo algú, gràcies també. Potser entre el meu braç esquerre i els dos de la
meva mare podrem seguir cuidant l’Elna i atenció! Tot això que heu llegit ho he
escrit amb la mà esquerra. És clar que he trigat tres hores, però ja he acabat.
Potser ja puc aspirar a ser la dona biònica del segle XXI. Tot i que... jo
volia que aquest post fos un homenatge a la meva mà esquerra que s’ha adaptat
prodigiosament a les noves exigències. Com sempre, he tornat a explicar la meva
vida. O no.
 |
| És un llibre que ja he llegit unes quantes vegades, però mai subjectant-lo amb la mà esquerra. També es llegeix bé. |
Un consell: teniu una mà esquerra.
Aprofiteu-la. Dediqueu-li més atenció, ni que sigui com entreteniment. Si
passeu pel mateix tràngol que jo, conèixer-la millor us pot ajudar. És un
consell que també va pels guanyadors del 21D. A vegades han tingut mà esquerra,
però en fa falta més, més, més. Més mà esquerra i el cor ni a la mà esquerra ni a la
dreta, sinó amagadet.
