dijous, 9 de desembre de 2021

MASSA PREGUNTES PER AL PETIT PRÍNCEP

 

           

Sembla que el Petit Príncep va baixar a la Terra des de l’asteroide B612 perquè volia preguntar com podia cuidar i estimar l’única rosa del seu planeta. I es veu que hi va tornar carregat de preguntes perquè en la seva volta pel món va trobar l’Elna, que no callava. Que què fa aquest home amb tants números? Que on és la rosa? Que per què aquests dos encenen i apaguen el fanal tantes vegades? Que com és que el borratxo camina així i fa riure? Que on és la rosa? Que què són els baobabs? Que qui és aquests rei tan gras que hi ha allà dalt? Que per què aquest noi porta un mirall com el de la madrastra de la Blancaneus? Que on és la rosa? Que per què la guineu li llença la poma i ell li torna? I què vol dir demosticar?

         I l’Elna preguntava i preguntava a la seva iaia, que no donava l’abast a respondre-li tot i el Petit Príncep, que escoltava, estava molt atabalat perquè ell havia baixat a la Terra per una pregunta i havia de tornar-se’n amb una pila de preguntes, i com que al seu planeta només hi eren ell i la rosa, qui li respondria totes aquelles preguntes, eh? Qui?

         I quan el Petit Príncep va marxar cap a l’asteroide B612, l’Elna encara seguia preguntant i la iaia ja no sabia què respondre perquè, caram! Aquest conte no és ni de bon tros un conte per a nens, ni de quatre anys, ni ben just, de vuit, que potser hi ha nens de quaranta que tampoc no l’entenen, perquè allò de “l’essencial és invisible als ulls” i altres perles filosòfiques no s’entenen pas a la primera. I de veritat que l’únic que li trobo al Petit Príncep d’idèntic a un nen és que se sorprèn amb tot el que va descobrint, això sí.

         Però bé, jo com que he sentit molt allò de “ets el que menges” i m’ho crec, entenc que si vols que un nen sigui culte, dona-li cultura. I per això a l’Elna ja l’he portat a veure el ballet del Llac dels Cignes i abans d’ahir que els seus pares em van convidar gentilment a anar a veure “El petit príncep”, doncs ho vaig deixar tot i també hi vaig anar amb molt de gust i vaig intentar respondre totes les seves preguntes, que jo crec que alguna es devia quedar en l’aire, perquè eren moltes i difícils de respondre.

         I quan pateixo pel món que li està tocant de viure a l’Elna, em tranquil·litzo pensant que per malament que estigui tot, si li agrada el ballet i el teatre, potser serà actriu com la seva tata Marisol, 


Petit Príncep, tata Marisol i Elna


o tal vegada, com que li agrada dibuixar, serà artista com la seva besàvia i potser, potser, si li agraden tant les lletres, que ja les coneix i les escriu totes, igual serà escriptora com... I després penso que que sigui el que vulgui, però que sigui feliç unes estones ben llargues, que ja sabem que els moments feliços només són això, moments, i si s’allarguen, millor. Que sigui feliç que sigui feliç, que sigui feliç...

         I potser la pregunta: “Iaia, tu què vols?” no me l’ha fet, però és igual, jo li contesto perquè aquesta és la resposta que tinc clar, des del dia que va néixer, que li donaria si m’ho preguntés.

         I a banda d’aquesta nova declaració d’amor, que de tant en tant renovo, felicitats al Manu Guix, a l’Àngel Llàcer i a tota la colla per la vuitena temporada nadalenca d’aquesta obra! Ho fan molt bé i això que he dit: posen fàcil la cultura als més petits.

10 comentaris:

  1. L'any 1979 la Companyia Elèctrica Dharma va fer la cançó: "Les aventures del Petit Príncep" amb música del malaguanyat Esteve i lletra del també malaguanyat Josep Fortuny.

    Oh petit príncep damunt l'onada
    calmosa i negra on dormen els estels
    podries ser un xaval que somia
    inventar de nou la vida.

    Has baixat d'un estel que sospira
    més enllà de tots els estels
    has deixat una flor divertida
    i has trobat el nostre sidral.

    Oh petit príncep enyorança viva
    dansen espurnes d'un record
    voldria ser un infant que s'hi pixa
    estic cansat de treballar.

    Vols tornar al teu petit planeta
    només els nens poden jugar
    he plorat mirant les estrelles
    sense vergonya no et vull deixar.

    Has tornat amb la flor que crida
    més enllà de tots els estels
    has marxat sense despedir-te
    i m'has deixat amb massa gent gran.

    Avorrida gent gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonica, Xavier! Doncs sí, potser el pitjor de fer-se gran és deixar de ser un nen i perdre la innocència. Una abraçada!

      Elimina
  2. Tens raó de plantejar-te quin desastre de món els estem deixant a aquests petits. Jo que tinc tres nets i també els estimo molt i els desitjo que tinguin llargues estones de felicitat, i m'ho he passat i m'ho passo molt bé amb ells i he fet d'àvia tant com he pogut a cada moment; doncs a vegades penso, que millor no tenir-ne cap més. Ja en tinc prou si són més poquets sempre serà més fàcil,ajudar-los amb el que puguem, que si són molts… després penso que això no depèn pas de mi, sinó dels meus fills i les parelles respectives, i mira, penso que finalment, suposo que se'n aniran sortint tots plegats.

    No he vist aquesta versió teatral del Petit Príncep i això que en soc fanàtica admiradora.

    Tampoc coneixia la cançó de la Dharma i m'hi sento molt identificada. Ara ja m'he fet gran, i no em passa tant, però durant moltes èpoques em feia "pena" llegir i rellegir el Petit Príncep perquè trobava que el món està massa ple d'Avorrida gent gran que mai no estan per la feina que hauríem d'estar: estimar i ser feliços i fer feliços als que tenim a prop i donar valor a les coses invisibles que són les que en tenen.

    És un plaer molt gran conèixer l'Elna, cada dia una mica més. Gaudim-los molt que el temps passa volant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, està clar que tampoc no depèn de nosaltres. Jo el que vull dir és que cadascú en la seva època ha passat la seva i se n'ha sortit. No és gaire afalagador el món que els deixem, però ells també ho faran. Si pot ser, que sigui sense patir excessivament.
      I sí, gaudim-los, que tenim molta sort de tenir-los. Abraçada, Carme!

      Elimina
  3. Tu li dónes molt d'això que és invisible als ulls. Potser ara no ho entén, però hi haurà un moment que serà essencial per a ella també. Quantes preguntes tan clares i innocents que surten del caparrí dels més petits!. De vegades, ni nosaltres mateixos sabem les respostes.
    Que sigui feliç, molt feliç!.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonic això que em dius, sa lluna! Que es compleixi! I sí, a vegades em fa pensar molt per respondre-li i inclús després.
      Aferradetes, guapa!

      Elimina
  4. Molts cops, les preguntes més difícils, incòmodes, sorprenents o esbojarrades, surten d'aquests caparronets ! ...i no sempre tenen resposta, potser perquè els grans han deixat de ser petits.... Per això és bó , compartir aquestes estones, per tornar a ser com ells...tant feliços i contents ! :)
    De ben segur, que va per artista, l'Elna !!
    Abraçades !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sé que la meva resposta és subjectiva, però jo trobo que és molt enriquidor compartir aquests descobriments i aquests interrogants tan diferents als d'un adult.
      A veure, a veure, cap on es decanta l'Elna.
      Abraçada, Artur!

      Elimina
  5. "que ja sabem que els moments feliços només són això, moments, i si s’allarguen, millor. Que sigui feliç que sigui feliç, que sigui feliç..." si això és el que vols, que sigui així!

    ResponElimina
  6. Ja sé que demano una cosa molt abstracta, però posats a demanar... I si tu m'ho recolzes... el desig segur que encara té més força.
    Una abraçada, Helena!

    ResponElimina