Sembla que el Petit
Príncep va baixar a la Terra des de l’asteroide B612 perquè volia preguntar com
podia cuidar i estimar l’única rosa del seu planeta. I es veu que hi va tornar
carregat de preguntes perquè en la seva volta pel món va trobar l’Elna, que no
callava. Que què fa aquest home amb tants números? Que on és la rosa? Que per
què aquests dos encenen i apaguen el fanal tantes vegades? Que com és que el
borratxo camina així i fa riure? Que on és la rosa? Que què són els baobabs?
Que qui és aquests rei tan gras que hi ha allà dalt? Que per què aquest noi
porta un mirall com el de la madrastra de la Blancaneus? Que on és la rosa? Que
per què la guineu li llença la poma i ell li torna? I què vol dir demosticar?
I l’Elna preguntava i preguntava a la seva iaia, que no
donava l’abast a respondre-li tot i el Petit Príncep, que escoltava, estava
molt atabalat perquè ell havia baixat a la Terra per una pregunta i havia de
tornar-se’n amb una pila de preguntes, i com que al seu planeta només hi eren
ell i la rosa, qui li respondria totes aquelles preguntes, eh? Qui?
I quan el Petit Príncep va marxar cap a l’asteroide B612,
l’Elna encara seguia preguntant i la iaia ja no sabia què respondre perquè,
caram! Aquest conte no és ni de bon tros un conte per a nens, ni de quatre
anys, ni ben just, de vuit, que potser hi ha nens de quaranta que tampoc no
l’entenen, perquè allò de “l’essencial és invisible als ulls” i altres perles
filosòfiques no s’entenen pas a la primera. I de veritat que l’únic que li trobo
al Petit Príncep d’idèntic a un nen és que se sorprèn amb tot el que va
descobrint, això sí.
Però bé, jo com que he sentit molt allò de “ets el que
menges” i m’ho crec, entenc que si vols que un nen sigui culte, dona-li
cultura. I per això a l’Elna ja l’he portat a veure el ballet del Llac dels
Cignes i abans d’ahir que els seus pares em van convidar gentilment a anar a
veure “El petit príncep”, doncs ho vaig deixar tot i també hi vaig anar amb
molt de gust i vaig intentar respondre totes les seves preguntes, que jo crec
que alguna es devia quedar en l’aire, perquè eren moltes i difícils de
respondre.
I quan pateixo pel món que li està tocant de viure a l’Elna, em tranquil·litzo pensant que per malament que estigui tot, si li agrada el ballet i el teatre, potser serà actriu com la seva tata Marisol,
 |
| Petit Príncep, tata Marisol i Elna |
o tal vegada,
com que li agrada dibuixar, serà artista com la seva besàvia i potser, potser,
si li agraden tant les lletres, que ja les coneix i les escriu totes, igual
serà escriptora com... I després penso que que sigui el que vulgui, però que
sigui feliç unes estones ben llargues, que ja sabem que els moments feliços
només són això, moments, i si s’allarguen, millor. Que sigui feliç que sigui
feliç, que sigui feliç...
I potser la pregunta: “Iaia, tu què vols?” no me l’ha fet,
però és igual, jo li contesto perquè aquesta és la resposta que tinc clar, des del
dia que va néixer, que li donaria si m’ho preguntés.
I a banda d’aquesta nova declaració d’amor, que de tant en
tant renovo, felicitats al Manu Guix, a l’Àngel Llàcer i a tota la colla per la
vuitena temporada nadalenca d’aquesta obra! Ho fan molt bé i això que he dit:
posen fàcil la cultura als més petits.
