![]() |
Sobren les paraules |
![]() |
Aquí també |
![]() |
Per a tu, Elna |
Blog per compartir tot allò que m'inspira, sempre amanit amb el que jo en dic salsa-ficció.
![]() |
Sobren les paraules |
![]() |
Aquí també |
![]() |
Per a tu, Elna |
Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les
paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.
Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és
perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè
cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia
al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze
dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama,
es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.
Però aquest és un mes especial que no puc
deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys
que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit
homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.
![]() |
I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual! |
Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.
Franz Sedlacek, Nightly Return, 1927 |
Estava a punt de publicar el meu primer llibre
“Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar
d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció.
Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en
perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només,
cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba
convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves
opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia
resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.
“Compartir” deu ser la paraula més emprada
d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és
una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a
compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha
gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També
per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes
motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte
“compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que
genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi
que en podem obtenir.
Toca fer uns quants números sobre el blog,
però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda.
En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog,
3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que
en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog.
Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola
entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat
poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i
m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera.
Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no
sé acabar.
Les entrades més llegides són, per aquest
ordre:
ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de
la presó de Mas d’Enric.
quan va morir el meu pare.
LA TITELLA, una de les meves batalletes.
LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.
QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.
MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què
parlo)
VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.
EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.
EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.
No n’he fet un recompte exhaustiu, però el
tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que
vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”.
Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en
aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.
La política, en general, també m’ha fet
escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses
excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la
majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a
costa del poble pel que haurien de treballar.
L’Elna ocupa una part important del meu blog.
Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que
m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas,
sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà
el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de
moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet
escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.
També he parlat del meu pare, de la meva mare,
dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de
feina i companys d’activitats, de bloguers,
de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar
molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers
cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que
cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.
He explicat batalletes, aventures i anècdotes
personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia
per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el
drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que
he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−,
una mica de salsa-ficció.
I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo
de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes...
Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de
tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés,
no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest
blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la
inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats
lectors, de la vostra companyia.
![]() |
Foto: El Periódico |
![]() |
que xoca amb l'enorme coneixement que en té la Carme, |
![]() |
Foto: DiariMes |
![]() |
L'Eixample deu ser això, no? Foto: La Vanguardia |
![]() |
Però la Conselleria d'Economia serà, per sempre més,, això |
Algú
amb ganes de fer net va decidir un dia llençar totes les andròmines de casa i,
mentre un remolquet se les emportava, va passar el Pep i va veure que en
sobresortia una caixa que li va cridar l’atenció. La capsa estava plena de
fotografies antigues del poble i dels seus vilatans. Al Pep li va doldre que es
perdessin i la va agafar,
La
història no és nova. Una troballa fortuïta, normalment ja per rebuig, pot
canviar la vida d’algú fins a convertir-se en un tresor: una cartera amb diners
que ningú no reclama, una partitura que resulta ser magistral, un nadó
abandonat, una obra d’art que ningú sabia que ho era..., una caixa amb
fotografies velles.
Al
Pep se li va ocórrer de portar les fotografies a l’ajuntament i, conjuntament,
van decidir fer un pregó demanant més fotos antigues a la gent del poble que
les volgués cedir temporalment. Uns veïns van respondre ràpidament a la crida,
d’altres van trigar més. En alguns casos, va ser el Pep qui va anar casa per
casa a buscar i seleccionar les fotos; els seus propietaris les guardaven en
àlbums, en capses de sabates -ideals, les capses de sabates per a guardar
fotos-, en fons de calaixos i armaris, a les golfes, al rebost. De totes les
fotos cedides en va fer una pre-selecció de dues mil dues-centes.
Faig
un incís. El Pep (Potau) és un noi -com jo una noia, ves!- una mica més gran que jo, a
qui sempre havia agradat la fotografia. De joves -de més nois, per entendre’ns-
havíem fet molta feina i molta festa junts. El recordo gravant pel·lícules en
Super8 i veient-nos després a la pantalla, on potser per primera vegada ens descobríem
en un lloc que no era el mirall. Després el Pep es va passar exclusivament a la
fotografia, va fer diferents cursos i va seguir fent fotos; pel poble, per la
comarca, per la província i pel seu actual poble, fins a seixanta mil que són
les que conserva actualment. Molt ben ordenades perquè si algú del poble, la
comarca o més enllà necessita una fotografia, sap que el Pep la tindrà i sabrà
on trobar-la. Que consti que en el meu cap tan desordenat no hi acaba d’entrar
com endreçar seixanta mil fotografies. Per sort, ell no és jo.
La feina ha estat ingent per arribar fins aquí. S’ha allargat set anys en el temps i per les mans del Pep han passat milers de fotografies: buscar-les, seleccionar-les, escanejar-les doblement -per al llibre i per a l’Arxiu Comarcal de la Conca-, penjar-les a Facebook en grups cedits per cada família, muntar exposicions i finalment... llibre! «VIMBODÍ I POBLET- Imatges en blanc i negre d’un passat compartit».
Ara els vimbodinencs tenim un llibre amb vuit-centes fotos que
abasten gairebé cent anys de la nostra història, des de finals del segle XIX
fins a finals del XX. Les fotografies s’agrupen per temes: activitats
culturals, ensenyament, esports, feines, festes... fins a dotze; l’editorial va
suggerir una intercalació de textos per introduir cada tema. El Pep va pensar
en un parell de persones del poble per a escriure’ls tots, però llavors... oh,
sorpresa, van començar a sorgir vimbodinencs i descendents que es prestaven a
col·laborar-hi: sociòlegs, mestres, professors, periodistes, geògrafs,
historiadors, veterinaris, coneixedors experts de la natura que ens envolta i
aprenents de novel·lista, com una servidora. En total divuit. Vimbodí, poble
petit, gran poble.
Per
cert, que l’aprenent de novel·lista, mentre mira les fotos, no pot evitar
d’imaginar una història i una vida a moltes de les persones que hi apareixen.
Evidentment, persones de qui no en sé res, perquè a alguns sí que els conec
part de la vida. Es pot construir la història d’una persona a partir d’una
fotografia? A partir d’una potser no, només és una instantània, però amb tres o
quatre, ja m’hi atreviria. La seva vida, probablement, devia ser tan important
i tan interessant per a elles, com per a nosaltres la nostra, encara que ara no
ens ho sembli, com no els ho semblarà als que ens vegin a nosaltres en fotos d’aquí
a cent anys més. Si és que les fotos d’ara hi arriben, que no ho sé. Tot passa i, amb una mica de sort, alguna cosa
queda.
Els
qui em llegiu no m’haureu vist gaire, potser mai, fent homenatges a ningú.
Tampoc no ho faré ara -crec que al Pep no li fa falta cap homenatge-, però sí
un reconeixement a l’excel·lent i extraordinària feina que ha fet difonent
aquestes fotos els últims anys i recollint-les ara en un llibre, evitant, així,
que es perdi la memòria dels que ens han precedit. Que ja ho va dir el poeta:
“Qui perd els orígens, perd la identitat”. O sigui que, gràcies, Pep, perquè
aquella caixa de fotografies que anava destinada a la brossa, en les teves mans
s’ha convertit en un tresor per als vimbodinencs. Moltes, moltes gràcies per
aquest tresor!
![]() |
Concentració màxima |
![]() |
Només puc dir gràcies |