EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA

                    

Dimarts passat vaig preparar una entrada al blog, dedicada, tal com toca aquests dies, als llibres. Als clàssics, als bons, als mediàtics, als nefastos, als vuitanta-cinc mil nous títols que es publiquen cada any. Hi explicava, sense anomenar títols, com escollir un bon llibre amb algunes probabilitats més d’encertar-ho.

Ho deixaré per un altre any perquè la matinada de dimarts a dimecres, la meva néta va decidir que arribava ja, passant de l’opinió d’especialistes diversos, que asseguraven que encara no era el moment.

L’Elna va arribar al galop i amb tantes ganes que la meva filla quasi no va tenir temps de descavalcar, o sigui, d’arribar a l’hospital. Millor així? Bé, sí, si l’horeta curta pot ser mitja hora, millor que millor. Tot i que jo encara porto l’ensurt al damunt.

Perquè...

   1r. pensament:

Per què no m'hauré preocupat mai per saber com es fa per ajudar a tenir un nen a casa?

   I la resta: 

       —On punyeta són les claus, la bossa, l’altra bossa, els 

papers...?

     —Com és que hi ha vint claus al clauer i cap no entra en el pany?

       —Ah no! És culpa meva que sin las gafas del cerca no veo nà.

       —He de trucar al pare, he de trucar al pare!

       —Merda! Ara m’he deixat els mòbils! Torno a buscar-los.

    —Ostres, que no recordo si és el primer segona o el primer tercera.

       —Quina clau era, quina clau?

Sobren les paraules

Mentrestant l’Elna i la seva mama ja anaven amb l’ambulància fent sonar la sirena a ple pulmó cap a un hospital al qual en cap moment no s’havia plantejat ningú d’anar. Quan vaig arribar ja estava tot fet. L’Elna va arribar al món sense cap parent a la vora, tret de la seva mare. Amb tot, mare i filla van estar super-ben-acompanyades i super-ben-ateses; només calia veure la seguretat i l’afecte amb què les tractaven totes les professionals que hi havia a la sala de parts quan finalment hi vaig arribar.

Aquí també

Tot bé, tot bé. La meva néta té totes les qualitats: És tranquil·la, menjadora, se la veu feliç d’estar entre nosaltres, té els ulls d’un blau intens, unes orelletes perfectes, un cabell que tira a ros, un nasset xato, unes mans que se m’agafen al dit i uns peuets que belluga quan està molesta. Com? Ah, que m’he tornat una iaia babaua que només li veu virtuts a la seva néta?  Doncs segurament, però no és que jo els hi vegi, és que les té.

L’Elna és un llibre en blanc, on tot just hi ha escrit les primeres lletres. Tan joveneta? Bueno... és que amb l’àvia que té... què voleu? Jo, com a experta en Word li vull donar uns quants consells que, tot i que les criatures ara neixen amb la informàtica sota el braç, segur que me’ls agrairà quan  sigui l’hora. La vida que va passant s’escriu en rodona; les caigudes i ensopegades en negreta, que es transforma en cursiva quan ens aixequem, com més ràpid millor. La felicitat efímera va en majúscules; en aquest paràgraf de nou-cents caràcters, només una dotzena en són majúscules. De fonts n’hi ha a milers; ha d’escollir la que li vagi bé en cada moment, però si canvia massa sovint, pot ser que, un cop escrita, alguna pàgina la confongui. Els salts de pàgina són silencis, a vegades desitjats i d’altres no. I les il·lusions són de colors, de tots els colors. Que les novel·les són en negre sobre blanc? Qui ho ha dit que el llibre de l’Elna serà una novel·la? A veure, qui ho ha dit? Les tapes són el que tots veiem, però de les pàgines escrites només en coneixerem el que ella ens vulgui ensenyar.

Per  a tu, Elna

Estimada Elna meva,

Com que cada vegada que et tinc als braços em posaria a plorar i quan no t’hi tinc encara ploraria més, deixa’m que formuli un desig per al llibre de la teva vida: que sigui llarg i de qualitat, resistent i a la vegada delicat per dins i per fora, que sàpigues trobar-li sempre nous colors, que les majúscules siguin generoses i que la cursiva faci sempre fora la negreta.  Que el que hi escriguis estigui d’acord amb  allò que sents i penses. Que els salts de pàgina siguin escassos i que, els que t’envoltem, els sapiguem interpretar i respectar. 

I segur que algú de vosaltres es preguntarà com ha estat la rebuda de la Lila a l’Elna. Em sembla que coincidim en tenir un garbuix d’emocions i sentiments encara difícils de desxifrar. No m’explico que només fa sis dies que no la coneixia i ara l’enyori a tothora. La Lila fa més salts i més tombs que mai,  però quan l’Elna es posa a plorar, ella és qui primer hi arriba. Encara no hem pogut parlar, però quan tinguem un moment segur que m’ho explica.

El dia que el pare pugui relaxar el braç, això estarà guanyat

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927

Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.

LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,

amb riure

i, en el meu cas,

amb escriure.

Ets lliure si pots volar,

però també

si pots caminar

i mentre camines

ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.

COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

EL MEU JUDICI

                                             

Aquests dies estic fent una cosa que mai no hauria dit que faria. Tant criticar els que es passen hores mirant capítols i més capítols de sèries i ara jo no em moc de davant del televisor en tot el dia, tres dies a la setmana. El judici és apassionant. I estic segura que en un moment o altre se’n farà pel·lícula, o potser millor, sèrie. També podria ser que se n’escrivís un llibre i que quan arribem on volem arribar, fos “el nostre llibre” a la manera de la llegenda de Gilgamesh, els dotze treballs d’Hèrcules o el conte bíblic de David contra Goliat.  Ni el llibre blanc de la independència, ni l’Enfocats; nosaltres tindrem “El judici”.

Foto: El Periódico

Ja em permetreu que faci broma amb un tema tan seriós. La veritat és que a cada declaració de la nostra gent se m’eixamplava una mica més el cor i quan va acabar de declarar la Carme vaig fer una alenada completa. Em vaig dir —sense atribuir-me cap mèrit, ho deia tothom— que no agafés tant d’aire que a partir d’aleshores arribarien les garrotades. Però heus aquí que ja han declarat una vintena de testimonis i de moment ningú no ha pogut demostrar res: ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació i és que si no hi van ser no es poden demostrar, oi? Potser com a molt, desobediència, que encara està per veure.

Ara tornaré a fer d’advocada del diable, com amb els mossens. Ja tinc la jugular preparada per si us hi voleu llençar. Trobo que en tota la sala l’únic suposat adversari que està al nivell dels acusats i les seves defenses és el jutge Marchena. Està en tot, no se n’hi escapa ni una, renya a qui ha de renyar i  té un punt. Vull dir... un punt... un punt de seductor. I un altre d’autoritari. La passió no m’ha de treure la raó. Tampoc és que sigui gaire difícil despuntar entre aquella munió de representants de la llei. A la taula del tribunal, a part del que sempre somriu, els altres estan ben avorrits. Sort que de tant en tant el Marchena deixa posar un vídeo —que no sigui massa llarg, que sigui imprescindible— i els magistrats giren el cap i es dessonillen. Increïble per estar jutjant onze innocents per rebel·lió, no? A la banda de l’acusació, el nivell no millora. Entre els fiscals hi tenim  l’enigma dels siete coches devastados, i el cono volador com a proves d’autèntica violència —De qui?—, la factura pro-forma que no justifica cap pagament, el correu del Savi Strubel que el Jordi Sánchez no ha rebut mai, la recerca infructuosa per part del Paco de documents provadors dels delictes, el document amb que el fiscal pretén acusar, escrit en un idioma que no entén i que li ha de traduir l’acusat, el poc coneixement del dret parlamentari per part de la fiscal Madrigal, 

que xoca amb l'enorme coneixement que en té la Carme,

l’argument d’un ull buidat amb pilota de goma per un agent, en legítima defensa per haver llençat l’agressor una tanca enlaire. Increïble aquest nivell de preparació d’un judici que pretén condemnar onze innocents! Parlem de l’advocada de l’estat. Les seves preguntes de mitja pàgina se les han d’organitzar a consciència in situ els declarants per poder-les contestar i ni el mateix Marchena no les entén —El interrogante, vamos, ponga el interrogante! (que tinc pressa, caram!) —. La picabaralla entre el president i l’advocada no té pèrdua. Increïble la poca capacitat d’aquesta dona per sintetitzar els cinquanta mil folis del sumari que pretén condemnar onze innocents! És clar que fàcil no deu ser! Encara rai que les penes que demana l’advocada són “sensiblement” inferiors a les de la fiscalia i les de VOX. VOX! No me’n recordava. Estan fent unes intervencions tan anodines que si el judici ha de ser un trampolí electoral, ves que no quedin capbussats en el fang de l’oblit; si a la resta els falta nivell, els dos voxians no arriben al mínim. Increïble que demanin vuitanta anys per a onze innocents! Voleu dir que coneixen la magnitud de vuitanta anys? Voleu dir que van arribar a comptar fins a vuitanta a primària? Apa, aneu-vos-en amb el vostre odi a fer punyetes, a parir panteres, a fregir espàrrecs, a prendre vent! No se m’ocorren més llocs per engegar-vos, que sinó continuaria.

Foto: DiariMes

El que aquesta gent, tots els que acusen, troba incomprensible és que les urnes apareguessin del no res sense cap despesa pública, que les escoles fossin ocupades per pares, mares i mestres espontàniament, que la gent acudís a milers a la Gran Via el 20 de setembre, que l’1 d’octubre ens poséssim dos milions, dues-centes vuitanta sis mil, dues-centes disset persones davant dels cossos de seguretat a rebre les seves patacades amb les mans aixecades i obertes i sense poder-nos defensar amb res, que ens haguem mobilitzat permanentment des que els Jordis van entrar a la presó i que quan es necessiten diners per la causa sempre s’aconsegueixin. I tot, sense cap coacció, sense amenaces, amb pacifisme i generositat. Som així, senyors jutges, i segurament no ho entendreu mai. No sé si ho portem a l’ADN com va dir el Jordi Cuixart, però som així. Increïble, eh que sí?

                                "Mi voluntad ya no es salir de la prisión"

                                                           Foto: El Nacional.cat

Anem a les declaracions dels inductors ocults —ocults amb focus halogen incorporat— d’aquest judici. Vicepresidenta: somriure fatxenda de riure-se’n a la cara dels catalans, mire usted i no me acuerdo; president: no lo sé, no me consta, no lo recuerdo, mire usted i 155, claro, para defender la unidad de España; amo de les claus de la caixa: si abrir un local para hacer un acto ilegal no es malversación, qué lo serà? El propietari de las armes de guerra: no lo sé, no lo recuerdo, yo no fuí i el Mayor Trapero no estaba muy conforme con Pérez de los Cobos. Crec que qualsevol que vegi el procés amb imparcialitat pot donar fe que l’ex-gobierno anava amb embuts i feia aigües, més ben dit s’enfonsava; cadascun segons el propi  tarannà, amb les seves respostes evasives compartien una emoció: la por. Saben que no ho han fet bé, que s’han saltat la llei innombrables vegades i ara precisament han de parlar davant de la llei. Potser encara no, respondre-hi, però tot arribarà. La seva impunitat i matusseria contra  Catalunya serà jutjada i sentenciada. No sé si a l’estat espanyol, però ja ho està essent a tot el món.

I ara, un calorós homenatge als cognoms dels acusats que estan provocant una allau d’intents no reeixits de pronúncia per part dels acusadors, que només parlen la llengua oficial del Tribunal Suprem: els Rul, Fon, Turul, Forcadel, Yunqueras, Cusar, Merisel. Entenc que aquesta podria ser una de les causes del desconcert dels fiscals i de VOX. Un judici múltiple i amb un seguit de noms i cognoms que ni posats a posta per fer-los emabarbussar només començar a parlar. Suposo que hauran de buscar algun atenuant per la pèssima preparació i nefasta exhibició de la feina que els han assignat. No em cansaré de dir-ho: Increïble que nou innocents portin, alguns cinc-cents dies, d’altres un any, a la presó, acusats d’un delicte que en divuit dies de judici encara ningú no ha pogut provar que han comès! I no només és increïble. Estic en el grau més alt de la indignació!

Quan m’hagi passat, penso anar a Barcelona i demanar que em deixin pujar al terrat de la Conselleria d’Economia. Ara que ja sé com són les cases de l’Eixample —gràcies, Jordi Turull— i que el Teatre Coliseu és al costat de la Conselleria, tinc ganes de seguir els passos de la Secretària Judicial que va haver de fugir perquè a fora cremava tot. No ho sé, com que veig que tots els acusadors en parlen com una prova decisiva i definitiva de la violència del 20 de setembre, m’han agafat unes ganes terribles d’anar-hi.

L'Eixample deu ser això, no?
Foto: La Vanguardia

Però la Conselleria d'Economia serà, per sempre més,, això

Rellegeixo el que he escrit i veig que potser seria més adient que aquest post es titulés “El judici increïble”, però ho trobo poc original. Aquest judici i tot el que l’ha originat és des del primer instant de la seva gènesi, increïble. Prefereixo el títol que li he posat perquè això no és altra cosa que la meva impressió del judici.

Si l’escrivís jo el llibre, el nostre llibre, aquest podria ser el primer capítol. Avui ho he fet molt llarg, ja ho sé, però he de manifestar en descàrrec meu, senyories, que amb tot el que tinc per dir, ben bé n’hauria pogut escriure dos. O tres.

EL TRESOR

 

                               

Algú amb ganes de fer net va decidir un dia llençar totes les andròmines de casa i, mentre un remolquet se les emportava, va passar el Pep i va veure que en sobresortia una caixa que li va cridar l’atenció. La capsa estava plena de fotografies antigues del poble i dels seus vilatans. Al Pep li va doldre que es perdessin i la va agafar,

La història no és nova. Una troballa fortuïta, normalment ja per rebuig, pot canviar la vida d’algú fins a convertir-se en un tresor: una cartera amb diners que ningú no reclama, una partitura que resulta ser magistral, un nadó abandonat, una obra d’art que ningú sabia que ho era..., una caixa amb fotografies velles.

Al Pep se li va ocórrer de portar les fotografies a l’ajuntament i, conjuntament, van decidir fer un pregó demanant més fotos antigues a la gent del poble que les volgués cedir temporalment. Uns veïns van respondre ràpidament a la crida, d’altres van trigar més. En alguns casos, va ser el Pep qui va anar casa per casa a buscar i seleccionar les fotos; els seus propietaris les guardaven en àlbums, en capses de sabates -ideals, les capses de sabates per a guardar fotos-, en fons de calaixos i armaris, a les golfes, al rebost. De totes les fotos cedides en va fer una pre-selecció de dues mil dues-centes.

Faig un incís. El Pep (Potau) és un noi -com jo una noia, ves!- una mica més gran que jo, a qui sempre havia agradat la fotografia. De joves -de més nois, per entendre’ns- havíem fet molta feina i molta festa junts. El recordo gravant pel·lícules en Super8 i veient-nos després a la pantalla, on potser per primera vegada ens descobríem en un lloc que no era el mirall. Després el Pep es va passar exclusivament a la fotografia, va fer diferents cursos i va seguir fent fotos; pel poble, per la comarca, per la província i pel seu actual poble, fins a seixanta mil que són les que conserva actualment. Molt ben ordenades perquè si algú del poble, la comarca o més enllà necessita una fotografia, sap que el Pep la tindrà i sabrà on trobar-la. Que consti que en el meu cap tan desordenat no hi acaba d’entrar com endreçar seixanta mil fotografies. Per sort, ell no és jo.

La feina ha estat ingent per arribar fins aquí. S’ha allargat set anys en el temps i per les mans del Pep han passat milers de fotografies: buscar-les, seleccionar-les, escanejar-les doblement -per al llibre i per a l’Arxiu Comarcal de la Conca-, penjar-les a Facebook en grups cedits per cada família, muntar exposicions i finalment... llibre! «VIMBODÍ I POBLET-  Imatges en blanc i negre d’un passat compartit».

Ara els vimbodinencs tenim un llibre amb vuit-centes fotos que abasten gairebé cent anys de la nostra història, des de finals del segle XIX fins a finals del XX. Les fotografies s’agrupen per temes: activitats culturals, ensenyament, esports, feines, festes... fins a dotze; l’editorial va suggerir una intercalació de textos per introduir cada tema. El Pep va pensar en un parell de persones del poble per a escriure’ls tots, però llavors... oh, sorpresa, van començar a sorgir vimbodinencs i descendents que es prestaven a col·laborar-hi: sociòlegs, mestres, professors, periodistes, geògrafs, historiadors, veterinaris, coneixedors experts de la natura que ens envolta i aprenents de novel·lista, com una servidora. En total divuit. Vimbodí, poble petit, gran poble.

Per cert, que l’aprenent de novel·lista, mentre mira les fotos, no pot evitar d’imaginar una història i una vida a moltes de les persones que hi apareixen. Evidentment, persones de qui no en sé res, perquè a alguns sí que els conec part de la vida. Es pot construir la història d’una persona a partir d’una fotografia? A partir d’una potser no, només és una instantània, però amb tres o quatre, ja m’hi atreviria. La seva vida, probablement, devia ser tan important i tan interessant per a elles, com per a nosaltres la nostra, encara que ara no ens ho sembli, com no els ho semblarà als que ens vegin a nosaltres en fotos d’aquí a cent anys més. Si és que les fotos d’ara hi arriben, que no ho sé.  Tot passa i, amb una mica de sort, alguna cosa queda.

Els qui em llegiu no m’haureu vist gaire, potser mai, fent homenatges a ningú. Tampoc no ho faré ara -crec que al Pep no li fa falta cap homenatge-, però sí un reconeixement a l’excel·lent i extraordinària feina que ha fet difonent aquestes fotos els últims anys i recollint-les ara en un llibre, evitant, així, que es perdi la memòria dels que ens han precedit. Que ja ho va dir el poeta: “Qui perd els orígens, perd la identitat”. O sigui que, gràcies, Pep, perquè aquella caixa de fotografies que anava destinada a la brossa, en les teves mans s’ha convertit en un tresor per als vimbodinencs. Moltes, moltes gràcies per aquest tresor!

Fotografies de l'acte de presentació fetes pel David, el fill del Pep

NOMBRES NO, SI US PLAU

                                     

Dimarts va ser el meu aniversari. Vaig complir els mateixos anys que l’any que vaig néixer. Del segle XX, és clar. Com que no tinc complexos, per l’edat vull dir, puc revelar que vaig néixer l’any 56. És una coincidència que només passa un cop a la vida i n’hi ha que ni això. Els nascuts a la dècada dels noranta ho tenen més difícil.

Aquest fet ha estat una gran troballa per la meva ment plena de lletres, que no de nombres, que s’ha posat a sumar, restar, multiplicar i dividir com una posseïda. Sí, perquè he descobert que els meus anys dividits entre dos, són els anys que fa que treballo en la meva feina actual. Mitja vida exacta. El número de la mitja vida també és el dels amics que em van felicitar: la meitat per facebook, l’altra meitat, personalment.

Segueixo dividint, sempre entre dos. A més no arribo perquè jo no sóc de nombres , això ja queda clar. El resultat són els anys que fa que vaig decidir que em faltava una de les tres coses típiques i tòpiques que diuen que s’han de fer. L’arbre ja l’havia plantat; sóc de pagès jo i això de plantar un arbre em fa riure una mica perquè n’he plantat uns quants més. De fills n’he tingut dos; encara els tinc, però només a estones, perquè no volen ser menys i també s’estan obsessionant amb les tres coses i això els hi porta molt de temps. Així que vaig començar a arrenglerar una lletra rere una altra, i una paraula rere una altra i una frase rere una altra. Primer anava molt a poc a poc, quasi no es veia el que escrivia, per això he trigat tant a acabar el meu llibre. És un llibre de relats i els únics nombres que té són els de les pàgines. Tot el demés són lletres. Casualment tantes lletres com anys tinc multiplicades per dos milers exactes.

Faig un darrer càlcul perquè el cap el tinc a punt d’explotar. I és que no m’agraden gens els nombres. Divideixo els anys que m’ha costat escriure el llibre entre dos i em dóna un número primer d’una sola xifra que no relaciono amb res meu, però sí amb vaques flaques i vaques grasses, amb les notes musicals, amb els colors de l’Arc de Sant Martí, amb les vides que té el gat,  amb el Polzet i els seus germans i amb les cabretes que no deixaven entrar el llop a casa.

Encara forço una mica més la màquina i sumo els meus anys amb les cabretes. Li afegeixo les notes musicals, les vides del gat i les vaques flaques. Ara li resto l’any que vaig néixer, les vaques grasses i els colors de l’Arc. El cervell em bull a tota marxa i gairebé se’m queda en blanc quan veig que després de tants càlculs em surt un número tan curt. Em sembla que he incomplert una propietat fonamental de la suma i la resta, ara mateix no recordo quina, mai no la vaig entendre prou bé. Crec que deia que no s’havien de sumar ni restar coses diferents. Però ara m’adono que aquest és el número de lletres que té la meva paraula preferida, i la de moltíssima gent en aquest país. Un nombre tan gran de gent que no el pronuncio per no marejar-me. Són catorze lletres si li afegeixo l’article l’, encara que no es pugui apostrofar. I ho faig: l’-i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a, perquè la meva paraula preferida és concreta, única i intransferible, i no una de tantes.

I ara que ja sóc on volia arribar, em capbusso en els meus cinquanta sis anys a la recerca de les arrels del sentiment que em motiva.

El primer succés que em féu reflexionar fou la irrupció a crits de la Guardia Civil: “Este acto no está autorizado. Salgan fuera!” Era en un dels actes programats a la Setmana de la Joventut del meu poble. Amb els cetmes apuntant-nos a fregar quan passàvem pel seu davant, vaig sortir amb els meus amics més rient que espantada. Era molt jove, però quan vaig arribar a casa vaig pensar que si allò no era una guerra, poc li’n faltava. Una guerra desigual on uns senyors armats manaven i nosaltres, quatre gats acovardits, em semblava,  acotàvem el cap i obeíem. Crec que l’acte era il·legal perquè havíem fet el programa només en català. No ho recordo bé perquè en aquella època ho prohibien tot: els actes, les conferències, les manifestacions, els recitals, les reunions i els berenars de pa amb tomàquet a la plaça del poble. Estic contenta perquè finalment hem aixecat el cap. Seguim sense tenir armes però tenim la raó. I valents, no ho sé, però quatre gats no, i ja se sap que la unió...

Recordo que anava a tots els concerts del Lluís Llach quan ben just començava, amb els seus cabells llargs i només amb la guitarra, i penso que mai no li agrairé prou l’haver desvetllat amb les seves cançons el sentiment d’identitat que dormia dintre meu. Quan el veig ara empenyent la barca Yayoma-Maremar plena d’estelades pintades, al Senegal, concloc que qui és lluitador viu i morirà lluitant.

I per avui ja no explico més perquè sinó hauré de començar a posar nombres més enllà del dos davant de cada batalleta i jo, ja ho he explicat, els nombres sempre que puc, me’ls estalvio.

LA DESCOBERTA

                                                   

Encara que sembli mentida ja ha passat un any des que vaig començar a tenir l’Elna amb mi cada matí. Allò que primer em va sembla que seria una càrrega, que em prendria llibertat i bla bla bla bla —àvia desnaturalitzada— ha resultat ser una xalada, que diem aquí.

Veure-la evolucionar dia a dia, tant físicament com cognitivament, és emocionant. D’aquell cosset que no s’aguantava dret, a un altre que llença les cames trontollants per fer els primers passos. De no atendre a raons amb uns plors que desvetllarien la bella dorment, només per gana, son o mal de panxa, a saber que ella es diu Elna i que la pesada que l’omple de petons cada matí és la iaia, per a ella la baba —perquè es veu que les consonants labials: b, p, m, f, v són les més fàcils—. També diu “alça!” i “així”, que no és per res, però ara m’he adonat que són paraules que jo repeteixo sovint. A més a més diu frases senceres que, de moment, ningú no entén, però que a costa d’insistir, segur, les arribarem a entendre.

Ara ben bé podria escriure un llibre sobre les gràcies i encants de l’Elna, però aquest no és el lloc i també entenc que els sentiments i les sensacions d’una iaia cofoia no tenen perquè interessar a qui no ho és, i potser tampoc a qui ho és. Si un defecte tenim els avis és el de considerar els nostres nets els millors del món. Així doncs, que jo cantés les excel·lències de la meva neta només provocaria que qualsevol avi digués, o pensés: el meu, la meva és millor.

Sí que si intento extreure allò més important d’aquest temps de convivència n’he de destacar la descoberta. La seva descoberta dels propis cabells, de les orelles, de les mans, dels peus. La descoberta d’una capsa que es pot obrir i tancar i, si té alguna cosa a dintre molt millor. La descoberta dels sons: una cullera picant en un plat, un xiulet fet amb els llavis, el timbre o el telèfon —quin esverament, al principi!—, la música. La descoberta de la textura de les coses: del menjar, d’un paper, d’un peluix, d’una tela, d’un pètal de flor, d’una pilota de goma. I és que la descoberta no consisteix en descobrir-ho un dia i prou; la descoberta és examinar i investigar allò que s’acaba de descobrir, una vegada i una altra, un dia rere l’altre, fins que es coneix tant  que perd l’al·licient del misteri.

Descobrir-se al mirall i trobar-se guapa també ha estat sensacional —per a mi—. Que ella no ho après tota sola? Potser no, però n’hi ha hagut prou amb un parell de vegades de dir-li “Mira que guapa que vas!” perquè ara es miri complaguda davant del mirall. Soc sexista? Segurament, i encara m’hi trobareu més si explico que amb una tovalloleta humida va resseguint totes les gotes, taques, brosses que hi pugui haver al terra i les neteja totes. Qui li ha ensenyat això? En el seu entorn pot haver vist escombrar i fregar, però dubto que a genollons i punt per punt. Vull dir, amb aquests dos exemples, que la genètica també compta i no només l’educació. Ara ve quan algun biòleg em pica al cap amb una maça.

Concentració màxima

Totes les descobertes que he anomenat fins ara han tingut lloc asseguda a la trona o bé a terra, immòbil. Però crec que les seves grans descobertes han estat dues. Una, l’aigua que raja per l’aixeta. Encara que l’aigua l’ha vist i l’ha tocat cada dia des que va néixer, la seva cara en obrir-li un rajolí l’aixeta del bidet i veure com s’escorre, amb la seva maneta mirant d’agafar-la per totes bandes, sense sortir-se’n i fent mil experiments inimaginables, de veritat que és un poema —d’amor. 

L’altra descoberta ha tingut dues etapes: la primera, de gateig (paraula inventada per una servidora que no ha trobat com substantivar el verb gatejar), que ben bé s’ha allargat tres mesos, la segona meitat combinada amb el caminar, però sempre agafada de la mà o dels mobles. Gatejar ja dona llibertat de moviments; l’Elna em seguia arreu on anava i acudia a tots els llocs on l’alçada asseguda li permetia —ui, perill!—. Ja començàvem a patir tots perquè a veure si aquesta nena no caminarà mai sola. I fa només vint dies es va llençar. Amb música de fons, cosa que indica, de ben segur, que també porta el ritme al cos com la seva baba. Dos dies més de gateig, com per acomiadar-se’n i ara ja és un no parar. D’aquí cap allà, d’allà cap aquí, ja no se li resisteix res: calaixos, armaris, objectes a l’abast de la seva alçada, fent puntetes i amb els braços aixecats. Sí, sí, ara ella ja camina i als que estem al seu voltant, el moviment dels ulls se’ns multiplica i ja gairebé tenim visió rotatòria de tres-cents seixanta graus. Tres-cents vint, va, no exagerem! Sigui com sigui, el perill s’ha intensificat. Perill de caure, de picar en algun lloc, d’enganxar-se els dits.

                                No és el primer dia, però també hi ha 

                                                una vella coneguda d'aquest blog.

Ara que ja s’ha acabat la meva dedicació diària a l’Elna, puc dir que tot això que per a ella ha estat una descoberta, per a mi ha estat un aprenentatge. Curiós que tinc dos fills que algun dia van tenir l’edat de l’Elna, però, com els passa a tots els pares, en aquell moment passava per l’aprenentatge d’estirar del carro, sense que s’aturés ni es desboqués, i també sense que es perdés res pel camí. Una bona llàstima! Almenys amb l'Elna he tingut l’oportunitat de gaudir d’un aprenentatge més plaent i relaxat.

I ara toca la segona carta a l’Elna. Algú es va pensar que les cartes s’acabaven amb El llibre en blanc de l'Elna I ara! Que poc em coneixeu!

Estimada Elna, t’ha tocat una baba que té l’afició d’escriure i potser no la perdrà mentre les mans i el cervell l’hi permetin. Com que no et lliuraràs de rebre una carta meva de tant en tant, només espero que t’agradi llegir. D’aquí a poc, al setembre, començaràs una nova etapa. Sortiràs de casa amb la motxilla a l’esquena. No pesarà gaire perquè només hi portaràs l’esmorzar. Quan tornis, la duràs plena de vivències, d’amiguets, de descobertes, de caigudes. Sí, caigudes. Pensa que cauràs moltes vegades perquè caminaràs pel món real, que aquest on has après a caminar també ho era de real, però estava encoixinat. Tu no t’espantis. Et faràs alguna rascada, algun blau, alguna ferida. El meu desig és que no passi d’aquí. Les fractures deixa-les per les iaies. N’hi ha que hi tenim experiència. Però si caus, aixeca’t! Només caient i aixecant-te aprendràs a caminar per la vida. Ara bé, si algun dia caus i et costa d’aixecar-te, ni et continguis ni et resignis. Plora i crida ben fort perquè els que t’estimem et puguem sentir i puguem córrer a ajudar-te!

Només puc dir gràcies