VAIG VIATJAR A POLÒNIA

                                                  

Polònia és un país amb moltes esglésies, catedrals i monuments que, com nosaltres, commemoren derrotes i desolacions, més que victòries i moments gloriosos de la seva història. Té trenta vuit milions d’habitants. La travessen dos rius importants, el Vístula i l’Óder, i està envoltada d’una munió de nacions, algunes poderoses com Alemanya i Rússia, i d’altres no tant, com Eslovàquia, Ucraïna, Bielorrússia, Lituània i la República Txeca. Pel Nord, té sortida al mar Bàltic.

Abans que els editors de llibres de text m’acusin de voler fer-los la competència, i sobretot abans que premeu l’ESC i deixeu de llegir... Un moment! No és això el que volia explicar de Polònia.

No pretenc que em facin filla adoptiva d’aquell país, durant molt de temps, mancat de llibertat. Esser filla natural del meu, que aviat tindrà la seva, em satisfà i m’honora. Però he de reconèixer que el viatge que vaig fer a Polònia em va impactar, per això trec el tema sovint. Crec que seré honesta si dic que l’home que ens va menar per les seves ciutats, pobles i racons més turístics hi va tenir molt a veure, amb les seves explicacions, en aparença disteses, però soterradament apassionades, que precisament em van fer sentir més que turista, polonesa.

Els polonesos i les poloneses de l’aigua en diuen voda i  del cafè, cava. Per dir que sí, ho fan amb tak i si ens desitgen bon profit ens ho fan saber amb smacznego! . Sembla difícil que ens puguem entendre, però nosaltres els catalans, cridats polacos amb menyspreu, ho tenim més fàcil que d’altres. En realitat, no és facilitat, són ganes.

Polònia té mil anys d’antiguitat com a nació, els mateixos que fa que va adoptar el cristianisme. La seva història és plena d’erosions, fragmentacions i apropiacions per part dels països veïns, que sempre l’han cobejat talment el més preuat dels tresors. M’estranya que no hagi emergit mai Neptú, del mar Bàltic, amb les seves legions per annexionar-la a l’omnipresent reialme submarí com la perla que li mancava. Entre el segles XIV i XVII Polònia fa una aliança amb Lituània, els dos països governen plegats i arriben a ser molt poderosos. Totes les nacions tenen la seva etapa d’esplendor i de somnis imperialistes. Alguns es fan realitat i d’altres no, però tots acaben apagant-se eclipsats pel proper astre-nació de torn. També Polònia i Lituània van veure apagar el seu somni.  L’any 1795, Polònia era repartida entre els seus veïns i desapareixia com a tal. Tot i amb això, la cultura i la ciència van continuar les seves activitats, conservant així el sentiment d’identitat nacional.

Hauran de passar cent vint-i-tres anys per ressorgir com a estat propi l’any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial. L’alegria els durarà poc. Al setembre de 1939, quan aquí les represàlies contra els vençuts feien estralls,  són els primers de rebre l’embat dels alemanys seguint Hitler, delerós de fer-se l’amo d’Europa. Varsòvia és envaïda. Que la Segona Guerra Mundial va lliurar-se del 1940 al 1944? Doncs, no senyor. A Polònia va començar abans i es va acabar després. Al gener de 1945 els alemanys es retiraven de Varsòvia, deixant sis milions de polonesos morts, tres dels quals eren jueus. Els morts i la ciutat destruïda no van ser cap obstacle perquè els russos s’esperessin com voltors a que fugissin els darrers nazis, per entrar i “alliberar”  la ciutat. S’hi van quedar fins el 1989. Van instaurar el realisme socialista, com a  tots els països de l’Est i l’iniciativa pròpia i la creativitat personal van haver de quedar-se a casa. Els hi van reconstruir a la perfecció la ciutat de Varsòvia sobre la ciutat destruïda i també sobre els cadàvers que sepultaven les seves runes. Stalin va voler fer-los-hi un regal i va manar construir el 1952 el Palau de l’Amistat que ara s’anomena de la Cultura i de la Ciència, però va morir abans de veure’l acabat. Els polonesos ho van sentir moltíssim, més que res pels vint-i-dos mil compatriotes que havia fet assassinar en suposat temps de pau. Encara ara, tot i ser un edifici magnífic, n’hi ha molts que pensen que seria millor enderrocar-lo. Finalment Rússia va fer l’honor a la ciutat de celebrar-hi el “Pacte” de Varsòvia, en teoria un Tractat d’amistat, col·laboració i assistència mútua i a la pràctica l’ocupació militar i política i la imposició econòmica als set països restants que en formaven part.

He parlat molt de Varsòvia perquè  és la història d’aquesta ciutat la que més em va colpir. Cracòvia té una altra història recent totalment diferent. Els nazis, just envair Varsovia, es van enamorar de Cracòvia, la convertiren en una ciutat íntegrament alemanya i van instal·lar el seu Quarter General al Castell de Wawel, en un petit turó lleugerament més alt que la ciutat. En el seu somni d’eliminar tot el que enterbolís la puresa de la raça, van planejar matar tots els jueus de la ciutat, també els polonesos amb veu pròpia,  professors universitaris, intel·lectuals, artistes i tothom que signifiqués qualsevol obstacle en el seu objectiu. No se’n van sortir del tot. S’explica molt bé a la Llista d’Schindler, la pel·lícula d’Spielberg  basada en una novel·la biogràfica de Thomas Keneally, que té com escenari real la ciutat de Cracòvia. També Roman Polanski va viure des del tres anys a la ciutat i va patir en pròpia pell l’experiència del gueto. Ho relata en les seves memòries.

A Polònia són catòlics practicants. Veneren el sacerdot Maximilian Colbert, que es va bolcar ràpidament a acollir jueus a la seva església quan començaven les persecucions. I quan els nazis a Auschwitz mataven quinze presoners per cada un d’escapat, va oferir-se a ocupar el lloc d’un pobre pare de família que suplicava que no el matessin. Els nazis van acceptar el canvi. Al cap i a la fi havien de ser quinze, tant era un com l’altre. L’empremta de Karol Wojtyla és per tot arreu. Diuen que el Papa quan el 1979 va visitar Polònia va demanar a Déu que hi hagués un canvi a la seva terra, tants cops esbocinada, envejada i menyspreada. Va trigar, però deu anys després, el 1989, el sindicat Solidarnosc convertit en partit polític va guanyar les eleccions i els russos van haver d’abandonar Polònia.

Les poloneses i els polonesos són gent cordial que no pateix la nostra crisi perquè ells ja en tenien una quan aquí grimpàvem per damunt de les nostres possibilitats. Ara ells respiren perquè mai no van tenir l’eufòria suficient  per endeutar-se tant com ho vam fer nosaltres. Integren la remolatxa en la seva dieta, gairebé tant com ho fem aquí amb el blat i als països asiàtics amb l’arròs. No aprofiten les patates per cuinar-les deliciosament fregides, però fan tota mena de pastissets, a quin més bo. Els hi agrada discutir sobre qualsevol cosa i els costa posar-se d’acord. L’acudit diu que on es troben  dos polonesos hi tenen, no dues opinions, sinó tres. Hi ha qui té la teoria que la vulnerabilitat de Polònia es troba en aquesta dificultat de posar-se d’acord, que els impedeix mantenir-se units.

Segurament la meva opinió, i el meu entusiasme em delata, no és imparcial, però els veig coratjosos i lluitadors, tot i saber-se en desavantatge. En tenen moltes d’històries d’aixecaments, però jo m’he fixat en dues: el 1943 hi va haver la revolta desesperada dels jueus del gueto contra l’omnipotent SS. Què hi podien perdre? Va ser esclafada i el barri arrasat a sang i foc. I el 1944, la insurrecció dels varsovians des de diferents fronts de la ciutat. La rèplica de Hitler va ser : mateu a tothom. Es referia a tothom: homes, dones, nens, vells, malalts, personal d’hospital... Gairebé ho van aconseguir.

Només em queda afegir que Polònia ha sabut renéixer de les seves cendres i que els seus habitants han volgut deixar enrere, que no oblidar,  l’última pàgina viscuda, segurament la més trista que han escrit. Jo crec que ho estan aconseguint.

Bé, i després del viatge i de verbalitzar els meus pensaments sobre Polònia i la seva història en aquesta entrada, he de concloure que qui ens diu polacos, igual que ens diu nazis, no té ni idea del què parla i potser li convindria llegir-la, o millor encara, viatjar a Polònia.

 

Monument a la insurrecció de Varsòvia                    Foto: Quico Sempere

SOBREVIURE A AUSCHWITZ

                                              

M’agrada la història, m’agrada molt. Sento que quan em parlen de qualsevol fet històric, immediatament tinc la necessitat d’ampliar-lo i conèixer-lo millor. Potser per això trepitjar aquells escenaris de la història on els esdeveniments hi han deixat la seva empremta fermament estampada, sovint em fa sentir com si jo també els hagués viscut. Ja sé que aquesta sensació és compartida amb una pila de gent.

Uns arqueòlegs excaven des de fa temps, uns mesos l’any, en una balma d’una vinya de casa. Hi ha un campament de caçadors de fa quinze mil anys i hi van trobant coses que per ells tenen molt de sentit. Per mi, no tant perquè en aquell escenari la seva sensibilitat és molt superior a la meva. No obstant, quan no hi són, alguns cops m’atanso al jaciment i m’hi assec a la vora. Si el silenci m’acompanya, i parlo del silenci que acompanyava els estadants del campament, aquell que només trenquen els ocells o el córrer de l’aigua del riu, m’és fàcil veure-hi els nens corrent d’ací d’allà, els homes arribant amb els conills a l’esquena i les dones contentes, crec que aleshores sí, encenent les fogaines. Tanco els ulls i en sento l’enrenou mentre constato que no arribo a esquitx microscòpic en la història de la humanitat. Ni jo, ni tota la meva extensa família, ni el meu poble sencer, ni la meva ciutat amb barris inclosos.

Visc a prop de l’amfiteatre romà. Sempre que hi passo pel costat, per vegades que ho faci, hi sento el brogit eixordador de la multitud, amb el polze mirant a terra. En aquest cas, segurament perquè aquesta és la imatge que més em colpia en les desenes de pel·lícules de romans que vaig veure durant la meva infantesa.

Fa uns anys vaig estar a la Normandia. En parlo sovint perquè aquell viatge va marcar un abans i un després en la meva vida. Els trets ressonant arreu, els soldats caient per les platges, pels camins, pels pobles..., les ordres i els crits en una desesperada babel. No sé si feia sol aquells dies de juny de 1944. Quan jo hi vaig ser, el cel estava enrarit i sentia que la mort m’envoltava, encara seixanta anys després.

No fa gaire vaig viatjar a Polònia-  i sospito que hi haurà una altra marca en la meva vida- i vaig fer l’obligada visita a Auschwitz . En vaig sortir tenint la impressió que aquell havia estat el veritable motiu del meu viatge. Malgrat tot, per l’intens dia a dia de la resta de la sortida, fins que no vaig arribar a casa no vaig ser conscient de la magnitud del que havia vist que, per mi, no va tenir res a veure amb tot allò llegit o vist en les pel·lícules.

A dia d’avui, quan es compleix un mes de la visita, dubto si vaig fer bé d’anar-hi. Costa seguir amb la rutina diària i fer com si res, després de ser-hi. Cada dia, des de llavors, el meu pensament vola vers aquell espai i ho torno a veure i a viure tot. No parlaré d’aquest tot, perquè malauradament ja és prou conegut. Tampoc no podria, el seu abast no es assumible. Els barracons de la vergonya i les vitrines, testimoni de l’incomprensible, desfilen davant dels meus ulls. La cambra dels judicis sumaríssims, sempre amb el mateix veredicte, precedeix el so dels trets davant del mur d’execució, en la seqüència que m’encalça dia rere dia. Veig els quinze presoners que moriran, ni un més ni un menys, a canvi d’un sol d’escapat. Contemplo angoixada els jueus enganyats, no pas tots, a l’arribada dels combois al camp, els nens saltironant al davant de la família, ignorants del que els espera. Pengen la roba il·lusionats als penjadors, per fi es podran dutxar, i retenen el número en la memòria per recollir-la després, els hi diuen. Veig sense voler-les veure, les obertures per on havia de caure l’aigua...

Veig el cinisme, el fred càlcul, la metodologia, la insensibilitat, la productivitat en la indústria de l’eliminació de vides humanes, la disciplina, l’acarnissament, la bogeria?

Desenes de preguntes han quedat surant en el meu cap. Totes sense resposta coherent, encara que tothom, i jo també, provi de donar  la seva.

-  Això és el que pot arribar a fer un home amb la seva idea.

- Els jueus ja vivien en una espècie de gueto abans de ser perseguits pels nazis. Eren una gent  estranya.

-  Molts alemanys no es rebel·laven per por.

- És que Alemanya havia patit una gran humiliació.

- La idea de poder disposar lliurement de la vida aliena, ja fos dels enemics de guerra, jueus, gitanos, homosexuals i d’altres impureses per a la raça ària, segons  caprici o  rampell, va fer embogir els nazis.

El que queda del mur del gueto

- Un cop decidit que els jueus eren un problema, l’únic que comptava era trobar-hi una solució.

- Ho portaven tant en secret que la resta del món no ho sabia.

Cap d’aquestes respostes no és vàlida per si sola ni acompanyada de les altres. No ho són per mi, crec que tampoc per ningú. El món sencer estarà sempre en deute amb els jueus. Em consola saber que han aconseguit el seu territori i que són una nació important perquè sentir-se forts els pot rescabalar en part - no crec que ho oblidin mai -  del crim de què van ser objecte. Només els demano que, en nom de tot el que van patir i de la dignitat arrasada, no descuidin mai la dels seus veïns, ara adversaris.

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927

Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.

LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,

amb riure

i, en el meu cas,

amb escriure.

Ets lliure si pots volar,

però també

si pots caminar

i mentre camines

ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.

COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

FINS I TOT AL PLANETA LILU

                                          

                                             

Tinc clar que Catalunya no és el centre del món i que aquest no està pendent de nosaltres, però fa temps que sento curiositat per saber que opinen la gent d’altres països del nostre desig d’independència.

No tinc gaires contactes internacionals, però sí una modesta mostra que a  mi em serveix per convèncer-me, des d’un pensament aliè, que el que demanem no és tan descabellat.

El David és escocès i viu a cavall entre Escòcia i Catalunya. Diu que aquí sí que és possible perquè econòmicament tenim de tot per a poder ser autònoms, i que en canvi allà ho tindrien més difícil. Que la consulta s’ha de fer encara que ens arrisquem a que els resultats no siguin favorables.

Tinc una amiga que es va casar a Nàpols. El seu marit em respon amb un entranyable moviment de braços que si nosaltres volem, per què no? Seguirem formant part de la Mediterrània, si més no, que és molt més important que fer-ho d’Europa, diu.

Un conegut que viu a la Camarga, la de veritat, no la del restaurant dels espies, diu que està bé plantar cara a l’imperialisme espanyol, però que no creu que ens en sortim, com no se’n sortiria cap regió a França.

La Karen em va donar classes d’anglès quan tenia vint-i-cinc anys. Ja en fa molts d’això, però vam recuperar el contacte quan en un viatge que vaig fer a Irlanda vam quedar per fer una Guinness a Temple Bar. Des de llavors, el correu electrònic ens permet posar-nos al dia. Ella diu que el millor d’això nostre és que ho estem fent per la via pacífica, que és la única via legal i moral possible.

També en un altre viatge, aquest molt recent, vaig conèixer l’Adam. Em va semblar molt sensible a tot el que havia viscut Polònia i compromès amb el seu país. En preguntar-li si sabia el que estava passant a Catalunya em va dir que ell coneixia el tema per les dues bandes i que li semblava que nosaltres teníem raó, però també la tenia Espanya per no deixar-nos marxar. Quan li vaig parlar de l’espoli que estem patint, em va semblar que es quedava molt sorprès. Sigui com sigui, va mantenir el que m’havia dit al principi: que qui ho havia de decidir érem nosaltres i només nosaltres.

Sembla doncs, que la lògica s’imposa dins del pensament individual, sense manipulació ni interessos creats ni pertinença a Catalunya o a Espanya: un país ha de poder decidir el seu futur.

El dissabte passat, 29 de juny, un amic meu va aterrar a Barcelona. Havíem quedat però va arribar abans d’hora. Es quedà tan astorat per la gran multitud que anava tota en la mateixa direcció que es deixà portar per la riuada i va fer cap al Camp Nou.

Amb en Lil ens vam conèixer l’any passat, quan vaig fer un viatge a l’espai on, contràriament al que tothom es pensa, no és tan difícil anar. No només hi pot viatjar qui té molta pasta sinó també qui té moltes influències. En fi, és el meu cas i no diré res més.

Diu en Lil que el primer que el va sobtar va ser el moviment onejant que feia tota la gent pujant i baixant els braços des del seu seient. Havia vist les onades del nostre mar aguaitant des del seu planeta Lilu, amb els seus ulls amb zoom incorporat, però diu que aquell acoloriment on s’hi destacava el groc i el vermell era molt millor a totes les games de blau i gris que sempre havia vist en el mar.

M’explica que li va agradar molt la primera cançó que deia “... qualsevol nit pot sortir el sol...”, que al seu planeta reben el sol de gairell i que aquesta frase va ser com un raig d’esperança. Es veu que va anar rodant per l’estadi i que una bona estona va estar-se al darrere de la violinista perquè tocava amb tant de sentiment que quasi el feu plorar. Després quan un lil d’aquí va començar a acaronar la guitarra, va córrer a posar-se-li damunt de l’espatlla i va ballar al ritme de “Ella té molt poder, ella té molt poder...”

No acabava d’entendre la colla de l’onada perquè estaven tan exaltats que no deixaven parlar ni cantar tranquil a ningú i els interrompien constantment amb aplaudiments i crits que no podia desxifrar de tant com cridaven. De tant en tant apareixia a les pantalles la imatge d’un altre lil, amb gorreta i cara de bon jan, i altre cop tornaven a aplaudir i a cridar.

En Lil anava d’ací d’allà per no perdre’s res. Es va entusiasmar quan una colla de lils i lilets van anar pujant un damunt de l’altre per fer una mena de castell. I va arribar al zenit, m’explicava i me’l crec, quan va sentir cantar a tothom amb veu forta, però no cridant com abans, una cançó que parlava de cops i de falç.

El que no li va agradar gaire van ser les lletres gegants que van aparèixer de sobte a les grades: FREEDOM 2014 CATALUNYA. Diu que aquesta llengua imperialista que ja ha provat varies vegades d’inmiscir-se en el seu planeta, no li fa cap gràcia i que tant que presumim de llengua pròpia, ja que el món ens està mirant, a veure què fem que li parlem en una altra. I té raó.

Quan ens vam trobar, el vaig reconèixer perquè l’estelada que s’havia lligat al coll caminava sola. Ah, no ho havia dit. El meu amic Lil és invisible. Ja sé que algú dirà: com us heu fet amics si no pots veure’l? És fàcil. Oi que darrere les paraules hi podem entendre altres significats? Doncs, darrere la matèria també s’hi poden intuir altres presències. Només és qüestió de saber mirar, escoltar i estar obert a fer amics, encara que siguin diferents.

Diu en Lil que la propera vegada que muntem una festa que l’avisi sens falta , que pensa venir amb uns quants amics, perquè això d’aquí no es pot explicar, s’ha de veure, i que el nostre sentiment ja l’entén però també el vol viure.