diumenge, 7 de juliol de 2013

FINS I TOT AL PLANETA LILU



                                          
                                             

Tinc clar que Catalunya no és el centre del món i que aquest no està pendent de nosaltres, però fa temps que sento curiositat per saber que opinen la gent d’altres països del nostre desig d’independència.

No tinc gaires contactes internacionals, però sí una modesta mostra que a  mi em serveix per convèncer-me, des d’un pensament aliè, que el que demanem no és tan descabellat.

El David és escocès i viu a cavall entre Escòcia i Catalunya. Diu que aquí sí que és possible perquè econòmicament tenim de tot per a poder ser autònoms, i que en canvi allà ho tindrien més difícil. Que la consulta s’ha de fer encara que ens arrisquem a que els resultats no siguin favorables.

Tinc una amiga que es va casar a Nàpols. El seu marit em respon amb un entranyable moviment de braços que si nosaltres volem, per què no? Seguirem formant part de la Mediterrània, si més no, que és molt més important que fer-ho d’Europa, diu.

Un conegut que viu a la Camarga, la de veritat, no la del restaurant dels espies, diu que està bé plantar cara a l’imperialisme espanyol, però que no creu que ens en sortim, com no se’n sortiria cap regió a França.

La Karen em va donar classes d’anglès quan tenia vint-i-cinc anys. Ja en fa molts d’això, però vam recuperar el contacte quan en un viatge que vaig fer a Irlanda vam quedar per fer una Guinness a Temple Bar. Des de llavors, el correu electrònic ens permet posar-nos al dia. Ella diu que el millor d’això nostre és que ho estem fent per la via pacífica, que és la única via legal i moral possible.

També en un altre viatge, aquest molt recent, vaig conèixer l’Adam. Em va semblar molt sensible a tot el que havia viscut Polònia i compromès amb el seu país. En preguntar-li si sabia el que estava passant a Catalunya em va dir que ell coneixia el tema per les dues bandes i que li semblava que nosaltres teníem raó, però també la tenia Espanya per no deixar-nos marxar. Quan li vaig parlar de l’espoli que estem patint, em va semblar que es quedava molt sorprès. Sigui com sigui, va mantenir el que m’havia dit al principi: que qui ho havia de decidir érem nosaltres i només nosaltres.

Sembla doncs, que la lògica s’imposa dins del pensament individual, sense manipulació ni interessos creats ni pertinença a Catalunya o a Espanya: un país ha de poder decidir el seu futur.

El dissabte passat, 29 de juny, un amic meu va aterrar a Barcelona. Havíem quedat però va arribar abans d’hora. Es quedà tan astorat per la gran multitud que anava tota en la mateixa direcció que es deixà portar per la riuada i va fer cap al Camp Nou.

Amb en Lil ens vam conèixer l’any passat, quan vaig fer un viatge a l’espai on, contràriament al que tothom es pensa, no és tan difícil anar. No només hi pot viatjar qui té molta pasta sinó també qui té moltes influències. En fi, és el meu cas i no diré res més.

Diu en Lil que el primer que el va sobtar va ser el moviment onejant que feia tota la gent pujant i baixant els braços des del seu seient. Havia vist les onades del nostre mar aguaitant des del seu planeta Lilu, amb els seus ulls amb zoom incorporat, però diu que aquell acoloriment on s’hi destacava el groc i el vermell era molt millor a totes les games de blau i gris que sempre havia vist en el mar.

M’explica que li va agradar molt la primera cançó que deia “... qualsevol nit pot sortir el sol...”, que al seu planeta reben el sol de gairell i que aquesta frase va ser com un raig d’esperança. Es veu que va anar rodant per l’estadi i que una bona estona va estar-se al darrere de la violinista perquè tocava amb tant de sentiment que quasi el feu plorar. Després quan un lil d’aquí va començar a acaronar la guitarra, va córrer a posar-se-li damunt de l’espatlla i va ballar al ritme de “Ella té molt poder, ella té molt poder...”

No acabava d’entendre la colla de l’onada perquè estaven tan exaltats que no deixaven parlar ni cantar tranquil a ningú i els interrompien constantment amb aplaudiments i crits que no podia desxifrar de tant com cridaven. De tant en tant apareixia a les pantalles la imatge d’un altre lil, amb gorreta i cara de bon jan, i altre cop tornaven a aplaudir i a cridar.

En Lil anava d’ací d’allà per no perdre’s res. Es va entusiasmar quan una colla de lils i lilets van anar pujant un damunt de l’altre per fer una mena de castell. I va arribar al zenit, m’explicava i me’l crec, quan va sentir cantar a tothom amb veu forta, però no cridant com abans, una cançó que parlava de cops i de falç.

El que no li va agradar gaire van ser les lletres gegants que van aparèixer de sobte a les grades: FREEDOM 2014 CATALUNYA. Diu que aquesta llengua imperialista que ja ha provat varies vegades d’inmiscir-se en el seu planeta, no li fa cap gràcia i que tant que presumim de llengua pròpia, ja que el món ens està mirant, a veure què fem que li parlem en una altra. I té raó.

Quan ens vam trobar, el vaig reconèixer perquè l’estelada que s’havia lligat al coll caminava sola. Ah, no ho havia dit. El meu amic Lil és invisible. Ja sé que algú dirà: com us heu fet amics si no pots veure’l? És fàcil. Oi que darrere les paraules hi podem entendre altres significats? Doncs, darrere la matèria també s’hi poden intuir altres presències. Només és qüestió de saber mirar, escoltar i estar obert a fer amics, encara que siguin diferents.

Diu en Lil que la propera vegada que muntem una festa que l’avisi sens falta , que pensa venir amb uns quants amics, perquè això d’aquí no es pot explicar, s’ha de veure, i que el nostre sentiment ja l’entén però també el vol viure.

4 comentaris:

  1. Quanta imaginació! Rafel Garcia

    ResponElimina
  2. Si, a vegades potser una mica massa i tot, Rafel.

    ResponElimina
  3. Hola, Teresa, veig que vas davant meu a la cadena, per tant et toca enllaçar-me l'onze.
    He passat a saludar-te. Fins l'onze!

    ResponElimina
  4. Sí, no pateixis. Em va costa una mica d'entendre, però un cop aclarit, ja et tinc apuntat el blog per enllaçar-te. Salut!

    ResponElimina