Igual que després de les eleccions ve
el recompte, després de publicar un llibre jo sempre en penjo les opinions. I ja sé que això sembla una auto-ensabonada perquè resulta que quasi totes són bones, que no és perquè el llibre no tingui defectes o no
agradi, sinó perquè penso que qui els hi troba, ja no me’n dirà res. I és que
potser s’ha de tenir molta confiança per fer-ho i tot i així, a vegades surt
malament. Jo a vegades m’he llegit llibres de companys que comencen, el seu
primer llibre, -com jo fa deu anys- perquè m’ho han demanat o per solidaritat
de gremi. L’he llegit, a vegades fent un esforç, i quan els he donat la meva
opinió per escrit -que evidentment no tot era bo ni tot era dolent- no m’han
contestat mai més. També tinc algun cas d'haver fet algun suggeriment de forma oral a qui me'n ha demanat lectura i opinió i perdre-hi l’amistat. O sigui, que tothom vol una crítica,
però ningú la vol negativa. Jo sí, eh? Si us plau, si la teniu, doneu-me-la.
Sembla que hi faci conya, però a mi les crítiques negatives m’ajuden a millorar.
Això sí, me les han de dir amb correcció, només això. I amb mesura: si em diuen
que tot és dolent tampoc no m’ho creuré. Apali, que una mica de criteri i
confiança en el que faig encara els tinc!
Som-hi, doncs!
La majoria de les crítiques no són
completes. He agafat els fragments que deien alguna cosa diferent de les altres, però ja
veureu que hi ha alguna consideració que es va repetint en quasi totes.
Per a mi,
Baltasana és un llibre que està fet de moltes capes:
1. La
història de la protagonista-narradora.
2. Els contes
de la muntanya i els seus protagonistes.
3. La consciència
ecològica.
4. Les
reflexions sobre les idees i els valors.
5.
L’herència-testament.
Tot
embolcallat amb la poesia, les bones lletres i els dibuixos preciosos, tota una
declaració d’amor a la Terra i a les generacions que l’habitaran en el futur.
Per llegir i
rellegir (i pot ser que encara aparegui alguna capa més…)
...
Gràcies per
escriure tan bonic! He passat molt bona estona.
...
He acabat el
teu últim llibre. És una història d’amor a la natura. I no solament m’agrada el
text, sinó el canvi de lletra quan parla de la muntanya. El llegia a poc a poc
perquè em sabia greu que s’acabés. He gaudit com mai. Gràcies.
...
M’encanta aquesta
forma de començar amb aquesta mena de metàfora recuperar la vista ( “Fins que
no em van operar de la vista...”), una advertència a la necessitat de tornar a
veure el que no volem veure, el que ens entossudim a oblidar, a destruir...
M’encanta aquesta
forma tan senzilla de descriure la vida en el poble. Potser sigui certa la
tafaneria, però queda ben clar que aquesta no és altra cosa que solidaritat,
respecte, compromís i interès pels altres... mentre que l’anonimat que
t’ofereix la ciutat no és sinó una forma de fugir del compromís personal i
social, de la solidaritat, del respecte, de l’interès pels altres.
M’encanta que hi hagi
una farigola gegantina, perquè encara que em costi hi puc creure.
...
T’he de dir que estic
disfrutant de Baltasana. És un dels pocs llibres que llegeixo pel plaer de
llegir, en què el final m’és igual.
...
Quin canvi d’estil en
el teu últim llibre! He de reconèixer que em va desconcertar fins que m’hi vaig
endinsar. Vaig haver de treballar la lectura i això és bo. Però la ironia hi
continua surant. És ben bé un llibre teu.
...
Estimada flor meva, he
triat aquest cop una carta per a parlar-te de Baltasana. El primer que
m'agradaria dir és que el llibre és com la muntanya, un paratge que no atén a
un ordre preestablert. La muntanya és inhòspita, i és així com ha de ser. L'amor
a la muntanya, als viaranys, als barrancs, tot i prepotents, a les fonts
juganeres, als animalons que saltironen les branques, qui si no una servidora
et parlaria amb tant d'amor assaborit en les pàgines d'aquest llibre. I sona de
bell nou la cançó del Déu Pan que agafa rialler al gamarús i se'l fica a
l'espatlla, i el transporta per cotes baixes, i l'oculta a l'Àguila que es més
a prop d' altres Déus. Amiga Teresa, ets tu la noia que s'asseu al barranc de
Baltasana, ets tu la noia que si mira des de dalt al Turó de la Pena pot
abastar, els Pirineus, El Monastir de Poblet, o potser Prades? Al teu llibre he
respirat aquest aires.
Potser un dia, el Déu
li va bufar la inspiració i va pintar un tapis preciós magenta i groguenc
d'Orchis Sambucina. De segur que aquell dia no es devia pentinar.
...
Ja he acabat de llegir
el llibre. És deliciós. I tot i que hi ha coses molt dures sobre l’autodestrucció
de l’home, no em resulta angoixant.
...
Ja he acabat
Baltasana. Molt diferent a les novel·les de la Mimí (em declaro fan seva), però
m’ha agradat molt. Una nova visió del bosc, de la muntanya i els seus
habitants, animals i vegetals, des de dintre del seu hàbitat. Has posat veu a
tot allò que veiem quan anem a la muntanya. Moltes vegades hi he vist una
planta o un arbre arrelats fortament a un lloc determinat i he pensat com deu
ser la seva vida, dia rere dia, ancorats en un mateix lloc. Amb el teu relat
has donat veu a totes aquestes cavil·lacions meves. Felicitacions. Repeteixo, m’ha
agradat molt i espero la teva nova novel·la amb impaciència.
...
Com que la Teresa ja
em coneix les manies, ella ja deu saber perfectament que és inevitable que, a
l'hora de parlar de muntanyes, us parli de "La muntanya màgica". La
relació no és casual. Molts ja coneixeu la trama, o més aviat, la manca de
trama del novel·lot de Thomas Mann, una narració en principi breu, que havia de
tenir les dimensions de "La mort a Venècia" i que se li va allargar
fins a convertir-se en una autèntica mola. Al final, Mann aprofita l'estada en
un balneari alpí per compondre una novel.la total, un tractat sobre la
relativitat del temps i un compendi brillant d'ideologies. Doncs bé, bona part d'aquestes
discussions estan escrites en forma de diàleg. Això és exactament el que trobem
al final de Baltasana: uns diàlegs entre la narradora, ja des del més enllà, i
una muntanya intemporal. També Baltasana resta i es complau a conversar amb
l'autora, i amb algú altre, però no vull avançar esdeveniments.
La Teresa ha escrit un llibre on hi
trobem poesia, novel.la, rondalla i diàlegs; no només això: ha decidit il·lustrar-lo
amb dibuixos de la seva mare i el seu fill, com ella diu a la dedicatòria, l'ha
guiat en qüestions de llengua. És doncs, també, un tribut entre generacions, i
està escrit amb una prosa indubtablement rítmica, que fa que la lectura llisqui
sense esforç ni entrebancs, de principi a final. Així doncs, l'autora s'ha
ofert per complet a qui la vulgui llegir, sense defensa. Ara és hora que
nosaltres li tornem el gest i ens endinsem amb ella en aquesta terra
misteriosa. I si ens prenen per bojos, no hi fa res: al capdavall, tothom sap
que dedicar-se a la literatura és una bogeria en si mateixa.
...
Vaig haver-la de llegir de pressa
perquè volia saber el què. Ara me l’he de tornar a llegir per poder gaudir del
com.
...
Hola, Teresa, ja m’he llegit Baltasana i he de dir-te que m’ha agradat molt. Has tingut
una bona idea en plasmar relats fantasiosos referenciats el bosc de Poblet.
...
T’hi he
trobat a tu, en la protagonista i en aquest personatge tan afable, irònic i
idealista que apareix de tant en tant. (Gràcies!)
...
Aquesta setmana he acabat de llegir Baltasana. M ha
agradat el missatge i la originalitat de la narració. Realment és molt
diferent dels altres. Segurament el tornaré llegir més endavant perquè
crec que hi ha matisos que m'he perdut . Ets tan creativa inventant una
història tant xula!!!! Et superes cada vegada més. FELICITATS!!!
...
Les històries que la muntanya explica, dins Món
Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb
molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat.
És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del
llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els
signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als
vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri
a la història.
Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a
les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un
lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part
dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que
se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és
la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política
actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia
entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb
"il·lusió" també m'agrada.
(Aquesta última crítica està penjada completa al blog de l'Helena Bonals, L'ECO SE SENT)
Gràcies, Carme, Montse, Maria Laura,
Sònia, Berta, Ramon, Montse, Jacint, Marga, Maria, Manel, Helena, Adrià. Espero
no deixar-me ningú dels que han tingut el detall bonic de dir-me la seva
opinió. Sempre dic que la feina de l’escriptor no es completa fins que la seva
història és llegida. Si a més a més, l’escriptor pot saber què en pensa el lector
ja és un gran regal.
Gràcies també a la meva mare, a la Maite Martorell, al
Manel Martínez, al Josep Maria Mestres i al Josep Mirada per les seves lectures
del llibre abans de ser publicat. Allò que, per molt que ho rellegís, no veien els meus ulls, ho van veure el seus i la seva mirada va fer el llibre millor del
que era.
A tots ells i també als que em llegiu els dedico aquesta entrada d'avui.
.png)
