Diuen els que han
llegit el meu llibre que és un llibre intimista, que vol dir que en els relats
que s’hi desgranen l’autora es despulla per deixar entreveure, gra aquí, palla
allà, la seva intimitat.
Del que escric en
aquest bloc i en l’altre, ningú no me n’ha dit res en aquest sentit. Serà que
això d’escriure en primera persona, parlant de sentiments, emocions, temors i
peripècies no deixa espai pel dubte: sóc jo i em quedo al descobert. Però, però...
i si hagués creat un personatge
heterònim que no fos jo sinó un altre i aquest altre s’hagués cruspit el
jo i ja no parlés jo sinó ell? Això ho canviaria tot? Així, la intimitat dels
altres és més excitant si pertany a una persona real que a un personatge de
ficció amb un cor de cartró pedra?
Aquest micro-pròleg és un aclariment al meu
escrit d’avui, perquè sé que parlant d’intimitat tothom fa les seves
conjectures i el d’avui és un relat amb unes confessions molt íntimes, meves o
del meu personatge.
A vegades sento dir:
-
Sí senyor, amb dos collons!
o bé:
-
Al final ha donat un cop de puny damunt de la taula.
I jo em pregunto
d’on deuen sortir exclamacions i fets tant... d’home, per expressar
determinació, valor, decisió...? Que potser les dones no tenim aquestes
qualitats o és que es pretén demostrar que quan les tenim és perquè som més
home que dona?
No he tingut el
gust de conèixer-les personalment, per tant aquest no és un amor a primera
vista, però sovint en sé d’elles, del que diuen i del que fan. Potser per això,
estic amatent a les seves paraules, perquè en un moment o altre del seu
parlament, m’acaben tocant el cor.
N’hi ha una de decidida que no té cap problema en dir NO, quan aquesta raó s’imposa. Es diu
Irene i ja en van dues vegades. La primera va deixar el calb, amb pretensions
de ministre d’educació, però a qui falla la cultura, ben plantat, o millor ben
assegut, a la seva cadira, presidint la reunió a Madrid. La segona sense
desplaçar-se ni res, només va dir:
-
Aquesta llei no l’aplicarem.
Era una llei publicada
per la justícia de l’estat que ens asfixia, tan imparcial com sempre i cega més
que mai, per no discriminar un nen que
volia l’escolarització en castellà. Per ell, i dubto que fos per ell, una
classe sencera havia de sacrificar el català.
N’hi ha una altra
amb un nom curiós a les nostres contrades, Muriel, que en llatí significa
“àngel de juny” i potser sí que ho és perquè la seva veu va començar a
sentir-se un mes de juny, amb aquesta frase: “Som una nació. Nosaltres decidim”
La frase, contundent, cridada més que
mai el 10 de juliol de 2010 per un milió i mig de persones, contrasta amb la
seva discreció, i va ser decisiva perquè els catalans agaféssim oxigen i
diguéssim prou.
Avivada per aquest
oxigen, la Carme
parla amb el cor, amb una veu que es fa sentir arreu de Catalunya. És una veu
que va arrencar, semblava, del no res en nom de l’Assemblea amb una paraula
clara i inequívoca: Independència. Als que tenim una edat, l’Assemblea ens en
recorda una altra que es va quedar en suspens els anys setanta, tot fent
confiança a Espanya i pensant que podia arribar l’entesa. La seva veu decidida
convida a creure que el somni és possible. Ara ja, sense entesa.
La quarta dona
respon al nom de Pilar. De gran recorregut per la política, sempre a l’esquerra
i per Catalunya, i per les televisions, sempre defensant les seves idees. Hi ha
qui l’acusa de canviar-se sovint de jaqueta, però jo trobo que totes les
jaquetes que porta li estan bé. Caricaturitzada al, per a mi, magnífic programa
Polònia, trencant llits i aixecant
taules, res no la fa inhibir-se i segueix, abrandada i convincent, dient el que
pensa a la seva columna de La
Vanguardia, a 8TV amb el seu amic-botxí, en Cuní, o allà on
sigui que li preguntin.
Em deixo pel final la Teresa, com jo, quin honor
el meu. En puc dir que la major part del seu recorregut l’ha fet en l’anonimat
i m’imagino que comprimint-se les ganes de parlar, perquè quan ho va fer la
primera vegada va ser explotant en contra de les farmacèutiques i des de llavors
no ha deixat d’expressar-se, amb manifestes ganes de fer-se entendre. Ara s’ha
convertit en la veu dels indignats i estic convençuda que els seus representats
ho deuen estar celebrant perquè no podrien tenir millor intèrpret, advocada i
portaveu.
Són cinc i per això
no les podré batejar com Les quatre
genets de l’apocalipsi, ni com Les
set magnífiques, ni com Les tres
magues d’Orient. Tampoc com Les set
sàvies de Grècia. I no ho podré
fer perquè aquestes penyes tan conegudes, de cap manera tenen una dona entre
elles, però sobretot, sobretot, perquè no necessiten cap nom. Són simplement
cinc dones del meu país, que em sedueixen: decidides, prudents, contundents, persuasives,
abrandades, perseverants, coratjoses i amb el do i poder de la paraula. Em fan
sentir orgullosa de ser dona i catalana i són les dones que m’agraden a mi.
Ah! També m’agraden totes les meves amigues, que
sinó m’agradessin ja no ho serien, la meva mare, les meves àvies i com no? la
meva filla. Sense elles i tot el que ha intervingut i pren part en la meva
existència, jo no estaria escrivint el que escric, ara i aquí.
Tòpicament femenines, només ornamentals per alguns, però absolutament imprescindibles |
No et veig,
estimada lectora, estimat lector, però t’endevino decebuda, decebut i amb la
perplexitat inundant-te el rostre. Segurament les expectatives prèvies a la lectura
no han quedat cobertes i l’exhibició de la intimitat que ja es besllumava només
ha estat una promesa incomplerta. Potser un dia, no molt llunyà, parli dels
homes que m’agraden i doni una altra
pista intimista sobre la meva vera identitat nacional, ... o era sexual?