El primer record que tinc de tu,
Carme, és del teu paper de Marta a Terra Baixa d’Àngel Guimerà, en la versió de
Benet i Jornet. Era l’any 81, assajàvem aquesta mateixa obra al grup de teatre
del poble i el director va proposar de venir-la a veure a Barcelona.
Actuaves
al costat de l’Enric Majó, en el paper de Manelic, i de Joan Miralles, fent de
Sebastià. Em vas semblar magnífica. Tant que, quan poc després, no sé per quin
motiu, et va substituir Carme Sansa, em va semblar que no ho feia tan bé. Temps
a venir, vaig adonar-me que ella també era una gran actriu, però en aquell
moment jo estava enlluernada per la teva interpretació.
Després
de l’obra et vam venir a veure al camerino. Vas ser molt amable i me’n vaig
sorprendre. Potser en aquella època jo tenia la idea que actors i actrius éreu
tots uns estirats -ves a saber perquè tenia aquesta percepció!-. Tu eres oberta
i cordial i jo et vaig veure una dona lliure, independent, que sabia el que
volia. Recordo que, tímidament, vaig pensar que m’hauria agradat ser com tu.
Tinc present que ens vas preguntar qui feia de Marta i quan la companya que
feia el paper, bastant més jove que tu i que jo, es va presentar, li vas dir:
—T’ho
deus passar molt bé fent de Marta, eh que sí? És un personatge meravellós.
Sempre
he mantingut aquell record i quan vas fer públic que tenies Alzheimer no em
podia creure que aquella noia vital, desenfadada i tan accessible hagués de
passar per això.
Em
vas tornar a colpir en la pel·lícula “Camino”, dirigida per Javier Fesser, fent
de mare desolada, devastada, quan la seva filla mor de càncer. Després t’he
vist moltes vegades més. Més en sèries de televisió que en pel·lícules, sempre
esplèndida en els teus papers. Els brodaves tots.
No
obstant, crec que el documental del Sense-ficció de dimarts passat, “Mentre
siguis tu”, sobre l’evolució de la teva malaltia, amb flaixos de la teva
carrera, de la teva plenitud abans que t’ataqués el monstre, mostra la teva
millor actuació. I amb això no vull dir que estiguessis actuant. Perquè sí que
les teves dots interpretatives hi eren presents, però quan dic que és la millor
és per la valentia que has tingut d’ensenyar-nos-ho. T’has obert en canal per
mostrar-nos la teva pèrdua progressiva per la malaltia i el teu sofriment al
ser-ne conscient, i aquest és un acte de generositat que encara ningú no havia
fet mai. Amb aquest documental i amb el llibre penso que has ajudat a
moltíssima gent que pateix un entorn d’Alzheimer i això no té preu.
Però,
mira, Carme, la creativitat no mor mai. I no només la material, la que és palpable:
una pintura, un escrit, un dibuix, una labor artesana, qualsevol cosa feta amb
les mans. Tampoc no mor aquella que no podem tocar, com la música, el cant, la
interpretació... Qualsevol acte on hi intervé la imaginació, les ganes de
fer-ho bé, de superar-se, l’experiència prèvia adquirida... Penso que allò que
hem creat personalment, no mor amb nosaltres, sinó que es queda per sempre.
Carme,
estimada Carme, has posat un títol perfecte per explicar el teu sentiment.
“Mentre siguis tu”. Però deixa’m dir-te que per mi, i crec que per molts, tu
sempre seràs tu, la Carme Elías que ens ha regalat hores de gaudi amb les seves
interpretacions impecables. I malgrat l’angoixa que veure la teva angoixa m’ha
provocat, també en aquesta última has estat magistral. Només em queda
desitjar-te que sigui lleu, Carme, que te’n puguis anar quan tu vulguis i que
no oblidis que tu, per nosaltres, sempre serà tu.
Quanta raó que tens. Jo no hi he parlat mai en directe i no he vist aquesta cordialitat i senzillesa de la que tu parles, però sí que l'he vist en molts papers i sempre està genial.
ResponEliminaEl llibre si que li vaig llegir l'any passat. És molt valenta. El documental, no l'he vist, miro massa poc la tele i no m'assabento de les coses que poden ser interessants. Per sort que es poden recuperar. Ho faré.
És tan trist això de l'Alzheimer que em sembla que res me'n consola. Però com a mínim això hauria de ser un dret: que cadascú pogués marxar quan vol.
Una abraçada, Teresa!
Hola, Carme! Sí, totes les malalties són tristes, però això de veure que una persona a qui estimes perd el cap costa molt d'assumir. Jo també demanaria això: que fos un dret per a tothom poder decidir quan es vol marxar, i poder-ho fer mentre encara tens capacitat de decisió.
EliminaUna gran actriu, això no li traurà ningú.
ResponEliminaNo sabia que patís aquesta malaltia tan terrible per a tots els que l'hem viscuda... Només puc dir les mateixes paraules que has dit tu: "que se'n pugui anar quan vulgui", si pot...
Aferradetes, nina!
Si ho has viscut ja saps bé de què parles, sa lluna. A mi em sembla que en aquest camí de néixer-viure-morir no hi haurien d'haver aquests patiments, però bé, no crec que hi puguem fer res. És així.
EliminaAferradetes, guapa!
Vaig veure el documental fa pocs dies per 3Cat i em va remoure per dins perquè em va recordar la meva àvia que també va patir aquesta maleïda malaltia. És molt dur veure algú que va perdent facultats progressivament i, com fa la Carme Elias en aquesta pel·lícula, et diu coses com que "aquest matí sabia quin mes som, però ara ja no". I en el cas d'ella, una gran actriu que sempre ha hagut d'exercitar la memòria per aprendre's els papers que interpretava, és encara més punyent en el sentit que tenim el convenciment que "si exercitem força el cervell" ens en podem deslliurar de l'Alzheimer i ja es veu que no sempre funciona això.
ResponEliminaDe la meva àvia en conservo els records de quan encara estava bé i de la Carme Elias ens quedarà la seva obra on, efectivament, "sempre serà ella". Faig meves les teves frases finals i també desitjo que tot li sigui el més lleu possible (tant de bo pugui triar el moment d'anar-se'n, això seria un gran regal).
Abraçades!
Jo també vaig patir la demència del meu pare. No és el mateix, però és el que dius que és dolorós veure algú tan proper com va perdent facultats i no poder-hi fer res.
EliminaI sí, tens raó, ni exercitar el cervell ni res. Si et toca, et toca. M'imagino que el Jaume Cabré l'havia exercitat força perquè escriure és un exercici constant, i ara han dit que té Alzheimer. Igualment, crec que Benet i Jornet també en va patir els últims anys. Ai, mareta! A veure si als escriptors ens toca més, jo estic aquí trencant-me les banyes i potser m'estic perjudicant.
Una mica de broma, McAbeu... Perquè les probabilitats són les mateixes fent broma que prenent-nos-ho a la valenta, no?
Vam coincidir a Terra Baixa. En aquella època estàvem esperant la nostra filla.
ResponEliminaHe vist més vegades aquesta obra, però mai he tornat a trobar un trio de protagonistes com el que cites. Avui parles de la Carme Elias. I també coincidim en alguns papers que cites, com la mare de "Camino".
I encara afegiré el paper de Teresa, la protagonista de "Mirall trencat" de la Rodoreda. Crec que serà difícil que algú la pugui superar, si és que algun dia la tornen a filmar amb nous actors.
Pensar que tots estem exposats a caure en una malaltia com l'alzheimer esgarrifa.
Ah sí? Aquestes casualitats deuen ser perquè tenim la mateixa edat, Xavier. Sí, sí, la recordo també a "Mirall trencat", on estava guapíssima i magistral. Bé, només ens queda recordar-la en tots aquells papers magnífics. I creuar els dits perquè no ens toqui, però vaja! De moment no hi tenim res a fer amb aquesta malaltia.
EliminaI sí, tens raó, jo tampoc no he vist mai més aquesta obra tan ben feta i que m'impactés tant.
Un escrit de reconeixement a la seva persona i feina molt entendridora, Tresa. No sé si pot ser li has fet arribar a ella per carta o no, però segur que li agradaria molt llegir les teves paraules que poden ser també, las de tota la gent i públic que l'han conegut i admirat.
ResponEliminaEt felicito !.
Salut ;)
Doncs m'agradaria, Artur! I quan vaig veure que tanta gent per facebook feia comentaris, vaig pensar que potser sí, però ningú no m'ha dit res. Suposo que no li ha arribat i jo tampoc no sé com fer-ho. Si les meves paraules poguessin alleujar-la per uns moments i que recordés quanta gent se l'estima i la recorda, seria fantàstic.
EliminaLa meva àvia i el seu germà tenien aquesta malaltia. O sigui que jo tinc molts números per tenir-la. És una cosa que em deprimeix, tinc tants projectes per fer que voldria viure molts anys, sense això.
ResponEliminaHelena, he llegit que l'Alzheimer només és hereditari en un percentatge de casos molt petit. I ja saps que sovint apareix sense tenir antecedents familiars. Així que no et facis pel·lícules, que segurament tens les mateixes probabilitats tu que jo. I a més tenim moooolta feina a fer encara, no?
ResponEliminaUna abraçada!