LA LOTERIA

 

      Encara que hagi manllevat el títol del terrorífic conte curt de Shirley Jackson, he d’avisar que aquest conte curt que explicaré jo, no hi té res a veure.

No compro mai loteria del Gordo de Navidad. Ho faig per principi, però aquest any la mare hi insistia molt.

            —Has comprat loteria de Nadal?

            —No, mama.

            —Nena, has comprat loteria de Nadal?

            —No, mama.

            —Ja has comprat la loteria de Nadal?

            —Ara hi vaig, mama.

            Els principis són els principis i una mare és una mare. I tanta insistència... ves a saber! Vaig pensar que no fos premonitòria. I el sorteig era l’endemà. No hi havia temps a perdre.

            No em va tocar. Ni el primer  ni el segon ni cap premi petit ni res.

            El que sí em va tocar el dia de la rifa va ser una afonia total i vaig estar tot el dia sense poder articular paraula sonora. Mare sorda + filla sense veu = comunicació impossible. No? Doncs no! Sigui perquè totes dues hi posàvem molta voluntat, amb les poques frases que vam intercanviar ens vam entendre.

            Jo estava molt preocupada, la veritat. Pensava en aquella amiga que un bon dia es va despertar sense veu i va estar un any d’especialista en especialista perquè no li tornava. La meva preocupació, però, era més immediata. Només faltaven tres dies per Nadal. I si no podia cantar nadales ni cançó del tió ni dir el vers? I si no podia parlar amb la Mel amb aquella veu que només ella entén? I si no podia animar, esperonar, exhortar els convidats a acabar-s’ho tot?

            —Vinga, va! Una mica més, que el menjar no es pot llençar.

            No calia amoïnar-s’hi tant. L’endemà ja tenia veu. No era la meva de sempre, encara no ho és ara, però era una veu que algú amb l’oïda en condicions podia sentir i entendre. La mama no, la mama m’entenia més quan no tenia veu. Quina explicació deu tenir això?

            No hi ha mai alegria completa. El dia que em va tornar la veu, la meva filla es va llevar amb un refredat amb febre.  Ai, ai, que només falten dos dies per Nadal! L’endemà, el meu gendre amb un quadre idèntic. Ai, ai, que només falta un dia! Ai, ai, ai! I tanta feina a rumiar, a comprar, a cuinar... Ai, mareta, que aquest Nadal estarem més soles que la una, que ens sortirà el menjar per les orelles, que podrem cantar nadales, però amb una de sorda i l’altra amb ronquera, segur que desafinem. Ai! Ai! Ai!

            Al final, tots plens de virus i mig apedaçats, vam poder celebrar el Nadal. Menjar, beure, el vers, cantar... I amb quina fe cantava la meva neta, que mira que és llesta, perquè no hi ha dubte, és meva i és neta, però mira que té set anys i encara pica al pobre tió per fer-li venir el mal de ventre i que ho descarregui tot, tot i tot. És clar que potser és tan llesta, que sap dissimular molt bé i ens enganya a tots. O potser vol ser actriu com la seva tieta i ja ha començat a actuar. O potser...

            Au va, Tereseta, no siguis tan malpensada i gaudeix del Nadal i de la neta, que es veu que ja no te’n recordes que ha anat de poc de no poder-ho fer. 

Bé, com que he esmentat el magnífic conte de la Shirley Jackson i he trobat un enllaç on es pot llegir, us el recomano perquè no té pèrdua: LA LOTERIA . El missatge és ben clar: un acte aberrant, monstruós, deixa de ser-ho si es converteix en costum en l’espai on s'exerceix habitualment. Sembla que la crítica no va rebre gaire bé la història: Wikipedia . Era una dona avançada al seu temps.