Encara que hagi manllevat el títol del terrorífic conte curt de Shirley Jackson, he d’avisar que aquest conte curt que explicaré jo, no hi té res a veure.
No
compro mai loteria del Gordo de Navidad. Ho faig per principi, però
aquest any la mare hi insistia molt.
—Has comprat loteria de Nadal?
—No, mama.
—Nena, has comprat loteria de Nadal?
—No, mama.
—Ja has comprat la loteria de Nadal?
—Ara hi vaig, mama.
Els principis són els principis i una mare és una mare. I
tanta insistència... ves a saber! Vaig pensar que no fos premonitòria. I el
sorteig era l’endemà. No hi havia temps a perdre.
No em va tocar. Ni el primer ni el segon ni cap premi petit ni res.
El que sí em va tocar el dia de la rifa va ser una afonia
total i vaig estar tot el dia sense poder articular paraula sonora. Mare sorda
+ filla sense veu = comunicació impossible. No? Doncs no! Sigui perquè totes
dues hi posàvem molta voluntat, amb les poques frases que vam intercanviar ens
vam entendre.
Jo estava molt preocupada, la veritat. Pensava en aquella
amiga que un bon dia es va despertar sense veu i va estar un any d’especialista
en especialista perquè no li tornava. La meva preocupació, però, era més
immediata. Només faltaven tres dies per Nadal. I si no podia cantar nadales ni
cançó del tió ni dir el vers? I si no podia parlar amb la Mel amb aquella veu
que només ella entén? I si no podia animar, esperonar, exhortar els convidats a
acabar-s’ho tot?
—Vinga, va! Una mica més, que el menjar no es pot
llençar.
No calia amoïnar-s’hi tant. L’endemà ja tenia veu. No era
la meva de sempre, encara no ho és ara, però era una veu que algú amb l’oïda en
condicions podia sentir i entendre. La mama no, la mama m’entenia més quan no
tenia veu. Quina explicació deu tenir això?
No hi ha mai alegria completa. El dia que em va tornar la
veu, la meva filla es va llevar amb un refredat amb febre. Ai, ai, que només falten dos dies per Nadal!
L’endemà, el meu gendre amb un quadre idèntic. Ai, ai, que només falta un dia!
Ai, ai, ai! I tanta feina a rumiar, a comprar, a cuinar... Ai, mareta, que
aquest Nadal estarem més soles que la una, que ens sortirà el menjar per les
orelles, que podrem cantar nadales, però amb una de sorda i l’altra amb
ronquera, segur que desafinem. Ai! Ai! Ai!
Al final, tots plens de virus i mig apedaçats, vam poder celebrar el Nadal. Menjar, beure, el vers, cantar... I amb quina fe cantava la meva neta, que mira que és llesta, perquè no hi ha dubte, és meva i és neta, però mira que té set anys i encara pica al pobre tió per fer-li venir el mal de ventre i que ho descarregui tot, tot i tot. És clar que potser és tan llesta, que sap dissimular molt bé i ens enganya a tots. O potser vol ser actriu com la seva tieta i ja ha començat a actuar. O potser...
Au va, Tereseta, no siguis tan malpensada i gaudeix del Nadal i de la neta, que es veu que ja no te’n recordes que ha anat de poc de no poder-ho fer.
Bé, com que he esmentat el magnífic conte de la Shirley Jackson i he trobat un enllaç on es pot llegir, us el
recomano perquè no té pèrdua: LA LOTERIA . El missatge és ben clar: un acte aberrant,
monstruós, deixa de ser-ho si es converteix en costum en l’espai on s'exerceix habitualment. Sembla que la crítica no va rebre gaire bé la història: Wikipedia . Era una
dona avançada al seu temps.
Jo tampoc no compro mai loteria d'altres països.
ResponEliminaBona resposta, Xavi! Breu, però contundent i inequívoca. M'agradaria poder-te posar una emoticona graciosa, però des d'aquí no puc.
EliminaNo coneixia aquest relat de Shirley Jackson i és realment molt bo. La manera com ens relata la quotidianitat, en aparença innòcua, d'una comunitat rural fins a portar-nos al terrible final és estremidora. Com dius, fins i tot les tradicions més macabres i violentes acaben per ser acceptades quan la gent s'hi acostuma i, sobretot, no se les qüestiona gens. M'han quedat ganes de llegir alguna cosa més d'aquesta autora que reconec que no tenia gens present i he trobat que una de les seves novel·les més conegudes és "La maledicció de Hill House" que em sona molt (segurament per la pel·lícula), me l'apunto per llegir-la.
ResponEliminaPel que fa a la loteria, vaig llegir al Diari de Tarragona que els diners en premis repartits enguany a la nostra província equivalen a menys d'un cèntim per cada euro gastat. No és estrany que no t'hagi tocat res, l'estrany seria haver arreplegat alguna cosa.
De totes maneres, el més important és que malgrat sordeses, afonies i virus vau poder celebrar Nadal tots junts. Això no es paga amb diners...
Molt Bon Any Nou!!
És aterridor, no, McAbeu? A mi, la veritat, alguna vegada m'ha inspirat en algun relat, també en l'últim llibre, per deixar fer al personatge alguna malvestat en nom de la relativitat dels fets segons l'època en què ens trobem: si un acte es converteix en costum allà on es practica, no és delicte.Vaig voler-ne llegir un altre: Sempre hem viscut al castell i em va decebre una mica. Després de llegir La loteria, no és tan estrany. Però m'apunto el de Hill House i si el trobo el llegiré.
EliminaJa ho veus quins comptes! I els catalans anant comprant loteria nacional. Que en som de carallots!
I sí, gràcies a Déu, vam poder celebrar el Nadal. I ara, gràcies a Déu que ja han passat les festes! S'esperen, però quan les tens et desesperen, almenys a mi.
Déu-n'hi-do quina aventura!
ResponEliminaSembla que va acabar bé i d'això n'has d'estar contenta, malgrat els patiments.
Pel que fa a la teva neta, encara que tingui set anys, deixa-la gaudir de la innocència què té o la que es pensa que teniu vosaltres... ;-)
Salut, aferradetes i bon any, nina!!!
Sí, per sort va acabar bé. Bé, encara no s'ha acabat. La mucositat no me la trec del damunt quan em llevo. No ho sé, diuen que els refredats d'aquest any són així. A mi, la veritat no em consola. Però la molèstia és tolerable.
EliminaPel que fa a la innocència de l'Elna, és curiós perquè no diu ni piu sobre el tema. Ni a mi que m'explica coses que no explica a sa mare. Suposo que el que sí que es creu és que si no hi creu, no hi ha tió ni reis ni res de res. No se'ns hauria d'oblidar això: Si vols una cosa hi has de creure a ulls clucs.
Aferradetes, sa lluna!
Jo tampoc no compro mai loteria d'altres Països. No n'havia comprat mai de cap mena, fins que van treure La Grossa de cap d'any, em va fer gràcia que fos d'aquí i vaig tenir una curta paciència d'un parell o tres d'anys, després tampoc no n'he comprat més.
ResponEliminaLa canalla, no volen saber-ho, si volguessin ho sabrien. No es donen per entesos i així van estirant la seva innocència i la màgia dels regals, ja sigui del tió, Reis o d'altres coses.
Espero que estigueu tots plegats recuperats de les malalties diverses i gaudir de poder estar tots junts és la millor loteria que ens pot tocar.
Que acabeu de pasar bones festes. I sobretot un Super Bon Any 2025!
Abraçades , Teresa.
Jo, cada vegada en compro menys, ni de la d'aquí ni de la d'allà. Ja sé que a algú toca, però no hi tinc fe i com que no hi tinc fe no em tocarà. És el que li deia a la Paula, de creure en el tió i els Reis. L'Elna deu pensar que si no s'ho creu no portaran res.
EliminaEstic bé del refredat, però encara queda alguna resta, i aquest matí m'he llevat clocpiu. Tenia calfreds, mal de cap i mareig i ja pensava que tenia la grip, però veig que estic millor. Així que tocaré fusta i a veure si demà segueix la millora. No sé si s'encomana a través del blog això, però vigila, que ja veus que soc una mina de virus jo, Carme!
Jo comprava la grossa per a tots els companys de feina, però aquest any he estat amb la ròtula trencada.
ResponEliminaAlguna hora entraré en aquest relat que enllaces, tinc tan poc temps per llegir i escriure... El que tu escrius es llegeix com un caramel, de totes maneres.
Ah sí? Tens la ròtula trencada, Helena? No ho sabia. Em sap greu perquè deu ser bastant invalidant això, no? I no t'ha substituit ningú?
EliminaGràcies per això del caramel. El que em dius també ho és per a mi.
Quan un treballa és normal tenir poc temps i tu no només fas les vuit hores, fas molt més, i encara que estigui relacionat tot és temps ocupat. Fixa't que jo no treballo i a vegades estic una setmana sense poder tocar el que estic escrivint. Sembla increïble, no? Doncs, entre unes coses i les altres, em passa, em passa, sí.
Abraçada, Helena, i que estiguis bé aviat!
Jo, aquest any si que en vaig comprar un número !...tenia un pressentiment i es va complir !!...no em va tocar res ;DD
ResponEliminaDesitjo que amb el nou any, ja estiguis millorada i puguis cantar i ballar tot el dia i que no et manquin els projectes i les alegries !!.
Bon Any i felicitats a la teva neta, sembla que té molt futur !!.
No te'ls escoltis més aquests pressentiments, Artur, per Déu! Això és pitjor que pressentir que et passarà una desgràcia i, a damunt, rascant-te la butxaca.
EliminaEstic bastant millorada, fixa't que fins i tot vaig poder anar a recollir un premi (tu ja ho saps) i sort de l'Elna, que sí que promet perquè està molt al cas (això també ho saps). Però l'hivern és traïdor i avui ja m'he tornat a llevar delicadeta. És que ho soc molt! Ara em torna a faltar l'emoticona, ves!
Apa, petó!
La voluntat, el desig i l'alegria han saltat per sobre de tots els inconvenients. Que per molts anys la vostra família celebri tions, Nadals, poemes i festes variades. La vida ho demana.
ResponEliminaSí, al final tot tal com Déu mana. Gràcies, Olga, desitjo que també hagi anat bé per a tu.
ResponEliminaUna abraçada gran!