A risc que quan els lectors d’aquest blog em trobin pel
carrer, em mirin d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra i em preguntin com em
trobo, escric avui per explicar la tournée pel món dels professionals sanitaris
que estic fent darrerament.
Fa uns tres mesos vaig despertar-me un dia sense poder girar
el cap a la dreta. Vaja, torticoli! – vaig pensar– Ja estic bé per tres o
quatre dies. L’endemà ja no podia girar el cap a l’esquerra, ni avançar-lo, ni
abaixar-lo, ni aixecar-lo.
Com que em trobava immersa en la voràgine de les
presentacions, no vaig voler donar-li més importància, que tampoc no tenia
gaire temps per contemplar-me, ni a mi ni als meus mals. Passat un mes estava
pitjor i vaig decidir anar al CAP. Després d’auscultar-me i prendre’m la
pressió – no recordo que em toqués el coll ni el cap per res- va concloure que
devia tenir una contractura. Com que també tenia altres parts del cos
adolorides va afegir.
-Farem unes
anàlisis per descartar l’artritis reumatoide.
Entre la visita i les anàlisis – només tres setmanetes- la
immobilitat es va ampliar amb unes fiblades que anaven des del clatell fins al
cim del cap, cosa que ja em va alarmar una mica més fins al punt de pensar: a
veure si Les cadenes subtils hauran estat la meva primera i última novel·la!
Pobra noia! –diran els de la meva generació
un futur tan brillant
com tenia per davant!. Pobra dona! –els de la generació posterior– Es veu que va
escriure algun llibre. I els de la següent: Ah, era una vieja, que sempre
estava escrivint!
un futur tan brillant
com tenia per davant!. Pobra dona! –els de la generació posterior– Es veu que va
escriure algun llibre. I els de la següent: Ah, era una vieja, que sempre
estava escrivint!
No havia tingut gaires enganxades òssies en la meva vida,
però coneixia un bon fisioterapeuta que me les havia desenganxat molt bé. Vaig
demanar-li hora i hi vaig anar un parell de vegades. Quan en sortia, bé;
l’endemà ja tornava a estar igual de malament. I això que m’ho havia deixat fer
tot! Fins i tot un intent de separació del cap i el cos, primer cap a la dreta,
després cap a l’esquerra.
 |
| Més o menys així |
Els resultats de les anàlisis van ser negatius pel que fa a
l’artritis reumatoide.
-Doncs a mi
em segueix fent mal – em vaig queixar a la doctora.
-No, no, no
en tens – va insistir ella, en una mostra d’autèntica empatia, no cap a mi,
sinó cap al laboratori.
-Així...
-Farem unes
radiografies i rehabilitació.
-Ah vale! –jo,
que seguia trobant a faltar que em toqués el coll, i que m’escoltés, sobretot
que m’escoltés – però... què tinc doncs?
-Al coll,
una contractura.
-Caram! –vaig
voler fer la gràcia– Ni que hagués volgut fer un triple salt mortal i m’hagués
sortit malament!
No va somriure gens. Escrivia. Quan va acabar, em va
il·lustrar sobre les contractures, de les quals, pel que vaig veure, jo no en sabia res.
-A vegades
no cal que sigui una caiguda. A vegades, un fa un gest de molta tensió i això també
pot provocar una contractura.
I va estrènyer els punys i va prémer els llavis per
ensenyar-me com podia ser el gest de molta tensió. Vaig pensar en aquell nen de
l’anunci de Volkswagen, però no vaig poder recordar que en cap moment jo hagués fet el
mateix. És clar que sovint em falla la memòria.
Pel meu compte, vaig anar al reumatòleg, per veure si trobava
una mica més de comprensió. L’escollit devia tenir vuitanta anys i estava
certament emprenyat. Amb els polítics, amb els espanyols, amb els catalans, amb
el món, amb mi?
-Si no ha de
fer el que li dic, no cal que torni. A mi no em fa cap falta.
Juro pel meu coll que aquí no hi ha salsa-ficció.
I amb tot, alguna cosa em deia que aquell home s’estava
interessant pel meu problema. No sé si em va escoltar, però la visita va ser
super-exhaustiva. Em va receptar uns exercicis de gimnàstica, un relaxant
muscular, unes radiografies de planta, alçat i perfil, i em va tornar a
amenaçar. I llavors va dir quelcom important.
-Miri, no
s’ho prengui malament, però vostè sap què és una titella?
-Sí, home, i
tant!...
Li anava a explicar, però em va tallar.
-Vostè té
els ossos laxes, que vol dir fluixos, i flexibles. Se li dobleguen fàcilment.
Sap aquell moviment que fan les titelles que sembla que es vagin a desmanegar,
només de tocar-les amb un dit?
Jo assentia, atenta, amb el cap.
-Doncs vostè, amb els seus ossos és
com una titella. Amb poqueta cosa en té prou perquè es dobleguin.
 |
| Quina pena que em faig! |
Tampoc no em va tocar ni el cap ni el coll, que era el que
més em preocupava. Qui sí que ho va fer
va ser la tècnica en imatge pel diagnòstic. Mentre preparava les plaques,
parlava amb la seva companya, a l’altra banda del passadís.
-És que jo
he d’anar al banc, saps? És que els metges es pensen que treballem
vint-i-quatre hores. És que ja està bé!
Jo volia dir-li que sabia de què parlava, però tampoc no era
qüestió de fer-li perdre el temps i vaig callar.
-Aixequi el
cap! -em va dir- Més amunt!
I sense veure els esforços que feia jo per aixecar-lo, va
venir, impacient, cap a mi i amb
l’energia de qui té pressa per anar al banc, em va – ai!!!- aixecar la barbeta.
Em sembla que les dues llàgrimes que em van caure per reprimir el crit que
volia escapar-se’m de la gola, no van sortir a la radiografia. És que a les
titelles se’ls hi pot fer tot, vaig pensar després, ja refeta, ben posada en el
meu nou rol.
El diagnòstic del reumatòleg: l’edat i la seva conseqüent
degeneració: l’artrosi.
No em vaig acabar de conformar. L’artrosi em podia provocar
el dolor a la resta del cos, però caram! d’un dia per l’altre, un coll que
sempre havia girat bé i bonic, es queda pràcticament immòbil i l’única
explicació són els meus ossos de titella amb artrosi?
Darrera -i final- estació del via-crucis: el neuròleg. Segur
que els nervis del coll hi tenien alguna cosa a veure. El primer que va fer el
neuròleg –per fi!– va ser tocar-me el coll i fer-me bellugar el cap d’aquí cap
allà. I no només això.
-Caram!
Quina contractura! –va exclamar– I com s’ho ha fet això?
-A mi també
m’agradaria saber-ho! –vaig respondre, agraïda. Per fi algú reconeixia una
certa gravetat en el meu mal.
Una altra visita exhaustiva i un diagnòstic previ a ull nu:
espatlla esquerra més alta que la dreta, maluc dret més alt que l’esquerre,
columna vertebral desviada –només faltaria!– i peu dret amb més pont que
l’esquerre.
En realitat –volia dir-li, però no ho vaig fer– tot és culpa
dels fils que tiben la titella. Potser m’hauria dit, també a ull nu, que el
problema el tenia dins del cap, no a fora.
I tres receptes: més radiografies, una ressonància magnètica
i nous anàlisis, que es veu que els del CAP no servien per mirar si hi havia
artritis reumatoide.
No sé si em faré les proves. Ahir vaig anar a la platja. Coll
cap aquí, coll cap allà, moc una espatlla, moc l’altra, m’estiro i em deixo
portar. Diria que el mar m’escolta en silenci, tot i la seva remor. Semblo una
titella a mercè de les ones. Només ho semblo. Crec que estic millor, tot i que
encara no giro el cap 360 graus. Sol i aigua salada podrien ser el remei. El
que no curi l'ardor de l'estiu...
 |
| El meu amic, el mar |
