Ves si n’està de capgirat el món que avui, dia
de la mona, ha plovisquejat tot el dia. No puc presumir de bona memòria, però no
recordo cap dilluns de Pasqua amb pluja; per mal temps que faci per Setmana
Santa, que s’hagin de suspendre les processons i que faci la guitza als que
marxen de vacances, el dia de la mona sempre ha fet bo i tots hem sortit a rescabalar-nos
dels despropòsits de la setmana anterior. Aquest any, almenys avui, la
meteorologia s’ha aliat amb nosaltres; si fa mal temps no sap tan greu de
menjar-se la mona a casa. Que consti que bona ho és igual. Potser en honor del
COVID19, a partir d’ara les farem a casa, les mones. N’he arribat a veure unes
quantes de casolanes, aquest any, que feien molt de goig.
A Espanya no es mengen la mona el dilluns de
Pasqua. A Espanya van a treballar, amb COVID19 i sense. He tingut una bona
decepció aquest matí, quan he posat la tele. Estava convençuda que veuria Pedro
Sánchez i el seu comitè polític-econòmic, sobretot econòmic, encapçalant el
seguici dels que agafaven el metro per anar a treballar per després repartir-se
per les fàbriques a donar exemple, amb mascaretes i distància, és clar. Si el
treball dignifica ―i mortifica en temps de virus― què més digne que predicar
amb l’exemple? A traaabaaaaajar! ja ho va dir el gran Rubianes.
Està vist que Espanya és el país del café para
todos. Tant se val que a un no li agradi el cafè, o que en sigui al·lèrgic,
o que pateixi del cor, o que es posi com una moto quan en beu. Ni tallat, ni
amb llet, ni descafeïnat, ni americà, ni amb gel, ni capuccino, ni no
cal dir-ho amb sucre. Cafè amarg per a tots! Sembla que el gobierno veu
el mateix risc de contagi en un poble de sis-cents habitants, on la feina és a
veure-hi algú pel carrer en un dia qualsevol sense coronavirus, que en una
estació de metro de Madrid o Barcelona a les set del matí. Com sempre, mana la
puta pela! I és que governar un país ja no és el que era, quan només ets un
titella a mans del poder econòmic.
Darreres dades publicades COVID19 a Catalunya: