Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta estimada carme. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta estimada carme. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dimarts, 16 d’agost del 2022

ALS LECTORS DE BALTASANA

 

                                     

Igual que després de les eleccions ve el recompte, després de publicar un llibre jo sempre en penjo les opinions. I ja sé que això sembla una auto-ensabonada perquè resulta que quasi totes són bones, que no és perquè el llibre no tingui defectes o no agradi, sinó perquè penso que qui els hi troba, ja no me’n dirà res. I és que potser s’ha de tenir molta confiança per fer-ho i tot i així, a vegades surt malament. Jo a vegades m’he llegit llibres de companys que comencen, el seu primer llibre, -com jo fa deu anys- perquè m’ho han demanat o per solidaritat de gremi. L’he llegit, a vegades fent un esforç, i quan els he donat la meva opinió per escrit -que evidentment no tot era bo ni tot era dolent- no m’han contestat mai més. També tinc algun cas d'haver fet algun suggeriment de forma oral a qui me'n ha demanat lectura i opinió i perdre-hi l’amistat. O sigui, que tothom vol una crítica, però ningú la vol negativa. Jo sí, eh? Si us plau, si la teniu, doneu-me-la. Sembla que hi faci conya, però a mi les crítiques negatives m’ajuden a millorar. Això sí, me les han de dir amb correcció, només això. I amb mesura: si em diuen que tot és dolent tampoc no m’ho creuré. Apali, que una mica de criteri i confiança en el que faig encara els tinc!

Som-hi, doncs!

La majoria de les crítiques no són completes. He agafat els fragments que deien alguna cosa diferent de les altres, però ja veureu que hi ha alguna consideració que es va repetint en quasi totes.

 

Per a mi, Baltasana és un llibre que està fet de moltes capes:

1. La història de la protagonista-narradora.

2. Els contes de la muntanya i els seus protagonistes.

3. La consciència ecològica.

4. Les reflexions sobre les idees i els valors.

5. L’herència-testament.

Tot embolcallat amb la poesia, les bones lletres i els dibuixos preciosos, tota una declaració d’amor a la Terra i a les generacions que l’habitaran en el futur. 

Per llegir i rellegir (i pot ser que encara aparegui alguna capa més…)


...

Gràcies per escriure tan bonic! He passat molt bona estona.

...

He acabat el teu últim llibre. És una història d’amor a la natura. I no solament m’agrada el text, sinó el canvi de lletra quan parla de la muntanya. El llegia a poc a poc perquè em sabia greu que s’acabés. He gaudit com mai. Gràcies.

...

M’encanta aquesta forma de començar amb aquesta mena de metàfora recuperar la vista ( “Fins que no em van operar de la vista...”), una advertència a la necessitat de tornar a veure el que no volem veure, el que ens entossudim a oblidar, a destruir...

M’encanta aquesta forma tan senzilla de descriure la vida en el poble. Potser sigui certa la tafaneria, però queda ben clar que aquesta no és altra cosa que solidaritat, respecte, compromís i interès pels altres... mentre que l’anonimat que t’ofereix la ciutat no és sinó una forma de fugir del compromís personal i social, de la solidaritat, del respecte, de l’interès pels altres.

M’encanta que hi hagi una farigola gegantina, perquè encara que em costi hi puc creure.

...

T’he de dir que estic disfrutant de Baltasana. És un dels pocs llibres que llegeixo pel plaer de llegir, en què el final m’és igual.

...

Quin canvi d’estil en el teu últim llibre! He de reconèixer que em va desconcertar fins que m’hi vaig endinsar. Vaig haver de treballar la lectura i això és bo. Però la ironia hi continua surant. És ben bé un llibre teu.

...

Estimada flor meva, he triat aquest cop una carta per a parlar-te de Baltasana. El primer que m'agradaria dir és que el llibre és com la muntanya, un paratge que no atén a un ordre preestablert. La muntanya és inhòspita, i és així com ha de ser. L'amor a la muntanya, als viaranys, als barrancs, tot i prepotents, a les fonts juganeres, als animalons que saltironen les branques, qui si no una servidora et parlaria amb tant d'amor assaborit en les pàgines d'aquest llibre. I sona de bell nou la cançó del Déu Pan que agafa rialler al gamarús i se'l fica a l'espatlla, i el transporta per cotes baixes, i l'oculta a l'Àguila que es més a prop d' altres Déus. Amiga Teresa, ets tu la noia que s'asseu al barranc de Baltasana, ets tu la noia que si mira des de dalt al Turó de la Pena pot abastar, els Pirineus, El Monastir de Poblet, o potser Prades? Al teu llibre he respirat aquest aires.

Potser un dia, el Déu li va bufar la inspiració i va pintar un tapis preciós magenta i groguenc d'Orchis Sambucina. De segur que aquell dia no es devia pentinar.



...

Ja he acabat de llegir el llibre. És deliciós. I tot i que hi ha coses molt dures sobre l’autodestrucció de l’home, no em resulta angoixant.

...

Ja he acabat Baltasana. Molt diferent a les novel·les de la Mimí (em declaro fan seva), però m’ha agradat molt. Una nova visió del bosc, de la muntanya i els seus habitants, animals i vegetals, des de dintre del seu hàbitat. Has posat veu a tot allò que veiem quan anem a la muntanya. Moltes vegades hi he vist una planta o un arbre arrelats fortament a un lloc determinat i he pensat com deu ser la seva vida, dia rere dia, ancorats en un mateix lloc. Amb el teu relat has donat veu a totes aquestes cavil·lacions meves. Felicitacions. Repeteixo, m’ha agradat molt i espero la teva nova novel·la amb impaciència.

...

 

Com que la Teresa ja em coneix les manies, ella ja deu saber perfectament que és inevitable que, a l'hora de parlar de muntanyes, us parli de "La muntanya màgica". La relació no és casual. Molts ja coneixeu la trama, o més aviat, la manca de trama del novel·lot de Thomas Mann, una narració en principi breu, que havia de tenir les dimensions de "La mort a Venècia" i que se li va allargar fins a convertir-se en una autèntica mola. Al final, Mann aprofita l'estada en un balneari alpí per compondre una novel.la total, un tractat sobre la relativitat del temps i un compendi brillant d'ideologies. Doncs bé, bona part d'aquestes discussions estan escrites en forma de diàleg. Això és exactament el que trobem al final de Baltasana: uns diàlegs entre la narradora, ja des del més enllà, i una muntanya intemporal. També Baltasana resta i es complau a conversar amb l'autora, i amb algú altre, però no vull avançar esdeveniments.

La Teresa ha escrit un llibre on hi trobem poesia, novel.la, rondalla i diàlegs; no només això: ha decidit il·lustrar-lo amb dibuixos de la seva mare i el seu fill, com ella diu a la dedicatòria, l'ha guiat en qüestions de llengua. És doncs, també, un tribut entre generacions, i està escrit amb una prosa indubtablement rítmica, que fa que la lectura llisqui sense esforç ni entrebancs, de principi a final. Així doncs, l'autora s'ha ofert per complet a qui la vulgui llegir, sense defensa. Ara és hora que nosaltres li tornem el gest i ens endinsem amb ella en aquesta terra misteriosa. I si ens prenen per bojos, no hi fa res: al capdavall, tothom sap que dedicar-se a la literatura és una bogeria en si mateixa.


...

Vaig haver-la de llegir de pressa perquè volia saber el què. Ara me l’he de tornar a llegir per poder gaudir del com.

...

Hola, Teresa, ja m’he llegit Baltasana i he de dir-te que m’ha agradat molt. Has tingut una bona idea en plasmar relats fantasiosos referenciats el bosc de Poblet.

...

T’hi he trobat a tu, en la protagonista i en aquest personatge tan afable, irònic i idealista que apareix de tant en tant. (Gràcies!)

... 

Aquesta setmana he acabat de llegir Baltasana. M ha agradat el missatge i la originalitat de la narració.  Realment és molt diferent dels altres. Segurament el tornaré  llegir més endavant perquè crec que hi ha matisos que m'he perdut . Ets tan creativa inventant una història tant xula!!!! Et superes cada vegada més.  FELICITATS!!!

...

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

(Aquesta última crítica està penjada completa al blog de l'Helena Bonals, L'ECO SE SENT)

 

Gràcies, Carme, Montse, Maria Laura, Sònia, Berta, Ramon, Montse, Jacint, Marga, Maria, Manel, Helena, Adrià. Espero no deixar-me ningú dels que han tingut el detall bonic de dir-me la seva opinió. Sempre dic que la feina de l’escriptor no es completa fins que la seva història és llegida. Si a més a més, l’escriptor pot saber què en pensa el lector ja és un gran regal.

Gràcies també a la meva mare, a la Maite Martorell, al Manel Martínez, al Josep Maria Mestres i al Josep Mirada per les seves lectures del llibre abans de ser publicat. Allò que, per molt que ho rellegís, no veien els meus ulls,  ho van veure el seus i la seva mirada va fer el llibre millor del que era.

A tots ells i també als que em llegiu els dedico aquesta entrada d'avui.



 

 

 

 

 

                      

divendres, 10 de juny del 2022

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927


Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.








UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.






LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.


COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

dijous, 31 de gener del 2019

ESTIMADA CARME,


                                                
Estimada Carme, 
         Demà te’n vas, més ben dit, et prenen. Et prenen cap a un territori hostil del que mai no m’havia sentit tan allunyada. Et porten a un país que empresona per les idees. A tu, en concret, per haver permès parlamentar sobre les idees. És un país on no existeix la divisió de poders, on el govern es treu les lleis de la màniga i somriu en aplicar els càstigs, on els jutges són, a la descarada, part interessada, on la justícia condemna un sol home i eximeix vergonyosament de responsabilitats directius i polítics en un accident de tren, on absol violadors en grup i deixa impunes bona part dels corruptes, on governi qui governi, sempre manen els mateixos, on el poble ha oblidat el concepte de llibertat i ha tancat l’oïda a conèixer la veritat.
         Tot i empresonada, tenir-te aquí a Mas d’Enric, a només set kilòmetres de casa, em feia sentir alleujada. Anar a fer-te companyia sovint ha estat un bàlsam per a tots els que t’estimem. Espero que també ho hagi estat per a tu, encara que no ens poguessis veure ni sentir, si més no, en directe. Tanmateix, sabies que hi érem.


Benvinguda, Presidenta!   (Foto Diari Més)



Estiu... (Foto Diari Més)

... i hivern (Foto de Maite Valls)















       

No et deixarem mai (Foto Enric Mercadé)

Se t’emporten, Carme, i em fa mal perquè no sé quan tornaràs. El dia que vaig veure la teva mare sortint de visitar-te a la presó vaig pensar en la meva i només em va venir un qualificatiu al cap: Criminals! Sortia amb els ulls enrogits i, entre dos dels seus familiars, intentant de contenir les llàgrimes. Quan la gent de la concentració va començar a dir-li: “Estem amb vosaltres, estem amb vosaltres” es va desmuntar. Pobreta mare! Haver de veure la seva filla innocent, i honorable, entre reixes. El qualificatiu em torna quan veig la meva neta i penso que tu no pots gaudir de la teva, que t’han arrabassat un goig que no podràs recuperar mai. Criminals!
         I amb tot, em commou la teva força, Carme. Allà on vas hi queda la teva estela. Ningú que et conegui, fins i tot les delinqüents, companyes teves de presó, podrà mai considerar-te una mala persona. Només la ignorància i el desconeixement poden portar a creure que, tant tu com els teus companys sou malvats, delinqüents, malfactors, colpistes. La ignorància, el desconeixement i els interessos partidistes que planen damunt vostre, servats  pels jutges que us jutjaran. Ja tenen el veredicte preparat, només els cal emetre’l. I no hi haurà objeccions sobre drets i dignitats formulades pels advocats i per vosaltres mateixos que valguin. Si més no, no valdran en aquest país hostil.
         Saps què, Carme? Sovint repasso mentalment els episodis de la història on la gent ha lluitat per una causa justa i em tranquil·litza comprovar que totes les causes justes lluitades de manera pacífica s’acaben guanyant. I crec que tots vosaltres sou conscients que esteu fent història, que en sou els protagonistes i que quan tot hagi passat els vostres noms hi quedaran per sempre, amb tants d’altres que van patir en pròpia pell la repressió més cruel i injusta per, al final, sortir-ne victoriosos i canviar el destí d’un poble.
         Carme, no et manca la valentia ni la fermesa, per tant només puc desitjar-te força i coratge,  enviar-te una immensa abraçada i el desig que triomfi la veritat.


Estimada Carme, estimada Presidenta...
                                                                       

                                                                              Teresa Duch

diumenge, 21 d’abril del 2013

LES DONES QUE M'AGRADEN



Diuen els que han llegit el meu llibre que és un llibre intimista, que vol dir que en els relats que s’hi desgranen l’autora es despulla per deixar entreveure, gra aquí, palla allà, la seva intimitat.
Del que escric en aquest bloc i en l’altre, ningú no me n’ha dit res en aquest sentit. Serà que això d’escriure en primera persona, parlant de sentiments, emocions, temors i peripècies no deixa espai pel dubte: sóc jo i em quedo al descobert. Però, però... i si hagués creat un personatge  heterònim que no fos jo sinó un altre i aquest altre s’hagués cruspit el jo i ja no parlés jo sinó ell? Això ho canviaria tot? Així, la intimitat dels altres és més excitant si pertany a una persona real que a un personatge de ficció amb un cor de cartró pedra?
 Aquest micro-pròleg és un aclariment al meu escrit d’avui, perquè sé que parlant d’intimitat tothom fa les seves conjectures i el d’avui és un relat amb unes confessions molt íntimes, meves o del meu personatge. 




A vegades sento dir:

     -     Sí senyor, amb dos collons!
o bé:
     -     Al final ha donat un cop de puny damunt de la taula.
I jo em pregunto d’on deuen sortir exclamacions i fets tant... d’home, per expressar determinació, valor, decisió...? Que potser les dones no tenim aquestes qualitats o és que es pretén demostrar que quan les tenim és perquè som més home que dona?

No he tingut el gust de conèixer-les personalment, per tant aquest no és un amor a primera vista, però sovint en sé d’elles, del que diuen i del que fan. Potser per això, estic amatent a les seves paraules, perquè en un moment o altre del seu parlament, m’acaben tocant el cor.

N’hi ha una de  decidida que no té cap problema en dir NO, quan aquesta raó s’imposa. Es diu Irene i ja en van dues vegades. La primera va deixar el calb, amb pretensions de ministre d’educació, però a qui falla la cultura, ben plantat, o millor ben assegut, a la seva cadira, presidint la reunió a Madrid. La segona sense desplaçar-se ni res, només va dir:
     -     Aquesta llei no l’aplicarem.
Era una llei publicada per la justícia de l’estat que ens asfixia, tan imparcial com sempre i cega més que mai,  per no discriminar un nen que volia l’escolarització en castellà. Per ell, i dubto que fos per ell, una classe sencera havia de sacrificar el català.

N’hi ha una altra amb un nom curiós a les nostres contrades, Muriel, que en llatí significa “àngel de juny” i potser sí que ho és perquè la seva veu va començar a sentir-se un mes de juny, amb aquesta frase: “Som una nació. Nosaltres decidim” La frase, contundent,  cridada més que mai el 10 de juliol de 2010 per un milió i mig de persones, contrasta amb la seva discreció, i va ser decisiva perquè els catalans agaféssim oxigen i diguéssim prou. 

Avivada per aquest oxigen, la Carme parla amb el cor, amb una veu que es fa sentir arreu de Catalunya. És una veu que va arrencar, semblava, del no res en nom de l’Assemblea amb una paraula clara i inequívoca: Independència. Als que tenim una edat, l’Assemblea ens en recorda una altra que es va quedar en suspens els anys setanta, tot fent confiança a Espanya i pensant que podia arribar l’entesa. La seva veu decidida convida a creure que el somni és possible. Ara ja, sense entesa.

La quarta dona respon al nom de Pilar. De gran recorregut per la política, sempre a l’esquerra i per Catalunya, i per les televisions, sempre defensant les seves idees. Hi ha qui l’acusa de canviar-se sovint de jaqueta, però jo trobo que totes les jaquetes que porta li estan bé. Caricaturitzada al, per a mi, magnífic programa Polònia, trencant llits i aixecant taules, res no la fa inhibir-se i segueix, abrandada i convincent, dient el que pensa a la seva columna de La Vanguardia, a 8TV amb el seu amic-botxí, en Cuní, o allà on sigui que li preguntin.

Em deixo pel final la Teresa, com jo, quin honor el meu. En puc dir que la major part del seu recorregut l’ha fet en l’anonimat i m’imagino que comprimint-se les ganes de parlar, perquè quan ho va fer la primera vegada va ser explotant en contra de les farmacèutiques i des de llavors no ha deixat d’expressar-se, amb manifestes ganes de fer-se entendre. Ara s’ha convertit en la veu dels indignats i estic convençuda que els seus representats ho deuen estar celebrant perquè no podrien tenir millor intèrpret, advocada i portaveu.

Són cinc i per això no les podré batejar com Les quatre genets de l’apocalipsi, ni com Les set magnífiques, ni com Les tres magues d’Orient. Tampoc com Les set sàvies de Grècia. I no ho podré fer perquè aquestes penyes tan conegudes, de cap manera tenen una dona entre elles, però sobretot, sobretot, perquè no necessiten cap nom. Són simplement cinc dones del meu país, que em sedueixen: decidides, prudents, contundents, persuasives, abrandades, perseverants, coratjoses i amb el do i poder de la paraula. Em fan sentir orgullosa de ser dona i catalana i són les dones que m’agraden a mi.

Ah!  També m’agraden totes les meves amigues, que sinó m’agradessin ja no ho serien, la meva mare, les meves àvies i com no? la meva filla. Sense elles i tot el que ha intervingut i pren part en la meva existència, jo no estaria escrivint el que escric, ara i aquí.


Tòpicament femenines, només ornamentals per alguns, però absolutament imprescindibles



 


No et veig, estimada lectora, estimat lector, però t’endevino decebuda, decebut i amb la perplexitat inundant-te el rostre. Segurament les expectatives prèvies a la lectura no han quedat cobertes i l’exhibició de la intimitat que ja es besllumava només ha estat una promesa incomplerta. Potser un dia, no molt llunyà, parli dels homes que m’agraden  i doni una altra pista intimista sobre la meva vera identitat  nacional, ... o era sexual?