OPINIÓ

ARTICLES D'OPINIÓ PUBLICATS A NOTÍCIES TGN I A NOVACONCA

26 de març de 2021                                     

D’ESPERANCES, POQUES

 

M’agradaria dir que, de cara a aconseguir els objectius del 52% dels votants a les darreres eleccions, tinc les esperances posades en la legislatura que és a punt de començar, però no vull mentir. No les hi tinc.

         Sí que sento certa curiositat per saber com anirà: si s’entendran ―demanar que s’estimessin ja seria demanar massa, oi?―, si es barallaran, si es deixaran plantats. Crec que d’entrada ja, des del 14F, sobren alguns comentaris públics, alguns articles, algunes piulades que, encara no se n’han adonat, fan més mal que bé a l’intent de caminar endavant plegats. Que tampoc no sé fins a quin punt no estan fets a posta per evitar-ho.

         Torno a la curiositat. ERC i Junts ara tenen els papers canviats i la CUP entra per primera vegada a la Mesa del Parlament, i no sé si també al govern. Estarà bé veure els uns i els altres en el lloc que tant han criticat abans. ERC, a la Presidència fent-ho, per descomptat, molt millor que Junts; Junts, presidint el Parlament i prenent decisions que atribuïen a Roger Torrent no haver pres; la CUP, crítica amb tots dos des de fora i ara, a dins.

         Amb la meva neta de tres anys juguem a un joc d’aquests de representació que ara en diuen de rol i jo en dic d’empatia. Sigui quin sigui el joc a què juguem ―mare/filla, metge/malalt, comprar/vendre, amfitriona/convidada, mestra/alumna― ens anem canviant els papers. La iniciativa de fer-ho així és seva, però a mi m’agrada perquè, a banda de gaudir, sento que no només aprèn ella; també aprenc jo, observant com interpreta ella el paper que abans he fet jo i viceversa. Està clar que nosaltres no ens critiquem, ni ens fem arribar els pensaments a través de Twitter, però representant els dos papers, la visió del joc és més àmplia, gairebé completa, si no fos que, si algun dia hi intervé una tercera persona, tot canvia.

         Què vull dir amb això? Doncs que per comptes de criticar sempre, si és que realment hi ha voluntat de tirar endavant el mandat del poble, tots haurien de posar-se en el lloc de l’altre, saber què se sent, que s’arrisca, notar com crema la decisió a les mans, quant pesa la responsabilitat de prendre-la. Ara tenen l’oportunitat, no només de simular-ho, sinó de posar-s’hi realment. És clar que els polítics i nosaltres també, no ens enganyem ―deu ser la condició humana, vet-ho aquí!― som d’una mesquinesa tan gran que, si no fem taula rasa, la dinàmica  tornarà a ser la mateixa ben aviat i,  ni que només sigui per retornar aquells retrets d’abans, n’hi haurà de nous ara.

         Per obrir una porta a l’optimisme podria dir que sempre ens quedarà la taula de diàleg, i si me’n vaig a la ciència-ficció, també podria dir que els problemes que no ens arreglem nosaltres, ens els arreglaran els de fora, però igual que amb l’esperança d’un govern efectiu, si soc honesta, tampoc no ho diré. 

 

 

29 d'abril de 2020

ENTRE MEDIOCRES I CURTS DE GAMBALS

                        

No m’agrada que diguin que EE.UU. és el país on hi ha més morts per COVID19, així d’una forma tan plana perquè penso que no vol dir res. És tant com dir que al meu poble, que no arriba als mil habitants, no n’hi ha hagut cap. Crec que s’hauria de posar en relació amb la població que té cada país. EE.UU. té 328 milions d’habitants i els 54000 morts representen un 0,016% del total. Per comparar, Espanya té 47 milions d’habitants i té 23000 morts, que suposa un percentatge del 0,048%. Li va al darrere Itàlia amb un 0,043% de morts sobre els 60 milions de població. Si es tracta de comptar morts, d’acord, però si s’ha d’avaluar la gestió de la crisi, penso que s’hauria de tenir en compte.

De tota manera, no sembla, escoltant les bajanades que diu regularment Trump, que un percentatge tan baix de morts sigui resultat de la seva bona gestió, sinó més aviat de la dels diferents estats i potser també de la població en si. Aquest home és més perillós que una bomba atòmica, per dir-ho de manera suau. L’altre dia quan va dir en roda de premsa ―maquillatge a to amb els cabells, forma de parlar i discurs a to amb la mida del cervell― que s’havia de donar lleixiu als malalts i exposar-los als rajos ultraviolats, no sabia si riure o plorar. Total perquè l’home havia sentit dir als científics ―de passada, segurament, perquè no crec que se’ls escolti gaire― que el clor era perjudicial pel virus i que moria més ràpidament si estava exposat a la llum del sol.

Com deia ahir en el seu blog el sociòleg Alfonso Duran Pich, tradicionalment la mediocritat ocupa els rangs més alts de l’escala social. Jo afegiré que si, a més a més, governen i més que mediocres són curts de gambals, aviat ens en anirem tots a fer punyetes, com ja estem comprovant.

Sort que ara Google ens ho arreglarà tot. Diumenge al programa “No pot ser”, al Basté li van explicar que Google, amb el seu poder a Internet, impediria que Trump sortís reelegit en les properes eleccions. Estaria bé tenir una bona amistat amb Mr. Google, no per enderrocar ningú, sinó perquè el meu país aconseguís el que vol que, per cert, cada vegada sembla més lluny. És clar que també van explicar, en l’altre extrem, que Google fa el que vol amb nosaltres i això no fa gens ni mica de gràcia. Que si té totes les nostres dades i les ven, que si sap on som, que si li estem donant permisos per fer-nos fotos i per veure què fotografiem, que si coneix tots els nostres amics, que si per fer canviar un govern, decanta el vot dels indecisos... Jo avui no gosava ni obrir l’ordinador, ves! Però el vot no me’l decanta ningú a mi.

25 de març de 2020

ORGULLOSA DE LA MEVA GENT

                                     

Aquests dies en què es parla tant de solidaritat i de responsabilitat social m’han fet pensar que bona part dels catalans en els últims dos anys ja hem fet un bon entrenament en aquest camp. Sense que ens hi anés res més que un afany de justícia, hem sortit al carrer dia sí, dia també, des de pobles i ciutats, per defensar aquells que ens representaven i que per representar-nos havien anat a la presó.

Els detractors deien que en molts casos era una excusa perquè gent que s’avorria a casa tingués un motiu per sortir, alguna cosa a fer. I encara afegien que molts ho trobarien a faltar si s’arreglaven les coses. La veritat, trobo que si es tractava de distreure’ns ens podíem haver buscat un entreteniment menys inclement. Sortir cada dia, cada dos o cada tres, és igual, fos hivern o estiu, fes fred o calor, de bon matí o cap al tard, caminar kilòmetres, aguantar dempeus una estona considerable, sopar a la intempèrie en ple hivern i uns quants despropòsits més des del punt de vista de la tranquil·litat i la comoditat, supera el mer entreteniment, es miri com es miri. Els que pensin d’aquella manera és que no han entès res i potser en els moments que estem vivint també els deu costar d’entendre que ens hem de quedar a casa per no perjudicar els altres i no només per no emmalaltir ells mateixos.

La crisi del COVID19, sempre que ho puguem explicar, serà positiva en aquest sentit: el d’oblidar-nos de les nostres necessitats i beneficis particulars, sacrificant-los pel bé comú. Que una societat com la nostra, tan acostumada a mirar-se el melic, es bolqui en els altres és molt encoratjador i esperançador en què la millora de la humanitat és possible. Tant de bo aquest sigui un valor que ens quedi adherit a l’ADN i no depengui només de la memòria o el pas del temps! Aquests dies estem veient que tothom s’està implicant en la solució de la crisi: tècnics que reciclen respiradors vells per convertir-los en nous, fàbriques que passen a elaborar productes indispensables per al tractament dels malalts i la protecció de les persones que han d’estar al peu del canó, dones que fan mascaretes a casa, hotels que cedeixen les seves habitacions per descongestionar els hospitals, músics que toquen als balcons perquè puguem cantar tots junts i oblidar ni que sigui per cinc minuts la desolació que ens envolta...

No conec tot el què fan a la resta del món en aquest sentit, però m’arriscaré a què em titllin de supremacista si dic que estic orgullosa de la meva gent? Bé, doncs m’hi arrisco. N’estic molt i molt orgullosa! 

11 de març de 2020

PREGUNTES BARRERA

                                               

Fa sis setmanes escrivia aquí mateix que ens canviaria la vida. Parlava de les pluges i els aiguats, sense tenir idea de com ens arribaria a canviar la vida en aquest interval de temps. El coronavirus ben just havia tret el cap a fora de Xina i Iran i el vèiem lluny com totes aquelles altres desgràcies que ens commouen un minut i seguidament oblidem. Però la globalització és això: tots connectats per bé i per mal i la propagació del virus, imparable, com ho són els enviaments per Amazon, la comunicació a través de les xarxes, la lluita de gènere en països, fins fa poc, impensables, i les notícies superposades unes a les altres sense treva. I potser això que estic escrivint dimarts, haurà quedat obsolet dimecres, ves!

De moment aquí tot controlat, diuen. Però fins quan? Jo porto un bon refredat i el diumenge vaig trucar al 061. No fos cas que me n’anés al CAP i em fumessin un moc ―un miquel, vull dir, no ens confonguem  ara―. Em van fer les dues preguntes de rigor: 1) Has estat fora del país?.- No.- 2) Has estat en contacte amb algú infectat per coronavirus?.- Crec que no, però no ho sé, perquè...- No, no, amb algú diagnosticat.-No, això no.- Doncs pots anar al CAP.

Entenc que aquest és el protocol i celebro que fins ara hagi funcionat, però pel que fa a la segona pregunta, si el virus té quinze dies d’incubació, jo no puc saber si alguna de les persones amb qui m’he relacionat l’estava incubant i me’l pot haver passat. I respecte a la primera, jo crec que no haver estat a l’estranger no garanteix res, quan aquí arriben diàriament vols de països “bastant” infectats. Se suposa que els experts han de saber el que es fan, millor que jo, però no puc evitar que els dubtes surin en l’aire, com el coronavirus. En el meu aire en concret. En fi, val més tenir dubtes de si s’està fent bé, que tenir la certesa que s’ha fet malament.

De dubtes, en tinc uns quants sobre el tema i no deuen provenir de la por a infectar-me, sinó més aviat de la meva deformació pseudo-professional en novel·la negra. Novel·la negra, pensaments negres, mà negra: Com és que els dos països on va aparèixer el virus són Xina i Iran? Beneficia algú que les economies d’alguns països se’n vagin a fer punyetes? És el coronavirus una arma química? Si ho és, els que la disparen han aprovat el curs de formació en disparament d’armes químiques? Per què els països de l’Hemisferi sud tenen un índex tan baix d’infecció? Què passa amb les mascaretes? Es van acabar, però, ara que els fabricants podrien fer l’agost, no en fabriquen més? S’està aprofitant el coronavirus per exercir el control de la població per part dels estats? Ja sé que són preguntes que ningú no em respondrà, però jo les llanço a l’aire, amb l’esperança que facin barrera i, almenys, no deixin passar el virus. Posem-hi humor, benvolguts lectors, ara que ve l’apocalipsi!

26 de febrer de 2020

MOMENTS

                                           

Veure dissabte passat Jordi Sánchez, assegut en una cadira del programa FAQS de TV3, deu haver estat un dels moments més emotius de la setmana. Feia més de vuit-cents dies que només sabíem d’ell per alguna piulada de Twitter i per la darrera imatge que en teníem, la del 16 d’octubre de 2017, repetida tantes vegades, com a símbol d’injustícia contra un home bo que es presenta al jutjat i d’allí passa directament a la presó. I és veritat que el vam tornar a veure al judici, però que potser aquella sala no era una extensió de la presó? Almenys a mi m’ho va semblar i a jutjar per la sentència, no devia anar tan desencaminada.

Va ser encoratjador escoltar-lo i comprovar la seva enteresa i el seu creixement com a persona de pau i consens. Diu el Jordi que la seva supervivència se sustenta en dos pilars: un, l’adaptació a la nova situació; l’altre, la força de la gent, el suport constant que ha rebut en aquests dos anys i escaig. Doncs bé, també per nosaltres, que patim des de fora la seva presó, constatar-ne la  fermesa i el coratge ―d’ell i de la resta de presos― han estat determinants per no defallir.

Crec que la mobilització de l’independentisme, amb les seves característiques de constant, pacífica i incondicional, deu ser única en la història. I és que els motius són prou potents per justificar-la: una situació d’injustícia pel país, que patim tots els que el sentim com a propi, i l’empresonament dels líders que han donat la cara per superar-la, sense oblidar aquells que no són dirigents de res i encara són a la presó o estan encausats i pendents de judici. Com volen que ens oblidem d’ells si, des de dins o des de fora, tots defensem la mateixa causa?

Dissabte vinent viurem un altre moment emotiu a Perpinyà. La força de la gent, de desenes de milers de persones, farà suport a Puigdemont i a la resta d’exiliats que, tot i tenir més llibertat de moviments, no deixen de viure en una altra mena de presó. Diuen aquells que sempre van a l’avançada de la informació que en aquesta trobada s’hi gestarà un altre gran moment per l’independentisme. A veure si aconseguim que aquest moment, ajuntat als altres que ja hem viscut, es converteixi en una horeta. I si pot ser llarga, millor.

12 de febrer de 2020

INDIGESTIÓ

                                           

Veig que hi ha optimisme sobre el judici al Major Trapero. Jo, la veritat, tinc un déjà vu que, lluny de semblar-me el record d’un somni, ho visc com una realitat dolorosa i contrastada.

És clar que m’agrada veure com els testimonis es contradiuen i com el fiscal Carballo perd, literalment, els papers, ara l’un ara l’altre. En qualsevol país del món aquests detalls serien indicis que debilitarien l’acusació. Però és que tot això ja ho vaig començar a veure ara fa un any en el judici a l’1-O. En vaig seguir, pràcticament, totes les sessions i allí també hi vaig veure, els fiscals navegant i els guàrdia civils dubtant i en constant contradicció. I què? Doncs que, sense haver pogut demostrar sedició, els acusats són a la presó amb condemnes de nou a tretze anys i el Tribunal de Cuentas els reclama 4,1 milions d’euros per una malversació que ningú no ha pogut provar. Per això tinc poques esperances que l’advocada de Trapero, Olga Tubau, se’n surti, tot i la seva veterania i habilitats.

Crec que el major Trapero, sigui quina sigui la seva ideologia, és un gran professional. Ho demostren la seguretat de les seves rèpliques i també l’actitud de sorpresa, disgust i decepció que no pot dissimular, quan escolta algun dels testimonis, dels quals segurament mai no s’hauria imaginat que podrien dir el que diuen d’ell. Les proves que presenten ell i la seva advocada, corroborades per testimonis del cos de Mossos d’Esquadra, demostren a bastament que, mal que ens pesi, no hi havia cap aliança entre mossos i govern per aconseguir la independència. Però el fiscal està ben entossudit en demostrar que sí. Sense èxit. Ara bé, com prova el judici del 1-O, la impunitat de l’estat espanyol, en aquests moments brandada bàsicament pel poder judicial, no necessita proves.

No acostumo a creure en teories de la conspiració, però vist que les intencions del fiscal estan tan ben recolzades pels cossos policials de l’Estat, no em queda cap més remei que subscriure totalment la idea que aquests últims no han paït gens bé l’èxit dels Mossos en la resolució de l’atemptat d’agost de 2017, millor dit, que els ha provocat una indigestió que encara els dura. Per això deuen tenir aquest mal gust de boca que els fa dir tantes mentides contra Trapero i els mossos. No hi deu haver bicarbonat ni condecoració que els faci tirar avall tanta competència i tanta perícia en “cos” aliè.

Entre l’aversió dels jutges a la independència i els cossos de seguretat de l’Estat, que voldrien veure’l polvoritzat, crec que Trapero ho té molt pelut. I tant de bo m’equivoqui! Tant de bo!

29 de gener de 2020

ENS CANVIARÀ LA VIDA

                                        

Arran dels aiguats i riuades d’octubre i de la setmana passada, m’he adonat que fins ara havíem estat uns privilegiats i que, possiblement, hem deixat de ser-ho. Sempre hem vist aquests fenòmens extrems de l’atmosfera en llocs molt allunyats de nosaltres. I no és que ens hi haguem girat d’esquena, però aviat qualsevol altra notícia els ha desplaçat i allà s’han quedat ells, sols amb la seva desgràcia.

Els desastres dels aiguats en el nostre territori no només canviaran els mapes i el paisatge, sinó que també ens canviaran la vida. No ho farien si fossin episodis cíclics que es repeteixen, com fins ara, cada x anys, però en aquest cas se n’han produït dos en tres mesos i, pel que diuen els experts, s’aniran repetint sovint, sense poder preveure’n les conseqüències.

I per què dic que ens canviarà la vida? Imaginem-nos que unes quantes vegades l’any les pluges neguen conreus i els rius surten de mare arrossegant tot el que troben i trencant ponts i altres construccions; imaginem-nos que queden tallats els subministraments d’aigua i d’electricitat i triguen 48, 72, o més hores a recuperar-se i en conseqüència no podem rentar-nos, ni escalfar-nos, ni cuinar, ni veure la televisió. Que sempre ens quedarà Internet? No sempre. En algun lloc també els va fúmer la fibra òptica enlaire. Imaginem-nos les carreteres per on ens desplacem habitualment, tallades i les vies del tren que agafem cada dia, fetes malbé i que no ens podem desplaçar —a la feina, al col·legi, a veure la família, a qualsevol cita— perquè els experts així ho recomanen. Imaginem-nos, en fi, que a la precarietat de les arques públiques hi restem el capital necessari per reparar tots els estralls i tot el material malmès.

Segurament algú em titllarà de catastrofista o amb pretensions de visionària de calamitats, però amb tota sinceritat penso que si aquests episodis de descontrol meteorològic es van succeint amb regularitat, això és el que passarà i la vida per força ens ha de canviar.

Ara bé, jo que no desespero mai de trobar una llum enmig de la foscor, en veig dues que llueixen. La primera l’encenen els avenços meteorològics i la coordinació dels diferents serveis públics avisant la població del perill i el risc; que en unes catàstrofes d’aquestes dimensions només hi hagi hagut sis víctimes en cada una, és un miracle. La segona és l’allau de solidaritat que s’ha desencadenat per ajudar els damnificats i per refer el territori danyat. Tant a l’octubre com a la setmana passada, a menys de quaranta vuit hores d’haver passat el perill, mig país s’ha bolcat a recuperar i reconstruir, cadascú en la mesura de les seves possibilitats. Explicaven algunes persones de la Conca que ho van perdre tot, o gairebé, que el primer sentiment va ser de solitud, però que va ser un sentiment breu perquè immediatament el va desplaçar el d’acompanyament per part de tota la gent que anava arribant amb intenció d’ajudar.

No està tot perdut, estimats lectors, si moments de tanta dificultat permeten aflorar la solidaritat, deixant de banda el nostre individualisme i posant-nos a treballar per una causa comuna. Almenys si la vida ens ha de canviar a pitjor, que també canviem nosaltres i que sigui per ser millors persones, que millors polítics ja ho he descartat.

15 de gener de 2020

MOMENT DE FLAQUESA

                                     

Vaig demanar, en la darrera columna de l’any passat que el 2020 la justícia arribés a tots els racons del nostre poble. I vet-ho aquí que només començar l’any, arribava la sentència del TJUE, reconeixent la immunitat dels euro-parlamentaris —o sigui, dels nostres: Puigdemont, Junqueras i Comín— des del mateix moment de la seva elecció pels ciutadans. Quina alegria! El meu desig es veia acomplert gràcies a la justícia europea. Però ai las! L’alegria va durar poc perquè primer la JEC ja ho anunciava i després el Tribunal Suprem ho confirmava: en aparença la justícia espanyola feia l’orni; en realitat es passava pel forro la justícia d’Europa. Com acabarà el seu tripijoc? S’enfrontaran la justícia espanyola i l’europea? O serà l’inici de la fi de la Unió Europea? Perquè, de què deu haver servit fundar la UE si els estats poden fer el que els dona la gana, encara amb sentència ferma en contra? La veritat és que, tot i el meu optimisme, la setmana passada vaig tenir un moment de flaquesa. Amb la JEC fent l’impossible per treure’s Junqueras i Torra del damunt —suspensió d’immunitat, inhabilitació, que corri la llista—, vaig pensar que mai no podríem fer res contra aquest estat que té la raó de la força: la força d’uns polítics que no fan política, la força d’uns tribunals omnipotents, prepotents i desafiants i la força de les armes, si no efectives de moment, sí en amenaça.

Però a mi qui em sembla molt pintoresca és la Junta Electoral Central, donant ordres i imposant càstigs sense autoritat per fer-ho. M’han vingut al cap els conqueridors espanyols quan van arribar a Amèrica. Van fer agenollar els indis i els van dir: “Aquí manem nosaltres i tot això que era vostre ara és nostre, a més sereu els nostres esclaus i a més a més ens adorareu”. Tot gratuït, emparat per l’esperit conqueridor dels espanyols i sense cap autoritat moral per, com amb nosaltres, atribuir-se drets de conquesta, d’humiliació i de càstig. Han passat gairebé sis segles des de llavors. Catalunya no és Amèrica i els catalans no són els indis, a qui la sorpresa i el desconeixement de l’enemic van portar a rendir-se. Nosaltres, al contrari, fa molt temps que el coneixem, l’enemic, i, encara que constantment descobrim que no prou, de sorpreses poques, de rendició, res i de flaquesa, una estona i prou.

18 de desembre de 2019

AQUEST POBLE

                                            

És ben veritat que les dificultats aguditzen l’enginy. Diumenge ho vam poder comprovar amb molts dels testimonis que van sortir a la Marató de TV3. La majoria s’havien superat i substituït la seva mancança per un mèrit. Serà una anècdota més frívola, però recordo que fa anys vaig llegir un article on s’explicava que a Amèrica els lletjos arribaven molt més lluny que els guapos que, adormits sobre els llorers de la pròpia bellesa, no s’havien d’espavilar com els altres i es quedaven estancats.

La idea em fa pensar en aquest poble, el nostre, a qui es podria considerar el perdedor de la història del nostre entorn proper, per totes les bastonades que hem rebut des de temps immemorial. Però mira! Aquí estem,  capdavanters d’investigacions mèdiques i farmacèutiques, d’avenços tecnològics, amb personalitat destacades en la cuina, l’art, els esports, la música, incansables en la cooperació i la col·laboració... I tot això, amb les múltiples travetes que ens posen per impedir-nos tirar endavant. No penso fer comparacions que tothom ja té en ment, però és veritat o no que aquí, a més repressió, més reacció positiva, constructiva i creativa? Encara a dia d’avui, l’estat espanyol no sap què va passar amb les urnes del Referèndum. Tot un símbol d’agudització de l’enginy en moments de màxima dificultat.

Em pregunto què passaria amb la Marató si els que volen tancar TV3 se n’acabessin sortint. En el pitjor dels cassos , d’alguna manera seguiríem donant sortida a la nostra solidaritat. Segur! És increïble com es mobilitzen totes les persones, tots els poblets, pobles i ciutats per contribuir amb el seu petit o gran granet de sorra a la causa de cada any. Tampoc aquí no faré comparacions. Increïble el Gran Recapte, increïble la caixa de solidaritat que ha fet front a les fiances de tota la gent represaliada! Increïble la mobilització ciutadana en favor de drets i llibertats, regalant el seu temps, alguns cada dia i d’altres sempre que poden, però tots dempeus i en lluita fins aconseguir justícia! Ja ens poden anar reprimint i dient-nos garrepes, avars i insolidaris, que aquest poble no s’atura. Com més ens coartin, ens limitin, ens imposin, més ens superarem, més ens reinventarem.

Bon Nadal, lectors, i que el 2020 la justícia arribi a tots els racons del nostre poble!

4 de desembre de 2019

EL QUART PODER ANACRÒNIC

                                      

No diré res nou si afirmo que els mitjans de comunicació tenen més poder que els altres tres poders junts. No sé si sempre ha estat així, però val a dir que d’un temps ençà ens hi fixem més.

Diumenge, amb motiu de la publicació de les memòries de Rajoy, es va saber que, qualsevol que hagués sigut la decisió de Puigdemont el 27-O —convocar eleccions, declarar la independència, posar-los la catifa vermella des de la Moncloa fins a Catalunya, un nou impost només pels catalans, el propi cap de Puigdemont servit en safata a Soraya Sáez de Santamaria...—, el govern espanyol hauria aplicat el 155 a Catalunya. Vaig repassar exhaustivament les notícies de portada i les més importants de l’interior dels principals diaris en paper d’Espanya, dels quals alguns també surten en català,  i cap no en feia esment. Quan dic tan sovint que la veritat sempre s’acaba sabent, hi hauria d’afegir “si no es conjuren els mitjans per tapar-la”. La notícia és prou important per no obviar-la. Només revela que la paraula de Rajoy, amb el seu govern del PP era paraula de mentider, només això. Com si no n’hi hagués prou amb tots els altres atributs “honorables” que ja porten al damunt! Encara rai que tenim els diaris digitals! Alguns, no tots, donen les notícies amb imparcialitat. Els hem d’estar molt agraïts.

A canvi de no dir res del tema, els diaris en paper, i no només els de la caverna, parlen de la cimera per l’emergència climàtica, d’ENDESA que aprofita l’esdeveniment per pujar-hi al carro, de problemes de Sanitat, de les negociacions entre PSOE i ERC, dels problemes a Colòmbia i de ... VOX. Parlen de VOX amb una neutralitat immoral, obscena, sense tenir en compte que allò que ells pretenen arruïnar ha costat molts anys i molts esforços d’aconseguir. VOX no reconeix el canvi climàtic ni la violència de gènere, està contra el feminisme, contra l’homosexualitat, contra els immigrants. I està contra nosaltres. I els mitjans li donen veu cada dia, a cada moment, exposant les seves idees, les seves declaracions, els seus actes, les seves querelles. Els feixistes de VOX han trobat els seus jueus en els catalans independentistes per poder canalitzar l’odi dels espanyols rancis, retrògrades i nostàlgics de la dictadura franquista. Potser a aquests espanyols —que quedi clar que no són tots— els altres temes els rellisquen, però el dels catalans els sedueix especialment: qui més vots ha guanyat de la primera a la segona convocatòria d’eleccions és qui  més agressiu ha estat i  qui més amenaces ha proferit contra Catalunya. No crec que en necessitem més proves.

Segurament és inevitable l’existència d’extrema dreta a Espanya, quan n’hi ha a tota Europa, però a Europa, els mitjans, lluny de donar-li veu, fer-li difusió gratuïta, en definitiva, promocionar-la, han optat per aïllar-la i silenciar-la. Aquí no. Costa de creure que un país vulgui mantenir-se tan ancorat en el passat. Podria entendre que jutges, polítics i legisladors ho fessin. I ho podria entendre només perquè en els dos darrers anys ens han donat mostres que allò tan gastat de “Los mismos perros con distintos collares” no és només una frase feta. I si no són els mateixos, perquè per sort no són immortals, són els seus cadells. Però els mitjans de comunicació haurien de tenir la missió de donar a conèixer la veritat. Això seria, és clar, si no s’haguessin canviat també el collar.

  

20 de novembre de 2019

JUSTÍCIA POÈTICA

                                         

Podríem comparar-la amb la justícia divina, amb l’“ull per ull, dent per dent”, amb “tal faràs tal trobaràs, o bé amb “quién siembra vientos, recoge tempestades”, però la justícia poètica no és ben bé això. La justícia poètica és un concepte literari del que m’agradaria parlar avui. I per comptes de definir-la, en posaré uns quants exemples, que ja sabem que no hi ha res tan entenedor com els exemples. Alguns són reals, altres imaginaris i en uns més, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Estic segura que, benvolguts lectors, els distingireu tots sense problemes.

Hi ha justícia poètica quan a un terrorista li explota la bomba a les mans, o quan el polític que pretén guanyar vots escampant odi, queda destruït pel seu mateix odi, gràcies als vots. Justícia poètica és que a qui demanava que als independentistes se’ls emportés una riuada, el cel li enviï una riuada. Ho és quan el caçador d’elefants mor, trepitjat per un elefant, i quan qui presumia d’haver decapitat l’independentisme ara tingui el cap (polític) tallat. També tindríem justícia poètica si aquells que criden “A por ellos”, patissin el malson recurrent i impossible d’esquivar de sentir que van “A por ellos”. Justícia poètica és Hitler descobrint que els seus avantpassats eren d’origen jueu, i també ho seria un jutge assegut al banc dels acusats, esperant una sentència que veu a venir injusta.

Però no només actua per castigar, la justícia poètica. També ho fa per premiar i en aquest cas es mostraria si tots —he dit tots—els que estan empresonats injustament sortissin de la presó, no perquè se’ls obrissin les portes o perquè els carcellers s’haguessin adormit, sinó perquè tots —torno a dir tots— els responsables de l’empresonament, al seu torn, anessin a la presó. Hi podria afegir “i, en aquest cas, no hi hauria prou lloc”, si estigués de broma, però no ho estic.

Com ja he dit abans, estic segura que tothom ha entès què és la justícia poètica: càstig pels dolents i premi pels bons. Falta, però, una altra característica i és que en la justícia poètica sempre acaba triomfant la lògica. I arribats fins aquí, no és un escàndol que haguem de confiar que la justícia poètica faci justícia, perquè qui posseeix el monopoli de la justícia ni castiga els dolents, ni premia els bons, ni fa triomfar la lògica?

6 de novembre de 2019

EL COMPADREO

                                                   

L’ofensiva de l’estat espanyol contra Catalunya segueix i s’intensifica. Dissabte passat al FAQS, la Rahola ens va donar el detall dels greuges en només una setmana. Més o menys, una dotzena. Si no representéssim cap perill, es prendrien tantes molèsties? Jo crec que no. Estan molt neguitosos. Els ha sortit un enemic nou a abatre, de qui no en saben ben bé res, i no saben ben bé com. Potser els artífex de la República Digital Catalana els podrien donar un cop de mà, però també se l’han carregat, o bé ho faran en breu. Com que es pensen que el Tsunami Democràtic és obra del govern de la Generalitat, s’han tret una altra llei urgent de la màniga, a fi de neutralitzar-lo. Encara no s’han adonat que el poble per la independència —las ovejas, segons ells (Jordi Turull dixit)— s’ha mobilitzat per quedar-s’hi el temps que convingui.

De moment, però, que no s’aturin els atestats surrealistes plens de falsedats. Tsunami Democràtic: organització criminal que impulsa a cometre actes terroristes (Guàrdia Civil dixit). A veure si així poden posar uns quants independentistes més a la presó. Que sàpiguen que podran empresonar-me a mi, a tu, a tots, però no podran empresonar una idea, la nostra (Jordi Cuixart dixit, més o menys).

L’ex-jutge Ramiro García de Dios va explicar, també al FAQS. (Estimat FAQS, què faríem sense tu quan tenim la moral per terra?) que, a cert nivell de poder, entre jutges i policia hi ha una relació de compadreo que clama al cel. Què vol dir això? Que els atestats de policia i guàrdia civil no són d’inspiració pròpia? Que hi ha paraules suggerides, emprades repetidament, com tumulto, sedición, rebelión, explosivos, violència, terrorismo, que algunes, probablement, els redactors dels atestats, com nosaltres mateixos, ben just coneixien?  També va explicar que hi ha un sector de la policia que se sent amb poder suficient per fer el que li dona la gana amb impunitat total. Allò que intuíem, però ningú no ens confirmava, ja va tenint resposta. Començo a entendre perquè en els atestats de l’1-O, ens van fer pagar els clavells, els càntics, els somriures, les urnes i les bromes. Vaig entenent perquè als manifestants que van agafar en els aldarulls, van trobar-los pedres que era impossible que els cabessin a la bossa.  Finalment he acabat d’entendre perquè algun dels membres del CDR agafats, ha escollit un advocat d’ofici, davant la perplexitat de família i amics. Després de resoldre aquests enigmes i veure que els jutges se’ls creuen a ulls clucs i sense qüestionar-los res, la paraula “compadreo”, la veig plena de significat.

Hi ha tantes coses sense explicació en el país de la corrupció, la repressió i la violència... Seguim, doncs, que, segons l’activista iranià per la no-violència, Ramin Jahanbegloo —aquests dies el tenim per Catalunya—, anem pel bon camí. Arribarem a terme (Teresa Duch dixit)!

                                        

23 d'octubre de 2019

EL FOC I LA FLAMA

Ja sabem que foc i flama són dos elements d’una mateixa realitat. Hi estic d’acord. També sabem, de lògica, que la flama és producte del foc. En el nostre cas, i pel que hem vist aquests dies, podem dir que el foc és producte de la flama. En la meva opinió, un producte mal entès.

La setmana passada —i desitjo mantenir-ho en passat— vam assistir a dos fets oposats: pau i guerra, llum i tenebra, ordre i caos, pacifisme i violència.

Atònits i amb el cor encongit vam haver de veure com la nostra gran fortalesa —el pacifisme, ara convertit en desobediència pacífica— es feia miques davant la violència, semblava, sense aturador que va envair els carrers de les nostres ciutats. Sense proves fefaents que demostrin si la violència era iniciada per infiltrats, agitadors, anti-sistema o independentistes indignats, no es pot parlar; sí que sorprèn tanta capacitat d’organització, eficaç fins al punt de fer retrocedir la policia, en gent de setze, vint, vint-i-cinc anys, que més bé fa pensar en professionals de la violència. Reprovable era la conducta dels violents llençant pedres, trencant voreres a cop de mall, encenent contenidors, malmetent propietats particulars, destruint mobiliari urbà. Inconvenient, l’actitud dels menys actius que els acompanyaven amb la seva aprovació, mirant-se, impassibles, les destrosses, contemplant el foc, hipnotitzats; veure els uns i els altres em va transportar a l’embadocament de  la gent de la prehistòria en descobrir el foc, també a la seva barbàrie.

No sé si aquest esclat de violència ens portarà a la solució del problema. El que ens portarà, segur, serà més sofriment: als qui la policia ha detingut, a les seves famílies i als que no ens agradava allò, ni ens agrada això. Res no es pot contra aquest estat repressiu que per comptes de parlar, deté, empresona i jutja. Greus paraules les del ministre d’Interior, dient que només els cossos de seguretat de l’estat tenen el monopoli de la violència! Senyor Grande Marlaska, quan un estat fa actuar la seva policia amb una violència com aquesta sobre una part tan important de la població, vol dir que el govern de l’estat en qüestió no funciona.

Però si la conducta dels manifestants violents i dels qui els recolzen es reprovable, la dels policies, sigui quin sigui el govern que representen, sigui el que sigui que estan defensant, és inqualificable. Veure-ls abraonar-se sobre qui estava pacíficament assegut fent barrera i s’ha demorat a l’hora de córrer, sobre qui no ha fugit prou ràpid de la càrrega, sobre qui ha ensopegat i ha caigut, abraonar-s’hi en tropell—colla d’energúmens!— perquè no han pogut atrapar ningú més, i acarnissar-s’hi amb la porra i les sacsejades és una escena tan baixa i ignominiosa que ens posa a tots immediatament de l’altra banda. I això per no parlar de la resposta “proporcional i mesurada” de les càrregues policials. Veient tantes escenes d’aquestes —beneïts mòbils!— tot porta a pensar que si algun dels detinguts és violent, serà pura casualitat, perquè els energúmens no van agafar a qui van voler, sinó a qui van poder.

A l’altra banda del foc, que crema i que trasbalsa, hi tenim —deixeu-me dir—, més elevada, la flama. La flama de les marxes per la llibertat, de la vaga general, de les concentracions a l’aeroport del Prat, a les places, del Tsunami Democràtic, de l’ANC, d’Òmnium, de totes les organitzacions que convoquen a sortir al carrer de manera pacífica, del cordó de manifestants pacífics, generat espontàniament per separar els manifestants violents de la policia, de les mares dels arrestats cridant a no respondre a provocacions. És aquesta la nostra flama, la que crema i ha de cremar fins que el món ens escolti. Mantenim-la alta i resistim dempeus i fem el que sigui perquè la flama no es transformi mai més en foc.

9 d'octubre de 2019

LA LUCIDESA SEGONS SARAMAGO

                                     

Al teatre Akadèmia de Barcelona hi representen “Assaig sobre la lucidesa”, una adaptació teatral de la novel·la de José Saramago. Saramago es va distingir sempre per la seva denúncia dels mals de la societat actual que, mig segle més tard, encara patim i patirem. L’argument va d’unes eleccions en les quals el 80% dels habitants d’una ciutat voten en blanc, sense haver-se posat d’acord prèviament. El govern en funcions fa repetir les eleccions; estan convençuts que hi ha hagut un error. Ni per casualitat se’ls ocorre que es troben davant d’una manca de confiança dels votants. En les segones eleccions el vot en blanc augmenta i el govern assegura que és víctima d’un complot provocat per un grup organitzat i, progressivament, per una ma negra, uns sediciosos, uns terroristes. La seva primera ofensiva consisteix en abandonar la ciutat perquè s’adoni que sense govern no pot funcionar; com que la seva absència no altera res, per demostrar la seva teoria perpetra un atemptat, amb morts, i, amb l’ajuda de la premsa, difon que han estat els terroristes. Finalment, declara l’estat de setge perquè, explica, la ciutat és ingovernable. Saramago diu moltes coses més en la seva obra, totes de rabiosa actualitat, però no em puc estendre més. Encara que no en la seva totalitat, a algú li sona aquest argument? Convido a anar a veure-la a aquells polítics que practiquen l’art de la tergiversació i que pensen que tot s’hi val per conservar el càrrec o per guanyar eleccions.

I al cinema estan exhibint la pel·lícula d’Alejandro Amenábar, “Mientras dure la guerra”. Se centra en la vida de Miguel de Unamuno en els primers mesos del Alzamiento Nacional. Pel que s’hi explica, Unamuno, un republicà convençut, havia quedat molt decebut per la deriva republicana i així, lliurement, ho va manifestar. La seva llibertat d’expressió li val la destitució del rectorat de la Universitat de Salamanca. Els nacionals, pensant que les seves manifestacions el col·loquen directament de la seva banda, li restitueixen el rectorat i el tenen en gran estima fins que Unamuno s’adona d’una realitat que no volia admetre: els trets que escolta cada matí a la ciutat van dirigits a adversaris polítics, veïns seus, finalment als seus dos grans amics. A la pel·lícula hi ha moltes perles. Només citaré la que diu un dels militars de Franco al paranimf de la universitat sobre que bascos i catalans som el càncer d’España. Un tema recurrent avui en dia. Per sort, el discurs d’Unamuno, enfrontant-se a tots els assistents, sabent que s’hi jugava la vida, em va tornar l’esperança: “Venceréis, però no convenceréis” i unes quantes frases més per a la Història que val la pena llegir —el discurs és a Internet si us interessa—. Penso que mentre hi hagi una mirada lúcida que, per damunt de la por, condemni la injustícia, el món no estarà perdut del tot i per sempre. Només espero que entre tantes coincidències no es torni a perdre, per a nosaltres, quaranta anys més. Recomano la pel·lícula a tot el públic adult de España, en especial a aquells que advoquen per la repressió i el retorn al passat.

  

                     

25 de setembre de 2019

A POR ELLOS-2

                                        

Em pensava que aquest any, per commemorar els nostres aniversaris col·lectius en tindríem prou amb la sentència a l’1-O. Déu n’hi do la quantitat d’efemèrides que tenim entre setembre i octubre! Durant tres-cents anys, només  la derrota de l’11-S, com a més destacat, i a l’octubre de 1940, hi vam afegir l’afusellament del president Companys. A partir de 2017, però, es multipliquen els aniversaris: l’assalt a la seu d’Economia el 20-S, el Referèndum de l’1-O, l’aturada general del 3-O, la Declaració-Suspensió d’independència del 10-O, l’empresonament dels Jordis, el 16-O; la declaració d’independència i el 155 el 27-O, l’exili el 30-O i l’empresonament dels membres dels nostres govern i parlament el 3-11. N’hi ha més, però no cal esmentar-los, que segur que tots els tenim presents.

Per això creia que els devoradors de llibertats ja en tindrien prou. Però sembla que no, que s’ha aixecat la veda i ha recomençat la caça de l’independentista. Potser soc jo que ja estic una mica paranoica, però m’ha semblat tornar a sentir el crit de “A por ellos”, ressonar per tota España. L’he sentit en les puntades de peu a les portes i als mobles de les cases dels CDR detinguts i en les destrosses que hi ha fet la Guàrdia Civil, que ha parlat sempre en condicional: materials que podrien ser, presumptes terroristes, podrien causar atemptats... També l’he sentit com a remor de fons dins la caverna mediàtica, que ha convertit els condicionals en fets comprovats i no ha dubtat a difamar CDR, Torra i independentisme en general; les paraules categòriques que s’han entès amb més claredat han estat: bombes, explosius, terrorisme i danys irreparables. Finalment he sentit un ”A por ellos” inconfusible en les declaracions dels polítics catalans unionistes que, a excepció de Miquel Iceta, s’hi han acarnissat. Les piulades a Twitter les han esborrat, però les declaracions davant de la premsa han quedat per sempre a l’hemeroteca. Tenim dos elements a Tarragona, un del PP i l’altra de Ciutadans, que em fan abaixar el cap, avergonyida de compartir-hi ciutat, no ja perquè militin on militen, sinó per l’odi que destil·len cada vegada que obren la boca. Com tants altres polítics, però ells ens ho recorden més sovint, semblen haver oblidat que per viure de la política s’ha de saber fer alguna cosa més que mossegar.

En fi, benvolguts lectors, segur que no ho recordem, però així com Déu, a Adam, li va dir: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front...”, als catalans algun dia també ens devia tirar la martellada: “Combregaràs amb rodes de molí, sempre subministrades per España amb la  impunitat que li és pròpia”.

Ho acabo aquí avui. No vull dir res que després hagi de lamentar i és que sento que la indignació no em permet ser mestressa de les meves paraules. Com que encara en tinc moltes per dir, prefereixo escriure-les des de la meva taula, que ja sabem que la llibertat d’expressió actualment es paga molt cara.

10 de setembre de 2019

PER DEVOCIÓ O PER FER PINYA

                                

Hi ha un poble a la Conca de Barberà que cada cinc anys celebra una festa en honor de la seva patrona. Permeteu-me que avui, per inaugurar aquest nou curs que comença, no parli de política. Els polítics em tenen molt farta: els d’aquí m’han decebut i els d’allà m’han indignat, m’indignen i, lamentablement, m’indignaran.

El poble de què vull parlar és Vimbodí i Poblet, el meu, la festa és el 8 de setembre, dia de les marededéus trobades, en aquest cas, la Mare de Déu dels Torrents. En els temps que corren, quan tothom presumeix de ser ateu i de no creure en res superior a si mateix, xoca la immensa tasca que es pot muntar en honor de la Verge. Però que aixequi la mà qui no hi ha acudit alguna vegada en cerca d’auxili i consol, a la dels Torrents o a la que cadascú reconeix com pròpia.

La gent de Vimbodí i Poblet s’agrupa cada cinc anys, per carrers o trams de carrers i, per guarnir-los, els cervells més creatius s’inventen i reinventen amb elements clàssics o agosarats, llampants o discrets, reciclats o nous, o tot alhora. Les flors són el motiu preferit: de paper, cartonet, roba, plàstic, goma EVA... i es col·loquen aèries, en catifes o en els laterals. També hi ha ornamentacions puntuals aprofitant elements del carrer que —i a ningú se li hauria ocorregut abans  treure’n profit— ho fan possible. La dotzena de veïns de cada tram —a vegades, només mitja— que viu permanentment al poble ja comença a treballar un any abans, primer cadascú a casa seva i després en comunitat. Per amor a l’art i com formiguetes. Amor a l’art que faria envermellir i obrir uns ulls com taronges als polítics (Perdó! Ja se m’ha escapat); com formiguetes perquè la feina és ingent. Només puc donar la xifra referent al meu carrer perquè no conec les dels altres: aquest any, quinze mil flors, entre les de paper i les de roba. I que tot no són flors perquè el material que intervé en la posada en escena és enorme, en embalum i quantitat. La sort és que en el moment de muntar-ho la dotzena de veïns formiguetes es multiplica per vint, trenta, quaranta, i de totes les cases comença a sortir gent que ha vingut per no perdre’s la festa i s’hi arromanga. És clar que sempre hi ha aquells que van per medalla i aquells altres que acaben d’arribar i ja saben més que els que fa un any que penquen, però bé, ja sabem que d’aquests n’hi ha en totes les cases, pobles, barris, ciutats, a tot arreu, vaja!. La qüestió és que, ja sigui per devoció, per fer pinya o per participar de la festa, tothom s’apunta a ajudar perquè en menys de vint-i-quatre hores els carrers quedin impecables. A punt per ser admirats per l’allau de visitants embadalits que envaeix el poble, en cada festa, més, i es resisteix a deixar-lo: aquest carrer no l’he vist, espera que ara encendran els llums i encara és més bonic, pugem aquestes quatre escales, fixa’t, quina inventiva, oh!, ah!, no et moguis que ara passarà la processó dels fanalets, com és que encara no havíem vingut mai si des de l’any 44 es fa aquesta festa?

I potser ara els lectors d’aquest diari es preguntaran com és que no ho vaig dir abans de la festa, per poder-ho anar a veure. Doncs... perquè si arriba a venir més gent, ja hauria hagut d’entrar per torns i perquè així d’aquí a cinc anys qui se n’ha quedat amb les ganes, segur que encara ho gaudirà més. El que sí que vull dir abans, ni que tothom ho tingui ja present, és que demà és la Diada Nacional de Catalunya i que, per devoció o per fer pinya, hi hem de ser, que allí sí que hi cabrem. I els polítics que es barallin i facin el que vulguin, que la força és del poble. Només cal mirar Vimbodí i Poblet.

24 de juliol de 2019

PREGUNTES FREQÜENTS SENSE RESPOSTA

                                  

Et fas tantes preguntes en tan poc temps  que penses que el cervell t’esclatarà d’un moment a l’altre. Si el CNI tenia monitoritzat el telèfon d’un dels terroristes morts a Alcanar, no va pensar que, amb l’explosió accidental, alguna cosa es movia? El CNI és incompetent? Si ho va pensar i, en el temps transcorregut entre l’explosió i l’atemptat a Barcelona, no va dir res, ni tant sols als Mossos, vol dir que el CNI va ser negligent? Si no va ser negligència i va callar a posta, és que el CNI podia haver evitat els atemptats i no ho va fer? Si el CNI va esborrar dels seus arxius la fitxa de l’imam de Ripoll, just l’endemà de l’atemptat, ho va fer perquè no volia que se sabés que era confident seu? Si és habitual que la policia tingui confidents, per què amagar-ho? Per amagar la incompetència o per amagar la negligència? O perquè l’imam no era exactament un confident? Significa això que l’imam era un agent del CNI? Si...

I com si fossis una periodista d’investigació a l’estil del diari “Público” i sabent, com ells, que per molt que busquis, per molt que trobis, per molt que et preguntis, difícilment aclariràs res, fas memòria i recordes les paraules de l’ex-ministre Margallo, el dialogant: “A Catalunya, la segona quinzena d’agost hi passaran coses” i  “Un atemptat se supera; trencar Espanya no se supera mai”. I penses en aquella gent més agosarada, i segurament amb més visió que tu, que de seguida va insinuar que l’atac terrorista era un atac de falsa bandera i quan vas saber què significava la falsa bandera et vas posar les mans al cap, vas dir que no podia ser, que el govern espanyol no podia arribar tan lluny, que on vas a parar... I ara et tornen tots aquells comentaris i et venen noves preguntes que —tant de bo t’equivoquis!— ningú no et respondrà mai. Per què, si no tenen res a amagar, eludeixen una resposta que dissiparia tots els temors i tots els recels? Per què tots els partits del 155 no van permetre que hi hagués cap comissió d’investigació dels atemptats, si saber què havia fallat ajudaria a evitar-ne un altre en el futur? Per què la ministra de defensa del govern actual ara diu que respondran, però només des que ells són al govern? Què amaguen? I si no amaguen res, de què tenen por?

I quan ja, tipa d’esperar respostes, d’observar descarats encobriments mutus entre polítics d’ideologia suposadament oposada, tipa de sentir olor de socarrim en el poc que diuen i en el molt que no diuen, una altra pregunta et ve al cap: “A Espanya, no hi ha ningú, tret d’uns pocs que es poden comptar amb els dits d’una mà, a qui interessi saber què va passar? Ni periodistes, ni diaris, ni gent del carrer, ni cap organització? O és que creuen que una filtració, investigada durant un any no mereix ni el benefici del dubte? O és que pensen que, sigui el que sigui, el que hagi passat, ens ho hem buscat per haver volgut trencar Espanya?

I és aleshores quan et deixes caure inevitablement en la temptació del victimisme i et fas la pregunta final: “Per què ens odien tant?” I no serà pels pensaments amuntegats, ni per la remor de la indignació, ni pel vent que bufa en contra nostre que no sentiràs cap veu que apaivagui la teva incertesa. Serà perquè, si la resposta ha de venir d’Espanya, mai ningú no et respondrà.

10 de juliol de 2019

LA CADIRA                                                                 

No m’he plantejat mai de dedicar-me a la política i un parell de vegades que m’han oferit d’anar en una llista he declinat la invitació tan cortesament com he sabut. Potser les meves opinions, darrerament sempre polítiques, poden fer pensar que el tema m’interessa fins al punt de voler-ne fer un mitjà de vida, però res més lluny de la realitat.

M’agrada expressar la meva lliure opinió sense estar lligada a ningú i només representant-me a mi mateixa. No em puc imaginar sotmesa a una disciplina de partit, decideixi el que decideixi, amb la qual possiblement estaria sovint en desacord. No només això. Penso que ser polític és una tasca de gran responsabilitat: s’ha de ser íntegre i honest, s’ha de tenir vocació de servei i ànsies de millorar la societat que es pretén governar i, sobretot, un compromís ferm de no decebre els que t’han votat un cop et converteixes, amb llurs vots, en representant seu. I ara ve quan arriben els somriures. De què està parlant la Teresa? La majoria de polítics no s’ho miren com jo, segurament; pel que estem veient, aconseguir una cadira en política ha de ser la Bicoca en majúscula.

Sempre havia pensat que els nostres polítics per la independència —no puc incloure-hi els unionistes perquè són polítics de partits espanyols— eren diferents dels polítics espanyols, europeus, americans. En què em basava? Catalunya és un país petit, amb un autogovern petit —cada vegada més—, unes finances petites i una població petita i això pot ajudar a sentir-nos més propers als polítics. Tanmateix, tot i la dimensió petita, no ens hem pogut escapar de la corrupció i ara veig que tampoc de la divisió. Teníem una fortalesa que era la unitat. Marxàvem junts com una pinya cap a la independència: extrema esquerra, esquerra i centre dreta, tots deixant de banda —alguns més que altres— els propis idearis polítics per arribar a un objectiu comú. Ja ens en podem oblidar! Ja fa temps que aquell sentit d’estat que van mostrar els tres partits i els seus líders després de les eleccions de 2015 s’ha esfumat enmig de la boira que —de la mà totpoderosa del govern espanyol del PP, administrador de boires, calamitats i altres tempestes— es va instal·lar a Catalunya l’octubre de 2017. La maquinària repressora va fer bé la seva feina i, si bé és veritat que, amb els líders empresonats i a l’exili, d’altres n’agafen el relleu, la situació ha aconseguit dividir els polítics al poder i molt em temo que també l’independentisme. I és que resulta molt difícil no prendre partit. El sentit d’estat s’ha substituït pels recels, les travetes, les revenges i, no ens n’oblidem, l’aferrar-se a la cadira i/o l’aconseguir treure l’altre de la cadira. La cadira, aquest obscur objecte de desig! L’atribució de culpes, les acusacions de traïció i les rèpliques mediàtiques, tot de lluny, davant de càmera, o a través de les xarxes, supleixen el asseure’s, mirar-se als ulls i buscar diàleg, entesa i acord. Mentrestant els votants ens mirem tanta mesquinesa entre atordits, impotents i indignats. On queden la integritat i la honestedat, la vocació de servei a la societat, el compromís? L’únic que està clar és que, ja sigui per interessos partidistes o per ambició personal, els polítics s’han oblidat dels seus votants. Així doncs, els votants no hauríem d’oblidar que aquests polítics no ens representen i ho hauríem de tenir clar per a les properes eleccions.

Mentre els polítics es barallen, l’Octubre ens espera amb una sentència exemplar per a qualsevol que faci un altre pas decisiu cap a la independència. Seran capaços aquests polítics de bastir una resposta unitària a l’embat que ens espera? És que si no ho fan, per què punyeta els necessitem?

                                                        

26 de juny de 2019

NO HI HA DRET

                                                

Vivim en un món on tot s’ha desnaturalitzat. Una de les definicions del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana sobre la paraula “dret” diu: Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. És per reflexionar-hi.

Sovint m’he preguntat per la tasca dels advocats que han de defensar criminals inequívocament culpables. Ha de ser una feina molt problemàtica i, jo crec que també, de dubtes de consciència. Ho hem vist en pel·lícules, ho hem llegit en novel·les, ens hi trobem sovint, o en sentim parlar, en la vida real.

L’altre dia, escoltant l’advocat de “la Manada”, buscant excuses i justificacions per exculpar els seus clients i, per tant, responsabilitzant la víctima de la seva pròpia violació múltiple, m’ho vaig tornar a plantejar. Sabem que l’objectiu de l’advocat defensor és l’absolució del seu client, però tot té un límit. Els seus arguments em van sembla obscens i d’escàndol. Els advocats defensors no tenen un codi ètic, uns principis? O bé, tal com va dir Grouxo Marx, suposadament com un acudit: “Aquests són els meus principis. Si no us agraden en tinc uns altres”?

Tergiversar és un art que darrerament veiem exhibir massa sovint. S’agafa un fet i se li dona la volta. Malauradament, ja no són només els advocats defensors els qui tergiversen. Seguint el judici de l’1-O, vam poder veure com Fiscals i advocada de l’Estat —figures que haurien d’aportar llum en cada cas que toquessin, pel càrrec que ocupen, perquè estan en el punt de mira, perquè haurien de ser on són per tenir un recorregut professional, equànime, just i impecable—tergiversaven els fets, coincidint amb les tesis de VOX. És impossible i increïble que en un fet tergiversat les interpretacions coincideixin. Si no és, és clar, que hi hagi una clara intencionalitat de fer-ne una determinada interpretació de comú acord: O sigui, els Jordis no van pujar damunt dels cotxes—gran prova de rebel·lió— per enviar els manifestants cap a casa, sinó que ho van fer com a signe de força i menyspreu damunt dels cotxes de l’autoritat policial. La gent a qui es va pegar l’l-O, va rebre perquè va provocar la policia i, encara, reblant el clau, per haver anat a votar en un referèndum il·legal. La Carme Forcadell no és que permetés debatre un tema al  Parlament de Catalunya, sinó que va obrir la porta a subvertir l’ordre establert. El 27 d’octubre, Puigdemont va declarar la independència i aquest és el delicte, sense que ni fiscals ni acusacions tinguin en compte que immediatament la va suspendre.

Sembla que la nostra gent a l’exili, però sobretot a la presó —ells han estat jutjats—, hagin perdut tots els drets davant la tergiversació dels fets i la prepotència dels tribunals: presó preventiva injustificada, proves acusatòries que no es poden provar, proves absolutòries que no es volen veure, vulneració dels drets de representació de polítics escollits democràticament al Congrés o al Parlament Europeu, cas omís a les recomanacions i denúncies d’organitzacions pels drets humans... Què més? Fins quan? No és estrany que la frase que ja deu fer temps es va pronunciar per primera vegada, ara cada cop se senti més sovint: No hi ha dret! I és que no n’hi ha.

12 de juny de 2019

VIST PER SENTÈNCIA

                                              

Avui, si no hi ha res de nou, el judici de l’1-O quedarà vist per sentència. Ja no vam tenir dubte la setmana passada escoltant les conclusions de fiscals, advocacia de l’estat i acusació particular que la feina incommensurable que han fet les defenses per presentar proves que exculpessin els acusats ha estat en va. Si no és que els magistrats del Suprem tingui prou criteri, independència i dignitat per adonar-se de quines són les proves que es poden “provar” i quines les que no. Que les defenses presentin unes proves tan meticulosament preparades i les dels acusadors siguin tan matusseres, desordenades i errònies, fa pensar, al meu entendre, que per a aquests darrers ha estat un mer tràmit. Per què molestar-se a preparar res i a treballar-s’ho si ja sabien segur com s’havia d’acabar? Han dit tants disbarats en les conclusions que si no fos perquè fan plorar, n’hi hauria per riure. Envejo Jordi Cuixart que s’ho agafa amb filosofia i somriu tot sovint perquè jo, una entre una multitud, vaig haver de tancar la tele el dia de les conclusions. Va ser una cosa que havia aconseguit no fer durant tot el judici, en les estones que el podia seguir, malgrat escandalitzar-me amb segons quins testimonis. Mira que dir perles com ara que celebrar un referèndum és delicte encara que estigui despenalitzat, o bé que l’única violència del 23F va ser la sacsejada de uns quants guàrdia civils —Déu me’n guard de dir-los colpistes!— a Gutiérrez Mellado per fer-lo caure a terra. És que és de traca i mocador! Per què no diuen directament, com fa VOX, que tot es fa per mantenir la unitat d’España? Ja s’hi han atansat molt al partit d’ultradreta, no els vindrà d’això. I ara no n’han tingut prou amb mantenir-se en els càrrecs als acusats que, a més a més, volen assegurar-se que  no sortiran abans de complir la meitat de la condemna. Vergonya, tanta maldat!

“Això passa per saltar-se la llei” diran detractors, espanyolistes, unionistes. Quina llei, senyors? La que deixa en llibertat reialeses i poderosos, lladres, corruptes, violadors i assassins? La que no investiga robatoris de discs durs, ni incendis destructors de proves cabdals de corrupció? És aquesta llei la que condemnarà persones innocents i demòcrates que em representen i que estan acusats de crim només per representar-me?

Dilluns es va filtrar que el judici a l’ex-president de Brasil, Lula de Silva va ser preparat a mida per condemnar-lo, entre el president del tribunal i el fiscal. Fa un parell de mesos, Lula va dir una frase que ni feta a mida per la nostra gent: “Puc dormir amb la consciència tranquil·la sobre la meva innocència. Dubto que els que em van condemnar en una farsa judicial tinguin un son tranquil". I encara n’hi afegiré una altra de Martin Luther King: “Cap mentida viu per sempre”. El que sí viu per sempre i es repeteix inexorable al llarg de la història és la injustícia i aquesta, malauradament, ara la patim nosaltres. No hi fa res. Estic convençuda que aquest episodi representarà un moment decisiu de la nostra història  vers la llibertat.

22 de maig de 2019

BONES NOTÍCIES, AMB PRUDÈNCIA

                               

D’entrada els resultats de les eleccions europees són bons per l’independentisme. Que tinguem veu i vot a Europa i puguem reivindicar els nostres drets ja és un gran avantatge enfront de les condicions d’inferioritat que patíem fins ara. Em plantejo, però, si finalment serà possible. L’estat espanyol ens ha posat pals a les rodes sempre, sense fer-li res de posar en evidència la seva poca qualitat democràtica. Ara no serà menys. Ja en va tenir cura quan va demanar l’informe a la Comissió Europea sobre els requisits per poder recollir l’acta de diputat europeu. I la cosa no està clara. Es veu que aquesta llei és molt dinàmica i tothom la pot interpretar com vol. Deu ser com la pertinència o no de les preguntes i les proves, a judici de Marchena. Amb tot, el resultat final sempre és el mateix: si s’impedeix l’exercici polític d’un diputat escollit democràticament per un determinat nombre de votants, s’estan vulnerant els drets del diputat i dels votants. No eren pocs votants en el cas del Congrés i n’han suspès els diputats; no són pocs ara, en el cas del Parlament Europeu, els vots que han anat als exiliats i a Oriol Junqueras. I tampoc no es posaran d’acord en una vulneració de drets tan descarada? Si és així serà una vergonya per Europa.

Allò que no admet cap mena de dubte és el triomf de les esquerres i l’independentisme a les municipals. El que ja no està tan clar, pel que anem veient a mesura que passen les hores, és si els guanyadors podran governar. Qui més qui menys farà mans i mànigues per aconseguir la seva parcel·la de poder. Ja ho ha dit Iceta: faran el que sigui perquè Barcelona no tingui un alcalde independentista. No deu estar enfadat ni res el Miquel! Després d’olorar tant de prop la presidència del Senat i que, per obra i gràcia dels independentistes, no l’hagi pogut ni tastar...  

I sobre Espanya, la bona notícia —per a mi, és clar— és que la dreta retrocedeix. La dolenta és que en alguns llocs l’esquerra no arribarà a la majoria absoluta ni per si sola ni amb pacte. Llàstima, Madrid! El PP no tindrà cap reserva a aliar-se amb VOX; ja ha dit que seran humils en les seves peticions. I Ciutadans què farà? Tant omplir-se la boca que ells amb VOX no hi volen saber res, ja veurem si ho mantenen. Em pregunto què en pensaran els seus votants, els del PP i Ciutadans, d’aquest pacte. Si haguessin volgut votar l’ultra-dreta potser ja ho haurien fet directament, no?

8 de maig de 2019

RESULTATS

                                                

Fa quatre setmanes que no passo per aquí i no sé si és tant com per tenir la percepció que fa molt de temps, o és que han passat unes quantes coses importants des de la darrera: la diada de Sant Jordi, el canvi de tendència en les declaracions dels testimonis al Tribunal Suprem i... els mals resultats del PP en les Eleccions Generals a Espanya i Catalunya i de Ciutadans a Catalunya!

Potser amenaçar amb el 155, com feia Casado cada vegada que obria la boca, no és bona estratègia electoral. Per una banda, diu que els separatistes som minoria i per l’altra vol aplicar el 155 a Catalunya, castigant així tots els catalans: els revoltats i els soferts. Aquesta actitud no demostra gaires llums i sí molt poca coherència i els seus votants d’aquí segur que hi van reflexionar. És clar que als dirigents del PP espanyol, els vots dels seus votants catalans tant se’ls en fumen. El que volien era demostrar a Espanya que ningú —ni VOX—cargolava el coll dels catalans més fort que ells. Però tampoc de cara a Espanya els ha sortit bé aquest discurs de l’odi. Tot té un límit: les mentides i l’odi. Exagerar una cosa i l’altra per damunt d’aquest límit provoca l’efecte contrari del que es vol aconseguir. Per això ara que han vist que arrambar-se tant al partit d’ultradreta —el de l’ultraodi—no funciona, ja s’han desplaçat cap al centre. La candidata per Barcelona també hi va col·laborar, en la davallada del PP a Catalunya. Ja veig que no em vas fer cas, Cayetana, que no et vas passejar pel país amb esperit curiós i de descoberta per fer-te ni que fos una lleugera idea de com érem els catalans. Vas venir aquí a insultar-nos: als independentistes, als estudiants, als empresaris, a tots els que no pensàvem com tu, i ho vas fer a tort i a dret des de qualsevol tribuna que se’t va posar a l’abast, com si donessis una classe magistral d’espanyolisme i de democràcia. Només puc dir a favor teu que has sabut reconèixer la derrota. No com altres que no l’han reconegut i s’empenyen en fer-la més gran, ara insistint al Constitucional contra la candidatura europea de Puigdemont, Comín i Ponsatí.

Veig que de retruc, Casado també ha ressituat Ciutadans que, ben bé, tampoc no se sabia on era. No sé si els agrada la seva nova ubicació. De fet per Ciutadans, diria que la ubicació no és important; l’únic que els motiva és governar Espanya i tant se val el color que tinguin si hi poden arribar. Déu ens guardi de les maniobres, conspiracions i embolics dels polítics! De segons quins encara més. Crec que no som conscients del que poden arribar a fer per aconseguir el poder. La davallada de Ciutadans a Catalunya em té una mica encuriosida. Hauran vist els seus votants que el govern català no pot governar perquè Ciutadans no para de fer-los la traveta? I és que de moment Inés Arrimadas només ha demostrat les seves aptituds polítiques —si és que se’n pot dir així— en dos camps: l’exhibició de cartells i la presentació de querelles als tribunals. És clar que també pot ser que no els hagi agradat que se’n vagi a la capital i per despit no hagin votat els seus companys que, dit sigui de pas, han quedat un pèl despenjats. Chi lo sa! La qüestió és que de primera força en les eleccions del 2017 han passat a quarta. No és una qüestió menor.

En fi, el guanyador de les eleccions no ens estima, ni es recorda de cap favor, ni habrá referéndum, i España es una democracia plena con separación de poderes  i bla, bla, bla, però que hagi guanyat l’esquerra ja és un gran alleujament. No pas pels polítics, que està per veure si faran política d’esquerra, sinó pels votants que amb el seu canvi de tendència demostren que estan tips de la corrupció, que no volen extremismes i que després de les polítiques que han patit darrerament, sobretot la classe treballadora, demanen un canvi.

                                        

10 d'abril de 2019

LES MENTIDES

Depenent de l’angle des d’on ens ho mirem, les nostres percepcions, i conseqüentment les nostres opinions, poden variar molt. Són, el que en podríem dir, tendencioses. Però una cosa són les opinions i l’altra els fets. En els mitjans tradicionals una notícia pot variar molt en funció de en quina banda del tauler es troba el mitjà: les paraules emprades, la manera de dir-ho, els resultats de les enquestes —que segurament depenen de la forma de fer les preguntes— i els interessos creats, que són molts. Si obtens la informació de diferents fonts, arribes a un punt que t’has de plantejar si la notícia és la mateixa. Això per no parlar de tot el que circula per les xarxes. Està comprovat que l’anonimat potencia aquest talent innat per dir boles, com més grosses millor. Les fake news es creen amb facilitat i circulen a velocitat supersònica. Tant en un àmbit com en un altre són mentides intencionades que no tenen res a veure amb una opinió o una interpretació perquè estan parlant de fets concrets.

Des de fa vint dies, estem escoltant la versió dels fets de setembre-octubre del 2017 en veu de la Guàrdia Civil.  Estan sota jurament o promesa i expliquen una història, uns fets, que no tenen res a veure amb la que, els que estem a l’altra banda, coneixem. Alguns expliquen tantes barbaritats que crec que ni el fiscal Zaragoza, honestament se les creu. Des de la declaració de Millo, que no ens quedàvem tan estupefactes, i amb una estupefacció rere una altra. Cap d’ells va veure càrregues, cap d’ells va veure cops de porra, empentes, puntades de peu, arrossegades pels cabells... I tots els vídeos que hem vist —no en el judici, que ya se verán en la prueba documental, no se preocupe—els contradiuen. Descarto que els guàrdies civils no els hagin vist perquè de la mateixa manera que han vist altres vídeos i llegit notícies i insults a través de les xarxes, per força n’han d’haver vist algun que demostri la violència policial. Per tant, només em queda una opció: si menteixen sabent que la prova documental demostrarà que ho fan, és que tenen, o creuen tenir, impunitat i que mentir sota jurament o promesa no els perjudicarà en res. A veure què passa quan s’exhibeixin els vídeos! És clar que llavors la seva declaració quedarà molt lluny i la divergència amb la prova serà de més baixa intensitat que si en el mateix moment de la declaració s’hi hagués contrastat el vídeo.

Darrerament m’he passejat molt per la història i he pogut comprovar que la mentida és inherent a l’ésser humà. Mentim per por, per inseguretat, per vergonya, per defensar-nos, per afany de poder, per ambició, per fer mal... La mentida sempre és lletja, però mentir per fer mal és repulsiu i condemnable, molt més que mentir per por. Tot i que en el cas que ens ocupa,  i només és una opinió, penso que s’està mentint per por a ser inculpat pel propi testimoni, per vergonya del que es va fer, per defensar-se —que ja sabem que la millor defensa és un bon atac—. I tot plegat conflueix en una gran mentida dita sense cap mena d’escrúpol, que és un ultratge als manifestants i als que van rebre l’1-O, però sobretot que causa un dany irreparable als acusats.

He dit això del passeig per la història perquè divendres presento llibre. Com si res, han passat dos anys des de “El silenci de Vallbona”. En aquest cas són sis relats de ficció sobre fons històric, tan fidedigne com he sabut, que tenen com a fil conductor una pedra real de fa catorze mil anys. Trobareu informació sobre l’acte no massa lluny d’aquesta columna. Estimats lectors, ja ho sabeu, esteu convidats!

27 de març de 2019

SUPREMACISME, CAYETANA?

Bon dia, Cayetana,

Com a candidata brillant del PP per Barcelona a les properes Eleccions Generals vas aterrar la setmana passada a Catalunya. Ja n’havies dit alguna de grossa abans, com per exemple que el cop d’estat del 28F no va ser res comparat amb el cop d’estat postmodern que vam fer els catalans l’1-O i amb les nostres mobilitzacions al carrer. Per no defraudar, suposo, els teus votants més fermaments defensors de la unitat d’Espanya, el primer que vas fer en el teu parlament dirigit a dues-centes persones va ser dir que tu no parlaves català. M’ho va semblar a mi o n’estaves orgullosa? Això de menysprear la llengua del poble que t’acull, ni que sigui per una estona, no és digne d’una persona amb el teu currículum, Cayetana.

És que si t’he de dir la veritat, em vas desconcertar. En menys de cinc minuts vaig tenir un doble impacte amb les teves paraules. Primer et sento presumir de no parlar català i mentre em plantejo si això no és supremacisme, vas i dius que nosaltres tenim una cosa muy oscura, muy oscura que se llama supremacismo. Ja ho veig, i tu, representant els catalans al Congrés dels Diputats, ens extirparàs el dimoni que portem dins que ha de ser, segur, el causant de tanta foscor.

No m’acaba d’entrar al cap que arribi algú que segurament no ha estat mai abans a Catalunya i ens digui com som els catalans amb un qualificatiu —millor dit, desqualificatiu— desenterrat dels camps de cotó, on els blancs a cavall fuetejaven els negres amorrats a terra, o bé de l’Amèrica mes fosca, quan el Ku Klux Klan treia —encara els treu—els negres de casa seva i els cremava al mig del carrer. És això el supremacisme. I aquesta és la visió apocalíptica que t’han explicat de Catalunya, Cayetana? Aquesta és la pitjor versió que t’han venut dels independentistes? O potser és la millor?

Dius que som supremacistes? Dubto molt que qualsevol persona que visqui a Catalunya, ja sigui independentista o unionista, cregui, amb el cor a la mà una afirmació com aquesta. Crec que la teva idea de Catalunya no prové sinó del desconeixement. Per això, Cayetana, et vull fer una proposta: Torna a Catalunya i queda-t’hi uns quants dies. Nosaltres som gent acollidora, sempre ho hem sigut. Espero que aquesta afirmació contrastada durant segles no et sembli supremacista. Vens, et mous pel país, parles amb els catalans en la teva llengua —fins i tot els independentistes l’entenem i la parlem—, vas de restaurants, puges al Pedraforca, entres en alguna escola, et mires una estona TV3, t’atanses a algun llaç groc —ja veuràs que no estan emmetzinats ni res—, i t’adonaràs que has estat víctima d’una bona enredada amb la informació que t’han donat del nostre país. Si em fas cas i acceptes la meva proposta, t’emplaço a parlar-ne quan hagis viscut l’experiència per tu mateixa. Salutacions cordials. 

13 de març de 2019

L'ALTRE RELAT

                                                

La setmana passada vam poder escoltar en el judici a l’1-O l’altre relat, amb interpretacions dignes d’un Oscar des del mateix moment de desfilar per la catifa del Tribunal Suprem: somriures al públic, especialment al jurat, recitació del paper de pe a pa, seguretat en les respostes al fiscal. Però... però en el moment que alguna de les defenses demana concreció dubten, no saben, no tenen dades, no se’n recorden, es contradiuen. Parlo de les declaracions de Nieto, Pérez de los Cobos, Espejo, Trapote i Gozalo; i no sé si em deixo algú. Millo i Montserrat del Toro en són una excepció.

De seguida diré a qui li atorgo l’Oscar, però menció especial mereix la secretària judicial. No sabria dir si per la seva vivència del 20S —helicòpter, incomunicació, “tienes que sacarme de aquí”, fugida per les teulades, identificació de veus que no van parlar mai—, o per la brillant memorització selectiva dels fets des del 20S fins al judici. Una por inversemblant, induïda en part pels guàrdies civils que l’acompanyaven —“no surtis, no guaitis, no t’atansis a la finestra, no dinem avui, que ens hi juguem la vida”—, juntament amb la seva animadversió als independentistes i amb alguna de les seves manifestacions públiques en contra del procés, la feia témer per la seva integritat i la de les actes que havia estès enmig del sofriment que li provocava el tumult que intuïa al carrer. Però Montserrat, dona! Que no ho saps que els independentistes no hem tocat mai ningú? Com a molt, alguns —potser els temibles CDR, potser— han pintat la façana d’alguna casa, d’algun edifici oficial, o bé han tallat les vies del tren o les autovies, però poca cosa més. De veritat que et creus tan important com per pensar que tothom et coneixia i que esperaven que sortissis pel passadís per linxar-te a cops de clavell i a ritme de virolai ? No crec que hi hagués mala fe en la teva percepció dels fets, sí que n’hi ha, i molta, en el teu interès per demostrar una violència que ara saps que no va existir i que manté a la presó els Jordis, avui fa ja 513 dies.

I ara sí. L’Oscar a la millor interpretació masculina és per... Enric Millo! El millor intèrpret d’aquesta farsa. El vaig veure tan segur, tan impermeable, tan posat en el seu paper que vaig pensar que el relat ben bé podia ser seu. Sí, sí, el relat fake que ràpidament es va filtrar i va anar amarant el discurs dels polítics, els informes dels cossos de seguretat de l’Estat, la caverna mediàtica i finalment l’opinió pública espanyola. Que a aquest relat cadascú hi ha aportat el seu granet d’imaginació, segur, però algú en va donar una primera versió i no m’estranyaria que fos ell. Com a novel·lista puc dir que els personatges més creïbles són aquells en els quals l’escriptor aconsegueix posar-se plenament en la seva pell i la seguretat de Millo, el millor, sense cap escletxa en la seva declaració plena de mentides em va remetre directament al personatge reeixit a què tots els escriptors aspirem.

Per això Marchena va haver de cridar a l’ordre a la sala per la remor que les seves declaracions van provocar, per això les xarxes es van omplir d’indignació, per això tothom es pregunta com es possible que es pugui mentir amb tanta impunitat. El que també ens preguntem tots és si el que va dir passarà la prova de les proves, és a dir, alguna de les proves demostrarà que els policies relliscaven amb Fairy ? Que, un cop a terra, els votants els donaven puntades de peu al cap, que els votants ferits van mentir sobre les seves lesions? Que els cossos de seguretat van ser víctimes de les tanques, dels cons voladors, dels ganivets esquinçadors d’armilles, en fi, de les salvatjades d’homes, dones i sobretot ancians i criatures, que quan deixaven la seva tasca d’escuts humans, els saltaven al damunt. El que també hauria de demostrar és si la cadira “sempre buida” al seu davant hi era o no hi va ser mai, si la independència es va declarar amb efectes jurídics i ja, posats a demanar, hauria de provar que no està actuant per venjança. Ja ho sabem tots que, gràcies als sobiranistes, l’1 de juny de 2017 Millo es va quedar sense feina.

Ja sé que el PP no ens estima i no m’hauria de sorprendre de res, però Millo, tu ets català. No t’adones que les teves declaracions plenes de falsedats, explicant un relat de violència que no va existir mai,  poden portar anys i anys gent innocent, compatriotes teus, a la presó? Com pots dormir a les nits? Com pots mirar-te a la cara als teus fills i explicar-los la teva versió que saps que és falsa? Tu, els teus companys de partit i els vostres aliats de la dreta no diferencieu entre adversari polític i enemic: a l’adversari polític se’l combat amb arguments, a l’enemic se’l destrueix i això és el que, sense estalviar mitjans, tots vosaltres esteu fent.

27 de febrer de 2019

L'ONADA
                                             

Explicava un jurista l’altre dia que un judici és com una onada que tan aviat pot ser a dalt com a baix. El moviment oscil·latori és constant. Sense perjudici d’haver de canviar-les, avui que em sento en la cresta de l’onada, explicaré les meves impressions del judici.

Crec que els advocats que defensen la nostra gent són els millors que podrien tenir i no ho dic perquè tinguin aquesta qualitat innata —que potser en algun cas podria ser així—, sinó perquè s’ho han treballat a bastament i no només l’estratègia, també la documentació, les proves, els arguments. Penso el mateix del govern, dels Jordis i de la presidenta del Parlament: si la seva talla com a persones els dignifica, la seva qualitat i el seu nivell com a polítics els deixa en un lloc molt alt. Me’n sento orgullosa. N’hauria de prendre exemple la classe política en general que ha provocat, a través de la corrupció, les mentides i l’ambició de poder la desafecció de bona part dels ciutadans. No sé què pensar dels fiscals i l’advocada de l’estat, ni sé si estan jugant a alguna cosa. Com pot ser que presentin com a proves d’acusació notícies de premsa, correus que no van arribar mai al destinatari i factures proforma que no representen cap justificant de pagament? Com és possible que no hagin visionat amb atenció els vídeos que proven la innocència dels Jordis? Com s’explica que per acusar emprin un document escrit en català, del qual no capten el significat, que els hi ha de traduir el mateix acusat? Puc entendre que ells són l’acusació i només els interessa allò que pot inculpar els acusats, però obviar les proves de la defensa... Fins ara la imatge que han donat ha estat de una molt deficient preparació del judici. Crec que ho ha vist tothom.

Algunes de les frases d’aquests dies quedaran per la posteritat i segur que tothom les ha pogut escoltar, però em ve de gust de reproduir-les aquí; amb el llarg que es preveu aquest judici, serà bo recordar-les quan l’onada davalli fins al punt més baix. “Los ciudadanos de Cataluña no son ovejas, sabe?” i “La chaqueta de constitucionalista debe ser un chollo porque permite saltarse la ley” (Jordi Turull), “Yo amo a España y a los espanyoles” (Oriol Junqueras) Doncs ja té mèrit, estimat Oriol! “Murallas humanes lanzadas sobre los agentes” y “Yo no he dicho devastados” (Fiscal Cadena) “Sí, yo creo que sí que lo ha dicho, eh?” (Quim Forn), “Puedo ser independentista, però no soy idiota” (Jordi Sánchez), “Y por qué no usaron un megàfono para disolver la manifestación?” (Fiscal Zaragoza) Per Déu, senyor fiscal, que en l’escena amb què pretenen provar la rebel·lió, el megàfon s’hi veu prou bé!, “No hacía falta ver este vídeo, però no se preocupe, señora Roig, lo hemos visto con sumo agrado” (Jutge Marchena) i fins i tot Santi Vila: “Los catalanes al final tendremos que votar, de una forma u otra tendremos que votar”. En el moment de tancar aquesta columna, encara no han declarat el Jordi Cuixart i la Carme Forcadell, però els espero amb candeletes.

I no puc repetir aquí les magistrals exposicions d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, homes de pau, sense cap mena de dubte, ni el maneig de totes les dades i documentació per part de Quim Forn i Dolors Bassa, ni l’eloqüència de Jordi Sánchez per defensar la legalitat de l’autodeterminació, ni, en fi, el convenciment de tots els acusats de no haver fet res mal fet. Com havien de fer res il·legal una gent tan ben preparada política i jurídicament, com estem constatant aquests dies?

I encara que no vingui a tomb, abans que se’n vagi vull dedicar un calorós i emotiu “Passi-ho bé!” a Inés Arrimadas. Ara que els fiscals ja saben que “Passi-ho bé, ai, passi-ho bé!” no significa “Cremem-ho tot!” potser aquesta cançoneta es podrà tornar a cantar per acomiadar algú, en aquest cas fent una onada ben alta. No sé què farem ara sense la noia que volia ser “la presidenta de todos los catalanes”. Bons patriotes catalans els líders de Ciutadans! De pedra picada, diria jo. Veig que Catalunya els importa tant com els catalans, però què hi farem? És la crida del poder de Madrid, que té una veu molt potent. 

13 de febrer d 2019

ODI O VOTS?

                                              

Ja fa dies que sento comentaris com “Quina ràbia que ens tenen!”, o “Per què ens odien tant?, i també “Amb els catalans tot s’hi val!” i ho rebato dient que no és odi, que són vots. No hi ha res que en doni tants com un enemic comú. Va ser l’estratègia de Hitler contra els jueus per arribar al poder, és l’estratègia de la dreta espanyola contra els catalans per arribar a la Moncloa.

Les paraules d’odi basades en mentides comencen sortint de la boca dels polítics dretans i arriben a l’oïda dels espanyols que, en cap cas, les posen en dubte. Durant molt de temps aquests polítics han parlat dels diners —dels diners que perdrien els espanyols si Catalunya s’independitzés—, ara han canviat l’argument i allò que impera en boca del trio de l’odi és la unitat d’Espanya. S’ha d’anar canviant el discurs, no fos cas que, per avorriment, a algun espanyol li vingués l’acudit de pensar per si mateix. Però l’odi vers els catalans només es un mitjà d’aconseguir vots. Ho va ser en les signatures recollides per Rajoy contra la reforma de l’Estatut, ho va ser quan Rivera va crear Ciutadans amb l’excusa de la discriminació del castellà a les escoles, ho és quan Casado crida contra Catalunya vociferant com un possés. I  ho és en totes les denúncies de VOX contra l’independentisme; només cal preguntar-se on era VOX, políticament parlant, fa un parell d’anys i on és ara. Com més odi explícit, més vots. Però alerta! Tot té un límit i 45000 persones en la manifestació de diumenge passat, l’objectiu de la qual era enderrocar Pedro Sánchez damnant a tort i a dret dels catalans, és una xifra miserable comparada amb la població espanyola, no arriba al 0,10% dels espanyols. Els espanyols hauran començat a plantejar-se que potser  la  dreta està passada de voltes? Podria ser una bona notícia, però tal com diu Pablo Hasél, el raper condemnat per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona, no hi ha motiu per felicitar-se perquè encara que el percentatge de participació sigui ínfim, els feixistes controlen l’exèrcit, els cossos repressius, l’Església, l’oligarquia i els tribunals.

Millor, doncs, no celebrar-ho perquè venen dies dolents, llargs temps dolents segons els més pessimistes. En el moment d’acabar d’escriure aquesta columna, comença el judici a la nostra gent en el Tribunal Suprem, però ja fa dies que veiem com anirà. La no admissió d’alguns testimonis claus de les defenses, d’observadors internacionals, l’alt percentatge de policies entre els testimonis de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, la negació a la traducció simultània, forçant els acusats a escollir defensar-se en un idioma que no és el seu, i més gestos del Tribunal ho posen en evidència. Mentre duri el judici anirem, sense cap mena de dubte, de l’astorament a la perplexitat i de la perplexitat a la indignació. Per nosaltres que sabem quina és la veritat, que ens vulguin fer creure una mentida és un insult flagrant. Haurem de ser forts, mantenir la calma i deixar l’ansietat en un recó. No ens podem permetre no estar a l’altura dels nostres presos i de la seva dignitat. Si ells es mantenen ferms i convençuts, nosaltres no podem defallir. I podem fer una altra cosa per ells: mobilitzar-nos contínuament per lluitar de forma pacífica contra aquesta injustícia.

30 de gener de 2019

NO ÉS EL COGNOM

                                      

Dic jo que si el comte Borrell aixequés el cap, ràpidament el tornaria a abaixar avergonyit.

No és el cognom allò que fa la persona, però si la persona que l’ostenta li ha atorgat dignitat amb els seus actes, segur que si es pogués expressar demanaria que aquesta dignitat es preservés sempre.

El comte Borrell és, per simplificar-ho, un personatge històric que cap a finals del segle X es negà a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès i instaurà de facto la independència dels territoris catalans que administrava. Està clar que el nostre Borrell ―català, no ho oblidem―, ara ministre d’Exteriors del govern de Pedro Sánchez, no comparteix els ideals del comte. Però el que més l’allunya d’ell no és el gest d’afirmació esmentat, sinó la manca de diplomàcia, en què el comte excel·lia i gràcies a la qual va aconseguir grans èxits. El nostre, en canvi, podríem dir, pel que fa a la diplomàcia, que sembla un hipopòtam en un camp de margarides, o millor dit, de roselles, encara més delicades. No comparteix les característiques de Trump, Kim Jong-un o Mr. Chance, de què parlava fa un parell de mesos a «Parar-los els peus» en aquesta columna, però hi competeix en el poc encert de les seves declaracions públiques. Cada cop que parlen trepitgen un grapat de margarides. Més d’una vegada he pensat d’ell, igual que dels altres, que, fàcilment podria provocar una guerra. D’entrada, diplomàtica, de sortida, una guerra de veritat. Les seves frases no tenen pèrdua: s’ha de desinfectar Catalunya dels independentistes, Gran Bretanya s’ha disparat un tret al peu amb el Brexit, Catalunya està al límit del que pot acabar sent un enfrontament civil, Espanya té dret a veto sobre Gibraltar, a Amèrica només es van matar quatre indis, la comparació de Torra amb Le Pen és injusta per Le Pen, la violència de la policia l’1-O és una falsedat i -a l’avançada de les declaracions de qualsevol altre govern- el règim de Maduro no és legítim. Pobres margarides amb aquest també! Són frases que passaran a la història pel seu desencert i, sens dubte, n’hi haurà més perquè Déu ens en guard de la manca de filtre d’alguns dirigents!

Recordo que una vegada el meu pare, anant d’excursió a la Vall d’Aran amb la mare, va aturar-se a la Pobla de Segur a mirar com baixaven els raiers pel Noguera Pallaresa i va veure el Borrell, que en aquells moments era ministre del govern de Felipe González. Sense pensar-s’ho dues vegades el meu pare el va anar a trobar i li va donar la mà. «Molt de gust de poder-lo saludar, senyor Borrell» li va dir. Temps era temps que els socialistes eren d’esquerres o almenys representaven allò més allunyat a l’època rància, l’única, que el meu pare i els seus coetanis havien conegut. Temps era temps!

El cognom del meu pare és, evidentment, Duch i ell i els seus avantpassat, en tot el que la recerca del meu arbre genealògic m’ha permès abastar, van ser treballadors de la terra. O sigui, que de llinatge de ducs de la noblesa, res de res. Ara bé, de noblesa d’esperit, tota.

Està clar que no és el cognom allò que fa la persona. Ni un, ni vuit, tal com presumeix el candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, Josep Bou, que per les seves paraules al Preguntes Freqüents, dedueixo que es presenta a l’alcaldia perquè, com empresari, volia que el veiessin per TV3 i no se’n sortia. El senyor Bou, per la diplomàcia que exhibeix, podria ben bé anar a fer companyia als del camp de margarides. 

16 de gener de 2019

PARLEU!

                                                    

Queda clar que el President del govern espanyol no té ganes de parlar amb Catalunya. Si des del juny només s’ha entrevistat una vegada amb Torra, i una vegada més amb l’avinentesa del Consell de Ministres, temps ha tingut i no l’ha aprofitat. Normalment quan dos volen parlar fixen un lloc, un moment i un propòsit. Però aquí veiem que els interlocutors només van llençant proclames a l’aire, piulades a la xarxa i conferències de premsa en moments a quin més inadequat i per comptes de complir un propòsit el que fan és allunyar-se. Si tingués intenció d’arreglar res ho faria d’una altra manera i parlar és la clau. No ho dic només per ell. Els nostres polítics tampoc no estan gaire encertats en la seva manera d’enfocar-ho. És clar que nosaltres de diàleg ja fa temps que en demanem i només rebem cops de porta. Però respondre per la mateixa via que ells només és una rèplica, una altra resposta al vent.

Parlar és la clau de l’entesa. Parlant la gent s’entén, negocia, atansa posicions. I si en una conversa no n’hi ha prou es fan les que convingui. Només cal tenir la voluntat de solucionar el conflicte.

Jo, veient Pedro Sánchez, em plantejo sovint una incògnita que no crec que arribi a desvelar mai. Ell se n’adona que la situació que vivim a Catalunya no és justa o la veu des del mateix angle que la majoria de polítics espanyols? Parlaria amb nosaltres si no tingués les mans lligades, que els hi té? No ens pot oferir un referèndum perquè bona part del seu partit se li llençaria a la jugular; no pot fer cap gest amb els presos perquè l’oposició el massacraria. De què podria parlar amb el govern català? De recuperar l’Estatut del 2006, aprovat pels partits catalans, pel poble de Catalunya en referèndum, pel Parlament i pel Congrés dels Diputats, i retallat, mutilat i encara bloquejat pel Tribunal Constitucional? Tampoc. Els espanyols se li tirarien a sobre. On s’és vist que Catalunya rebi allò a què té dret en detriment de la resta d’Espanya? Per què hauria de parlar si de qualsevol cosa que digués se n’hauria de desdir l’endemà mateix.

S’atansen dies difícils. Jutjaran els nostres presos i les perspectives no són bones mentre no es pugui arribar a Estrasburg. Ara els partits independentistes al Congrés tenen a les mans la difícil decisió de votar o no els Pressupostos Generals de l’Estat. Jo no sé si són bons per Catalunya, però ells sí que ho haurien de saber. Que parlin entre ells, si us plau, que parlin i que deixin de fer tantes declaracions contradictòries a com ens tenen acostumats darrerament. Que arribin a un acord i donin una resposta d’unitat. I que ho facin així en tot el que afecta Catalunya. Ja no se’n recorden que els vam votar per poder aconseguir la República? Ho he dit altres vegades, però no me’n cansaré de repetir-ho: són on són perquè ens representen i no poden anar cadascú a la seva per interessos de partit. Així que, si us plau, senyors del PdeCAT, Junts pel Sí, Junts per Catalunya, Crida Nacional per la República (n’hi ha més? Ja he perdut el compte), ERC, busqueu un lloc i un dia, que el propòsit ja el teniu, i parleu fins que us poseu d’acord.

12 de desembre de 2018

QUINS CANALLES!

                                                               

A mi també m’amoïnen els resultats de VOX a les eleccions andaluses, però ara mateix el que m’amoïna més és la vaga de fam dels presos polítics que, per altra banda, no serien a la presó ni als jutjats de no haver estat per VOX. VOX és, com si diguéssim, el furó dels jutges contra el procés i per la unitat d’Espanya. Si hi ha un animal que m’esgarrifa és el furó.  Deu ser perquè encara recordo, de la infantesa, els crits de la veïna quan el furó se li va escapar de la gàbia i se li va arrapar a les cames; li van quedar fetes una carnisseria. Ja sé que ara hi ha gent que té un furó com mascota i, per tant, no el deu tenir engabiat, però aleshores quan els deixaven lliures eren un perill. Igual que VOX, fins fa poc reprimit i ara amb carta blanca. Quan el furó només tenia utilitat per als caçadors per la seva facilitat d’entrar al cau, arrapar-se als conills i treure’ls a fora s’assemblava molt a aquesta gent: s’arrapen als independentistes fins allà on els jutges no poden arribar i els deixen a les seves mans perquè els disparin el tret final. I pensar que un dels impulsors del partit és català! De canalles n’hi ha per tot arreu. No sé que en deu pensar ara mateix Vidal-Quadras! Potser no s’imaginava que la seva ànsia de poder polític (de Solidaritat Catalana cap a Unió Democràtica de Catalunya, cap a PP i cap a VOX) participaria en l’engendrament d’un monstre. O potser sí. Qui sap si encara mou els fils pel darrere! Qui ho sap!

Tornant als presos, ja fa més de deu dies que van començar la vaga de fam. Aquí a fora el temps passa molt ràpid, tant que l’angoixa no ens deixa viure cada cop que hi pensem. Cada hora que passa és un atemptat contra la seva salut, contra la seva vida. Que ho deixin ja, si us plau, que ho deixin córrer, que a l’estat espanyol ningú no mourà un dit per ells! El Constitucional ha dit que tot segueix el seu curs i el govern —que bé els hi ha anat!— s’ho ha cregut. Per ells ja es poden morir d’inanició. Quins canalles!

Els canalles són el leitmotiv de la meva columna d’avui i és que aquests dies m’ha vingut sovint al pensament aquest qualificatiu. M’hi ve quan penso en el furó i els caçadors que ens voldrien a tots a la gàbia, sinó en un lloc pitjor. M’hi ve quan escolto els incendiaris que burxen amb la metxa encesa perquè el pusil·lànime govern espanyol, que veu quina és la sortida, no gosi  emprar-la per por de cremar-se, de cremar-se-li els vots, vaja! M’hi va venir sobretot dijous passat a la presó de Mas d’Enric on setmanalment, o més, hi ha concentracions per fer costat a la Carme Forcadell, on cada dia Óscar Cid hi toca el saxo per fer-li saber que no està sola. Dijous, mentre hi érem, van sortir de la presó els familiars de la Carme, que hi eren de visita. Si mai la paraula canalles m’ha sortit de l’ànima va ser en veure la seva mare. Amb els ulls enrogits, recolzant-se en una altra persona i mirant de contenir les llàgrimes va passar pel nostre costat fent el cor fort, per no ensorrar-se, a totes les mostres d’afecte i suport que anava rebent. Quins canalles els qui mantenen a la presó la seva filla —innocent!—, que l’únic que va fer va ser permetre un debat al parlament!

                              

28 de novembre de 2018

PARAR-LOS ELS PEUS

Fa molts anys vaig veure una pel·lícula que em va impressionar molt. La protagonitzava Peter Sellers i he hagut de buscar-ne el títol perquè se m’havia oblidat. A Espanya la van traduir com “Bienvendo, Mr. Chance”. Darrerament em ve sovint a la memòria. Chance era un personatge retardat mental que treballava de jardiner a casa d’una persona adinerada. La seva vida fa un tomb al llarg de la pel·lícula i en algun moment ell comença a seduir els qui té al voltant i després va eixamplant el cercle. Ho fa amb algunes frases simples i improvisades que els seus admiradors consideren genials. Si no em falla la memòria, al final s’insinua que arriba a president del país.

Hi penso sovint en aquesta pel·lícula quan veig segons quins dirigents: Trump, Kim Jong-un, alguns alts mandataris de la Unió europea i no tan lluny també en tenim algun. Jo els veig tots amb algunes semblances físiques entre ells, i també amb Mr. Chance: la cara quadrada, el coll escàs, els ulls inexpressius i els moviments robotitzats. No diré que siguin retardats. No ho sabem. Només sabem que es nodreixen de la poca cultura dels qui els aclamen, emparant-se en el populisme més exacerbat que, diuen, retornarà al poble el poder arrabassat per polítics corruptes que només busquen el benefici propi. Estaria bé donar un tomb a la política actual que, és veritat, un cop en el poder s’oblida de qui li ha posat. Però ull! No podem sortir del foc per caure a les brases i la política populista no només no és millor que les altres, sinó que és molt pitjor: xenòfoba, homòfoba, masclista, insolidària, autoritària, demagògica...

Dissabte al programa FAQS de TV3 vam conèixer Benjamin Harnwell, enviat a Europa per Steve Bannon, que es veu que és el responsable que Trump guanyés les eleccions. La seva missió? Assentar a Europa els fonaments del populisme que tan bé funciona a Amèrica. El vaig veure com un altre il·luminat a mig camí entre Trump i Hitler, també físicament a mig camí. Sense aprofundir-hi gaire em fa l’efecte que no ha d’aconseguir gaires adeptes predicant les barbaritats que li vam poder escoltar, impregnades d’ultrisme, de dretes i catòlic, però qui ho pot saber això? Les piulades al Twitter del programa traslluïen temor i fins i tot la Rahola semblava espantada. Tot plegat fa aquell tuf de feixisme, del feixisme que tots deplorem, condemnem i no voldríem tornar a viure mai més. Però o no devem ser tots o qui segueix aquests moviments és un il·lús o li manca cultura i coneixement de la història perquè sinó, com s’explica que cada cop tinguin més èxit i estiguin implantats en diferents governs del món?

Hi ha diferents eines per combatre el populisme. Una d’elles és la cultura i que tothom, tothom, hi tingui accés, com un mitjà indispensable per evitar que aquests líders populistes puguin amarar les seves ments i multiplicar els seus adeptes, per a ells pura carnassa. S’ha de comptar també amb el magnetisme que, inexplicablement, poden exercir sobre les masses. Déu ens guardi del magnetisme de segons quins dirigents! Però si no ho fa Déu alguna cosa hi podem fer nosaltres, per exemple parar-los els peus. Quan Hitler va accedir al poder, els altres partits polítics i els governs anteriors ja feia temps que el veien venir —suposo que no del tot— i no li van barrar el pas. Quan se’n van adonar ja no hi va haver res a fer i ja havia seduït la major part del poble alemany, dient-li allò que volia sentir i fent-li creure l’impossible —conquerir tota Europa—, que per poc no va resultar possible. Amb aquests antecedents seria autoritari i antidemocràtic prohibir aquests moviments que han de desembocar, segur, en autoritaris amb l’efecte que ja coneixem de, si arriben al poder, anular la democràcia? Jo crec que no i penso que en previsió de nefastes conseqüències estaria totalment justificat. Ara bé, si les lleis no ho permeten és que ha arribat el moment de canviar les lleis, abans no sigui massa tard.

15 de novembre de 2018

CARAMBOLES
                                    

El primer disc dels Manel compleix deu anys i jo que en soc una seguidora, tinc ganes d’anomenar-los, ni que sigui d’esquitllèbit. L’altre dia escoltava la cançó Captatio benevolentiae... Me la sé de memòria, però arran dels avatars que va patir l’Estat espanyol la setmana passada he prestat especial atenció a un fragment de la cançó que diu així: “... i a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim”. Em serveix per il·lustrar el que vull dir. Ja tenia una idea succinta de què era una carambola però ho he buscat per assegurar-me’n. Carambola: jugada de billar que consisteix a tocar amb la bola que es tira, les altres dues boles. Apa, que els jugadors de billar riuran de què me n’hagi hagut d’assegurar!

Va ser una carambola la caiguda del govern del PP? Jo crec que sí. La bola dels papers de Bàrcenas, demostrant-ne la corrupció, va tocar la bola (o la fibra) de l’oposició al Congrés que va portar a la moció de censura i, finalment, el govern corrupte del PP va rebre l’estocada que el va fer fora del tapís verd, o sigui del govern. I tot quan a Catalunya estàvem entrampats en una espiral de demandes, bastonades, repressió i persecució, d’on semblava impossible sortir.

L’ex-ministra que tenia preparat l’exèrcit de terra, mar i aire per enviar-lo a Catalunya ben bé no ha patit una carambola. A ella, amb les filtracions de les seves converses amb el comissari espia Villarejo, gotejant dia a dia, directament l’han embocat al forat del tauler. Que no està Casado per rebre cap carambola d’aquestes que ara sovintegen tant entre el poder! En el fons crec que li ha anat bé per treure-se-la del damunt. “Apa, maca, ves cap a casa. I res de en diferido. Immediatament!”.

També de sobte, el Tribunal Suprem ha fet una relliscada descomunal (primera bola). Descomunal perquè afecta tots els hipotecats d’Espanya. I com que són molts, tothom s’ha començat a preguntar per la infal·libilitat, però sobretot per la honestedat del tribunal (segona bola). Cosa, per altra banda, impossible d’imaginar quan la seva previsible decisió de condemnar els colpistes catalans mostrava el seu caràcter diví i intocable en ser l’única garantia per mantenir la sagrada unitat d’Espanya. Tractant-se de tocar-los la butxaca —una butxaca ja buida, que en quinze dies ha anat de l’esperança a la desesperació—, la gent ja no parla d’infal·libilitat, ni tan sols d’honestedat, sinó de corrupció en tota regla. Però que encara no sabem qui mana aquí? Bona relliscada, il·lustríssim Lesmes, bona relliscada! Però tant se us en donen a vosaltres les relliscades! Molt em temo que els hipotecats no jugaran la bola que clouria la carambola, per tant la justícia espanyola segueix com si res. Aquest dilluns el Tribunal de Comptes condemna a pagar els cinc milions, que ja fa dies sabem, als responsables del 9N; però quants tribunals hi ha al sistema judicial espanyol, per Déu? Millor dit, n’hi ha algun que no vagi contra nosaltres? Potser aquest nou Tribunal Suprem arranjat entre PP i PSOE, que promet tanta separació de poders com l’actual... potser aquest és la nostra esperança. Segurament!

En fi, molta paciència. Diuen que s’agafa abans un mentider que un coix, i ja sé que em repeteixo molt, però la veritat sempre s’acaba sabent. I triomfant. A vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

31 d'octubre de 2018

LA UNITAT

                                                                     

                                                        

Ningú no podrà dir que Puigdemont no ho intenta, que no intenta la unió de l’independentisme. Primer, amb Junts pel Sí, que se’n va sortir. Després amb Junts per Catalunya, que ja no. Ara amb la Crida Nacional per la República, que sembla que tampoc, almenys pel que fa als partits. El PDeCAT sembla que no ho veu clar i Esquerra ja ha dit que ella, res de Crida. Veig que l’únic alcalde d’Esquerra que hi ha donat suport és Josep Andreu, el de Montblanc. Tant de bo n’hi haguessin d’altres que seguissin el seu exemple! Jo és que estic per la unitat. Em sembla que ho dic cada dia en aquesta columna. Però està clar que els interessos de partit passen per damunt de tot: de la unitat, de les il·lusions particulars, de la voluntat del poble.

No conec els entrellats de la política catalana. A vegades, quan expresso la meva opinió penso que els que sí que els coneixen deuen riure. Possiblement soc una mica ingènua i només valoro allò que es veu de portes enfora, allò que ens volen ensenyar. El que hi ha de portes endins deu ser molt més cargolat. Em pregunto què devia passar en la intimitat de Junts pel Sí, durant la legislatura que més ens ha atansat a la independència, perquè ara Esquerra no vulgui saber res de cap aliança. Tan grans van ser les desavinences com per no voler treballar junts per un objectiu comú mai més?

Tampoc no n’ha volgut saber res la CUP i no només de la Crida. La CUP ja no vol saber res de ningú, ni del Govern ni del Parlament. Tampoc no ho esperava, la veritat. Després d’obligar el president Mas a fer el pas al costat i de no votar Turull en la primera sessió d’investidura, quan era tan necessari, abans que el posessin a la presó, ja he après que, si bé a vegades la CUP m’ha semblat d’una clarividència i coherència singulars, no hi puc comptar. La CUP clama desobediència des de la barrera, mentre el Govern i el Parlament han de capejar l’Estat espanyol i anar entomant les seves envestides que, com d’un toro embogit i despitat, amenaça de rebentar-los amb les seves poderoses banyes, ara la judicial, adés la policial.

Desobediència? Per ventura no va ser desobediència el referèndum? No ho va ser la Declaració d’Independència? I on som ara? Si els nostres governants desobeeixen una mica, només una mica més, els pengen de cap per avall al mig de la Plaza del Sol de Madrid. Desobediència del poble? D’acord, però jo hi exigiria concreció i innovació, en les propostes de desobediència. Fins ara no els he sentit parlar de res més que de mobilització al carrer i, caram! que portem un any mobilitzant-nos, dia sí, dia també, al carrer. No seria millor la unitat, per començar? Primer ens unim i després ens mobilitzem. Mentre cadascú vagi per ell perdem la partida, o sigui guanya la banca, o sigui l’IBEX, o sigui l’Estat espanyol.

17 d'octubre de 2018

LES IDEES PROHIBIDES

                                               

La setmana passada, mirant el darrer capítol de “La catedral del mar”, on té lloc el judici de la Inquisició contra l’Arnau Estanyol, el protagonista, vaig tenir una certa visió del que ens espera. No devia ser l’única, perquè en el programa posterior algunes piulades també anaven per aquí. Suposo que aquella posada en escena dels jutges de l’Església disposats a declarar culpable al pobre noi que no havia fet res, feia inevitable l’associació. Preguntes tendencioses, asseveracions i ratificacions de la idea que l’inquisidor tenia dels fets, passant del que pogués dir l’acusat; també  condemna de pensaments i idees i, sobretot, una sentència que semblava ja dictada abans del judici. A algú li sona? El paral·lelisme entre els dos tribunals és patent. Per si algú no va veure la sèrie, i em sap greu fer spoiler, vull recordar que és el poble qui salva l’Arnau.

Fa uns mesos, a fi de documentar-me per un llibre que estic escrivint, vaig buscar informació sobre la Inquisició. L’únic que em sonava era que havia estat un dels grans assoliments dels Reis Catòlics, aquest en concret era per convertir els jueus al catolicisme. Així s’estudiava en la meva època. En sabia poca cosa més. Però la Inquisició data de molt abans. Es funda la primera vegada al Llenguadoc, al segle XII, per fer front a l’heretgia càtar. La iniciativa ve de Roma i s’hi cometen veritables atrocitats; un segle més tard, adonant-se de l’error, el Concili de Narbona ja exigeix proves irrefutables per poder condemnar algú, sota criteri que “és preferible un culpable en llibertat que un innocent condemnat”. Amb tot, al segle XVI es crea la Inquisició Romana per combatre el protestantisme i altres idees en contra; aquesta és la que va jutjar Galileo Galilei, per contradir amb una idea demostrada, les idees preexistents des de l’inici dels temps sobre el moviment en l’univers. Per la mateixa època, s’inicia la Inquisició portuguesa i s’allarga poc més de dos segles.

La Inquisició espanyola, ai la Inquisició espanyola! Va condemnar filòsofs, poetes, llibres, metges, mestres i fins i tot el bisbe de Barcelona, partidari de l’ús del català, i també més de 320 xuetes, descendents de jueus mallorquins conversos. La Inquisició espanyola va ser molt més llarga: tres segles i mig i no es va acabar fins l’any 1834. A un segle de l’inici de la Guerra Civil i del franquisme. Em pregunto si els poders espanyols, incloent-hi governants i jutges, a costa de mantenir-ho en el temps, no han interioritzat una manera de fer i una intransigència absoluta contra tot allò que es desvia de les seves idees, en aquest cas encapçalades per la unitat d’Espanya.

Es parla molt del judici que arribarà en breu. Se’n parla aquí i allà i experts i no experts són pessimistes al respecte. Sembla com si, passi el que passi, la sort ja estigui cantada i la nostra gent serà condemnada. Però l’altre dia escoltant Jordi Pina, advocat de Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull, vaig sentir que s’obria una escletxa. El Jordi Pina parla amb apassionament i convicció i potser per això convenç. M’he quedat amb dues coses de les que va dir que em permeten tenir esperança. Una és que amb el codi penal a la mà, ell defensarà els seus clients i demostrarà la seva innocència. L’altra, que aquest judici contra els líders i polítics independentistes és una oportunitat perquè Espanya i el món sàpiguen d’una vegada la veritat del què ha passat a Catalunya. Es veu bona persona el Jordi, tant com els seus clients i la resta de presos polítics. Jo encara soc de les que pensen que la bondat i la veritat sempre guanyen, per tant seguiré recolzant-me en aquesta esperança fins al final.

3 d'octubre de 2018

LA MARGARITA

M’agrada que TV3 hagi rememorat l’1-O de la manera que ho ha fet, encara que els seus detractors diguin que no és plural, que, de fet, ho dirien igual. No m’agrada que els policies que ens van maltractar vinguin a Catalunya a reivindicar un augment de sou per haver fet bé la seva feina  fa un any. M’agrada que el president Torra sàpiga parlar tan bé. No m’agrada que acabi no dient res, tot i que ja m’imagino que no pot ensenyar les cartes, si és que hi ha cartes. M’agrada que l’advocat dels exiliats a Bèlgica, Christophe Marchand, digui que amb tota seguretat ho tenim guanyat. No m’agrada que digui que els nostres presos seran condemnats perquè, quin sentit té guanyar amb tota seguretat si els han de condemnar? M’agrada que l’Oriol Junqueras es presenti a les eleccions al Parlament Europeu. No m’agrada el pas enrere d’ERC perquè no els vam votar per això. M’agrada que sortim al carrer a contrarestar la manifestació de Jusapol. No m’agrada que, a aquestes alçades, ens posem violents, després d’haver demostrat que som els hereus directes de Job, el de la paciència. M’agrada que el món sencer sàpiga què hi passa a Catalunya. No m’agrada que la justícia espanyola, malgrat estar en el punt de mira del món, vulneri tots els drets fonamentals que se li posen per davant. M’agrada que els que formem el poble independentista anem tots a la una, almenys fins ara. No m’agrada que els polítics independentistes vagin cadascun a la seva, movent-se per interessos de partit. De tot el que no m’agrada, això és el que més m’indigna; units ho podem tot, desunits som menys que res. I diré més, no ens vam deixar estomacar, no plorem cada vegada que veiem les imatges, no ens hem mantingut plenament mobilitzats durant un any per quedar-nos allà on érem i no avançar ni un pam. No en tenim prou amb l’ofensiva de l’estat espanyol que a damunt ens hem de fer la traveta entre nosaltres?

De petita, amb les amigues, desfullàvem la margarita: m’agrada, no m’agrada, m’agrada, no m’agrada, m’agrada... Una mica més tard vam canviar el verb: m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima, m’estima... Temps era temps, i ja fa molt temps,  i ja és hora que deixem de desfullar la margarita, confiant la nostra sort a l’atzar. Ens hem fet grans i toca prendre decisions. Amb coherència i sentit de la responsabilitat, si us plau! Som molts els que, sense cap interès per convertir els Mossos en quadres abstractes ni per assaltar el Parlament, se’ns acaba la paciència.

19 de setembre de 2018

LA MALA GENT

He de confessar que quan vaig veure que «eldiario.es» ficava el nas en els expedients acadèmics de tants polítics vaig pensar que els seus periodistes havien trobat un filó i que ara només es dedicarien a explotar-lo sense buscar cap més notícia. M’hi vaig reafirmar en veure que la caverna mediàtica —i qui sinó?— s’hi apuntava. Segueixo pensant que l’autèntica notícia hauria de ser descobrir què passa o què va passar a l’Instituto de Derecho Público de la Universitat Rey Juan Carlos per haver-se’n conegut tantes irregularitats. Tot i amb això, aprovo les investigacions del diari perquè desemmascarar uns farsants sempre és una excel·lent notícia.

La política espanyola és plena de farsants, això ja ho sabíem. Hem de distingir, no obstant, entre aquells que reconeixen la culpa o aporten proves de la seva innocència, com els polítics del PSOE, d’aquells que amb fatxenderia i sabent-se protegits pels poders fàctics no aporten res ni reconeixen cap culpa, tal com passa amb els representants de la dreta i l’extrema dreta espanyola.

Quan penso que aquests subjectes són els autors i inductors de tantes i tantes mentides que només tenien la finalitat de destruir-nos com a poble, que són els inventors del delicte de rebel·lió, sedició i terrorisme atribuïts als presos polítics, als exiliats i a tots aquells, víctimes de les seves falòrnies, l’exasperació em recorre tot el cos i em fa preguntar una vegada i una altra com és possible que hi hagi tan mala gent: gent que viu en fals la seva pròpia vida i que pretén arruïnar la dels altres mitjançant la mentida.

La mentida deu ser un vici inherent a la condició humana. Que aixequi la mà qui no ha dit mai una mentida. Jo quan descobreixo que algú m’ha dit una mentida insignificant no puc evitar de preguntar-me si me’n pot haver dit d’altres de més importants. En el cas que ens ocupa, el dels mentiders que ens desacrediten —fem memòria: Fernández Díaz, de Alfonso, Rivera, Cospedal, Casado, Nart, Girauta... La llista és llarga i aquesta columna no dona per més—, podríem dir que les mentides importants que han dit per maltractar-nos, aixafar-nos, aniquilar-nos, ja les coneixem i les patim tots a Catalunya. Les que arriben ara de la mà de «eldiario.es», al meu parer, són menors. És clar que aquestes els desemmascaren davant de tot el poble espanyol i això sí que no és menor. Unes i altres, però, mostren la baixa categoria d’aquesta gent, que no puc qualificar d’altra manera que de mala gent.

5 de setembre de 2018

TARDOR CALENTA?

No sé si els que van predir que tindríem una tardor calenta van tenir en compte que, per calenta que sigui la tardor, l’estiu ho és més sempre. Perquè ho ha sigut molt de calent. I no parlo només de les temperatures extremes —i en el nostre cas, humitat extrema— que hem hagut de patir.

A casa fins i tot m’han caigut els suports adhesius que tinc a la cuina per penjar les cortinetes. Són tan adhesius que feia temps que els volia canviar i no hi havia manera de desenganxar-los. Però, mira, allò que no passa en un any, passa en un instant i aquest estiu, a banda dels meus suports, també han caigut les caretes dels «garants» de la cohesió social a Catalunya. Bé, no de tots. Mentre uns s’han mostrat públicament traient llaços grocs, amb posat de dignitat que amaga la derrota, el altres —al servei dels primers— s’han cobert el cap amb màscares... antigàs? i s’han equipat íntegrament amb roba blanca, al més pur estil Ku Klux Klan. Mai l’activisme ciutadà havia exhibit tan poderío econòmic. Però vaja! Amb tot el poderío, a la formació Ciutadana se li ha començat a veure el llautó més enllà de la nostra soferta terra: mani-concentració contra la violència ambientada amb violència, gent que no suporta els que no pensen com ells i els agredeixen, excuses de mal pagador exculpant-se en ultres infiltrats que resulten ser afiliats al partit. Suposo que almenys el càmera de Telemadrid haurà d’admetre, si no ho sabia, que l’espanyolisme a Catalunya arriba al paroxisme de linxar algú per error. Com si no fos prou greu de linxar-lo sense error.

Val a dir que a més dels suports de les cortinetes qui ha patit més la calor a casa, a part de jo mateixa, han estat les cortines de la sala d’estar. Només tenen sis anys i el sol les ha rostit. No és que hagin agafat el color daurat del pollastre a l’ast, és que han quedat febles com un paper de fumar. Les toques lleument i s’estripen. Jo, la veritat, ja no goso ni mirar-me-les. Quan hagi passat la tardor que, ho remarco, es preveu calenta, ja les canviaré.

I no sé si deu ser similar una cortina com un paper de fumar que una cortina de fum com aquestes que penja el govern espanyol —el d’abans i el d’ara, que oh decepció! ve a ser el mateix per a nosaltres—. Com ara quan diu que els catalans hem d’arreglar la nostra convivència per comptes de dir «Si t’he d’arreglar res jo, vas fi, Serafí». O com ara quan diu que s’ha de defensar la immunitat judicial espanyola per comptes de dir que es gastarà mig milió d’euros de tots per defensar el jutge Llarena. Com era allò de la divisió de poders? El govern no pot intervenir en les decisions judicials? Bé prou que hi va intervenir per fer empresonar la nostra gent. Això de la divisió de poders deu ser tan canviant com les euro-ordres de Llarena.

Aquest estiu el sol m’ha rostit les cortines i m’ha estovat el cervell. Per això a vegades ho veig claríssim i d’altres ben espès. Deu ser el fum de les cortines. Tant de bo a la tardor caiguin totes  i el món pugui veure què hi ha al darrere! Ben tornats, estimats lectors!

18 de juliol de 2018

INTERFERÈNCIES A VOLUNTAT 

                         I A DOJO

Aquests dies ens debatem entre l’esperança i la desesperació, l’optimisme i el pessimisme, l’encarar els fets d’una manera positiva i la negativitat. La solució es veu a prop, però... i si no arriba?

Jo em sento optimista. Ho vaig dir el dissabte a la gent amb qui anava a la manifestació per la llibertat de presos polítics i exiliats. La majoria m’ho va rebatre amb contundència. “Fas honor als catalans, tu, amb el lliri a la mà!”, “Sí, dona, i què més?”, “No n’espero res jo d’aquesta gent!”. Bé, jo tampoc no n’espero gran cosa, però ningú no pot negar que hi ha hagut un canvi. Els presos són a Catalunya. I no és que això fos negociable, igual com no ho és la seva llibertat, però hi serien si continués governant el PP? No. Hi ha hagut trobada entre els dos governs i n’hi haurà més. Quant temps feia que no hi havia cap mena de diàleg? I finalment, la tercera pota que sustenta les meves esperances, i aquesta ja no depèn de la bona voluntat de Pedro Sánchez: el revés que representa per la justícia espanyola la no admissió del delicte de rebel·lió de Puigdemont per part de la justícia alemanya. El president espanyol haurà de decidir, sí o sí, si fa un gest, el d’anular la causa contra l’independentisme, o no fa res i segueix el camí iniciat per Llarena i el govern del PP. Totes dues opcions comporten un risc. La primera, la impopularitat a Espanya si s’aplica veritable justícia a Catalunya; l’altra, el desprestigi de la justícia espanyola a la Unió Europea — de la qual Espanya n’és sòcia—, que dubto que accepti uns càrrecs per un delicte que ara la justícia alemanya ha demostrat que no existeix. Ara ve quan el govern espanyol s’excusa dient que la divisió de poders no li permet immiscir-se en la feina dels jutges. Però tots sabem que no seríem on som si el govern del PP i els seus jutges no haguessin tramat l’aniquilació de l’independentisme. Que el PSOE no és el PP? No, ja ho sé, però també sé —ho sabem tots— que la democràcia espanyola té un defecte que li costarà eliminar del seu ADN: per aconseguir els seus propòsits —diguem-li manteniment de la unitat d’Espanya, per exemple—, els governs espanyols, siguin del color que siguin, recorren al que sigui. És igual que es tracti del poder jurídic, d’amenaces, d’avisos, soterrats o descarats, o d’apallissar gent que va a votar.  Com s’explica sinó que el ministre Borrell demani al seu homòleg belga que intercedeixi davant de la justícia de Bèlgica a favor de la immunitat del jutge Llarena? Que potser Llarena no està convençut que el que ha fet sigui correcte? És més. D’on prové aquesta petició? Doncs del president del Tribunal Suprem i del Consell General del poder Judicial, Carlos Lesmes. Com deia aquell: “no hase falta desir nada más”. Les interferències entre els dos poders són a voluntat i a dojo. No calen excuses.

4 de juliol de 2018

TARRAGONA I ELS JOCS

                                     

Avui seré original pel que fa als meus costums —parlaré de Tarragona—, i tòpica pel que fa al tema en concret: criticar els Jocs que acabem de celebrar. No sé què caram ha passat, però jo que només soc una humil opinadora d’aquest setmanari, crec que ara que s’han acabat s’haurien de demanar responsabilitats i dimissions.

El tema de les entrades ja és prou greu. No facilitar entrades ni a la Conselleria d’Esports de la Generalitat ni a la Federació Catalana d’Esports per evitar que es veiessin estelades a l’estadi s’atansa perillosament a allò a què estem acostumats d’un temps ençà: com que la teva manera de pensar no coincideix amb la meva, jo que puc tallo la teva llibertat d’expressió. Però s’havia d’haver previst que, amb aquest gest d’abús de poder, es corria el risc que l’estadi es veiés buit i que al repartidor d’entrades se li veiés el llautó.

Ja a la primera part de la cerimònia d’inauguració vaig tenir la sensació que anàvem amb una sabata i una espardenya. I m’ho vaig recriminar. Tens complex de provinciana, em vaig dir, i  massa presents els Jocs de Barcelona 92. La segona part de la cerimònia no em va semblar res d’extraordinari, però almenys sí mínimament digna.

Diuen que la gent de Tarragona no se sentia seus els Jocs i no s’hi va implicar. Potser sí que, generalitzant, els tarragonins som crítics en excés i per aquest motiu, apàtics amb els actes que organitza l’Ajuntament i altres entitats. Però, sabent-ho, era responsabilitat de l’organització la de saber-nos motivar. En aquesta ciutat tenim escoles de música i escoles de ball, tenim colles castelleres, bèsties, diables, bastoners. Tenim prou cultura popular i no popular per haver fet una cerimònia d’inauguració d’upa, genuïnament tarragonina i amb tota la ciutat implicada perquè qui més qui menys participa o simpatitza amb alguna d’aquestes activitats. En resum, podríem haver tingut un estadi ple de gom a gom. És clar que això potser és massa identitàriament català i s’han preferit banderes espanyoles, paracaigudistes militars espanyols, actuacions musicals bàsicament en castellà i xiulets al President de la Generalitat, entre altres, ja per deixar-ho aquí.

I encara rai si només hagués estat la inauguració! Tota la sèrie de pífies i errades que hem pogut veure en el desenvolupament de les diferents competicions esportives han acabat donant la raó al meu temor de la sabata i l’espardenya. I en aquest cas no m’ha agradat gens tenir raó. Cada vegada que m’arribava a través de les xarxes o dels mitjans alguna notícia o algun acudit sobre una nova pífia —no les repetiré aquí, que ja les coneix tothom—, en teoria per fer riure, a mi se’m quedava un somriure glaçat. Està bé riure’ns de nosaltres mateixos, però punyeta! Per una vegada que centrem la mirada del mon sobre Tarragona —per alguna cosa diferent que el nostre brillant passat romà—, és molt demanar que hi hagi una correcta organització i coordinació en tots els actes? Si ha anat així, després d’ajornar un any l’esdeveniment, no em vull imaginar com hauria anat si s’hagués fet quan tocava.

Pel que fa a la baixa assistència a moltes de les competicions, estic segura que una millor divulgació dels diferents esports, prèvia a la celebració dels Jocs, i una més gran difusió de cada un dels actes durant la setmana, haurien millorat la participació del públic. I ja sé que opinar des de la barrera i a toro pasado és el més fàcil que hi ha, però se suposa que aquests Jocs han comptat, com tots, amb professionals especialitzats en els diferents àmbits, més especialitzats que jo, per descomptat, i que aquesta especialització s’havia de notar en tot moment. De tota manera, no cal que m’hi escarrassi, ni jo ni ningú. L’organització diu que ha estat un èxit, les entitats que embolcallen l’organització, també. Un cop més es perdrà l’oportunitat de fer autocrítica i conseqüentment propostes de millora.

Acabo amb una ovació pels voluntaris i els esportistes. Dos mil vuit-cents voluntaris a qui s’ha pogut veure amatents en tot moment, fins i tot en les accions més trivials, i cent vint-i-dues medalles per a Espanya —no sé quantes per a Catalunya, veig que ningú no les ha comptat— signifiquen que almenys ells han estat sobradament a l’altura i han deixat el llistó molt alt.

20 de juny de 2018

DIES DE GROC

                                             

Divendres passat hi va haver un acte literari i artístic a l’espai Santa Teca de Tarragona, impulsat pel company i amic Jordi Masalles Feliu, en el qual vaig tenir el gust de participar. Es va batejar amb el nom de «Dies de groc» i volia ser una expressió del sentiment que carreguem al cor des de l’1-O, a partir de la literatura, la música i la dansa. Val a dir que una de les paraules que més es van repetir en el transcurs de l’acte va ser «victòria». Per tant, senyor Borrell, sàpiga que el microbi està ben viu i no hi haurà antibiòtic que ens el curi, ni alcohol, ni aigua oxigenada ni mercromina que ens pugui tancar la ferida. No tenim sort amb els ministres d’Assumptes Exteriors, no en tenim! Borrell ens considera malalts i l’ex-ministre Margallo, que ara no entenc perquè, sembla que se’l consideri la bèstia blanca del ramat de bèsties negres contra Catalunya que governaven fins fa poc, va afirmar en el seu moment que Catalunya estaria condemnada a vagar per la galàxia pels segles dels segles. Amén, ex-ministre. Em faria por trobar-li a vostè i al PP en aquesta galàxia, però no hi ha perill perquè pel que es veu només hi van a parar les nacions amb ideals que ensopeguen amb segons quins governs.

«Dies de groc» és un nom que podria englobar tranquil·lament tots els actes, centenars, que es fan diàriament a Catalunya per recordar a qui se li pugui oblidar que no ens aturarem fins aconseguir treure la nostra gent de la presó i que tornin els exiliats. O sigui, que es faci justícia. Justícia justa i no aquesta teranyina que van teixir els jutges i el govern del PP. Indestructible, semblava. Ara ja no ho sembla tant i fins i tot sembla que els teixidors hi podrien quedar atrapats.

El nou govern espanyol està fent gestos per atansar els presos a casa i espero que continuïn així per acabar-los declarant innocents. Crec que de tota manera, per molta justícia que es faci, res no els rescabalarà de tot aquest temps usurpat a la seva vida i a la vida de les seves famílies. Tancats, vilipendiats, vigilats, castigats i gravats en la seva intimitat. Quants afronts, Déu meu, per algú que no ha fet res i, sobretot, que no ha tingut un judici que l’hagi declarat culpable!

Amb tot, penso que ells, en la seva generositat sobradament demostrada, són conscients que el seu sacrifici no és en va pel que fa a la independència de Catalunya. I no només això: els ulls de tots els pobles d’Europa que desitgen l’autodeterminació estan posats en nosaltres, en els presos, en els exiliats i en la injustícia que patim, i s’emmirallen en la nostra manera de fer pacífica, mentre pensen, segur, que el  somni es pot fer realitat. El microbi s’encomana. Almenys no ens avorrirem, perduts a la galàxia.

6 de juny de 2018

BON DIA, SORPRESA!

                                               BON DIA, SORPRESA!

La caiguda del govern del PP em va enxampar fora del país i de sorpresa. L’alegria de les seixanta vuit persones que viatjàvem juntes va ser un clam quan el dissabte al matí algú va donar la notícia. No sé si entre nosaltres hi havia algun del 2,9% de votants del PP a Catalunya que es pogués sentir malament per una ovació tan aclaparadora. A mi em va semblar que no, que tothom sense excepció se n’alegrava.

Tot i que ara els mòbils ho expliquen tot, m’hauria agradat viure-ho de més a prop. La sorpresa majúscula que la moció de censura presentada per Pedro Sánchez tingués èxit penso que ens va agafar tots desprevinguts, inclús els analistes polítics més experts. Però mira, aquí ho tenim! En setanta dues hores, Espanya ha passat de tenir un govern corrupte, prepotent i saltant-se totes les lleis, pel que fa a Catalunya, a la llibertat d’expressió i més, a tenir un govern socialista, que ho arriba a ser gràcies als vots dels independentistes bascos i catalans. I de Podem, no me n’oblido. El PSOE no està lliure de corrupció, encara que no sistematitzada com la del PP; això vull pensar. De prepotent, s’haurà de veure; si tenen la unitat d’Espanya tan genèticament interioritzada com el PP, aviat ho sabrem. Ara bé, la repressió contra els catalans i la llibertat d’expressió hauria de ser el primer que capgiressin si volen que qualsevol que es tingui per progressista —a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món— els atorgui un mínim de crèdit.

Aquests dies que s’expliquen tantes coses de Pedro Sánchez he sabut que no és gens valorat entre els barons i les baronesses del partit. “Este Chico no vale, però nos vale”, es veu que va dir Susana Díaz quan ell optava a la Secretaria General del PSOE. I que ha arribat on és gracies a casualitats, paradoxes i baixes de companys de partit. Res de particular perquè ja se sap que la vida, la política i el curs de la història estan fets de paradoxes i moments fortuïts. Jo no sé si val o no val, no sé què farà a partir d’ara i no sé si seguirà amb les seves declaracions, una de freda i una de calenta. L’hem sentit acusar el president Torra de xenòfob, racista i supremacista i l’hem pogut sentir dir, increïblement, que què passa  si hi ha un sector d’Espanya que se sent una nació? No passa res! Amb tot, de moment li estic agraïda per haver-nos lliurat del PP i, si bé és veritat que primer em semblava de babaus recolzar-lo sense demanar res a canvi, ara veig que treure el PP era prioritari. Una altra prioritat, emocional aquesta, pels que hem patit la seva arrogància era veure canviar els seus posats de sobrats i omnipotents per cares llargues, amargades i, per resumir-ho, de descabezados i liquidados. I això no acabarà aquí. Només diré, com Gonzalo Boye: avui pot ser un gran día i aquí ho deixo.

Tenim suspens per als dies que venen. Quins seran els propers passos respecte a Catalunya? Haurem d’esperar a saber-ho. Però una cosa és clara: les majories que el PSOE necessita per governar no els hi donarà el PP per raons òbvies. Tampoc Ciutadans no li perdonarà mai que li hagi pres el triomf que ja assaboria, després d’haver escomès el PP amb l’únic objectiu de desestabilitzar-lo. Sense PP ni Ciutadans, el govern de Pedro Sánchez ens necessita imprescindiblement per poder governar. Parlar amb nosaltres i mirar d’entendre’ns és el que primer li cal fer. I no serà suficient, però per alguna cosa es comença.

24 de maig de 2018

UNA PLURALTAT INGÈNUA

Dic jo que tanta pluralitat a TV3 ens perjudica, o millor dit, perjudica les nostre emocions. Una cosa és donar veu a les diferents opcions del país i l’altra convidar, tornar a convidar, al programa “Preguntes freqüents” aquest personatge que es presenta com advocat de VOX i del qual, si ens fixem en el que va dir Gonzalo Boye, potser n’hauríem d’examinar el currículum. L’home de VOX i la seva organització —amb un 0,20% dels vots en les eleccions generals del 2016— són els responsables de la majoria de querelles contra independentistes que hi ha actualment als jutjats. El seu discurs va de denunciar l’adoctrinament a la incitació a l’odi i viceversa, que segons ell practiquem tots els independentistes. Adoctrinament i assenyalament a les escoles a fills de guàrdia civils—diu haver vist un vídeo assenyalant-los, un vídeo que ningú més no ha vist— i adoctrinament i malversació a TV3. Incitació a l’odi per part de tots nosaltres, que no hem fet ni un sol gest en contra dels que pensen diferent. Li ha faltat temps per denunciar el president Torra per les seves piulades en el passat, algunes de les quals no comparteixo, però d’altres són la pura veritat. Penso que l’únic error de Torra és generalitzar i parlar dels espanyols per comptes de fer-ho de l’Estat espanyol. No ens afavoreix la seva sinceritat perquè els dona un motiu —i no només a VOX— per detractar-lo, acusar-lo de xenòfob, racista i supremacista i, només faltaria sinó, demanar la seva dimissió. Apa, home! Es pot ser més roí? Però no ens enganyem. Ara potser tenen quelcom on agafar-se; fins ara, si no ho tenien s’ho inventaven.

Torno a TV3. No m’agrada haver de veure a la meva televisió pública fanàtics com aquest que no només defensen els seus interessos sinó que ens insulten a la cara , insulten i fan befa del nostre president, insulten l’advocat de prestigi internacional que defensa la nostra causa i insulten tothom que no pensi com ells. I he dit al principi que aquest tipus de pluralisme perjudica les nostres emocions perquè si algú incita a l’odi és ell amb l’aversió que ens provoquen les seves paraules. A mi particularment  la indignació em va tenir part de la nit desperta, dissabte passat. Des d’aquí demano a TV3 que no el torni a portar més. No sigueu ingenus, Laura Rosel, Tian Riba, Vicent Sanchis. Si de la televisió més plural de l’estat en diuen que és sectària i adoctrinadora, l’opinió no canviarà encara que convideu aquesta mena de gent.

Avui, que ja he dormit i tinc el cap més fred penso que tanta ràbia i salivera només pot ser producte d’una cosa: veuen que perden i com el toro ferit a la plaça, suen, esbufeguen i envesteixen abans de rebre l’estocada final. I que em disculpi el toro en la seva dignitat. Ja sé que hi ha comparacions que ofenen.

9 de maig de 2018

LA TERTÚLIA PERMANENT

Darrerament em ve sovint al cap un tall de l’APM on hi apareixia una dona que deia: «Yo quiero que se peleen, que griten muy fuerte». Sempre ho havia considerat un reflex de la vida anodina d’aquelles persones que necessiten emocions fortes en la vida dels altres. Però ara, tot i que d’emocions fortes no me’n falten —en aquest país nostre, afortunada o malauradament, no ens en falten mai—, ja fa uns quants dies que penso com aquella dona. No em refereixo a cap baralla entre tertulians que estan de punta, sinó a les baralles entre els peperos. S’estan tirant els plats pel cap públicament sense poder dissimular les seves rivalitats. I no és que nosaltres puguem presumir gaire d’unitat, però les nostres divisions són una mica menys matusseres, sí o no?

Es veu que la publicació del vídeo sobre el robatori de dues cremes en un super per part de l’ex-presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, correspon a un ajustament de comptes del bàndol oposat al seu dins del PP. Tampoc les dues baronesses del govern, Soraya i Cospedal saben amagar en públic el seu antagonisme. Aviat tindrem pugna entre la venjativa Soraya i l’incendiari Casado si ambdós s’han de disputar la presidència de la Comunitat de Madrid. A mort segurament; tractant-se d’ells dos no podria ser d’altra manera. En tot cas que revisin el seu currículum abans, no fos cas que en sus tiempos mozos haguessin pispat alguna crema, que algun llibre no ho crec. També hi ha disputa recurrent i persistent entre el ministre Montoro i el jutge Llarena. Que Llarena no és del govern del PP? No, però és el seu tercer braç, que ara s’ha emancipat i s’ha tornat més papista que el Papa. Montoro no admetrà mai que hi va haver malversació de fons en la Generalitat —de fet, no n’hi va haver— perquè li va el prestigi com a controlador major dels comptes intervinguts. En canvi Llarena està decidit a demostrar que sí. Els falsos informes de la Guàrdia Civil li deuen fer ballar el cap. L’única baza que li queda al govern espanyol per extradir Puigdemont és el càrrec de malversació i ara no el poden demostrar, si no és mostrant la seva ineptitud. Els tramposos, caiguts en la seva pròpia trampa. És una bonica imatge! Finalment, per acabar-ho d’alguna manera perquè n’hi ha més, el ministre Català posant en qüestió la salut mental del jutge que pretenia absoldre els violadors de La Manada.

El govern del PP està acabat, internament i de cara als votants. Dones, pensionistes, jutges, treballadors, estudiants, tots amb manifestos contundents i amb manifestacions multitudinàries. Tots demanen la dimissió d’algun ministre i des de diferents fronts es demana la dimissió de Rajoy. No dimitiran. Estan ben clavats a les seves butaques. Però tothom tranquil que amb les eleccions els trauran a fora amb d’una estrebada. Els seus adversaris polítics van esgarrapant i fent forat. Sobretot Ciutadans, perquè als socialistes ja no els queden ungles. Ciutadans atia els populars perquè prenguin tantes mesures impopulars com sigui possible. Així quan arribin al govern ja els hi hauran fet la feina bruta i apa, a regnar amb magnificència! Ni uns ni altres no ens arreglaran res a nosaltres, però no digueu que no sigui divertida aquesta tertúlia permanent.

25 d'abril de 2018

IMPARABLES

Tot i que a vegades m’aclapara el pessimisme, cada vegada més sovint penso que ningú no ens aturarà. Que ja ho va dir el Pep: imparables. Estem en una situació d’indefensió total davant l’ofensiva de l’estat espanyol i tot i amb això ens mantenim en el nostre objectiu. Mobilitzacions constants al carrer, amb les cartes als presos, amb les declaracions de col·lectius, a la final de la Copa... I dilluns passat, diada de Sant Jordi, sense govern i amb el 155 a tutti pleni, amb la Soraya campant per Barcelona i les querelles imparables, vam tornar a sortir al carrer. Com cada any, a celebrar el llibre i la rosa, però aquest, reivindicant a tothora i arreu que no abandonem. Les roses grogues al Palau de la Generalitat, les roses grogues al mural d’Òmnium, les roses grogues en mans de la gent i el groc sempre present. És trist el motiu de tant de groc, però és meravellosa la nostra fermesa.

Sembla que els llibres més venuts de no ficció van ser els que parlaven de l’1-O. I s’entén. Perquè l’1-O es van produir uns fets tan increïbles que encara ens sacsegen cada vegada que els visionem de nou, cada vegada que hi pensem. I si no fos perquè hi estem immersos de ple, pensaríem que es tracta de ficció. De fet, alguns membres del govern espanyol així ho diuen: que tot el que es veu als vídeos és un muntatge, per tant inventat, per tant ficció. Ho diuen,  no ho pensen pas, ja ho sabem que no ve d’una mentida quan n’han dit tantes.

Quan tot això s’acabi —avui estic optimista—, i s’acabarà  perquè la veritat guanyarà, als que ens agrada escriure tindrem un bon context per situar les nostres històries, històries de ficció en un context real. Crec que serà inevitable, igual com ho és pels americans que la seva literatura des de l’atemptat a les torres bessones estigui impregnada per aquest tema. A distància ho veurem diferent, però encara que els experts recomanin posar distància per poder escriure sobre l’1-O, jo no veig malament que hi hagi qui ho ha fet ara. Les emocions s’han d’expressar quan estan vives, encara que aquestes segur que romandran vivíssimes molt de temps dins nostre. Mentrestant, ja ho sabem, imparables.

11 d'abril de 2018

PERSISTÈNCIA

Diu el diccionari que persistir és mantenir-se ferm en una actitud durant un llarg temps. Després de les bones noves arribades d’Alemanya la setmana passada, i amb un títol de columna com aquest, el més fàcil és pensar que ara lloaré la persistència de l’independentisme que ens ha permès arribar on som. Però no, no. Avui tinc ganes de parlar de la persistència del govern del PP, dels jutges contra el procés i de la premsa espanyola. Tots, lluny de reflexionar, persisteixen en perseguir-nos.

Era d’esperar que una decisió com la de la justícia alemanya, de deixar lliure al nostre president legítim en no trobar-li cap crim, caigués com un gerro d’aigua freda sobre tota aquesta gent que ja tenia coll avall els trenta i tants anys de presó per Puigdemont i els deu, vint, trenta per la resta del govern, els Jordis, la cúpula dels mossos i tots aquells rebels, sediciosos, malversadors, criminals organitzats i incitadors a l’odi que són, al seu entendre, la nostra gent empresonada o a punt d’empresonar.

Es veu que l’aigua freda, mentre queia, s’ha gelat en l’aire i ha paralitzat les neurones de molts dels afectats, els quals damnen contra Alemanya i la Unió Europea pel poc corporativisme i solidaritat amb els greus problemes que afecten la Unidad de España. Però encara no s’ho acaben amb aquestes lamentacions en abstracte. Sembla que la presidenta Cifuentes en el Congrés del PP a Sevilla, el passat cap de setmana, es va lliurar  de la crucifixió perquè els barons, els incendiaris, els mentiders i el diputat europeu es van estripar les vestidures i van dir alguna inconveniència, com ara, entre altres, que la ministra alemanya no era del partit de la Merkel i que el que pogués dir sobre la decisió dels jutges no significava res i se’ls en fotia. Encara rai que M. Rajoy va sortir a apagar el foc amb el seu seny habitual. Va ser abans del dinar. He sentit dir que després no estava en condicions d’apagar res.

Pensava que el jutge Llarena, després de quedar desautoritzat en les seves infames decisions, hauria reflexionat, però qui reflexiona quan se sent tant arropat com ell pel poder, pel rei i per molts altres jutges? Va quedar prou clar dilluns quan tots ells van venir a  celebrar l’acte de lliurament de despatxos oficials a Catalunya, i ens van recordar qui mana aquí. Llarena va ser l’estrella més rutilant de l’univers de la injustícia. Que n’hi ha d’altres, eh? A vegades tinc la impressió que hi ha una cursa entre jutges a veure qui és que guanya el premi a la repressió més desaforada a l’independentisme. Més desaforada i més sense fonament. Mira que acusar els CDR de rebel·lió i terrorisme... Els diuen lletrats, però a vegades dubto que entenguin el significat de les paraules.

Parlem de la premsa del règim? Oh Déu meu! Que enfadat estava Jiménez Losantos! Aquest sí que sembla tenir totes les neurones cremades i ara a més a més també ha cremat les naus. Mira que dir que els alemanys que viuen a Espanya es poden convertir en hostatges! Mira que dir que podrien començar a esclatar les cerveseries de Baviera! Això no seria incitació a l’odi o bé tinc mal entès el concepte?. No sé si la resta de diaris espanyolistes n’han dit de més grosses encara. Els costarà superar l’enginy del Federico.

28 de març de 2018

NO PRONÒSTICS

«I quan semblava que tot estava perdut...». Aquest és l’inici de columna que m’agradaria fer, el que fa dies que em volta pel cap. Segurament gens objectiu i sorgint del sentiment. No és el moment encara, però sí que després del terratrèmol que vam començar a patir divendres passat, el fet que els «crims» del president Puigdemont —i per extensió, els de tots els encausats— puguin ser jutjats per una justícia diferent a l’espanyola ens dona esperança.

Aquesta opinió meva va ser escrita ahir i amb el ritme vertiginós d’esdeveniments que darrerament ens envolta, qualsevol conjectura basada en l’esperança, en la il·lusió o en el desig de justícia em pot fer ficar la poteta fins al fons. Així doncs, res d’endevinar el futur i només un repàs, el més objectiu possible, del passat recent i que cadascú consulti la seva pròpia bola màgica.

Diumenge els catalans —almenys algun més de la meitat, sí, no senyora Arrimadas?— ens vam sentir colpits i derrotats per la detenció de Puigdemont; era un fet que no feia més que reblar el clau, al qual ja semblava no quedar-li ni punta, ni cabota, ni força per saltar de la paret. Ho semblava. Una part important del país —ciutadans, entitats, associacions, polítics— en sortir al carrer la mateixa tarda, vam demostrar que quan el clau no es pot alliberar de la paret, tenim l’opció de fer trontollar la paret i, si molt convé, enderrocar-la. Amb les manifestacions al carrer no alliberarem els nostres presos ni farem tornar als exiliats, hi estic d’acord, però la imatge d’unitat contra la injustícia, ara que el món sencer  mira Catalunya, ens dona una força que ningú pot posar en dubte. Amb tot, el diumenge al vespre, les perspectives per a Puigdemont semblaven tan dolentes que a molts ens va costar dormir. El dilluns es van obrir algunes clarianes: l’auto de Llarena, un enigma per tots els lletrats independents, podia ser de difícil interpretació/acceptació per la justícia alemanya —pel que diuen, sense interferències polítiques—; l’opinió pública internacional carregava contra l’immobilisme del govern espanyol; portaveus polítics diversos clamaven pels drets vulnerats de Catalunya, i alguns d’ells pel dret a l’autodeterminació; l’ONU exigia al govern espanyol que respectés els drets de diputat de Jordi Sánchez; el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg debatia la violació dels drets humans a Catalunya, aquesta vegada en la persona dels empresonats. Al carrer, menys gent mobilitzada activament, però de pensament, encara ho estàvem tots.

I bé, la Vice-presidenta descabezadora, liquidadora, sempre boca-grossa ben perfilada amb pintallavis, va parlar. Poques paraules i jo diria que amb la boca petita: “Todos deben cumplir la ley....” De veritat? Què passaria si es demostrés que s’ha volgut esclafar Catalunya saltant-se totes les lleis? Què passaria si la causa general contra Catalunya es convertís en causa internacional contra Espanya? Acabo, que ja estic fent pronòstics i si ara mateix ni els experts no l’acaben d’encertar, jo encara menys.

14 de març de 2018

L'ESTAT PICONADORA

                                             

Quan era una nena, al poble van pavimentar els carrers. No recordo quina edat tenia, però veure passar l’apisonadora  —ara ja en diem piconadora— amb el seu rodet imponent aixafant-ho tot em va  impressionar molt. Associat amb aquella visió m’hi ha anat sempre l’olor del quitrà i de tots els productes que es fan servir en aquesta tasca. La impressió va ser tal que des de llavors, sempre que sento aquella olor, el cor se m’accelera i torno a veure el rodet deixant el carrer pla i sense possibilitats de fugir d’aquella massa compacta en què el convertia la piconadora.

Tot i que ara les obres públiques escassegen —almenys al meu país—, sovint tinc la sensació que passa la piconadora i aixafa i anivella tot el que troba al seu pas. Em passa quan escolto o llegeixo les notícies. No hi ha ni un sol dia sense aquesta sensació. Passa el rodet i aixafa caps i peus i mans del sobiranisme i a mi se’m torna a accelerar el cor. No és ben bé allò de “descabezar el independentismo”. Allò va ser una declaració superba de la Directora General de Piconadores. Això és passar la piconadora com si fos pel nostre bé, pel bé d’Espanya, d’Europa, del món sencer. La piconadora passa per damunt dels polítics, de les Conselleries, de les empreses, dels ciutadans apallissats, dels mecànics, dels pallassos. Passa per damunt de l’art, la literatura,  la música, la lliure opinió.

Hi ha dies que m’enfado amb els polítics que hem votat: debilitat, dubtes, manca d’acció, marxa enrere...  Poc després penso en la piconadora i m’he de desenfadar. Qui no té por de la piconadora que s’atansa? Quin deu ser el millor gest per esquivar-la? Cap on hem de saltar per no deixar-nos aixafar? A quin balcó ens hem de penjar per poder-nos salvar? Jo tampoc no tinc cap resposta a aquestes preguntes i, tot i que no soc cap experta, me les faig constantment. Els nostres polítics no tenen només el compromís de formar govern i el deure de salvar-se ells que són a primera línia de foc. Tenen també la responsabilitat de tots els que som al seu darrere i a la nostra exigència de formar govern hi han d’afegir, encara que nosaltres diguem que estem disposats a tot, la de fer-ho de la manera menys dolorosa possible perquè de dolor ja ens n’ha procurat prou i massa la piconadora. I és que ens enfrontem a un monstre que no respecta cap senyal de trànsit. Com que és més gran i té tanta potència, les aixafa totes al seu pas. És el poder de la força i no pas  la força del poder, que és el que pretenen defensar els amos de la piconadora.  

En canvi, allò que no deixa d’indignar-me i no penso justificar és la desunió i la manca d’acord entre els tres partits sobiranistes. Volen la república o no la volen? Volen la república o prioritzen els interessos de partit? Volen la república o tots tres, cadascun a la seva manera, volen manar més que els altres? Punyeta! Tenen un mandat d’una majoria de catalans, els quals volem tots el mateix, república, i per tant una responsabilitat, no? Són on són perquè els hi hem posat nosaltres i no tenen cap dret a anar cadascú pel seu compte. No se’n recorden que mai hem sigut tan forts com quan hem estat units? Fem pinya, per Déu, fem pinya! Només fent pinya s’aixequen els castells i el nostre si estem units ens farà capaços de ballar fins i tot damunt de la piconadora.

28 de febrer de 2018

IMAGINEM

                                                    

Imaginem que ens en anem a França a buscar una vida millor. Imaginem que en català ens entenem i ens fem entendre. Imaginem que passen anys, dècades i a França ens hi sentim tant o més bé que a Catalunya. No hem perdut les arrels, no hem perdut la llengua, no hem perdut res. Com a molt, el nostre estimat paisatge; potser també algun parent o amic a qui voldríem veure més sovint. Imaginem que el govern francès és tan condescendent amb els catalans que decideix fer una part de l’ensenyament en català. I ara imaginem que un bon dia decidim exigir a les escoles franceses  més hores d’aula en català, en detriment del francès. Algú es pot imaginar que les autoritats d’ensenyament franceses dirien amén? Que dirien als alumnes francesos i a les seves famílies que una nova llengua s’ha imposat al francès i ara es farà la meitat de les classes en català? O que separarien els alumnes que demanin català dels que demanen francès? I potser també els que demanen marroquí, italià, castellà? Inimaginable, oi? Inimaginable per França, però és el que ens està passant a Catalunya. La nostra cortesia, correcció, respecte, educació ens han portat fins aquí. Però no han estat només aquestes qualitats, de les que, malgrat tot, ens podem sentir orgullosos. No hi hauria hagut mai aquestes exigències per part de Ciutadans i Societat Civil Catalana, si el govern del PP no ho hagués propiciat i encoratjat. Ja que des de Madrid damnen, jutgen i condemnen tot allò que té aroma d’identitat catalana, els detractors del català aprofiten l’oportunitat per menystenir-lo, reivindicant que la seva llengua és la castellana. Imaginem, però, un altre motiu per no voler aprendre la llengua del país on has decidit començar una nova vida: que consideris que aquella llengua és poca cosa, ja sigui per minoritària, perquè la consideris vulgar o perquè no tinguis ni idea del valor que té, aquesta i les llengües en general.

Jo, ni fent un esforç extraordinari d’empatia no aconsegueixo posar-me al seu lloc. Quan vaig a l’estranger, em dol infinitament no poder-me comunicar amb la gent per no saber l’idioma. Doncs encara més, si me n’anés a un altre país per quedar-m’hi —repeteixo, pel motiu que sigui—, intentaria adaptar-m’hi, no ja per agraïment a la seva acollida, que crec que també, sinó per mi mateixa, pel meu propi interès. I la llengua, pel fet de ser el vehicle més important de comunicació, és la primera eina que em caldria per començar a caminar cap a l’adaptació. Que jo soc gran i tinc més dificultats per l’aprenentatge? Pot ser, però trigar més en arribar a l’objectiu no em faria desistir. Ara bé, els meus fills? No tinc cap dubte que voldria que aprenguessin la llengua el més aviat possible, entre altres motius per arrelar-se al país on estan vivint. Això els faria perdre les seves arrels i la seva llengua materna? De cap manera. La llengua materna no es perd mai. És més, diu que per llengües que coneguis, el teu pensament sempre es manté en la llengua materna.

El model d’immersió lingüística és un dels nostres grans èxits. A través de l’aprenentatge de la llengua, i des de l’escola, arriba la integració, i amb la integració l’agermanament i la convivència pacífica, encara que hi hagi qui la vulgui esquerdar, i no parlo només dels jihadistes. Tothom sap que el cavall de batalla de la fractura social, de la qual Ciutadans i SCC n’han fet bandera, es va iniciar al carrer quan ells van començar a denunciar-la i no abans. No contents amb això, ara pretenen que la fractura comenci ja a l’escola. Imagino que els que no volem que ens toquin la llengua ja sabem què hem de fer, no? Espero que els polítics que ens representen també ho sàpiguen.  

14 de febrer de 2018

PÀTRIA

                                                                      

Aquests dies he acabat de llegir el llibre “Pàtria” de Fernando Aramburu. És un llibre gran de més de sis-centes pàgines, però a més a més a més és un gran llibre. Del milloret que he llegit en molt de temps. Se situa al País Basc en el moment que ETA anuncia que abandona les armes i contraposa el punt de vista dels terroristes amb el de les víctimes, entenent per víctimes no només els morts, sinó les seves famílies i també les famílies dels mateixos terroristes. La història va fent retrospecció dels seus personatges i mostra en quin moment uns es decanten per la lluita armada, en quin moment altres passen a ser enemics d’Euskalherria i en quin moment es produeix la fractura entre amics i veïns.

Deixant de banda la seva qualitat literària i el contingut testimonial, i penso que imparcial sobre el conflicte, se m’ha fet inevitable comparar-lo amb la lluita que tenim a Catalunya. El primer punt en comú és el desig d’independitzar-se de l’estat opressor. I pràcticament és l’únic, tot i que es podria matisar. Al cim dels punts no comuns s’hi situa la violència. ETA es va convertir en un aparell executor, o si més no estigmatitzador de tots aquells no afins a la seva causa: polítics, empresaris, gent que opinava en contra, gent que callava. Als comandos, ben entrenats amb anterioritat, els assignaven una part del territori i allí tenien carta blanca per decidir qui era hostil  a la causa i executar-lo, independentment de si era parent, amic o conegut.

Deia que el que ens diferencia d’ETA és la violència, una violència que nosaltres no hem emprat en cap moment. Nosaltres no tenim ni armes ni morts damunt de la taula —i ni ganes—, no som violents, no estigmatitzem ningú. La divisa del nostre moviment és el pacifisme. I què obtenim de l’estat espanyol a canvi? El mateix o pitjor tracte que si fóssim una banda armada. Ni parlar-ne de dialogar, tal com el govern en el seu moment va dialogar amb ETA. La nostra gent a la presó sense judici, amb una interpretació arbitrària de la llei a gust del jutge, en presons el més allunyades possible de Catalunya, i les amenaces, la repressió i la por com a única resposta. Amb la gent indefensa no s’hi parla; amb la gent armada que pot fer mal, sí. Gran noblesa la de l’estat espanyol, sí senyor! Però què se’n pot esperar d’algú que va cremar a la foguera els que dissentien del catolicisme? D’algú que va envair Amèrica i va massacrar la seva població només, suposo, perquè era diferent? D’algú que va fer un cop d’estat i va provocar una guerra perquè no li agradava el govern legítim? Ens les tenim amb els hereus directes d’aquesta gent. Servirà d’alguna cosa que estiguem al segle XXI?

31 de gener de 2018

EL JOC DE L'OCA                                               

Es veu que el Joc de l’Oca és un joc molt antic. De quan no hi havia democràcia. I no és que la democràcia, quan es va crear el Joc, no s’hagués inventat. La democràcia la van inventar els grecs, com si diguéssim els nostres avis de civilització, si acceptem l’evidència que els romans són els nostres pares. Després la democràcia va caure a la casella de la mort i , tot i que no va tornar a la casella de sortida, durant molts segles va romandre amagada a sota de tiranies, dictadures, absolutismes i monarquies. Diu que als reis els agradava molt el Joc de l’Oca, que se’l regalaven els uns als altres i que  passaven llargues estones jugant-hi al voltant de llars de foc gegantines, menjant fins afartar-se i donant les sobres als gossos, mentre el poble es pelava de fred, arreplegava totes les malalties que passaven i, finalment, es moria de fred, de malaltia o de gana. Amb el temps, el poble també va poder jugar al Joc de l’Oca. Havia arribat la democràcia? Noooo. Els ho van fer creure.

Que maques son les teories i els postulats! I que difícil portar-les a la pràctica sense corrompre-les! Que bonic omplir-se la boca amb la paraula democràcia! I que lleig escopir-la amb menyspreu, minimitzada, quasi fosa, dins del respecte a la llei! Més lleig encara és girar la cara a la democràcia i dir que són assumptes interns.

No sé perquè parlo de democràcia si jo volia parlar del Joc de l’Oca. Tot i que, a la millor, a la millor tenen relació. Els catalanets republicans som les oques de la casella de sortida, però per comptes de jugar individualment, anem tots a la una. Per això, com que som tants i acollim tothom, a vegades sembla que no capiguem a les caselles. A empentes i rodolons anem guanyant posicions. A mesura que avancem la partida, els paranys van augmentant. Hi trobem soldats, guàrdies, homes amb bastons, caçadors, lladres, braus, feres. No hi he vist cap jutge, potser no ho he mirat bé. Nosaltres no anem armats, nosaltres només som les oques. Cap al final del joc hi ha la mort; els catalanets republicans, com la democràcia, tampoc no tornarem a la casella de sortida. No pretenem saltar d’oca a oca. Ja sabem que a vegades l’oca salta endavant i d’altres salta endarrere. D’allò de passar de pont a pont, potser alguna vegada sí, però què ho fa que el corrent sempre va en sentit contrari al nostre? Ara mateix hem caigut al laberint, però no hem de patir; el dau, tard o d’hora es plantarà en el sis. I la presó? La presó no és el que sembla; quan hi entres no estàs tres vegades sense tirar, sinó que no saps quan en sortiràs. A mi m’agrada més el pou que també és una presó; sinó per la funció, sí pel que representa. Del pou no en surts fins que un altre jugador et treu. Jo espero que al pou hi caiguin uns altres jugadors, els tramposos que tots coneixem. Si aquests cauen, els nostres surten. És clar que els jugadors aquests, tramposos, juguen en unes altres condicions. Quan veuen que perden, deixen de jugar, o fumen el tauler enlaire, o rebreguen el tauler o, si convé, el cremen. Ells són els amos. Del tauler, dels diners, dels carrers, del nostre país, del nostre Parlament, de les lleis, de convocar eleccions, d’impugnar la investidura d’un president escollit democràticament. Però... he parlat de democràcia? Als jugadors tramposos la paraula democràcia els provoca unes picors molt molestes. Què dic molestes? Insuportables, intolerables, inaguantables. I ara faig memòria i recordo que en tots els jocs que jugava de petita, amb aquells jugadors tramposos al final ja no hi volia jugar ningú. Au, vés a filar! li dèiem a la tramposa que sempre volia guanyar. Ja m’he fet gran, però a mi també m’han quedat unes picors insofribles, en aquest cas, als tramposos. 

17 de gener de 2018

ELS JUTGES

                                              

A vegades m’agradaria endevinar el futur per alleujar una mica aquesta incertesa i fer-ne partícips els qui m’envolten. Vist tot el que hem vist des del 20 de setembre, que haguem tret majoria en les eleccions no garanteix res. O potser sí. Garanteix que ens posaran tants pals a les rodes com puguin per evitar que exercim els nostres drets democràtics i que per fer-ho empraran la repressió, les mentides i la llei, o sigui, els jutges. Ai! Si la justícia espanyola fos independent no seríem on som. Davant l’abús de poder d’un estat autoritari, si la divisió de poders fos real, la justícia l’aturaria.

Ja sé que la meva opinió no és prou objectiva. Me n’adono quan sento parlar els de l’altra banda amb tanta convicció, i no només el govern, sinó una gran part dels ciutadans espanyols i també, malauradament, part dels catalans. La seva perspectiva és totalment oposada a la meva. Davant la nostra exhibició dels vídeos de l’1-O, ells només hi veuen victimisme; davant de les càrregues policials, cops de porra en defensa pròpia; davant dels mil ferits nostres, quaranta dels seus; davant de la desproporcionalitat, conducta correcta i medalla . Abans que respectar la democràcia, mantenir la unitat d’Espanya. Abans que els sobiranistes tornin a formar govern, que els empresonin a tots; als dos milions d’activistes sediciosos i rebels, si convé, també.

És lícit que tothom defensi els seus interessos, però davant d’aquestes visions tan confrontades fa falta un àrbitre que determini qui té raó.  L’àrbitre, en un país demòcrata és la justícia, però en el cas d’Espanya no hi ha àrbitre, com tampoc no hi ha justícia. Només cal fer una ràpida mirada als casos oberts. Si en el cas del procés a Catalunya, totes les citacions, causes i presons és justifiquen per voler trencar la unitat d’Espanya, quina justificació tenen els jutges espanyols per no aprofundir més en els múltiples casos de corrupció i per no condemnar els corruptes? I per què no s’alcen contra tantes lleis sense  base  democràtica que pretenen debilitar cada cop més l’Estat de les autonomies? Em podria allargar més, però la resposta seria sempre la mateixa. Els jutges, la majoria pel que es veu, defensen el govern i el partit del govern, encara que les seves malifetes superin l’imaginable, encara que en qualsevol país d’Europa serien inconcebibles, encara que constitueixin un atemptat descarat contra la ciutadania. No hi ha motiu per creure, doncs, que en la restitució del nostre govern legítim, els jutges actuaran de manera diferent. Per cert, i quina casualitat que surti ara la sentència del cas Palau on l’antiga Convergència hi està implicada per finançament il·legal! Molts ja tenen un motiu més per dir que Puigdemont no és aigua neta.   

Avui, però, tenim la constitució del Parlament. Encara que se suposa que no tindrem problemes,  jo no ho veig tan clar. D’aquí a uns dies arribarà  la investidura. En teoria, la Mesa pot interpretar el Reglament de manera àmplia perquè es pugui investir Puigdemont telemàticament. Però el govern espanyol i els seus aliats no es cansen de dir que d’investidura telemàtica, res de res i que pel que sigui tenen el 155.  Aviat sortiran els jutges a donar-los la raó. Si entre tots poden aconseguir que la formació del govern de Catalunya es demori, millor; si ho poden impedir, fantàstic! Que millor que un adversari sense govern per anar-lo minant encara més? Potser avui estic pessimista, així que si el meu pronòstic és erroni, d’aquí a quinze dies em retractaré amb molt de gust i com sinó? amb alegria.

20 de desembre de 2017

DEMÀ VOTEM!

Demà votem. Dir que ho fem en un ambient enrarit és quedar-se curt: els nostres candidats a la presó o a l’exili, la repressió ferotge de l’estat espanyol, la polarització dels dos blocs, la fractura social —que mai no hauria existit si ens haguessin permès el referèndum— i la por. La por de perdre, però també la por de guanyar, la por de les represàlies i de més repressió, la por que les causes judicials acabin amb tots els nostres polítics i activistes, amb el seu patrimoni i amb Catalunya.

Però deixem la por i parlem de l’adversari. Jo el que no puc entendre de cap manera és que hi hagi gent a Catalunya que aplaudeixi fervorosament l’aplicació del 155. Aquests dies que Garcia Albiol ha rebut el suport de la seva plana major, hi ha hagut alegria i ovacions desenfrenades cada cop que els oradors han cridat als quatre vents que és Rajoy qui ha aplicat el 155 i qui ha tallat el cap a l’independentisme. Ai caram! I jo que em pensava que tot això ho portava la fiscalia.

Un altre enigma per a  mi és el suport dels barris de les ciutats grans, tradicionalment socialistes, a Ciutadans. No ho deuen saber que aquest partit és la dreta més dreta de totes les dretes, i no només política, sinó també econòmica. És clar que d’economia aquests senyors en parlen tan poc com poden. Bàsicament parlen d’acabar amb el “prucés” i punt. Veig que no estan al dia. No ho deuen saber que el “prucés” es va acabar l’1 d’octubre.

Respecte al PSC, penso que Iceta seria un bon partit si es casés amb l’independentisme: és home de pau, té ritme i és ingenu com nosaltres. Mira que creure’s això de la reforma de la Constitució... És clar que abans els independentistes hauríem de patir un atac d’amnèsia i oblidar que tenim el 155 gràcies al seu suport i que els seus amics —Felipe, Zapatero, Borrell—són enemics incondicionals de Catalunya, mentre, evidentment, ens mantinguem en la dèria de tenir el cap aixecat i clamar pels nostres drets.

I els Comuns? La culpa és dels independentistes, diuen. De tot. De posar Catalunya en la situació en què es troba, de despertar el fantasma feixista que algú es pensava que dormia plàcidament des del 78 i... m’ha semblat entendre que fins i tot som culpables que s’hagin tallat les beques-menjador. Recordo les teves llàgrimes, Xavier Domènech, contra el 155, però tu sembla que les has oblidat. No sé pas quin país amb garanties socials et penses que farem amb el govern intervingut o, en el millor del millor dels casos, amb l’exigu finançament que hem tingut fins ara!

No vull acabar sense fer un retret als partits sobiranistes. Per què punyeta no van formar una llista única, en prova d’una unitat que ara no podem exhibir? Ens hauríem estalviat el patiment de témer que Ciutadans passi al davant d’Esquerra i guanyi les eleccions. Ja ho sé que no té prou suport per formar govern, però és que aquí ja no hi hauríem d’haver arribat.

Estimats lectors, demà celebrarem unes eleccions legals, convocades pel govern de l’estat. El món en veurà els resultats. Ja que no el podem portar al damunt, votem amb el groc al cor i fem que aquestes eleccions es converteixin en el referèndum legal que mai no ens van autoritzar. Votem sense por com si l’estat espanyol fos democràtic i n’hagués de respectar el resultat. Siguin quines siguin les conseqüències, ningú no ens prendrà l’avantatge moral de guanyar i qui sap! potser algú ens dona la raó.

6 de desembre de 2017

L'ESCOMBRA

                                            

                                                                        

No sabem què passarà l’endemà del 21D. No sabem ni si guanyarem per molt, per poc, ni si perdrem, ni si se’ns respectarà el resultat si és a favor nostre. Tampoc no sabem si la brama que corre que Rajoy ha convocat eleccions forçat per Europa, per saber d’una vegada si som majoria, és certa.

Sigui com sigui, arribar al 21D, als independentistes se’ns està fent molt llarg. Mig govern a l’exili, sis Consellers en llibertat sota fiança i Junqueras, Forn i els Jordis a la presó per reiteració delictiva —o sigui, per mantenir els seus principis—; els partits unionistes i els diaris del govern escopint gripaus cada vegada que obren la boca; nosaltres mancats de confiança en l’èxit del procés, en nosaltres mateixos, vilipendiats, espantats, apallissats. I el govern central aprofitant l’avinentesa per deixar-nos esclafats arran de terra.

Si bé el desmantellament de Catalunya va començar fa molt temps —faig memòria: la manca d’inversions, el dèficit fiscal, els intents d’espanyolitzar-nos des de l’escola, totes les lleis i decrets suspesos des del 2012—, podria semblar que l’ofensiva es va iniciar el 6 i 7 de setembre d’aquest any. En tot cas, el 6 i 7 de setembre va donar-los l’excusa per agafar l’escombra 155 —impulsada per sis mans, no ho oblidem— i assolar tot el que havíem construït durant quaranta anys. Normalitzar-nos, en diuen ells. Ens han pres les Conselleries i els Consellers, els Mossos, les Delegacions exteriors i el Parlament, o sigui l’autogovern en ple. Ens han imposat una altra llengua, a l’administració i a sanitat, de moment. Estan esgarrapant l’escola catalana, la de la integració i la immersió lingüística, sí. Ens prenen les empreses, el negoci internacional i el finançament a les entitats socials. Reprimeixen i volen acabar tancant la televisió i la ràdio públiques i també prohibeixen segons quines paraules i els llaços grocs, per tant, ens prenen la llibertat d’expressió. Però saben què, senyors de l’escombra? Catalunya ja tenia un Parlament al segle XI. I saben què vol dir això? Que ja ens agradava parlamentar, que ja fèiem política, que ja estàvem pel diàleg. Vostès poden creure que escombren fins el darrer racó de Catalunya, que ens ho prenen tot, que no ens deixen res, però els catalans tenim valors que vostès no ens podran prendre mai. Si ens prenen el govern, quedem els ciutadans, si ens prenen els llaços ens quedarà el groc, si ens prenen els mitjans de subsistència ens quedarà el cervell i els braços per tornar-los a crear. No ens prendran l’esperit de supervivència, ni l’afany de superació, ni les ganes de progressar perquè —segur que ho saben i d’aquí els ve el neguit— els que vivim a Catalunya ho portem gravat en els gens, i el perquè d’això no el sé ni jo, però la història ho demostra. No ens prendran la mentida ni la violència perquè no les hem tingut mai. No ens prendran la solidaritat, ni els valors democràtics, ni ens prendran Marc Márquez, ni el Barça, ni tots els campions que tenim en aquest país, ni el doctor Clotet, ni els millors cuiners del món, ni els avenços mèdics i tecnològics. Què? Pica, no?

Senyors de l’escombra, quan acabin de “normalitzar” Catalunya, tornin cap a casa seva i netegin els seus racons, però prenguin un feix d’escombres, que amb una no en tindran prou. Comencin escombrant casa seva, que tindran feina, i després ampliïn el cercle i moguin l’escombra amb energia per netejar aquest sistema judicial que els embolcalla. I una darrera instrucció d’ús: no escombrin cap a casa, que això ja ho fan sempre; escombrin cap enfora i obrin, si poden, algun camí per “normalitzar” la democràcia. Si volen encara hi són a temps de passar l’escombra, tot i que com que no volen suposo que avui mateix prohibiran les escombres, oi?

                       

22 de novembre de 2017

ESTÀ PROHIBIT SOMRIURE, O ENCARA NO?

                                      ESTÀ PROHIBIT SOMRIURE, O ENCARA NO?

Tot i que els somriures tenen connotacions negatives per aquells que ho denuncien tot, de moment diria que encara no estan prohibits. Els somriures no seran mai complets, mentre tinguem la nostra gent a la presó, però deixeu-me que avui em fixi en allò que em fa somriure a mi i a una pila de gent més, però no gens, com és natural,  als que provoquen els somriures.

Em permeto un somriure discret i cautelós quan el jutge belga demana tot de detalls al govern espanyol sobre el tractament als acusats i als presos a Espanya. Que això forma part del protocol en una sol·licitud d’extradició? D’acord, però als que sabem que en la declaració dels que són a la presó s’hi han saltat un fotimer de normes i de lleis, no deixa de fer-nos gràcia perquè... potser la fiscalia belga ens està donant la raó?.

Les mentides i les acusacions de “mentiders” en tot el procés han circulat en ambdós sentits. Cada banda deu saber què és mentida i què no i normalment aquí s’acaba, oi? Però s’ha d’anar amb comte amb segons a qui s’està implicant en una mentida. Rússia pregunta i insisteix en saber d’on ha tret Espanya la informació segons la qual l’espionatge rus estava implicat en l’1-O. No sé si ja els han donat resposta o encara l’estan buscant i no és que vulgui tenir com aliats els russos, però, si més no, la reclamació em fa somriure. Amb tot, jo també espero la resposta. Amplio el somriure que em provoca Rússia quan veig que en el nou programa al Regne Unit de la cadena “Rússia Today”, Alex Salmond, ex-primer ministre d’Escòcia, partidari de la seva independència, entrevista el president Puigdemont. I quina bona idea va tenir la meitat del nostre govern legítim d’anar a passar uns dies a Bèlgica! Quines entrevistes i quina visibilitat tindria ara el procés si el govern sencer fos a la presó?

El ministre d’Exteriors d’Espanya també em fa somriure cada vegada que el veig i, si us plau, que ningú pensi que és pel seu sensacional tupè. Ja van tres vegades que li sento dir que les garrotades del 1-O s’han sobrevalorat, que en realitat només quatre persones van necessitar assistència sanitària. I l’entrevistador, davant les imatges, al·lucinat, li pregunta si és que a ell el fan anar per tot el món a dir que tot està bé a Espanya. L’altre dia va dir una altra frase interessant: “La presó on anirà Puigdemont està molt ben condicionada i té totes les comoditats, que ja les voldrien molts per casa seva”. A banda que és un acudit molt dolent, ministre Dastis, una pregunta: el posaran directament a la presó al nostre President  quan l’extradeixin o el deixaran declarar, ni que sigui mentre la jutgessa es mira el mòbil? Que no ens enganyin: la separació de poders ha mort. Visca l’absolutisme! 

I ja no he pogut reprimir la rialla amb la brometa que li han gastat dos humoristes russos a la Cospedal, fent-li creure que Puigdemont és un espia rus. Ja pot anar dient ella que va malpensar quan la van trucar i de seguida  va deixar de parlar i bla, bla, bla, bla,... que segons la conversa, jo diria que hi estava molt interessada. Ai, Lola, Lola, que vagis donant conversa a desconeguts que et truquen per telèfon no diu gaire per la Ministra de Defensa d’Espanya.

Sort en tenim de les imatges i dels àudios en aquest calvari nostre. Les imatges i els àudios—la majoria― demostren la veritat i alguna vegada fins i tot ens fan somriure.

8 de novembre de 2017

ELS VALENTS

Tinc un amic unionista amb qui ja fa temps vam dir que encara que tinguéssim posicionaments polítics contraposats, la nostra amistat s’havia de mantenir. El meu amic em va fer una recomanació: ara mateix, millor que escriguis literatura que ni pas articles d’opinió. Tot i que d’entrada vaig refusar la idea ―sóc valenta, jo―, hi he anat pensant i avui faré una columna literària. Si més no, aprofitaré les eines que em dona la literatura. En primer lloc empraré la ironia, figura retòrica consistent en dir el contrari d’allò que es vol donar a entendre. Amb el títol d’avui i amb aquesta explicació ja podeu començar a pensar, benvolguts lectors, que els valents de qui vull parlar no són els valents que imaginàveu.

Valents són alguns dirigents del PP d’aquí i d’allà que, un cop restablecido el imperio de la ley i los malhechores en la cárcel, fan burla i injurien el President, el Vice-president, els Consellers, els Jordis i tot allò que se’ls posa per davant que faci olor de llibertat o de república. Ja no cal parlar del PSOE i del malaguanyat Felipe González: Puijdemon es un cobarde. Quantes il·lusions perdudes amb aquesta gent que eren d’esquerres fa quaranta anys! Valenta la Guàrdia Civil, quan porta els nostres dirigents emmanillats i en condicions denunciables cap a presidi, mentre te vas a enterar i que viva España!. També ben valents els companys que s’ho miren, tot fent befa sobre allò que els passarà a la presó. Compte, valents! Algun dia la truita es pot girar i els vostres actes i paraules, recolzats en una impunitat que semblava infinita, us poden portar davant del jutge. Ho explica la història, sempre ha passat, no sé si ho sabeu. Valents alguns diaris que s’acarnissen a mort sobre el poble català, ara que sembla haver-se quedat indefens. També molt valent he trobat el poble aragonès de Sixena que aprofitant la conjuntura reclama que a l’ordre de cerca i captura del conseller de cultura Lluís Puig, el jutge hi afegeixi una nova ordre de cerca i captura per les obres encara no tornades al Monestir. Que potser es pensen els “germans” aragonesos que Puig s’ha emportat cap a Brussel·les una arqueta sota cada braç?. I és que, amics, diu un refrany català ―els refranys també són literatura―: de l’arbre caigut tothom en fa estelles.

Parlant d’arbres i de literatura, i deixant aquells que de valents no en tenen res, faré ús d’una altra figura retòrica: la metàfora. Els que hem crescut a pagès sabem que encara que un arbre sembli mort, no sempre ho és. Recordo que de petita una vegada vaig creure reconèixer-ne un; el seu color, la disposició de les branques, l’absència de brots verds... “És mort, oi?” vaig preguntar-li al meu pare. Ell es va atansar a l’arbre, es va acotar i sense poder dissimular l’alegria em va dir: “Mira! ―i em va assenyalar un petit lluc que sobresortia a tocar de la soca i una arrel que s’obria pas vers la superfície― No és mort, ho sembla, però tirarà endavant. Tu encara no ho saps, però hi ha arbres molt valents”.

25 d'octubre de 2017

ELS QUATRE GENETS DE L'APOCALIPSI

Els quatre genets de l’Apocalipsi cavalquen en direcció a Catalunya. Tenen un nom diferent, però estan disposats a sembrar el terror entre nosaltres. Van armats amb el 155 en forma de llança i venen per punxar tot allò que els molesta: la Generalitat, els Mossos, els mitjans públics de comunicació... Tindran prou llances per poder fer acuradament la seva feina?

A la dreta del capitost, el Ciutadà a qui no li va anar gaire bé el català a les nostres escoles; ven el seu poble per una engruna de poder i per dues, potser vendria la seva mare. A l’esquerra ―per posar un nom a una posició que no representa― aquell que va dir “no es no” i ara diu “sí a todo” perquè ... no fos cas que el tornessin a descavalcar; quants catalans amb el mateix cognom que ell no es deuen estar avergonyint  d’aquesta coincidència! El quart genet és el braç armat del govern espanyol, una dona. Esgrimeix un somriure pervers quan explica toooot el que ens passarà. Quina llàstima que el perruquer no li acabi d’encertar el pentinat i ella ho faci pagar a Catalunya! I quina llàstima que les dones tinguem tan poca quota de poder i per una vegada que en tenim estiguem tan mal representades! Em deixo pel final el líder indiscutible de l’escamot. Cap del govern de les mentides que nega veritats evidents, del govern de la corrupció infinita, del govern a qui la fiscalia se lo afina, del govern que l’any 2010 va fer que Catalunya deixés de creure en la Constitució. És el govern que vol restablir, diu, l’imperi de la llei. Pagarà aquest govern per tants delictes? Crec que tard o d’hora, sí. Així ho espero. Pagaran els còmplices del govern pel crim que es vol cometre a Catalunya? També ho espero.

Hi ha temps per al diàleg va dir, content, no sé qui a Europa. Potser si fóssim al Regne Unit... Ai, el nord sempre és diferent del sud! Això pensava fins diumenge passat. A Itàlia, les regions del Vèneto i la Llombardia, ambdues al nord del sud ―com nosaltres, no?― han fet un referèndum per independitzar-se del govern central italià. I no els hi han pegat ni res! I han tret majoria i diu Roma que està disposada a parlar si això és el que desitgen. Però que desgraciats som els catalans! Amb aquest afany congènit, genètic, adquirit i mantingut d’independència i hem hagut d’anar a caure a Espanya.

I què farem? Deixarem que els genets amb les seves llances ens ho punxin tot? Jo només contemplo dues opcions. Aixecar una fortalesa d’obra per defensar-nos ―que crec que no tindrem temps― o també, parlant de fortalesa, fer més compacta la que fa temps que exhibim: la nostra fortalesa moral i pacífica que estic convençuda que mou muntanyes. El que no sé és si també obre presons, que és un detall que ara mateix m’interessa molt. Perquè de moment hi tenim els Jordis, però ja és del domini públic que la querella contra Puigdemont està preparada i no trigarà en arribar. I si als Jordis els han empresonat per sedició, contra el president es parla de delicte de rebel·lió. I quin argot tan elegant gasten  jutges i fiscals espanyols, no? Ja devien tenir ganes de desenterrar tan belles paraules del fons del bagul de les lleis perquè em sembla que des del segle XVIII no n’havien tingut ocasió. Em pregunto:  si tot això passa sense haver declarat la independència, o amb la Declaració suspesa que deu ser el mateix, quins serien els càrrecs i les sentències a aplicar si ja fóssim formalment independents?

President Puidemont, l’altre dia et demanava prudència, eficàcia i astúcia. Semblava que el món i sobretot Europa advocava perquè no fessis un pas en fals i donessis temps. No el vas fer i vas donar temps, però l’adversari ha fet molts passos més per esclafar-nos i Europa no ha mogut ni un dit i només s’omple la boca de Constitució i legalitat per defensar-lo. Per si de cas eren les meves paraules les que t’impedien declarar la independència, les enretiro ara mateix, però si us plau, anem a totes d’una vegada i aixeca la suspensió, que mentre siguem una regió d’Espanya, ens amenacen les llances. I nosaltres no tenim cavalls, però som una multitud armada de serenitat, pacifisme i bona fe.

11 d'octubre de 2017

ELS TENIM ENTRE NOSALTRES

Crec que sempre ha estat clar que quan s’entra a treballar en una empresa, s’ha d’estar d’acord amb els seus principis i postulats, almenys de portes enfora, i més si l’empresa treballa de cara al públic, perquè la seva imatge és la que donen els seus empleats. No m’imagino un mestre dient als seus alumnes de Primària que estudiar no serveix per a res, o al dependent d’una sabateria explicant que les sabates són perjudicials per als peus.

Hi ha feines en les quals la dicotomia entre allò que mana l’amo i allò que pensa l’empleat és gran. Ho vaig pensar abans de l’1-O, quan als mossos se’ls va ordenar que impedissin, com fos, el referèndum. Tots intuíem què significava aquell “com fos”. Ho intuíem, però ni en el pitjor dels nostres malsons n’arribàvem a copsar l’abast.

Potser mossos, policies i guàrdia civils, en començar a treballar a la seva empresa, mai no es van imaginar  que en algun moment la seva feina consistiria en estabornir gent indefensa que aixecava les mans en senyal de pau. Potser no s’imaginaven que algun dia haurien de matxucar el seu poble. El problema en aquest cas és tenir dos amos, i és que els pobres mossos — beneïts siguin!— en tenien dos. I dic “en tenien” perquè moralment —i espero que ben aviat, legalment— ja s’ha vist que només en tenen un. Un amo que va prioritzar la convivència per damunt de tot. Que potser no calia. Com has de donar-li amb la porra al teu veí d’escala o a la mare de l’amic del teu fill?

Una de les causes de les ràtzies de l’1-O —per ràtzia la dels pacífics espanyolistes el diumenge passat, apedregant estelades, empaitant fotògrafs i cridant consignes que feien terror. Sí, senyor, això no són tumultos; això són pregàries per la pau— és que la policia i la guàrdia civil que carregava contra nosaltres ni ens coneixia ni ens reconeixia com a poble. Aleshores no ens coneixia, és veritat. La setmana passada veia policies de paisà per tot arreu. En vaig veure a la manifestació de dimarts, aixecant les mans com si fossin dels nostres i controlant a dreta i esquerra, els vaig poder observar un altre dia a la Plaça de la Font, asseguts, bevent i xerrant i me’ls vaig trobar dissabte en un caixer automàtic traient diners. Digueu-me paranoica, però... alts, cepats, més o menys rapats, alguns tatuats, parlant en castellà i dient paraules com comandante, Barcelona, i demasiados días i en grups de cinc o sis persones, perdoneu, però els paràmetres no fallen. Em vaig escandalitzar. Aquests tíos ens han pegat, ens han maltractat, ens han ferit més endins de les ferides físiques. Aquests tíos que criden “Que nos dejen actuar!” , sense plantejar-se, només pel fet que compleixen ordres del seu amo, si la seva feina és immoral o immunda,  s’asseuen tranquil·lament a les nostres terrasses, fan una canya al nostre costat i ens deixen passar educadament i amb un somriure? Si poden fer vida normal entre nosaltres, després del que ens van fer, si són aquí per tornar a “actuar” quan els hi manin i, ara que saben qui som, ho fan, això només pot voler dir dues coses: o són robots sense ànima o l’agressivitat que porten a dins només espera l’ordre per poder sortir a fora.

Mentre tanco aquesta columna, el president Puigdemont explica els resultats del Referèndum al Parlament. Desitjo que siguem independents, com més aviat millor, que els mossos tinguin un sol amo i que l’estat repressor deixi de refregar-nos lleis absurdes i injustes pels nassos, però demano que la prudència, l’eficàcia i l’astúcia que ens ha permès arribar fins aquí domini totes les decisions que prenguin els nostres governants.

27 de setembre de 2017

INFLUENCER

                                                

Influencer és un terme que es refereix a aquelles persones que tenen influència i repercussió sobre un tema concret i que per aquest motiu poden fer que una marca es vengui més.

Partint del sentit de l’humor que tenim els catalans —el de llençar clavells als guàrdies civils i cantar-los-hi cançonetes—, que ens permet treure ferro a qualsevol assumpte greu, i també riure’ns de nosaltres mateixos, he de dir que m’he començat a plantejar si jo no sóc també una influencer. De quina marca? De la marca “independència”. M’explicaré.

A finals de juny vaig publicar una novel·la, “El silenci de Vallbona”, en la trama de la qual les monges trencaven un silenci de vuit-cents anys; doncs bé, les monges fa deu dies van trencar el silenci —no va ser de vuit-cents anys, però sí de tres-cents—, oferint el monestir perquè el poble de Vallbona pogués votar en el referèndum. Ho van fer quan ningú a l’Església catalana s’havia pronunciat encara sobre el tema. També fa quinze dies en aquesta columna em queixava que no s’aixequessin veus a Espanya en favor de la democràcia i contra els mètodes de força de l’estat espanyol per aturar el referèndum. Resultat? La setmana passada  hi va haver més de trenta manifestacions a tot Espanya a favor del referèndum i la democràcia, i encara continuen.

Per altra banda, ja fa temps que penso —i qui no?— que si la comunitat internacional no ens recolza, no hi tenim res a fer contra un estat espanyol acorralat que ataca amb ungles i dents i sense treves per tal de fer respectar la “seva legalitat”; i ves per on, l’endemà del 20S el món sencer parlava de nosaltres i no només la premsa, sinó també els parlaments dels governs, els polítics i els partits de diferents estats democràtics. També trobava a faltar els joves, perquè la majoria em semblaven indiferents a la causa de la independència; gràcies al setge de l’estat espanyol ja han reaccionat i encara ho estan fent amb la força que els és pròpia i que necessitem imprescindiblement. I també pensava en l’Església catalana que, salvant les monges de Vallbona, estava ben callada, però ara, ja fa uns dies, 300 capellans s’han manifestat  a favor del dret a decidir en el referèndum; això a banda d’altres veus puntuals dins l’Església.

Queda clar, doncs, que les meves idees influencien la societat, fins i tot aquelles que encara no he expressat en públic. No serà que els meus desitjos són comuns als de bona part del país, que la unió fa la força i que quan una cosa es desitja amb intensitat té moltes més probabilitats de complir-se?

Torno al seny, a l’expressió seriosa i al sentiment. Segur que em deu faltar alguna cosa per ser una influencer influent, que tampoc no sé si voldria ser-ho, però si per una casualitat casual resulta que puc influir en algú que em llegeixi, hauré d’explicar aquí que el dia 1 d’octubre a les 8 del matí seré al meu col·legi electoral amb la motxilla plena de provisions per poder-m’hi passar el dia, sigui el que sigui i passi el que passi, i votar SÍ. Per què? Perquè des dels quinze anys que somnio en una Catalunya independent, perquè fins en fa pocs sempre vaig pensar que només era un somni i perquè ara és el moment, potser únic, que el somni es podria fer realitat.

13 de setembre de 2017

SOM DEMÒCRATES

Cada any, quan torno de la Diada em dic que el proper any me la miraré des de casa. I és que... la caminada, la plantada posterior, el menjar a deshores en un pedrís, una escala, a vegades a terra, la visió limitada, limitadíssima, les empentes, les trepitjades, l’olor d’humanitat suada, la claustrofòbia...

M’ho dic sense convicció perquè cada any hi torno i és que si ho has viscut ja no te’n pots estar. La germanor, l’alegria, les nostres maneres pacífiques, els bebès amb l’estelada a l’esquena, els nens picant de mans, la gent amb crosses, amb cadira de rodes, els estrangers al·lucinant, les estelades onejant —aquest any, amb la marinada, eren realment com ones de la mar agitades pel vent—, els crits d’independència, ara acompanyats de «votarem», els helicòpters de l’estat espanyol assetjant, el domàs passant per damunt dels nostres caps fins arribar a terme...

Arribar a terme... Sembla que ho toquem. Si tinguéssim les facultats prodigioses d’Antònio Díaz, el Mago Pop, amb els dits ho estiraríem a distància per poder-ho tenir ja. Desgraciadament no som mags i la nostra única facultat és la democràcia. L’autèntica democràcia perquè pel que es veu hi ha diferents maneres d’entendre-la. Per al govern espanyol la democràcia ja no és el govern de la majoria, sinó el govern dels tribunals. Així governen ells, a base de querelles, incidències, requeriments, suspensions, inhabilitacions i persecucions —d’impremtes, de rotatius... el que convingui—. Però si ells mateixos no són pas al govern perquè els hagi escollit una majoria —només el 33% dels espanyols els va votar. A Catalunya, el 13%—! I diuen que això nostre és cosa de quatre polítics radicals! A nosaltres que tenim al Parlament un 53% a favor de la independència i un 61% a favor del dret a decidir —almenys fins la darrera intervenció de Joan Coscubiela.

Del govern espanyol no n’espero res, només litigis, però i els espanyols? Ningú, només alguna veu aïllada s’ha fet sentir en protesta pel tracte tan antidemocràtic del govern envers Catalunya. No s’adonen que aquesta manera de procedir, ni que sigui cap als prepotents catalans, és una involució que recorda altres temps que tots volem oblidar? Si callen ara, estan propiciant que a la mínima els coerceixin de la mateixa manera; i no caldrà que sigui per voler ser independents, serà per qualsevol aixecament —pacífic, com el nostre— motivat per qualsevol injustícia.

Nosaltres, els independentistes, per democràcia anirem a votar. El referèndum només és un pas més cap a la independència. Si guanyem ho celebrarem democràticament. Si no guanyem acceptarem el resultat com a bons demòcrates, i seguirem lluitant. Ja tinc ganes d’anar a la propera Diada sense haver de cridar «independència!» ni  «votarem!». Ja m’hi trobo!

26 de juliol de 2017

EL VIOLONCEL DE L'SVETLANA

Considero que no estic ben dotada per la música, ni per cantar-la ni per escoltar-la i no sé si quan la gent parla de l’emoció que li provoca la música, segons quina música, es refereix a la que vaig sentir jo fa uns quants dies escoltant el violoncel de l’Svetlana Tovstukha.

Una bona amiga em va regalar unes invitacions pel concert que la JOFICAT, la Jove Orquestra Filharmònica de Catalunya, feia al Teatre Tarragona, dins del Festival Internacional de música Costa Daurada-Salou. Enmig del concert va aparèixer l’Svetlana amb el seu violoncel i hi va fer una intervenció combinada amb l’orquestra. Sense adonar-me’n hi vaig concentrar tota la meva atenció. L’Svetlana abraçava el violoncel, millor dit, l’embolcallava, i en cada nota que li arrencava semblava parlar-li. Però no només parlava amb ell, també parlava amb el públic; amb la seva expressió semblava explicar-nos quines emocions li reportava la seva música, que no per coneguda i virtuosa, deixava de sentir com si fos la primera vegada.

Vaig poder gaudir del seu art uns dies més tard en una altre concert del mateix festival a la Capella Jujol, del Mas Carreres de Roda de Berà, una petita joia, penso que no massa coneguda pels que la tenim tant a prop, d’aquest arquitecte modernista. Quan hi vaig arribar, l’Svetlana estava sola, admirant la capella. No em vaig poder aguantar de dir-li que la seva música m’havia enlairat. Ella m’ho va agrair i em va dir com excusant-se: “És que m’agrada molt”. El concert va ser més íntim i personal que a Tarragona perquè la cabuda de la capella és petita i de seguida ja no hi va cabre ningú més, però la gent es va asseure a fora i també va poder gaudir-ne. El millor de tot va arribar quan es va acabar el concert i vam sortir a fora. Algú li demanà que toqués una mica més i va allargar el concert mitja hora ben bona. Es veia claríssim que s’ho estava passant tan bé com nosaltres i que li agrada estar a prop del seu públic. Va respondre preguntes, va explicar-nos cada peça que tocava i ens va dir que conèixer la música de Pau Casals era allò que l’havia empès, des de ben petita, a aprendre a tocar el violoncel. Per cert, que la seva il·lusió és tocar al Vendrell, per allò de fer-ho en la terra del mestre; si algú n’ha de prendre nota que ho faci.

Tot i que parla molt bé el català l’Svetlana és nascuda a Kazan, una de les ciutats importants de Rússia, i deu portar uns milers llargs d’hores a l’esquena tocant el violoncel. I penso que és això, però sobretot l’agradar-li molt i l’estimar-se molt la música, tal com va repetir diverses vegades, allò que fa que els que poden escoltar-la ho gaudeixin tant. En realitat, aquesta deu ser la clau de l’èxit per arribar al públic: el treball i el gust i l’estimació per l’art de què el fas partícip. En aquest cas, hi hem d’afegir la senzillesa, la modèstia i gairebé la timidesa de l’Svetlana, que xoquen amb el seu currículum ple de concerts per tot el món i de premis nacionals i internacionals.

Ens tornarem a trobar al setembre, benvolguts lectors. A veure quina música ens haurà posat l’estat espanyol d’aquí a allà. Sigui quina sigui —jo crec que no canviarà de ritme, però que serà intens— nosaltres hem de seguir la nostra pròpia melodia per arribar a l’1-O. Si la cantem junts, molt millor. La unió fa la força, no ens dispersem.

13 de juliol de 2017

EL "RIGOR" DE LA VANGUARDIA

El meu padrí patern sempre llegia La Vanguardia. La va llegir fins els últims dies de la seva vida. També és el diari de la meva mare, el meu i el del meu fill. Fins fa poc jo estava d’acord amb la seva línia, que considerava rigorosa amb la notícia i d’un criteri neutral.

Tot i que ja fa temps es va dir que La Vanguardia havia canviat de director perquè el diari necessitava mostrar una nova tendència anti-soberanista i Josep Antich no els feia el pes, vaig continuar llegint-lo, suposo que per tradició familiar. Però d’un temps ençà veig una certa mofa i animadversió en els seus articles de política, quan escriuen sobre el sobiranisme. Segurament jo tinc una mica de deformació professional perquè sempre estic buscant la paraula concreta, però  hi ha una manera tendenciosa de dir les coses que crec que no pot passar desapercebuda a ningú. Així en els diaris de només un parell de dies llegeixo «Els sobiranistes acumulen dies històrics, s’emboliquen en solemnitats i ens empatxaran de moments únics fins a l’1-O ». També “L’obsessió dels independentistes...», «La manera conflictiva de JpS i la CUP de presentar el referèndum...», «Junqueras es vanta de... », «Múltiples adhesions a les declaracions de Mercè Conesa, que ha defensat l’ex-conseller Baiget, però totes en privat»  Resumint: els sobiranistes fem teatre, estem obsessionats per comptes de tenir un objectiu, les nostres presentacions ja són conflictives per se, el vicepresident Junqueras s’estarrufa com un paó i el bloc sobiranista està mort de por a les represàlies, i a més a més es desintegra.

No em sembla que això sigui el periodisme amb rigor, del qual presumeix La Vanguardia. Només se’n salven d’aquesta deriva les columnes d’opinió —que només faltaria!—, on cada columnista dona la seva, a favor, en contra o ben equànime, com la d’Antoni Puigverd, a qui mai he vist apassionar-se per la independència, però que no té cap problema en dir que l’independentisme català està dominat per la rauxa, però el quietisme de Rajoy és fill d’un càlcul cínic.

No sé si la continuaré llegint. Em sap greu trencar aquesta fidelitat al diari, però ells també trenquen la seva a la precisió que sempre els ha caracteritzat. I que no es digui més que el govern central no està fent campanya a favor del “no”. Ja té qui li faci. Si algú està indecís i llegeix les pàgines de política de La Vanguardia que fan referència al sobiranisme, ja sabrà què ha de votar. Total, aquests independentistes són uns il·luminats que no s’entenen entre ells... I més val boig conegut que savi per conèixer, no?  

Jo, des d’aquí faré la meva pròpia pedagogia, perquè això també és una columna d’opinió. Resulta que  el braç més efectiu del boig conegut, el Tribunal Constitucional, la setmana passada va resoldre un grapat de recursos presentats en contra de l’ús del català. Ho resumeixo: retolació comercial lliure, no obligatorietat en els centres comercials d’atendre en català als clients i rebaixa del 50% al 25% de la quota obligatòria de pel·lícules doblades o subtitulades en català. Si això ens deixa indiferents, si aquest és el país que desitgem, si volem continuar durant tres-cents anyets més sota el jou d’Espanya, cada vegada més estret, haurem de votar “no”. Per contra, si pensem que és ara o mai, que tots units ho farem possible, que amb la independència podem viure millor i que volem dirigir el nostre propi destí com a país, haurem de votar “sí”.

28 de juny de 2017

LA MISE EN PLACE

Aquest diumenge ens va deixar La Riera. Segur que tothom, seguidors i detractors, sap de què parlo, però per qui no ho sàpiga La Riera ha estat la sèrie més vista de TV3. Vuit anys s’ha allargat la seva emissió en la sobretaula de dilluns a divendres. 

Ara que estan de moda les sèries americanes, emeses bàsicament per Internet, i que ens tenen acostumats a abocar-nos a l’ensurt i al col·lapse de forma continuada, en un ambient que ens queda molt llunyà, crec que encara som molts ―529.000, en el darrer capítol― als que ens agrada més allò proper que podria estar passant tranquil·lament dins les parets de la casa del costat o, en aquest cas, del nostre restaurant preferit.

Bé, cinquanta set morts en vuit anys, dins de la família Guitart i el seu entorn potser són molts com per passar desapercebuts a la casa del costat o al restaurant que ens agrada, a la vida real. Però deixant de banda els assassinats, homicidis i suïcidis, aquesta sèrie ha estat com la vida mateixa i els seus protagonistes. Personatges dominants o dominats, coherents o incoherents, apassionats o esbravats, ambiciosos o feliços de la vida. Relacions tempestuoses ―correspostes o no― o aparentment serenes, canvis de parella, banyes, amors que degeneren en odi, d’altres que semblen ser-ho per sempre sense acabar-se de trobar mai. Amistats que s’estronquen i altres que es mantenen. Fills abandonats i fills recuperats, fills ressentits i fills que tot ho perdonen. Intrigues, xantatges, segrestos, venjances, complots... I per sobre de tots,  la Mercè Riera, l’ànima de la sèrie ―que per això porta els seu nom― per damunt del bé i del mal, maquinant sense treva durant tots aquests anys. La perdonem, malgrat tot? Jo sí. La perdono i l’aplaudeixo perquè, sense entrar en discussió sobre la moralitat o immoralitat de les seves accions, ella i els seus guionistes, salvant alguns moments morts on la història no avançava, ens han fet gaudir i patir cada dia a la mateixa hora, ens han fet esperar el dilluns amb ànsia i, sobretot, sobretot, perquè ara tot Catalunya ja sap què és la Mise en place. Qui ho diu que la televisió no és cultura?

14 de juny de 2017

VINT-I-CINC ANYS

Dissabte vaig passar una bona estona mirant el partit que els jugadors del Dream Team del Barça van jugar en commemoració del triomf de Wembley.

Aquells nois que fa vint-i-cinc anys havien tallat el vent amb les seves cames i la seva energia s’havien fet grans —i grossos— i semblava que el vent els tallés a ells en cada pas que donaven. Em tenien amb l’ai al cor, per por que caiguessin malament, quan els veia només trontollar una mica. Queda clar que els futbolistes en actiu estan en una monumental bona forma física, que no els hi ha caigut del cel sinó que és fruit d’un entrenament intens.

Dic que vaig passar una bona estona, no pas per haver rigut ―que també una mica― sinó per tenir el consol de constatar que el temps passa per tothom ―i no només per a mi― i ens va en contra en forma de greix i retenció de líquids que augmenten el nostre volum de manera que no hauríem sospitat de cap manera fa vint-i-cinc anys. Fa vint-i-cinc anys, jo també tallava el vent, o el bacallà ―que no la respiració―. Crec que tots ho hem fet en un àmbit o altre de la nostra vida, sobretot de joves.

Per sort el pas del temps també ens engreixa l’interior amb l’experiència, la saviesa, si sabem aprofitar l’experiència, i la tolerància. El temps dona la perspectiva necessària per fer caure els déus del pedestal i a vegades per posar-n’hi d’altres que van passar desapercebuts, i per esguardar-ho tot amb una mirada més serena.

Què veurem d’aquí a vint-i-cinc anys si mirem enrere? Commemorarem els vint-i-cinc anys d’independència de Catalunya? M’agradaria! M’agradaria tant que només per això deixaria passar vint-i-cinc anys més per poder-ho celebrar. És clar que als partidaris del “no” els agradaria celebrar també els vint-i-cinc anys del fracàs del referèndum... No sabem què passarà l’1 d’octubre. L’únic que sabem és que  votarem i que, surti el que surti, la independència està engendrada i un moment o altre naixerà. Si és ara, millor; si ho puc veure jo, també; si triga una mica més, almenys que la vegin els meus fills. Em sap greu dir-los als del “no” que d’aquí a vint-i-cinc anys no tindran res a celebrar, perquè la situació haurà canviat.

Ah, per cert, d’aquí a vint-i-cinc anys jo també celebraré que vaig publicar la meva segona novel·la. “El silenci de Vallbona” es titula i si aquest silenci que dura des de fa gairebé vuit segles s’hagués trencat, possiblement el destí de la humanitat hauria canviat. La presento el 22 de juny a les set de la tarda a la Casa de les Lletres de la nostra ciutat. Estimats lectors, hi esteu convidats! I millor compartir-ho i celebrar-ho ara, que d’aquí a vint-i-cinc anys qui sap on serem!

24 de maig de 2017

ENS ENLAIREM

Comença a fer pànic de pensar en agafar l’avió. Entre els errors tècnics i els errors humans, els segrestos, els kamikazes jihadistes que volen entrar al paradís per la porta gran i els malalts mentals que amb la baixa mèdica a la butxaca continuen treballant i decideixen fer un suïcidi coral estimbant-se contra una  serralada, les pel·lis terrorífiques de fa quaranta anys sobre avions s’han quedat tan curtes que més aviat semblen contes per a nens.

Darrerament  a la prevenció a volar hi hem d’afegir la inseguretat de si arribarem a pujar a l’avió abans de perdre la paciència i decidir agafar la maleta i tornar cap a casa. Ja fa quasi un mes que les cues i el caos a l’aeroport del Prat són d’escàndol i, segons he sentit, encara n’hi ha per un mes més. Un mes? Això ens situa a finals de juny, primers de juliol que és quan habitualment comencen els problemes a l’aeroport.

Sembla ser que no hi ha prou efectius policials per fer el control necessari perquè l’allau de viatgers flueixi amb naturalitat, sense negligir la seguretat de ningú. Així doncs... des de fa un mes hi ha molts més viatgers a l’aeroport del Prat? O és que s’ha hagut d’augmentar el control per un risc que ningú no ens ha explicat? I a Madrid no ha augmentat el risc? Senyor! quantes incògnites!

Amb tot, no cal patir que diu el senyor Millo, Delegat del Govern espanyol a Catalunya, que el seu govern ha fet una gran aposta a l’aeroport del Prat. Doncs... si no s’hi juga alguna cosa més, la perdrà segur, l’aposta. És clar que no especifica quina mena d’aposta és. No serà pas una aposta entre els membres del govern per encertar quin és el grau de cabreig dels catalans? També diu el senyor Millo —amb bona intenció, no en tinc cap dubte, amb intenció terapèutica― que hem d’aprendre a viure d’una altra manera. Que ho volem tot de manera immediata i que no és això, que s’ha de viure amb menys estrès. I quina millor manera d’iniciar-se en la meditació zen que quan un s’espera a l’aeroport per emprendre el viatge dels seus somnis? O molt pitjor: el viatge que ha de fer cada setmana per necessitat.

Jo, per si de cas, com que dilluns que ve he d’agafar l’avió, estic fent un curset accelerat i intensiu —i quin contrasentit! diria el Millo— de ioga. Durant dues setmanes, sis hores cada dia — voleu dir que l’espera serà més llarga?—. Ja m’imagino amb les cames encreuades a l’aeroport enmig de l’agitació general, amb la ment en blanc i fent inspiracions profundes. Ooooommmm... És clar que hauré de demanar a les meves amigues que m’avisin quan estiguem a punt d’enlairar-nos que, com que jo estaré permanentment enlairada, tampoc no em voldria quedar a terra després de tanta preparació.

Fins d’aquí tres setmanes! Espero. Espero poder-me enlairar i poder aterrar.

10 de maig de 2017

AUREO AERI

A mi sempre m’ha agradat ballar. Ball anàrquic, patxanguero, de festa major. Res de passos i més passos compassats, comptats i ben combinats. Una vegada em vaig apuntar a ball de saló i una altra a swing. Només vaig aguantar un trimestre en cada activitat. La meva dignitat no va poder resistir veure’m davant d’aquell gran mirall, descomptada, descomposta i mirant de recuperar el pas. Així que el ball d’acadèmia és una de les meves assignatures pendents. Ja cal que m’espavili si la vull aprovar perquè aviat els genolls, els malucs, els canells i una o més de les meves vint-i-sis vèrtebres començaran a portar-me per on elles voldran; les plantes dels peus ja fa temps que ho fan, literalment em porten pel camí de l’amargura. De tota manera, crec que em vaig equivocar. Vaig pensar que jo no seria mai capaç de seguir el ritme de la música alhora que comptava i estava pendent dels passos O sigui, vaig oblidar la meva eterna regla de la qual estic tan convençuda: amb perseverança arribes on vols. Que, de fet, tampoc no volia arribar tan lluny; només aprendre a ballar bé i gaudir mentre ho feia.

Perseverança deu ser la virtut que posseeix i moltes hores de pràctica les que porta el grup AUREO Dantzaz, que va actuar el cap de setmana passat al Teatre Tarragona, així com també un desig d’innovació, reeixit, en el món de la dansa. Van aconseguir entusiasmar tot el públic i m’hi incloc. Em pregunto com poden volar de la manera que ho fan i fer totes aquelles contorsions sense prendre mal, deixar-se caure, talment plomes, damunt d’un company i gaudir d’una lleugeresa de moviments, com si volguessin emular el vent. Només trobo una resposta i és l’amor pel que fan i el desig de fer-ho bé, més que bé. En entrar et donen un llibret on expliquen qui són i de què va allò que representen i així tens una idea del que et volen dir en els cinc números de dansa que executen. Està bé perquè no sempre és fàcil entendre el que, en la seva inspiració, pretenen mostrar-te. Ja sé que als artistes els agrada que cadascú faci una interpretació pròpia de les seves obres, però en segons quines arts s’agraeix una ajudeta per molt que allò ideal sigui la interpretació lliure.

He de confessar que quan vaig comprar les entrades anticipades vaig associar “aureo” amb “aeri” i no hi té res a veure. “Aureo” fa referència a l’or i “aeri” a l’aire: que habita, te lloc o es troba en l’aire i que és vaporós com l’aire. Després de veure com es movien els ballarins per l’aire, no trobaria tan descabellat que l’espectacle es digués “Auri”. És clar que no sona tan airós, ni esvelt, ni elegant com “Aureo”. I fins aquí, que no voldria que el lector acabés amb maldecap lingüístic avui.

26 d'abril de 2017

LES LLÀGRIMES DE LA LITERATURA

Definitivament les grans editorials han decidit renunciar a la literatura i dedicar-se al negoci. Entenc que les empreses es munten per guanyar diners, però oblidar-se de la seva finalitat principal, que és donar valor a la paraula escrita que s’ho mereix, divulgar-la i augmentar així el nivell literari del nostre país, és imperdonable.

Parlo de les oportunitats que se’ls dona als autors mediàtics que només en la seva primera obra aconsegueixen ser els més venuts —Sempre que surten les llistes dels més venuts jo em pregunto per les llistes dels més llegits, però està clar que aquestes no les coneixerem mai—. Normalment són periodistes, la majoria bons en la seva professió; a vegades, tertulians o simplement gent que ha tingut ocasió de ser coneguda a través dels mitjans, bàsicament la televisió. Tots s’atreveixen a escriure un llibre i, per dubtosa que sigui la seva qualitat, se’ls hi publica, se’ls hi promociona a bombo i plateret a través de la premsa, la ràdio i els mateixos mitjans que els han fet famosos i, només faltaria, arriben a ser els més venuts per Sant Jordi. A alguns inclús els atorguen premis literaris de renom del país. Jo també vaig caure en el parany de llegir-los anys enrere, ara ja no ho faig.

Estic convençuda que els genis van escassos en tots els àmbits. En literatura ara mateix només recordo Salinger amb “El vigilant en el camp de sègol”, la seva primera i única novel·la, i Süskind amb “El perfum”, la segona. Segur que n’hi ha algun més, però un escriptor novell difícilment es converteix en un gran autor amb la seva primera obra. Ni amb la segona ni amb la tercera. Es tracta de picar pedra, de treballar dur. I aquí tenim, en augment cada Sant Jordi que passa, autors mediàtics que desplacen grans escriptors com Jaume Cabré —un monstre de la literatura, qui ho dubta?—, com Lluís Anton Baulenas, com Enrique Vila-matas, com d’altres, tots amb un gran bagatge literari, que han escrit una pila de llibres abans de ser coneguts i reconeguts. Tots eclipsats pels mediàtics i cap d’ells en les llistes dels més venuts.

Per altra banda, és lògic que els més venuts siguin aquells que ens entren pels ulls. Però, i el criteri personal? No existeix? Tanta gent hi ha, lectora o no, que només es deixa guiar per aquest màrqueting sense fonament que ens vol acaparar l’atenció de forma exclusiva cada any pels volts de la Diada de Sant Jordi? Doncs és ben trist i més que ho serà si els que han iniciat aquesta cadena de pseudo-literatura no recapaciten.

Si a algú li passa pel cap que parlo amb ressentiment perquè jo també soc del ram, s’equivoca. Escric força en diferents espais, però només he publicat dos llibres i sé quin és el meu lloc. Ara bé, amb tota modèstia em sento amb prou criteri en aquest terreny per expressar el que penso. I crec que si l’autèntica literatura, la que no passa, la que un cop llegida es queda amb nosaltres per sempre, es pogués expressar, segurament ploraria.

12 d'abril de 2017

REFLEXIONEM

                                                           

S’ha criticat força Gabriel Rufián per perdre les formes amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, el vigilant contra la corrupció que va resultar ser corrupte ell mateix. Serà que les formes de de Alfonso són molt correctes! Per no parlar del fons, que sembla que als crítics se’ls hi ha oblidat. El que em preocupa és saber amb qui parlava realment l’exdirector en les seves converses, perquè l’exministre Fernández Díaz diu que ell no hi era, que no coneix, que no va dir... Però les gravacions canten per si soles. I desafinen vergonyosament. Rufián va dir el que molts pensem, no? Doncs jo el recolzo plenament. El pecat de voler arruïnar un poble econòmicament i política ja és prou gran; no cal que hi afegim el de la hipocresia.

De pecat capital haurà qualificat el govern espanyol l’amenaça de l’exministre britànic Norman Tebbit de recolzar la independència de Catalunya si Espanya es posa tonta i reclama Gibraltar, volent aprofitar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Jo ho qualifico de virtut cardinal, la veritat, tot i que està clar que no soc imparcial. Parlant dels anglesos, beneït sigui el Brexit que fa plantejar a la Unió Europea què passaria amb un país com Escòcia si s’independitzés d’un altre que ja és/era de la Unió.

Mereixedor del cel és l’expresident —avui els ex... planen sobre aquesta columna— americà Jimmy Carter que, juntament amb la seva dona, va crear l’any 1982 The Carter Center, una fundació que actua com a observadora, mitjancera i defensora de la democràcia i dels drets humans, entre altres bones obres. Al món també hi ha grans i excel·lents persones, encara que a vegades costi de trobar-les. Una bona obra la de Carter, rebent el president Puigdemont, amb qui va parlar, sembla només, de com és Catalunya i de com sempre s’hi pot comptar. Indulgència plenària per a tot el govern de la Generalitat que ha actuat amb prou discreció per aconseguir aquesta fita sense que el govern espanyol la boicotegés, com fa sempre que pot. Per sort, hi ha un sentiment anomenat empatia, que passa per damunt dels interessos dels governs i que ens permet almenys explicar el conflicte que tenim amb Espanya, independentment que qui ens escolti després s’hi posicioni a favor o en contra.

Com que som a Setmana Santa s’imposa la reflexió. Us convido a reflexionar sobre la hipocresia i la conspiració, la prudència, la rauxa i la intolerància, els pecats i les virtuts. Reflexionem!

29 de març de 2017

AL·LÈRGIA O INTOLERÀNCIA?

                                        

La tan esperada primavera va arribar la setmana passada. L’hivern és llarg i qui més qui menys espera que el dia s’allargui, que el sol escalfi més i que tot torni a renéixer, també dins nostre.

No tot són avantatges, però, perquè amb la primavera arriben les al·lèrgies. Les al·lèrgies consisteixen en una reacció exagerada de l’organisme, quan entra en contacte amb determinades substàncies: pol·len, pols, aliments..., que activa el sistema immune.  Una cosa diferent són les intoleràncies; les alimentàries provoquen efectes adversos en la salut de l’individu que les pateix; en les altres intoleràncies: polítiques, ètniques, religioses, mediàtiques, els efectes no són només per l’individu, sinó també per la societat.

Aquesta primavera ha aparegut una al·lèrgia nova, l’al·lèrgia al referèndum. A la paraula, a allò que representa, als que la pronuncien, als que la repeteixen com un mantra. És al·lèrgia o és intolerància? És que tinc els meus dubtes perquè l’al·lèrgia es combat amb medicaments específics i els medicament per l’al·lèrgia al referèndum només es troben a la farmàcia del Tribunal Constitucional —sense recepta, que hi ha confiança entre el malalt i el farmacèutic—; per altra banda, la intolerància consisteix en mantenir-se tancat en els propis principis i en dir sempre que no, i aquí es dona la circumstància que la intolerància provoca efectes adversos en la nostra societat.

Els al·lèrgics-intolerants al referèndum deuen patir una barbaritat amb aquesta doble dolència. I ara, amb la campanya, més, perquè la paraula maleïda està en boca de tots, dels que volem decidir que sí i dels que volen decidir que no. Les picors no els deuen donar treva ni per anar a la farmàcia del Constitucional i els no-no-no-no-no-no-no se’ls deuen embarbussar a la boca,  a punt de fer-se’ls un nus a la llengua.

Jo entenc el que els passa a aquests malalts. El referèndum en si no és res i tampoc no està clar que guanyem els partidaris del sí a la independència, però ells creuen que autoritzant-lo, estan obrint la porta al virus que després esclatarà amb tota la seva malignitat —Els al·lèrgic-intolerants també ens veuen com malalts a nosaltres. En psicologia d’això se’n diu projecció—. Encara no s’han assabentat que el nostre virus ja fa anys que s’està incubant, per no dir segles i que ells mateixos, tancant-li de forma tan dràstica i fulminant la porta, només estan provocant que s’esquerdi per excés de pressió continguda.

M’agradaria dir que entre tots podem esbotzar la porta perquè el virus es manifesti d’una vegada, però no ho faré i és que això, a ulls dels al·lèrgics, podria anar en la línia de «per fer la truita s’han de trencar els ous»  i ara mateix... no tinc gana. I ganes d’anar a Madrid, tampoc.

15 de març de 2017

LA FARSA

És ben sabut que tot allò viscut en la infantesa queda per sempre més en la memòria. Un dels records que evoco amb freqüència darrerament és el de la representació dels Pastorets de Folch i Torres que escenificàvem al meu poble. Alguns fragments  me’ls sé de memòria perquè, a vegades actuant i a vegades entre bastidors, en vaig formar part durant molts anys. Hi ha un personatge que em ve sovint a la memòria; és l’Avarícia, un dels dimonis dels Set pecats capitals. Apareixia sempre per darrere del rabadà Lluquet i, amb una moneda als dits, li xiuxiuejava a l’orella: “Jo, fent lluir amb malícia, tan sols una moneda d’or, de l’home faig néixer al cor el turment de l’avarícia”.

La persistència d’aquest record prové de que molt sovint, tots els corruptes d’aquest país i del país veí s’encarreguen de fer-me’l present. Pel que es veu, tan sols fent lluir la moneda davant dels ulls, n’hi ha prou per despertar la passió pels diners aliens —aliens és del que es tracta; tenir el desig de prosperar sense robar és ben lícit.

Poques vegades, cada cop que apareix un cas nou de corrupció, deixo de preguntar-me què ha impulsat aquella persona a delinquir per apropiar-se de més i més diners. És l’ocasió allò que fa al lladre? Per molts diners que un toqui, sempre en vol més? El lladre es pensa que la resta del món és idiota? L’honradesa s’extingeix si hi ha la possibilitat d’enriquir-se?. No cal dir que en els darrers dos anys les preguntes s’han amuntegat i encavalcat les unes amb les altres. Encara estic rumiant la resposta sobre un cas concret, quan ja en surt un altre a la llum. Entre Bàrcenas, Barberà, Camps, Fabra, Chaves, Griñan, Pujol pare i alguns Pujol fills, Urdangarín, Pallerols, Blesa, Rato, Matas, Millet, Montull... estic a punt del col·lapse, intentant respondre a les meves preguntes.

Curiós el “cas Palau”. Millet podria passar per un home amb poques llums, poques paraules, ingenu fins al moll de l’os, bona fe, càndid, despistat i ara malalt; no em queda clar si de l’esquena o de les cames —boníssim el gag de Polònia on Millet fa tombarelles de tota mena pel parc!—. I en canvi —per les seves obres el coneixereu— sibil·lí, calculador, lladre, explotador, salvador del Palau i... com sinó? avariciós.

El Palau estava molt malament quan Millet se’n va fer càrrec. Ell el va salvar. Senzillament els seus percentatges són el que li correspon, els seus honoraris. Tot depèn de la perspectiva; ell des de la seva ho deu veure així i així ho va transmetre a Montull. No veig Millet temptat pel meu dimoniet dels Pastorets; el veig a ell mateix com l’Avarícia. Me l’imagino fent lluir la moneda davant dels ulls de Montull i dient-li: “veus aquesta moneda, Jordi? Segueix-me sense dir res i una cinquena part serà teva” I el pobre Montull ─un altre sant baró─, com que quan va arribar ja estava tot començat, no va tenir cap més remei que seguir-lo; ell només el va seguir. Per això la seva condemna serà segurament una cinquena part de la de Millet. I és que el pobre home no va tenir cap possibilitat de negar-s’hi; la moneda li feia pampallugues davant dels ulls i no li deixava veure res més. Només faltava la seva filla Gemma, també innocent ─tant com la Isabeló en els Pastorets─, ignorant de tot i somicant perquè el seu pare havia venut l’ànima al diable.

Ja tinc curiositat per saber com acaba la comèdia, tot i que intueixo que acabarà com tots els casos de corrupció: una multa que estarà a anys llum de la quantitat de diners robats, uns escassos anys de presó que es veuran atenuats per raons de salut o familiars i tots ens tornarem a quedar amb un pam de nas. Quina raó que té aquell refrany castellà que diu “Poderoso Caballero es Don Dinero”! I és que, senyors, parlant de gèneres teatrals, i deixant estar els meus inofensius Pastorets, la justícia és una farsa autèntica, definició que en termes literaris vindria a ser un oxímoron, la unió de dues paraules de sentit contrari, com si digués la justícia és una injustícia. Bé, no com si ho digués. Ho dic.

1 de març de 2017

LA INFERIORITAT DE LES DONES

Cada vegada que m’assabento de la mort d’una altra dona, víctima de violència de gènere, a part de trencar-se’m el cor, m’esquinço les vestidures i intento entendre quina és la raó —la manca de raó— amagada, que empeny alguns homes a tractar les “seves” dones com ho fan: menyspreant, insultant, maltractant i matant.

Fa un temps vaig escriure en el meu blog un post titulat “Alguns homes”, en el qual parlava del tema. Entre les meves idees i els comentaris dels lectors —sempre enriquidors— vaig concloure que la solució al problema passava, una,  per l’educació a l’home en el respecte a la dona, des de l’escola; i l’altra pel propi respecte de la dona envers ella mateixa. Dos objectius que ja s’estan duent a terme amb convicció i dedicació per part de mestres i professors. Però potser aquestes dues solucions no són suficients per sí soles. Els casos de violència de gènere han augmentat, als instituts hi ha més masclisme que abans i moltes noies joves continuen sense advertir els senyals que les poden portar a ser maltractades.

No tinc prou coneixements per saber com es pot arreglar un problema tant greu, però crec que estem picant en ferro fred si no anem a la base, una base ancestral que es troba en l’origen de la humanitat. I que ningú no s’escandalitzi perquè quan parlem d’igualtat de gènere, estem parlant d’això. Des del principi l’home ha vist la dona com un ésser inferior. No hi havia cap motiu perquè fos així, ja que la dona engendrava els fills, els feia grans, tenia cura de la casa, de la família i encara li sobrava temps per agrair-li a l’home que garantís la subsistència de tots. Cap d’aquells dos rols, d’home i dona,  era menyspreable, com tampoc ho són els actuals, més evolucionats. I en canvi, sempre ha semblat que el paper de la dona estava per sota. Això, que pot semblar un tòpic per uns i un feminisme exacerbat per altres, encara resta latent en molts homes que no concedeixen a la dona el valor que té, però sobretot resta ben aferrat en alguns altres —penso que una minoria, encara que per les seves salvatjades en tinguem notícia massa sovint—; són els que no suporten que la dona intenti treure el cap per damunt del seu, ni tampoc el mínim indici d’insubmissió, ni molt menys que digui prou, un gest, aquest, que els treu tant de polleguera com per acabar amb la seva vida, la vida de la dona que, suposadament, un dia van estimar.

Més que el caràcter naturalment violent d’alguns, o la violència soterrada que sorgeix en moments puntuals, crec que és el convenciment que la dona és inferior, allò que els atorga el presumpte dret de menystenir-la i maltractar-la. El convenciment i la força bruta. Perquè... pregunto: un home mataria el seu amic perquè en un moment donat deixés de ser-ho? L’arrossegaria pels cabells perquè han quedat i arriba tard? Li donaria un parell de bufetades perquè l’ha convidat i encara no té el sopar a taula? No ho faria i no només perquè l’amic s’hi tornaria, sinó perquè mai no se li ocorreria, per aquests motius, fer unes atrocitats semblants a un altre home.

15 de febrer de 2017

EL TELÈFON DE MR. TRUMP

A Mr. Trump sembla que el telèfon li dona coratge, braó i audàcia —encara més?— perquè, pel que he sentit a dir, hi té unes converses que en un altre temps haurien estat qualificades de surrealistes, sinó de suïcides.

Els primers dies després de ser elegit, va agafar el telèfon i va trucar a la presidenta de Taiwan, país que es resisteix a formar part d’Una Xina, la primera potència mundial. Per telèfon també li ha dit a Putin que aquell acord nuclear —tan esperat des de fa anys—, signat per Obama, és un desastre pels E.E.U.U. i que s’ha de canviar. Penjar el telèfon al primer ministre d’Austràlia pel desacord en el tema dels refugiats ha estat una altra de les seves bravates. Vaig llegir l’altre dia que la Casa Blanca està maniobrant contra el Sant Pare per massa revolucionari; estem, doncs, a menys de res que Mr.Trump agafi el telèfon i li digui al Papa Francesc el que ha de fer. Igualment per telèfon parla amb el president de Mèxic per ordenar-li que li transfereixi la paga i senyal per a la construcció del mur. Suposo que serà per telèfon que haurà posat la querella contra els propis estats americans que han vetat la seva llei.

Per Déu! Si no li tallen la línia del telèfon fix —el que ens ensenyen sempre quan parlen d’ell— a aquest home, serà la fi del món perquè cada dia per telèfon en diu alguna de l’alçada d’un campanar. De pas, que també li treguin Internet perquè si ha de dir per Twitter tot el que no podrà dir per telèfon, és capaç d’ensorrar la xarxa.

Per cert, m’hauria encantat escoltar la trucada de Trump a Rajoy. El magnat americà volia que Espanya —els espanyols devia voler dir— es comprometés a compartir la factura de l’obsoleta OTAN; a canvi oferia una estreta cooperació. I el president espanyol li va colar el seu oferiment per fer-li d’interlocutor amb Europa, Amèrica Llatina, Pròxim Orient i Nord d’Àfrica. Només això. Què li devia dir Mr. Trum? «Good, good, very well, we can, my dear Mariano!»? I potser va afegir: Et trucaré, of course!

I aquest telèfon —igualment fix, suposo pel que veig a Polònia— de Rajoy és el mateix davant del qual espera cada dia i cada hora que el truqui Puigdemont? El mateix que hauria de despenjar ell per trucar-lo? El mateix amb què truca a la fiscalia? El mateix amb què va trucar a Bárcenas? El mateix per on li va comunicar a Trillo que no patís, que tenia un lloc d’honor reservat en el Consell d’Estat?

No sé què és pitjor. Si algú que parla sense filtre i cada vegada que obre la boca pot provocar una crisi mundial o  algú que es creu capaç d’arreglar els problemes del món i no és bo per arreglar els del seu entorn més immediat.

1 de febrer de 2017

EL SÒLID SISTEMA

La setmana passada a casa vam tenir una agradable sorpresa. La Ministra d’Ocupació i Seguretat Social d’Espanya en persona —així signava— li escrivia una carta a la meva mare. No s’hi adreçava com a Teresa, però sí com a integrant del sempre sobrevalorat col·lectiu dels pensionistes.

Entre altres frases sinceres i plenes de contingut la carta deia que gràcies a l’esforç de la meva mare, el 2016 havia finalitzat amb creixement econòmic —el 3,3%, depenent del sistema de càlcul, ja ho sabem— i amb creació d’ocupació —escassa i precària, no siguem ingenus—, ambdós factors, fonamentals pel sòlid sistema de protecció social del país —sistema que amenaça de tornar-se líquid i fins i tot gasós—. També deia que el camí a recórrer és llarg —com de llarg? Qui arribarà a veure’n el final? Els meus fills, els meus néts?—. Llarg per arribar a assolir els desitjats èxits de benestar als quals tots aspirem —benestar dels rics cada vegada més rics, potser?—. Assenyalava que la Seguretat Social del país ha continuat ampliant els seus drets i les seves prestacions i ha arribat al major nombre de ciutadans de la seva història —De quin país parla la ministra? No ho sap que mai no hi havia hagut tants pobres com ara a Espanya?

I en la línia del compromís, que sempre continuarà —deia la ministra— aquest any hi haurà un augment del 0,25% sobre totes les pensions. Per la meva mare representen 1,68 euros. I ja aquí he deixat de llegir perquè la xifra m’ha semblat insultant i perquè els dubtes m’han aclaparat tant que les paraules de la ministra se m’encreuaven i encavalcaven fins a no saber què llegia. 

Tinc unes quantes idees perquè el govern estalviï diners i pugui administrar aquest sòlid sistema de protecció social que diu que gaudim. D’entrada, jo m’estalviaria el cost informàtic d’aplicar l’augment del 0,25%. També es pot estalviar l’augment en si. Un bon estalvi seria auto-imposar-se mesures d’austeritat; no tinc notícia que s’hagin abaixat el sou, ni hagin deixat de viatjar en primera, ni hagin suprimit cap despesa. Més estalvi: que eliminin el Senat; l’any 2015 li van assignar un pressupost de quasi cinquanta dos milions d’euros; encara és hora que es demostri la seva utilitat si no és la de reinstal·lar els polítics que deixen d’estar a primera línia a fi que continuïn mantenint el seu estatus de benestar. I, finalment, que exigeixin la devolució del que han robat els corruptes del país; també els catalans que en representen un pessic important; recuperant  els milers de milions d’euros a què s’eleva la xifra de la corrupció el camí no seria tan llarg, és més, potser aquest any mateix n’arribaríem al final. Potser fins i tot podrien situar la dotació a cultura en el 2%. Ah, i pagar les beques dels estudiants catalans, que són els únics que no han cobrat i ara es veu que s’hauran d’esperar mig any més.

Estructures d’estat, espavileu-vos!

18 de gener de 2017                                 

BON PROFIT!

Des de primers de desembre fins passats els Reis, aquest any com tots, hem tingut a les televisions la campanya-plaga de perfums que, a banda d’incitar-nos a comprar-los, ens han demostrat que, almenys en aquest món dels perfums, la dona continua essent un objecte a mercè dels dissenyadors d’espots publicitaris. De què sinó aquest reguitzell de dones embogides, mig despullades i llençades per terra? Tot això ho provoquen els perfums? Doncs, la veritat, a més a més del masclisme que exhibeixen, no em sembla un bon reclam.

El que tampoc no considero un bon reclam són aquests anuncis que ens posen a l’hora de dinar i  sopar a TV3 —no sé si també passa a les cadenes espanyoles, perquè en el poc temps que veig la tele, només poso les catalanes—, gairebé servits a taula. Això diria que és nou d’aquest any. Els fabricants de detergents per electrodomèstics s’han proposat fer-nos agafar basques a les hores de menjar. Es veu que després de les meravelles i la felicitat imposada del Nadal, la costa de gener l’hem de pagar així de cara. Amb arcades, a menys que apaguem el televisor. Des d’una trentena de pots plens de porqueria, fins a una llengua bruta gegant sortint d’una rentadora, passant pels quatre mil plats bruts que la família Ruíz es veu que no ha rentat durant un any i per l’itinerari fantàstic per recons secrets i canonades de rentavaixelles i rentadores. No m’oblido de la pudor,  contrapartida necessària als perfums de les festes, que sorgeix de tota aquesta maquinària.

D’això se’n diu campanya agressiva sense ni mica d’originalitat. Que una marca ensenya la porqueria del tambor de la rentadora? L’altra ens en fa ensumar la pesta que emana. Que n’hi ha una que mostra les restes de greix dipositades al rentavaixelles? L’altra ens revela que els plats que nosaltres veiem nets, en realitat estan bruts. I per què? Perquè no els hem rentat amb el millor detergent del món. El seu.

Encara que només sóc un granet de sorra enmig del desert, els vull dir a aquests senyors que jo faig servir habitualment les seves marques, les vaig alternant, però ara mateix m’estic plantejant de canviar, només per la poca gràcia dels seus anuncis repugnants que m’he d’empassar cada dia a l’hora de dinar i sopar.

I em preguntava perquè TV3 els posa a aquestes hores —que igual els posa durant tot el dia i no me n’he assabentat—, però ja m’he contestat jo soleta: Qui paga, mana! Que segur que les empreses de què parlo tenen molta pasta. Llàstima que a nosaltres només ens ensenyen l’altra de pasta!

21 de desembre de 2016

LA SELVA CATALANA

A l’era de la comunicació sorprèn veure que hi ha gent que encara es comunica amb el tam-tam o amb senyals de fum, vull dir esbelegant-se provant a veure si, a qui es troba a l’altre costat, li arriba el que diu.

La Soraya Sáenz de Santamaría anuncia que vol parlar amb Catalunya. Ho diu en roda de premsa. A veure si Puigdemont ho sent i es dona per al·ludit. Que no té el seu telèfon? Això sí que és una fallada greu. És que els catalans no facilitem les coses i tot són pals a les rodes. Amb tot, si no el pot trucar, també li pot enviar un missatge per Twitter, que el nostre president en té. Només s’ha de fer seguidora seva i hi podrà parlar i que ho sàpiga tot el món mundial. Però potser ella no en té; no recordo haver sentit parlar de les seves piulades, almenys tant com de les de Rajoy. Encara com no ho va comunicar per Twitter que s’estaven preparant noves eleccions a Espanya! Tornant a la Soraya. Qualsevol cosa seria més directa que llençar el missatge al vent. És clar que no seria tan efectiva de cara a la galeria que, en realitat, és l’únic receptor a qui l’interessa que arribi: que tothom sàpiga que el govern espanyol vol parlar amb el govern català.

Mentrestant, per comptes de tenir aquesta conversa tan desitjada, impugnen, anul·len, prenen declaració, jutgen... Ui, perdó! Que no és el govern, que és el Tribunal Constitucional, defensor de la Constitució. Hi ha qui diu que, ara que tot és en mans de la justícia, tirarien enrere i hi ha qui diu que tot ha estat premeditat per ara poder dir que ja no és a les seves mans. Jo no crec ni una cosa ni l’altra. Ni ara es penedeixen d’haver-ho passat als jutges, ni ho van planejar; l’anticipació no és a l’abast de totes les intel·ligències i de la seva no ho veig, la veritat.

La Soraya no només ha fet saber que vol parlar amb Catalunya, sinó que ha realitzat un gest important: llogar-hi un despatxet. És una altra maniobra d’atansament. D’atansament a la selva? Són perillosos els catalans —deuen pensar—, mig salvatges, feréstecs, ferotges, insaciables, intractables. No se’ns pot venir a trobar directament, fa falta molta mà esquerra, cautela i precaució. Res de donar-nos la mà, que al mínim descuit, nyam! Ja ens l’hem menjada! S’ha de ser molt valenta per exposar-se a un perill tan gran.

Tinc el cor dividit, jo, respecte al govern de Madrid. Per una banda, em fan riure i per l’altra em carreguen fins a la sacietat i més, amb tanta volta, tant preàmbul i tant circumloqui. I em sembla que som molts que n’estem farts; entre ells el mateix govern català perquè amb aquesta profusió de gestos que no arriben enlloc, que mai no han tingut la intenció d’arribar-hi, ha decidit fer l’orni  a tantes prohibicions i suspensions. Que és que no? Seguim endavant. Que si feu... ? Seguim endavant. Que ai de vosaltres si... ? Seguim endavant. Que sortireu de la galàxia? Seguim endavant. Seguim endavant, si us plau! La selva és nostra; hi trobarem la senda que ens porti allà on volem anar.


7 de desembre de 2016

LA REDEMPCIÓ

Quan jo vaig néixer, Fidel Castro i Che Guevara, tot just s’acabaven de conèixer. Un any després, el 1957, amb una vintena d’homes més van impulsar, des de Sierra Maestra,  la revolució per enderrocar el dictador Batista. Miraculosament —la desproporció entre el nombre de revolucionaris i els militars del règim era desmesurada— se’n van sortir.

No vaig saber res d’ells fins l’adolescència, quan amb la colla d’amics vam començar a parlar del Fidel i del Che. Durant anys el Che va ser el meu ídol i el de moltíssima gent de la meva generació. Pel que vaig veient, ara hi ha joves que també li consideren. Al Che, que no pas al Fidel.

La cançó que li dedicà Carlos Puebla dos anys abans de morir n’és una mostra: “...Aquí se queda la clara, la entrañable transparència de tu querida presencia, comandante Che Guevara...”. Quan va ser executat clandestinament l’any 1967 per l’exèrcit bolivià, es convertí en un heroi. Tots dos, Fidel i ell, havien fet la revolució, havien estat responsables d’assassinats, judicis i execucions injustes i havien format part del segon govern de la revolució cubana, però el Che, en morir, va pujar a l’Olimp dels superhomes cridats a formar part d’un gran destí, truncat abans d’hora. Es tracta de la redempció de la mort, a la que ja estem tots acostumats. Mor i tots els pecats et seran perdonats, no per Déu, sinó pels homes.

Fidel, en canvi, mai no va ser tractat amb la mateixa estima, si més no, fora de Cuba. Les cançons dedicades a ell que cantàvem mentre enlairàvem el Che al cim dels nostres ideals ho deixaven clar: “...Fidel, Fidel, al que asome la cabeza duro con él...” i també “... Se acabó la diversión, llegó el comandante y mandó a parar...” Fidel era l’home dur que anava per feina, sense contemplacions. Per molts, el braç executor d’una revolució que, a imatge dels dictadors de totes les èpoques, no admetia rèpliques ni dissensions. I com que va viure molts anys, les crítiques li han plogut tota la seva vida política com aiguat fort, persistent i sense intermitències.

Però em sobta veure com canvia la perspectiva des de dins de Cuba i des de fora. A banda d’un cert reconeixement pels èxits en educació, cultura, salut, investigació mèdica i reducció de la mortalitat infantil —que a mi em semblen extraordinaris—,  totes les crítiques exteriors fan un balanç negatiu del seu govern. En canvi, als cubans que viuen a Cuba, a qui hem pogut veure i escoltar aquests dies pels mitjans, se’ls veu profundament agraïts al Comandante, i no m’ha semblat que l’afecte que li mostren sigui fingit ni per por. Espero que no sigui perquè és mort.

23 de novembre de 2016

NOMES UNA DE BONA

Es fa difícil voler assabentar-se de l’actualitat i no caure en el desànim. La informació que rebem està plagada de males notícies. Entre totes les que aquests dies m’han interessat especialment, només n’he trobat una de bona.

Als EEUU ja tenen president, millor dit el tenim a tot el món. És el president que molts temíem; no sabem si serà tan terrible com ell pretenia demostrar en el moment de guanyar-se els vots dels americans. La veritat és que el dia que va guanyar, en el seu discurs semblava un nen que hagués estat jugant a algun joc només per veure si guanyava, sense creure que ho pogués aconseguir. I que el premi li venia gran. Ja veurem què passarà! Aquesta no és la bona notícia.

El PP torna a dirigir Espanya amb més prepotència i fatxenderia que mai. I que fàcil li han posat! Primer els espanyols, votant-lo malgrat les barrabassades que ha fet en aquests anys de “regnat”. Després Ciutadans recolzant Rajoy en la investidura; amb condicions, però de moment ja governen, i Rivera amb un pam de nas perquè encara és allà on era i ha quedat retratat com un giracamises a conveniència. També l’ha recolzat el PSOE, sense exigir res a canvi, només per la por d’anar a pitjor en unes terceres eleccions; fan costat al seu enemic polític i es giren contra el seu aliat, el PSC. Ja m’ho va semblar quan Iceta va sortir de la reunió amb Javier Fernández que, a pesar del plàcid discurs que va fer, no tenia ganes de riure ni de ballar.  I Meritxell Batet castigada sense veu al Congrés; em cau bé aquesta noia, però no m’ha agradat aquesta reacció submisa i pacient d’esperar que el PSOE perdoni el PSC i es refacin les relacions. Que no sap anar sol el PSC? Els temps han canviat i potser ja és hora de començar a actualitzar allò de “Socialistes del món sencer, uniu-vos!”. Que sàpiguen els senyors socialistes espanyols que si parteixen peres amb els socialistes catalans, mai més tornaran a governar Espanya, perquè els vots que rep el PSC a Catalunya els són imprescindibles. Aquestes, evidentment, tampoc no són bones.

Una mala notícia que podria semblar menys transcendent, però que ens hauria d’importar més que la política, és la mort de la Rosa de Reus, la senyora velleta que per no poder pagar la factura a Gas Natural, havia de posar espelmes per veure-s’hi i, com a conseqüència, se li va incendiar el pis. De totes les xacres que arrossega la nostra societat, aquesta és la més punyent, la de les persones anònimes —vells, nens, famílies senceres— que no tenen les necessitats bàsiques cobertes i viuen en pèssimes condicions  fins que pateixen alguna desgràcia, és a dir, fins que ja no s’hi és a temps. Però... això no havia de quedar resolt amb la Llei de pobresa energètica? Ah no! que està suspesa com una cinquantena de Lleis i Normes catalanes més. No és enlloc la bona notícia aquí.

Les dones musulmanes de Vilafranca del Penedès han denunciat amenaces anònimes perquè desisteixin d’organitzar activitats a la mesquita a la qual pertanyen. Des de fa sis anys organitzen classes de català, castellà i àrab i també altres activitats de formació. Es veu que el president i el secretari de la mesquita han vist quelcom perillós en la formació. Hauran vist el risc que les dones musulmanes aixequin el cap? M’ha encantat veure unes quantes dones amb hijab explicant-se amb una lògica aclaparadora. No he sabut mai si el hijab el porten per convicció o per temor, però m’han agradat quan han dit que creien en Alà i que practicaven l’Islam, i, entremig, que sabien quins eren els seus drets i que per això els reivindicaven. També les ha defensat l’imam que fa quinze anys que treballa a la mesquita —destituït per parlar al seu favor—. Quan li he sentit dir que les dones tenen els mateixos drets que els homes dins la seva religió, he pensat que un altre Islam era possible. I ja no cal dir que aquesta és la bona noticia, oi?

9 de novembre de 2016

PARLEM DE TARRAGONA

Alguna vegada m’han dit els que segueixen aquesta columna que no parlo mai de Tarragona, però quina culpa en tinc jo si pateixo vocació frustrada de comentarista política nacional i internacional? Però tenen raó. Avui intentaré esmenar-ho.

Diumenge passat vaig assistir a una passejada de gossos al Moll de Costa, organitzada pel Col·legi Oficial de Veterinaris de Tarragona. N’hi havia de totes les races i colors, però hi predominaven els llebrers; em refereixo als galgos, que sembla que ningú no es preocupi per conèixer el seu nom en català; i aclariré que també se li diu llebrer a qualsevol gos apte per caçar conills o llebres. No m’imaginava que a Tarragona hi haguessin tants llebrers, ni propietaris de llebrers. Realment és un gos que es fa mirar, però he de dir, si soc franca, que a mi m’agraden tots. Precisament el que m’agrada és el que diuen els gossos amb la mirada. Totes diferents, però totes parlen.

Sempre m’ha semblat que les persones que compren o adopten un gos tenen ganes d’estimar i  que se’ls estimin. Però, com en tot, hi ha excepcions. Em pregunto com és possible que hi hagi qui els abandona o els fa mal. Si un gos és l’animal més proper a les persones! És clar que hi ha qui a les persones tampoc no les respecta.

A casa meva, de petita, hi havia gos, n’hi van haver uns quants, sempre d’un en un. Gos de pagès i caçador, perquè el meu pare ho era, i molt apersonat, però... però sempre mantenint les distàncies: en el menjar, en el dormir, en fer-li festes... Els vaig gaudir? Sí, però no tant com penso que es gaudeixen ara els gossos. Quan els meus fills eren petits sempre demanaven un gosset; mai no hi vaig accedir. Em semblava, penso que perquè ho havia viscut així a casa —una casa de peu— que un pis no era un bon lloc per un gos. Però quan la meva filla se’n va anar a viure amb la parella, de seguida en van comprar un. És un Shar Pei, una raça xinesa molt antiga que va estar en perill d’extinció els anys seixanta; alguns amants dels gossos  el van exportar a EE.UU. i els Shar Pei es van salvar. No ho sé si Trump en deu tenir de gos; potser sí i potser se l’estima més del que s’estima els immigrants. No hi ha una llei universal sobre els propietaris de gossos, ves! El Shar Pei de la meva filla em té el cor robat. He de dir que jo només li faig d’àvia, que ja sé que fer-li de pare o mare és més lligat, i que, com a totes les àvies, no es pot dir que el gosset m’obeeixi massa. I no és que no m’estimi. Estic segura del seu amor perquè a vegades, quan li agafo el coll —gruixut i ple de plecs— i li parlo, sempre em respon; no amb paraules articulades, sinó amb un so que fa amb la gola, que poc li’n falta per ser paraules. Sé que m’entén, encara que no pugui dir-me què en pensa. Estic segura que hauria fet un bon paper diumenge a la passejada.

I bé, ja sé que avui us he enganyat una  miqueta, perquè hi ha un altre tema més important a parlar sobre Tarragona. Ara que sembla que s’ajornaran els Jocs, tothom hi dirà la seva, ja ho estan fent. Se’n parlarà molt més durant quinze dies que en tot el temps que fa que es va iniciar el projecte. Crítiques entusiastes —ara arriba l’entusiasme— amunt i avall, que tothom sap molt de tot i sap qui és el culpable del problema. Per tant, jo opino i només diré que —i Déu me’n guard de pontificar!— malauradament, els calés mouen el món, sense calés tot s’atura i, pel que es veu, aquí els calés compromesos i necessaris no hi han acabat d’arribar.

26 d'octubre de 2016

COHERÈNCIA

A mi no em queia gaire bé Pedro Sánchez. Li vaig dedicar una columna quan va ser escollit Secretari General del PSOE i ja es devia notar. El veia cregut, massa jove i només entrar ja va fer la brometa fàcil de torn, sobre els diners no declarats a Andorra de Jordi Pujol. Però ara resulta que li veig —i segurament no soc sola— una qualitat més aviat escassa pels temps que corren, que és la coherència. S’ha plantat davant del PP i davant del seu propi partit per mantenir una posició que és la que hauria d’adoptar el PSOE en ple: el NO a Rajoy. Perquè el PSOE i el PP no han estat sempre adversaris polítics? A què ve ara abstenir-se en la investidura a fi que Rajoy pugui governar? A que ve perpetuar en el govern un partit com el PP, corrupte en múltiples i multiplicats casos de corrupció, artífex de l’enfonsament econòmic d’Espanya i responsable d’haver deixat la dignitat dels treballadors per sota la sola de sabata? I no se m’ocorrerà reclamar per tots els greuges que el PP ha infringit a Catalunya perquè això al PSOE li és igual, i no ve al cas.

Els dirigents del PSOE sembla que tenen por que els resultats d’unes terceres eleccions els deixin encara més malparats, i per això les volen evitar. Doncs bé, a mi em sembla que si es tornessin a situar a la banda oposada del PP, els seus militants els recolzarien incondicionalment. Perquè això és el que estan demanant a crits: coherència amb la ideologia del partit i que no ajudin el PP a acabar d’ensorrar Espanya. Però no hi ha gaires esperances; els dirigents del PSOE diumenge ja van decidir i, si no hi ha cap miracle, —i no se m’ocorre quin— el proper dissabte tornaran a posar el PP al govern, havent passat per damunt de la militància, de les bases,  d’alguns representants socialistes autonòmics i d’uns quants en governs municipals. Per salvar el partit? No pas; el partit se l’estan carregant ells mateixos. Sembla un fet universal que els dirigents sempre s’oblidin dels que els han assegut a la cadira i que s’hi aferrin, creient que és de propietat.  

Em sembla fantàstic que Miquel Iceta, amb el PSC, es mantingui ferm en votar NO a la investidura de Rajoy. Hi ha gent que hi fa molta conyeta amb l’Iceta. Que si és una reina, que si té molt de ritme... A mi m’agrada per aquesta coherència que avui no em canso d’esmentar, i també per la fidelitat. A Pedro Sánchez? Sí, però també a les idees que els socialistes partidaris que torni a governar el PP sembla que hagin oblidat.

I aquests dies, que les notícies sobre la investidura a Espanya van sempre de bracet amb el pols Trump-Clinton, resulta que tinc un somni recurrent. Sí, sí, un somni. I have a dream (Martin Luther King, 28 d’agost de 1963). Somio que el PSC s’escindeix del PSOE i que un cop lliure es decideix pel “Dret a decidir” i la seva decisió és que l’interessa la independència perquè... posats a ser coherents, quina coherència més gran que la de voler el millor pel propi país? A veure si el somni se’m fa realitat abans no acabin imputant tots els polítics catalans. Carme, tu tranquil·la que nosaltres podrem! Yes, we can! Era així, no? Queda lluny la frase d’Obama, però per nosaltres també, i encara, és bona.

12 d'octubre de 2016

QUALITAT HUMANA

El meu pare s’ha mort recentment. Després de dos anys de malaltia mental, fruit d’aquest magnificat —però incomplet— creixement de l’esperança de vida, fa tres mesos el vam haver d’ingressar en una residència. Res de més trist que haver de treure el pare malalt de casa, perquè ja no el pots cuidar, tractar, aguantar, quan més et necessita. Un mal tràngol pel que molts ja han passat i molts més hauran de passar si la ciència no aconsegueix curar aquestes malalties.

Ni ajudes assistencials a casa —parcials o totals—, ni lleis de dependència, ni residències, ni patiments d’ell i dels seus. Que res no ha servit de res és el primer que se m’ocorre, però vull pensar —i m’ho crec— que el meu pare ha acabat el seu sofriment i això és l’únic que em consola. És fort que hagis d’agrair la mort d’un pare, però en aquest cas, la mort és el mal menor.

La primera residència escollida no va funcionar. Almenys pel gust de la meva família i meu. Atenció insuficient serien les dues paraules que ho definirien.  Potser aquella residència estava bé per persones no tan deteriorades? Potser sí, però des del moment en què accepten residents amb problemàtiques més greus, els han de poder tractar.

Després d’un mes d’anar-hi cada dia amb la meva mare i sortir-ne més arrugades que una pansa, vaig començar a buscar una altra residència i la vaig trobar. El pare es va morir al cap d’un mes de portar-li, però el canvi va servir per espolsar-me la idea —força estesa—  segons la qual totes les residències són iguals.

A la segona residència, la de Santa Tecla-Ponent, vaig trobar-hi grans professionals. Totes les persones que tractaven el meu pare, que n’eren moltes, coneixien en tot moment com estava, què havia fet, si havia dormit o menjat, si participava en les activitats o si estava ensopit. El dol que representava deixar-lo allí cada dia quan marxàvem cap a casa, quedava atenuat perquè teníem la convicció que el deixàvem en bones mans. Però no era només això. La qualitat humana era extraordinària i l’interès, l’afecte i la dedicació cap al meu pare, molts més dels que comporta l’obligació laboral.

Des d’aquí, vull donar les gràcies a tots els treballadors de la residència, particularment a la treballadora social Ester, per posar-m’ho tot tan fàcil, a tots els que el van tractar més directament: la psicòloga Imma, el fisioterapeuta Cristian, la infermera Andrea, les coordinadores Montse i Pilar i tot l’equip d’auxiliars de la primera planta. I gràcies, especialment, a l’infermer Paco i a l’auxiliar Anna, que el van atendre — i amb ell, a nosaltres— les darreres hores de la seva existència, amb professionalitat, però també amb humanitat. En un moment tan dur van saber transmetre’ns la tranquil·litat que no estàvem sols perquè ells hi eren.

28 de setembre de 2016

EL VIGILANT

                                            

La setmana passada vaig assistir al concert dels Manel al Camp de Mart. I que bonic, que bonic! Els Manel són aquest grup de Barcelona que des de l’any 2008 canten unes cançons que s’han d’escoltar amb el manual d’instruccions obert sobre la falda. Estic contenta que tinguin tant d’èxit perquè això deu voler dir que als catalans ens agrada que ens facin pensar.

Vaig anar al Camp de Mart amb una galipàndria de pronòstic reservat, però és que no me’ls volia perdre per res del món. Manel al Camp de Mart és la conjunció perfecta per aquests nois que semblen caiguts d’un altre planeta. Són uns xicots a qui, d’entrada, sempre penso que els falla la comunicació amb el seu públic perquè comencen el concert sense ni dir Oh benvolguts, sigueu benvinguts, cosa que els fa perdre l’oportunitat d’aquesta complicitat, tan agraïda, entre públic i artista.  La qüestió és que, tot i l’escassetat de paraules entre cançó i cançó, l’altre dia, a mitja hora de començar el concert ja ens havia pujat a tots La serotonina i no podíem deixar de fer contorsions al ritme de la música. El públic se’ls lliura incondicionalment a mesura que avança el concert —amb comunicació o sense— i al final, com és natural reclamem més i més. Ells tornen a sortir, impertorbables, a l’escenari i sense dir, ni tant sols, un “Sou collonuts!” o “No en teniu mai prou” —frase que seria més pròpia del Guillem Gispert— aconsegueixen que tots tornem a vibrar, conscients que la bona estona s’acaba.

En aquest darrer concert vaig gaudir d’una diversió addicional. No recordo en altres concerts una vigilància aparentment tan estricta, encara que no recordo haver estat mai en la segona fila. Sí que en el darrer concert, fa dos anys, el Boomerang va fer baixar part del públic entusiasmat, des de l’última grada fins al peu de l’escenari. Un espectacle digne de veure que, possiblement, va esverar els flegmàtics membres del grup.

A punt de començar el concert, els senyors vigilants van distribuir-se estratègicament, drets i de cara al públics, per la part més baixa de tot l’arc del teatre. L’estratègia m’afectava de ple, ja que a un d’ells el tenia a menys d’un metre de distància. Vaig pensar que estaria un pèl incòmoda amb aquell bon home a tocar i amb la seva mirada d’esparver a l’alçada dels meus ulls. Per sort, només començar el concert es va asseure, com tots els altres companys, a la cadira reservada i preservada per a aquesta finalitat. En la primera cançó ja vaig veure que aclucava els ulls de l’impacte que li devia produir la nova música més acústica dels Manel, que sonava sense pietat a la seva esquena. I encara rai que no veia el fum de tots colors —segons el focus que l’apuntava— que sorgia i s’enlairava talment  l’incendi tropical que es propaga com l’amor de Teresa Rampell.

Doncs bé, el nostre home va passar d’aclucar els ulls a quasi tancar-los i només els obria de bat a bat cada vegada —i n’eren moltes— que alguna joveneta passava pel seu davant. Ja sabem que els joves, sobretot les dones, poden fer diverses coses alhora; en aquest cas escoltar i veure els Manel, anar a comprar una birra, una cola, un aigua i fer obrir l’ull al vigilant que, crec que lluny d’agradar-li la música dels Manel, va trobar una bona manera d’evadir-se, mirant-se el culet i, sense dissimular, repassant de dalt a baix totes les noietes que circulaven pel seu davant, d’anada i tornada. Hi va haver un moment que vaig pensar de cridar-lo i dir-li: per allà en aquell altre sector hi passen més sovint les jovenetes, noi!

En fi, que he pensat d’oferir-los la història del Vigilant als Manel per si la volen musicar. No ho sé... com El soldadet o Les cosines. Ja accepto que l’hauran d’embolicar, tergiversar i sofisticar una mica —segurament molt—, però jo, si li mantenen el títol, ja estaré contenta.

14 de setembre de 2016

A PUNT

Segurament “A punt” semblarà un títol estrany per la columna d’avui, quan la Diada ja ha passat. Si aquesta columna l’hagués escrit la setmana passada l’hauria hagut de titular “Tarragona m’esborrona”, tal com cantava —canta— Lluís Gavaldà, perquè pensant en la Diada, Tarragona m’esborronava i em feia patir. Darrerament em moc pels barris de Ponent. El diumenge a quarts d’onze m’hi vaig desplaçar des de casa meva, als barris de Llevant, seguint la A-7 . La meva mare anava comptant les estelades als balcons; ni en tot el trajecte, ni en el que vam recórrer dels dos barris no va poder comptar fins a quinze. A la tarda, els meus temors es van esvair, però d’entrada al matí no vaig poder evitar un cert esborronament. Tarragona sembla el fill díscol  —o conservador, o hereu del clero i la milícia, o mancat d’identitat de país— que sempre té aquells resultats dissonants amb la resta de Catalunya. Per això no era descabellat de pensar, a contracor, que per la Diada punxaríem. Gràcies al cel —que no ens deixa mai de petja— i més que res a tota la gent de les nostres comarques, no només no vam punxar, sinó que vam desbordar les previsions i vam superar amb nota la temuda prova.

Tampoc les previsions no eren gaire optimistes per Catalunya: previsions de tempestes,  borrasques i baixes pressions per als independentistes i unànime pronòstic de l’Associació espanyola d’Homes del temps anomenada “Els-catalans-mai-mai-no-tindran-la-independència”: Catalunya s’ensorrarà o bé planarà —sense ales ni res, eh?— per l’espai sideral. I estàvem a punt per això i pel que convingués, però ara mateix els meteoròlegs haurien de reconèixer —encara que pel que es veu, de sobte han emmudit— que el temps ha estat més bo del que esperaven i que el sol el diumenge es va aixecar esplèndid entre els núvols que l’havien amenaçat els dies —i els segles— anteriors. Pel que es veu, el bon temps es mantindrà durant un cert temps i, si de cas plou, tenim paraigües. 

Això em va semblar entendre de la conferència per als mitjans internacionals que va fer el president Puigdemont: que estem a punt per afrontar el que sigui —gebrades, pedregades, gelades, calamarsades, inundacions i onades de calor — i que l’any que ve no hi haurà Diada perquè no tindrem independència a reivindicar. Així doncs, haurem de reivindicar una altra commemoració —si pot ser un triomf, millor que una derrota—, perquè qui es resignarà a renunciar a  una super-festa com aquesta? Bé, celebrem el que celebrem, jo estic a punt per la celebració.

27 de juliol de 2016

MALS VENTS PER A LA LLIBERTAT

La purga d’Erdogan a Turquia ja arriba a seixanta mil funcionaris destituïts i tretze mil detinguts. Militars, metges, jutges, policies, professors i mestres. Mestres? No n’he conegut mai cap, ni personalment ni en la Història, que estigués a favor d’un cop d’estat. Un mestre sempre està pel progrés i pel creixement de les persones, a menys que estigui atemorit i segueixi les directrius imposades per un govern autoritari. A universitats, col·legis, ONG, sindicats,  institucions mèdiques i mitjans de comunicació també els ha tocat el rebre. Pel que sembla, el règim té molts enemics. Per Erdogan qualsevol dissident polític ho és i estarem tots d’acord que una cosa és conspirar i una altra de molt diferent, no estar d’acord amb la seva ideologia.

El cop d’estat fallit li ha anat de perles. Mai un cop d’estat havia afavorit tant el règim establert. Costa no pensar que ell no hi hagi tingut res a veure. I és que Erdogan no acaba de ser aigua neta. Ja en tenim massa mostres, una d’elles la d’aprofitar les ajudes militars exteriors, destinades a combatre el jihadisme, per esclafar una mica més el seu etern enemic kurd. Erdogan se les dóna de laïcista, però no pot dissimular les seves simpaties per l’islamisme extremista. Durant anys ha utilitzat el Parlament turc al seu gust i ara ha reaccionat al cop d’estat amb un contracop.

I Europa, calladeta. No he sentit cap condemna oficial, ni cap crida a l’ordre. La sobirania d’un país ho justifica tot, sobretot si es tracta d’un país com Turquia, barrera contra l’avenç jihadista, contenció de refugiats sirians i amb una situació geogràfica estratègica que el especialistes en Geopolítica ens explicarien molt bé. Els interessos creats lliguen als que manen, de mans i peus per defensar els valors, dels quals tan sovint parlen.

I què passarà amb tots els detinguts? Què passarà si la purga avança en la direcció que han avançat sempre totes les purgues? El govern turc es planteja restaurar la pena de mort, i amb efectes retroactius. Mals vents bufen per Turquia! Vents que s’emporten les esperances dels amants de la llibertat. Suposo que des de la distància tot es veu diferent –potser massa simple– , però penso que si el poble turc en pes es va aixecar i va ser peça clau per frustrar el cop d’estat, també  tenen ara a les seves mans el frenar l’abús de poder d’Erdogan. 

13 de juliol de 2016

EL NOM

Sembla que finalment l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya ja té nom. Els ha costat una mica, però ja el tenen. A mi m’ha estranyat força que comencessin pel nom. Potser és perquè jo, quan escric un relat, una novel·la, una columna d’opinió, quasi sempre, el nom és l’últim que li poso. Rares vegades sé quin nom tindrà allò que encara no he començat a escriure. Segur que és una conseqüència de la no organització-estructuració de les meves idees. En funció del tema que predomina en allò que he escrit, li assigno el títol. Normalment –almenys això és el que em diuen– el clavo. No sé si és la manera òptima de fer-ho, però a mi em funciona.

També he vist que el nou partit ja insinua candidatures, entre elles la d’Artur Mas i els seus més afins companys. Sempre l’he defensat jo a l’ex-president, però em sembla que aquí s’ha equivocat. Si es parla d’un nou partit regeneracionat, les formes també han de ser noves i la seva manera de plantejar-ho recorda molt els temps passats. No estaria millor parlar a fons del projecte, primer, i després decidir el nom i sobretot qui l’ha de dirigir?

No vull omplir aquesta columna de les meves pròpies experiències, però, a tall d’exemple més proper a l’àmbit que ens ocupa, m’he recordat que, ja fa anys al meu poble, uns quants joves inquiets vam muntar una associació perquè tot el jovent estigués entretingut. Teníem intenció de fer de tot: teatre, excursions, sardanes, colònies, intercanvis i trobades amb altre pobles i qualsevol suggeriment d’entreteniment que ens volguessin proposar. Quan vam tenir ben explicat el programa, vam escollir el nom de l’associació en assemblea. Li vam posar “Vent de bosc”. És un vent que bufa només -així ho tinc entès- al meu poble, Vimbodí. No és ni serè, de ponent, ni marinada, de llevant, sinó que ve del bosc, equidistant de llevant i ponent. Un vent propi que bufava especial i amb força per nosaltres. Encara hi bufa, perquè després de quaranta anys, el nom de l’associació i algunes activitats es mantenen.  Un cop vam tenir clar el programa i el nom, vam escollir la Junta. Que no és la millor manera de fer-ho? Que hi ha una forma normalitzada diferent? Potser sí, però igual s’hauria de canviar, perquè des de sempre el que entusiasma a les persones és l’acció –la que s’està fent i la que es farà–  i no les paraules per si soles i els noms sense un contingut, que els hi atorgui coherència.

De tota manera, jo crec que les discrepàncies en el nom només són un reflex de les discrepàncies en les idees que hi ha dins del partit, perquè sembla que en el congrés hi va haver de tot: crits, aplaudiments, xiulets, picades de peus i... fins i tot un motí – tanta metàfora marinera... Havia de passar!-. Convergència –i ara, inevitablement, el seu hereu, el Partit Demòcrata Català– està en crisi pels resultats de les darreres eleccions i cadascú pensa que la seva solució, la que pot aportar ell, seria millor que la que pot aportar l’altre. Passa molt, no només en política. Quan el Barça va bé, domina la germanor; quan perd – i només dos dies seguits– s’acusa als jugadors, perilla el cap de l’entrenador i el president és el més nefast que ha tingut mai el Barça. Tothom pontifica i sap quina és la solució a la crisi: si jo manés.., diuen.

En fi, tornant al tema, és temps de divisions internes en les formacions polítiques i sinó, anem repassant tots els partits, els d’aquí, els d’allà i els de més enllà. A mi em sembla que, més que les diferències en la manera de voler arreglar el poble, el país, el món, tot es resumeix a la lluita pel poder. I tot plegat ens porta, almenys a mi, al desencant i a la pèrdua de fe en els polítics. És clar que si la política no em motiva, de què parlaré a partir d’ara? Esperem que la pausa d’estiu d’aquest setmanari ens regeneri a tots, a mi també.

29 de juny de 2016

VEU AL POBLE

Anem ben servits d’escàndols, sorpreses i desencisos. Fa deu dies pensava que estaria clar el tema per la meva columna d’avui: les eleccions. Però dilluns passat es van destapar les escandaloses gravacions de les converses per mòbil del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. El serial digital a terminis dóna per molt. Però encara no prou a Catalunya. Alguns catalans més –més que a les anteriors eleccions– han decidit votar el PP. Deu ser en agraïment a haver-nos ensorrat el sistema sanitari, haver-nos fet la punyeta amb el Centre de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació, haver-nos acusat...  Són paraules de de Alfonso en les seves converses amb Fernández Díaz, gravades no se sap per qui. No sé perquè en veure les seves fotos, les que va treure inicialment el diari Público, i les seves mirades, em va venir una frase,  Vaya par de pillos! I una pel·lícula, El golpe, amb Robert Redford i Paul Newman. En lleig, però. Ho dic per la bona actuació, eh? No pas pel tema. Els nostres, estafadors no, intrigants, sí. I tornant als motius, potser no, potser els vots de més al PP són vots catalans contra Convergència; ja que tots els intents difamatoris han fracassat, recolzen el PP, a veure si se n’acaba sortint –més vots, més poder per seguir-ho intentant–  Costa d’entendre, la veritat.

La sorpresa ve de més lluny. Ni més ni menys que de la gran Gran Bretanya. Crec que pocs, tan de dins com de fora, pensaven que els britànics votarien anar-se’n de la Unió Europea, i crec sincerament que els que van votar a favor d’anar-se’n no sabien què votaven exactament o què representava votar el Brexit. A què ve ara, sinó, estripar-se les vestidures, vaticinar tot el que passarà a partir d’aquest moment, esgarrifar-se i penedir-se del vote leave. No s’havien d’haver explicat abans els efectes catastròfics d’aquesta decisió?

Cal que parli del desencís? A Espanya tot queda igual. Igual que abans de les primeres eleccions, igual que abans de les segones. No per majoria, però guanya el PP. No hi fa res la crisi aguditzada per la mala gestió, la corrupció monumental del partit, del govern, dels càrrecs afins al partit i al govern, la mala imatge d’Espanya a l’exterior. Guanya el PP i punt. Que no podrà formar govern? Potser no, però guanya.

Em consola veure que un país, com la Gran Bretanya,  dels que diuen avançats, més que Espanya, també fa relliscades monumentals. A veure si tot serà culpa –ara si que els demòcrates s’estriparan les vestidures– de donar veu al poble! Si és així, estem perduts. Dels polítics no ens en podem refiar i el poble no està capacitat per decidir. Què ens queda? En la meva opinió, a Espanya només li queda Podemos, l’únic partit amb ganes reals de canviar el país i la forma de fer  política. A nosaltres ens queda Catalunya, un país amb nou-cents anys d’història, un estat a punt de néixer, un PP residual –malgrat el nou escó guanyat diumenge– una esperança en el ferm propòsit d’honestedat dels nostres polítics –si de cas que s’assegurin abans de l’honestedat dels que controlen l’honestedat (vegis director de l’Oficina Anti-frau de Catalunya)– i una majoria de catalans que estimin Catalunya i hi votin a favor, no en contra. A la millor, només es tracta d’estar ben informats, com sempre i com a tot arreu.

15 de juny de 2016

AIXÒ LA CARME HO ARREGLAVA

Mentre espero que la CUP tingui la valentia de reconèixer que ha trencat l’acord d’estabilitat – i deixi de matisar entre culpables, responsables i corresponsables–  i que el President Puigdemont se sotmeti a la qüestió de confiança d’aquí a tres mesos, rumio i torno a rumiar quines opcions tenim els dos milions de catalans que el 27S vam triar independència.

Només hi ha una manera de superar la qüestió de confiança i és que al Parlament hi hagi una majoria absoluta que recolzi la gestió del President. La majoria absoluta que busquem sempre, en la investidura, en l’aprovació dels pressupostos, en qualsevol llei que s’hagi d’aprovar. La majoria absoluta que esperàvem que facilités la CUP i no ho ha fet. D’una vegada per totes hem d’acceptar que hi ha dos partits independentistes i que cada un d’ells vol una República Catalana diferent. No cal que sumem més perquè el resultat final és un número abstracte –més del que ja ho són els números– que no serveix per res. Doncs, la veritat, deixant de banda la CUP no se m’ocorre ningú que pugui garantir l’estabilitat del govern i el deixi governar. No sé si el resultat de les Elecciones Generales podria canviar alguna cosa. Ja en vaig parlar en un altre moment i ara mateix en sóc bastant escèptica, més que res perquè qui ho tindria a la mà de canviar-ho, encara surt com segona força política, segons la darrera enquesta del CIS.

Suposem que no se superi la qüestió de confiança. Haurem de tornar a anar a eleccions. I si el vot no canvia, tornarem a estar en un atzucac: una majoria independentista amb diferències irreconciliables. El somni s’esfumarà, per esgotament, com la boira i podrem explicar als nostres néts que durant un temps vam tenir l’oportunitat de tocar el cel, però no la vam aprofitar. Els que comandaven la nau no s’entenien i ens van precipitar tots a l’abisme.

Això ho arreglava la Carme. La Carme parlava, cridava, convencia, aglutinava i, important, posava firmes els polítics. “President, posi les urnes! Posi les urnes, President!” Segur que tothom sap de quina Carme parlo, no? Ara la tenim encotillada, pobra! com a Presidenta del Parlament – amb tots els respectes– i les úniques paraules que pot dir en públic són les que el protocol li permet. Com enyoro la Carme Forcadell! Sense menystenir l’actual president de l’ANC, crec que estarem tots d’acord que quan ella en va deixar la presidència, vam perdre una peça valuosíssima en l’impuls cap a la independència. Els seus discursos no eren cap model d’oratòria, el seu català no era el de Barcelona, la seva aparença no era la d’una líder, però cridava com ningú a la unitat i a la llibertat del nostre poble i la seva determinació no deixava espai pel dubte: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible” La frase no és seva, sinó de Jean Cocteau, però és una gran frase per no aturar-se davant de les dificultats.  Quan s’insinuava alguna crisi en el nostre camí cap a la independència, jo sempre pensava: ara ve la Carme i ho arregla. I així era. Llàstima!

1 de juny de 2016

DE SAVIS

Fa quinze dies en aquesta columna vaig fer una rectificació de la meva opinió, per la qual donava una oportunitat a “Podemos”, respecte al seu compromís de convocar un referèndum a Catalunya si guanyaven les Eleccions generals. Dic rectificació perquè mai no els havia atorgat la meva confiança i ara penso que potser... potser sí.  Només parlava de confiança, però una amiga meva, bona crítica, que no criticaire, i amb criteri es va esquinçar les vestidures perquè li va semblar que traïa els meus principis independentistes. Igual avui també se les esquinçarà, però no puc sinó donar la meva opinió sincera sobre un altre tema.

Es tracta d’Ada Colau. Ara que compleix un any com alcaldessa de Barcelona, sento que aquí també he de rectificar. Quan ella es presentava a l’Ajuntament de Barcelona i les enquestes li donaven la victòria, tal com va succeir, vaig dir que no la veia com alcaldessa de Barcelona. I trobo que el temps ha jugat a favor seu i no al meu. Se li ha de reconèixer que no ho està fent malament i que s’ha mantingut, es manté,  fidel als seus principis, en la mesura que pot, perquè difícil ho té. La setmana passada mateix, amb els aldarull de Gràcia, les seves declaracions no van ser caure bé a ningú: massa a prop de la policia pels uns, massa a prop dels violents pels altres, equidistant – i tampoc no els hi estava bé – per alguns més. Vaja, que no troba la posició ideal en les seves declaracions! No sabem quina posició tenen els seus pensaments. I és que és tan fàcil criticar des de fora... Si la perspectiva canvia només movent-se un pas, com no li haurà canviat a ella, amb el salt d’amplada que ha realitzat? Com li canviaria a la CUP la seva perspectiva si estigués en el govern per comptes d’estar en aquesta mena d’aliança-oposició? Jo, des de l’afer de la investidura que ens va deixar a tots extenuats, pensava que ja no em podien sorprendre gaire, però també aquí he de rectificar. Fa uns dies van sortir amb que estaven massa lligats amb el pacte que havien fet sobre recolzar les decisions del govern i que el volien trencar. Estan parlant del pacte que van signar a canvi que l’aleshores president Mas fes un pas al costat? El moviment assembleari que els defineix ho justifica tot, fins i tot trencar un pacte com aquest? Flac favor pels moviments assemblearis, doncs,  el de la CUP i qualsevol altre, si l’assemblea és l’excusa per no respectar la paraula donada. L’altra intervenció de molt poca responsabilitat ha estat la d’atiar els violents en nom dels ideals que comparteixen. Doncs, francament, si l’ideal s’ha d’aconseguir trencant vidres i incendiant vehicles – propietat privada de persones que no en tenen cap culpa i que, segur, les seves suors els ha costat-  i malmetent mobiliari urbà, potser caldria reconsiderar l’ideal. Estaria bé que la CUP reconegués que l’assumpte se li ha anat de les mans. Potser són molts joves i no ho saben, però quan criden “desobediència” n’hi ha uns quants que reaccionen com la pólvora en atansar-li un llumí.

Estic amb el president Puigdemont quan diu que “lu” seu és l’obediència. Si el procés ja té les seves dificultats, només falta tirar pel dret i començar a desobeir, que, quan la metxa està encesa, costa molt d’apagar. I que  no cal anar gaire lluny; els que van patir la Guerra Civil encara se’n recorden: la violència revolucionària ho cremava tot i durant uns dies ni Companys ho va poder aturar.

Rectificar és de savis, diuen. A mi, la saviesa, amb tota modèstia ho dic, ja em deu penetrar tots els porus, després de rectificar ara sí, ara també. I no només aquí. No és tan important mantenir-te en la teva posició, com buscar la raó i la veritat. La gratificació és gran quan t’adones que anaves -i ja no- pel camí equivocat. Estaria bé que alguns rectifiquessin si veuen que van errats. La pregunta és: ho veuen?

18 de maig de 2016

LES ELECCIONS AL PLAT                                 

No pensava que m’arribessin a interessar aquestes noves Elecciones Generales al Gobierno de España, però el poder de la televisió és tan gran que cada dia a l’hora de menjar em posen les eleccions al plat. I no serveix de res canviar de canal; en tots els restaurants tenen el mateix menú. Resulta que, sense voler, he anat  reflexionant i he pres partit.

Ja sé que els independentistes hauríem de votar un dels dos partits que volen la independència i que el lema és: hem de ser a Madrid, mentre no siguem independents. Però jo, de veritat, no en veig la utilitat de ser a Madrid. Si qualsevol proposta que faci Convergència o Esquerra, els la tombaran! És clar que ho fan per estalviar feina al Tribunal Constitucional, però al cap i a la fi, ni en el primer plat ni en les postres, no hi tenim gran cosa a fer a Madrid. Per molt dignes que siguin els nostres representants, en el primer intent de govern no els ha volgut ningú. Normal quan la prioritat és la Unidad de España.

I parlant d’utilitat, potser seria millor un vot útil cap aquells que defensen el dret a decidir. Jo, al Pablo Iglesias, de Podemos, el veig honest i coherent. – No puc presumir de tenir vista amb els polítics, tant sols és la percepció que en tinc-. Només li calia renunciar a la promesa del referèndum i hauria pogut governar amb el PSOE i Ciutadans. I no ho ha fet. Amb això deixa clar que si d’ell depengués tindríem el referèndum assegurat. I a Catalunya, per molt que diguem que ja estem en una altra pantalla més avançada, cada cop se sent a parlar més de la necessitat d’un referèndum legal per poder tirar endavant el procés.

Va ser molt inesperat el resultat de les primeres eleccions generals, aquí a Catalunya. Va guanyar En Comú Podem, amb Xavier Domènech al capdavant – un altre polític, per mi desconegut fins fa poc a qui, quan ha deixat de ser-ho,  també he trobat honest i coherent-. Resultat inesperat quan feia només tres mesos -el 27S- havien guanyat els partits sobiranistes que no necessitaven el referèndum. La lectura, que en un principi semblava dir que el sobiranisme baixava, era doble i de fet va ser una de les primeres coses que va dir el Xavier Domènech: els catalans demanaven una nova política i reclamaven el dret a decidir. I, francament, ja sé que hi ha gent demòcrata que defensa el dret a decidir per decidir no, però no crec que siguin una majoria. Sóc molt optimista si penso que entre els que tiren pel dret cap a la independència més els que demanen fer-ho amb un referèndum pactat tindríem aquella majoria ampla que necessitem?

Com que, encara durant un temps, no em tocarà cap més remei que dinar i sopar amb el mateix plat, seguiré reflexionant intentant no empatxar-me. Potser les meves reflexions seguiran un altre rumb, o potser no. Tinc clar cap on vull anar, però no tant, el camí per arribar-hi.

Articles d'opinió publicats a 

Notícies TGN

4 de maig de 2016

ARRELATS

Diuen que la globalització pot fer que dues persones de diferents parts del planeta tinguin la mateixa idea en el mateix moment. La informació, la publicitat, les xarxes... qualsevol estímul, el mateix, a l’abast de tot el món pot provocar que, aparentment, en total llibertat, dues persones allunyades que ni es coneixen ni tenen res a veure, coincideixin.

No sé si haurà estat la globalització, però amb una setmana de diferència han arrencat dues presentacions amb el mateix títol. El diumenge, 24 d’abril es va estrenar el programa Arrelats conduit pel periodista Ernest Folch; i aquest dissabte passat a Vimbodí i Poblet es va presentar la Ruta dels arbres centenaris que també porta per nom, Arrelats. Val a dir que l’únic que comparteixen són les arrels. El programa de TV3 parla d’arrels humanes, d’homes i dones que no perden les seves arrels per voltes que donin; per gaudir del programa només has d’engegar la tele i seure al sofà. La ruta, en canvi, segueix els divuit arbres centenaris del terme que, evidentment, han de tenir unes bones arrels per portar plantats en el seu lloc tants anys; alguns hi són des de l’Edat Mitjana, d’altres justament des del 1714, uns més des de fa un parell de segles, pel cap baix. Els arbres han estat inventariats pels ambientòlegs Jaume Marlès i Julia Pérez, sota la direcció del geògraf Martí Boada, i declarats d’interès local, comarcal i, dos d’ells, d’interès monumental. Al llarg de la ruta, de vint-i-cinc kilòmetres, que requereix una mica més d’esforç per gaudir-la que el programa de TV3 –com pedalar amb la bici, caminar ben calçat o, si aquestes opcions no són possibles,  desplaçar-se d’arbre en arbre en cotxe–, l’Ajuntament de Vimbodí i Poblet, en col·laboració amb el Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet, ha senyalitzat el punt on es troba cada arbre i allí mateix mitjançant un codi QR es pot accedir a la informació de la seva descripció, coordenades GPS, característiques i curiositats. També es pot obtenir la Guia completa en paper, disponible a l’Ajuntament i al Museu del Vidre del municipi, descarregar-se-la al mòbil, o accedir a aquesta web: http://arrelats.ctfc.cat/  Si hi entreu,  us agafaran unes ganes tremendes de conèixer aquests arbres que són grans no només en alçada, sinó en anys i, segur que també, en saviesa. Aquests dies trobareu els sembrats verds onejant d’esperança; si us espereu quinze dies, els veureu esquitxats de roselles; una mica més i els assaborireu daurats. I si feu tard i ja s’han tallat les espigues, hi veureu la vinya, amb els seus brots esponerosos que lluiten per obrir-se pas.

Però  ARRELATS, en el cas dels arbres, és una paraula formada per dues altres: ARREL i RELATS, perquè la fitxa de cada arbre va acompanyada d’un relat que una autora local, la que llegiu cada quinze dies aquí en aquesta columna, ha tingut l’honor d’escriure.

Partint d’una vella llegenda, en la qual es plantejava que potser els arbres en algun moment, des de la seva creació, havien pogut parlar, he donat veu a cada arbre. Una veu diferent, com correspon a cada arbre diferent, que explica la seva història, o alguna anècdota que l’ha marcat i que, qui ho sap! potser és la causa de la seva llarga vida. Arbres de gèneres diferents ens parlen des del sentiment, l’orgull, la tristesa, la fatxenderia... L’alzina, el xiprer, el castanyer, la figuera, el cedre, la servera, el pollancre, el pi i el lledoner ens recorden en silenci que ells ja hi eren quan nosaltres vam arribar.

Segurament he estat molt agosarada en les meves fabulacions. És perquè aquests arbres els he vist tota la vida i m’ha semblat –quines pretensions!– que em podia posar al seu lloc. En realitat, són ells els que m’han vist néixer i créixer a mi i els que podrien fer un relat no només sobre mi, sinó sobre un grapat de generacions que m’han precedit.

20 d'abril de 2016

NOMÉS PAPERS

No vaig gaire forta en geografia. M’he hagut de mirar el mapa, per saber on era exactament Panamà. I en tenia una certa idea, però això de paradís em despistava. Sempre l’havia situat a Mesopotàmia, el paradís, però com que ara allò és un infern, vaig pensar que potser l’havien canviat de lloc, ves. Tot em passa per no escoltar bé. No em vaig fixar que a continuació de la paraula “paradís” hi afegien la paraula “fiscal” i d’aquí va venir tot aquest embolat. Un cop saber de què parlàvem (de què?) i situar-me mentalment a Panamà, vaig afegir al meu minso coneixement sobre aquest país –el canal de Panamà, El sastre de Panamà, la tela Panamà– un element més: els Papers de Panamà. El primer dia que en vaig tenir coneixement, sopava i vaig deixar de mastegar perquè, tot i la naturalitat del conductor del Telenotícies, vaig percebre so de timbals i trompetes darrere les seves paraules. Ja amb la boca buida, em vaig posar a riure perquè... una altra filtració! Després de les informacions confidencials de WikiLeaks, de que Edward Snowden ens filtrés que tots som espiats i de la Llista Falciani, amb 130000 evasors fiscals,  ara arriben els Papers de Panamà. Veig que cada vegada la terminologia emprada és menys tècnica i més popular. Papers, només papers.

La qüestió és que els Papers de Panamà tenen més dades, més pàgines, més lletra, més nombres, més informació, més evasors, més defraudadors, més tot. Hi haurà més justícia pels evasors? Segur que no! Alguna explicació, alguna confessió, alguna dimissió, mostra d’honestedat, real o aparent, potser sí, però no crec que la justícia persegueixi els poderosos i, com sempre, la infàmia quedarà en els papers. La justícia –digue’m-li fiscal o un altre nom–  és pels pobres assalariats, a qui se’ls recapta al mil·límetre, i per les pobres vídues, amb una pensió miserable i una altra de paupèrrima, però que les obliga a fer la declaració amb resultat a pagar. La justícia no perseguirà als defraudadors, sinó al filtrador de la informació, el qual potser encara tindrà sort que l’enxampi la policia, perquè els poderosos que surten als papers i que no en saben res de la misèria real, no tenen cap mirament per qui aireja les seves misèries d’alt standing; val més que el filtrador estigui ben custodiat.

I qui hi ha en aquests papers, qui hi ha? Esportistes,  actors, cantants, bancs, escriptors, reis, parents de reis i sobretot, sobretot hi ha... Quina novetat! Polítics!!! Polítics,  en la majoria dels casos aquests representants del poble, escollits pel poble, per defensar els interessos del poble. D’on punyeta els ve la fortuna als polítics? Un polític ha de tenir un bon sou, hi estic d’acord; té molta responsabilitat i la responsabilitat es cobra. Més que res si s’exerceix de responsable, que moltes vegades no és el cas. Però un bon sou no dóna per amassar una gran fortuna, tan gran com per estar folrat aquí i haver de treure els diners cap allà i, a damunt, no pagar-ne els impostos. Ja és ben veritat que el diner crida diner! No en tenen prou amb tenir tant, en volen més, volen estalviar-se els impostos que servirien per reduir la distància entre ells i els pobres. I això mai!

A algú li sona la Revolució francesa, la Revolució russa? Els pobres morint-se de fam i la noblesa morint-se d’un empatx de riquesa. No ho sé si en algun moment, potser en el seu origen, la paraula noblesa feia honor al seu significat, perquè des que se’n té coneixement en la història, els nobles, de noblesa poca. En fi, alegrem-nos perquè després de tants anys, almenys el poble ha arraconat la guillotina i altres eines i ha incorporat el sentit comú a les seves qualitats. No podem pas dir el mateix de la noblesa.

6 d'abril de 2016

EUROPA, SI US PLAU, UNIÓ

 Fa quinze dies vaig fer una crítica força esmolada a Europa per la seva pretensió de formar una unió de nacions pel bé de tots els europeus, i no sortir-se’n. El dia abans, l’atemptat de Brussel·les ens havia sacsejat a tots, però aquella columna ja estava en camí de ser publicada. No sé si hauria rectificat res del que hi havia escrit, però amb l’atemptat vaig pensar que necessitàvem la Unió Europea més que mai, per lluitar contra l’enemic extern i quan dic enemic extern em refereixo al jihadisme.

Insisteixo: falla la unió.

Segons sembla, els atemptats a Europa són perpetrats per musulmans europeus. Quants són? Fa mig any, quatre mil europeus havien viatjat a Síria i Irak seduïts per la Jihad i entrenats per  matar aquí; segurament  avui ja són més. Però pocs, comparats amb tots els efectius policials europeus sumats als serveis secrets de cada país. Què els fa tan forts als terroristes, que són capaços de burlar les investigacions i el seguiment de la policia europea? Està clar que,  encara que dispersos, la unitat en l’objectiu: destruir l’estabilitat europea. És la unitat que ens falta a nosaltres; podem fer grans coses, però junts i coordinats. I mira que fa temps que parlem de coordinació entre els diferents països! No s’acaba d’entendre que l’assot dels atemptats que estem patint, ara els uns, ara els altres, no  faci prendre,  a qui ho ha de fer, decisions ràpides i efectives. Estic segura que de ments brillants, tant com les dels terroristes, n’hi ha d’haver moltes a Europa per poder tallar aquest degoteig –millor dit, aquests ruixats que ens cauen al damunt–, cada vegada més sovint.  Qualsevol comunicació i informació relacionada amb el tema ha de fluir entre els països i no guardar-se zelosament com si fos un tresor. Un cop la informació a les mans, s’ha d’aprofitar, ara sí, com un tresor. A partir d’aquí, ni una negligència.

No sabem d’on surt aquest odi a Europa. Algunes veus diuen que els hem maltractat com a immigrants durant molts anys. Bé, però resulta que d’immigrants a Europa n’hi ha de totes les parts del món i no tots ens volen morts. A banda d’això, no només atempten a Europa, sinó a tot el món; suposo que amb el mateix objectiu de desestabilitzar. I la qüestió és que se’n surten perquè ni aquí ni enlloc, ningú no pot entendre que en nom del seu Déu matin els que creuen en el mateix Déu que ells, amb l’excusa de matar els que no hi creuen. Desestabilitza no poder-hi trobar una lògica coherent, desestabilitza que el seu odi augmenti en progressió geomètrica, desestabilitza que mort o capturat un peix gros, immediatament en surti un altre, talment els monstres que es reprodueixen en les pel·lícules de ciència-ficció, o com l’agent Smith a “Matrix”. Potser, tal com li diu Michael Caine a Christian Bale a “Batman, el cavaller obscur”, hi ha homes que només ho volen cremar tot. Per tant, com que no podem lluitar contra la irracionalitat, ni tampoc la podem entendre, només ens queda unir-nos. Unir-nos els europeus i unir-nos amb els americans, amb els russos, si és possible, i amb tots els països que pateixen els atacs terroristes, i fer un front comú. Només la unió ens farà forts, més forts que ells.

Tot i que avui he abusat de les referències cinematogràfiques, el que estem visionant i protagonitzant és molt pitjor que les pel·lícules apocalíptiques a què ens té acostumats Hollywood, però malgrat el que diuen molts, em nego a acceptar que això sigui una guerra.  Que els hi preguntin sinó al sirians, que prefereixen el calvari que estan patint, que no pas estar sota les bombes. Encara no estem en guerra, però ens hauríem d’espavilar.

23 de març de 2016

OH EUROPA!

Han passat uns quants anys, gairebé un quart de segle, des que un bon estol d’actors i actrius catalanes- i ara els identifiquem tots, quan en veiem algun fragment- tenien el protagonisme col·lectiu de la sèrie que portava aquest nom. Viatjaven en autocar per l’interior de diferents països d’Europa, com segurament hem fet molts de nosaltres.

I com ha canviat Europa des d’aleshores! El jihadisme ha atacat una o diverses vegades molts dels països que la formen. Quan  no ha estat el jihadisme, ha estat algun dels malalts, que la societat occidental engendra massa sovint, amb una arma a les mans, i sinó algú que no sentint-se bé entre nosaltres ha decidit anar-se’n molt acompanyat. I això per no parlar de  totes les mogudes que ha provocat l’actual crisi i les crisis que en alguns llocs de qualsevol país hi són permanents.

No sé si això de la Unió Europea va ser una bona idea o senzillament no s’ha sabut portar. La qüestió és que des d’un principi va néixer coixa, perquè alguns països tenien la pota més curta que d’altres. Una Unió europea que va voler agrupar països pobres i països rics ja era un greuge perquè només beneficiava els rics, encara que aquesta desigualtat es volgués dissimular amb cessions fàcils de capitals – diguem-ho clar, crèdits- dels països rics cap els pobres. Una sobredosi d’optimisme que, tard o d’hora, els països pobres hem pagat més cara que els rics, encara que es parli de crisi global. Després vam quedar entrampats en els objectius de dèficit – ja sabeu, allò que Europa fixa com objectiu als  estats i l’estat espanyol repercuteix, desproporcionadament, en les autonomies- Objectius evidentment desaforats i inassolibles per nosaltres, país pobre, i d’altres, amb dèficit molt alt. Finalment i per simplificar-ho, perquè els despropòsits de la Unió són múltiples, la moneda única, l’euro, ens ha impedit emprar una eina que sempre havia resultat excel·lent per pal·liar el dèficit:  devaluar la moneda del propi país perquè pogués resultar més competitiu respecte a d’altres.

Déu me’n guard de dir que sigui fàcil governar Europa. Si ja no ho és la pròpia casa, com no ho ha de ser un continent pràcticament sencer? Però a mi em rebel·la veure com els seus governants, que haurien de ser uns cracs en política, economia, societat... ens utilitzen una vegada i una altra com conillets d’Índies, amb assaig i error continuats.

És molt significatiu que un problema com la crisi dels refugiats tingui commoguts i indignats tots els europeus, ja de natural – i només pel fet d’haver nascut en un lloc privilegiat, malgrat tot- poc solidaris. L’espai Schengen – Schengen xungo, en dic jo- que agrupa la major part dels països d’Europa i semblava voler esborrar les fronteres interiors i reforçar les exteriors, ha resultat ser el nyap més gran dels darrers temps europeus. La Merkel crida els refugiats amb cants celestials perquè vinguin a Europa. I jo no dubto de la seva bona fer en fer-ho – la bona fe de necessitar gent nova, pels problemes demogràfics que pateix el seu país- , però no s’entén que una dirigent de la seva talla hagi comès un acte que, sense consensuar-ho amb la resta de països, ha resultat ser de gran irresponsabilitat. La crida de Merkel ha estat com l’apertura moral de la porta als refugiats; després s’han trobat amb la tancada material de la porta als nassos, perquè molts estats no pensen com la Merkel, ni tenen els mitjans que té Alemanya per acollir els refugiats. Tot plegat ha situat els refugiats en un impàs que ja fa més de mig any que dura, un impàs que els manté en unes condicions deplorables i en el qual uns quants, massa, hi han deixat la vida; molts, la salut, i tots, l’enlluernament per una Europa, que ara només veuen ennuvolada, fangosa i insolidària. I no tant sols a Idomeni.

La gran mà d’Europa no deixa fer cap moviment – no sé si no deixa o és l’excusa per no fer-ho- als estats membres, ni, en el nostre cas, a les autonomies i als ajuntaments. Dels disset mil refugiats assignats a Espanya, se n’han acollit només cinquanta, i els passos que dóna Catalunya per acollir-ne quatre mil cinc-cents no van a parar enlloc perquè ningú no es pot saltar l’escala burocràtica d’acollida als refugiats. Segurament els catalans no devem ser els únics que intentem posar el  nostre granet de sorra i ens barren el pas. Tota la meva admiració i gratitud als voluntaris que estan posant el seu. Però tant costa de coordinar-ho a nivell europeu i que els refugiats deixin de patir? A canvi d’això els fan tornar cap a Turquia, país segur- diuen- pagant a aquest país milers de milions d’euros, i d’altres contrapartides. El que sigui, el que Turquia demani, per treure’ns la nosa del damunt, no? perquè... perquè tots aquests milions no servirien igual per distribuir i ajudar els refugiats dins d’Europa?

Penso que el problema real és que la pretesa unió europea és una total divergència i entre els diferents països n’hi ha que diuen que sí, n’hi ha que diuen que sí, però que no i n’hi ha que obertament diuen “no”. Aquests últims no paren de dir: On aneu, refugiats? Jo més aviat diria: Oh  Europa! Quo vadis, Europa?

9 DE MARÇ DE 2016 


L'ERROR DE LA HISTÒRIA

Jo, quan veig segons quins dirigents i n’observo les accions, a part de posar-se’m els pèls de punta, em pregunto si n’hem après res de la Història. Perquè resulta que un dels objectius de la Història és aprendre dels errors del passat per no repetir-los en el futur. Però la majoria de vegades els fets no se succeeixen sols, sinó que tenen la mà de l’home -alguns cops, de la dona- al darrere. Em permeteu que sigui escèptica respecte a aprendre del passat? Repassem-ho.

La lliçó de la bomba atòmica és una lliçó perduda. Què hi fa que a Hiroshima i Nagasaki hi perdessin la vida un quart de milió de persones de manera immediata i uns quants milers més tard, per efectes de la radiació? Sembla que la fascinació pel poder que atorga el posseir-la fa oblidar les terribles conseqüències que va tenir la seva utilització. A Corea del Nord, el seu líder Kim Jong-un flirteja amb el seu veí xinès, Xi Jinping –amb aquests noms, s’han d’entendre per força, si o no?–; les seves proves nuclears i  bombes atòmiques els alimenten la fantasia, que potser no ho és tant, de dominar tot el món oriental. De moment.

La xenofòbia va provocar  durant el nazisme sis milions de jueus morts, fet que va esgarrifar el món sencer, però això no va impedir que cinquanta anys més tard, a la Guerra de Bòsnia, es produís el genocidi de milers de bosnians, en nom d’una neteja ètnica, mentre Europa s’ho mirava i l’ONU era  incapaç de posar-hi remei.

A Irak, el buit de poder provocat per la retirada dels americans va propiciar que s’hi instal·lés Estat Islàmic amb l’excusa d’ajudar els rebels. Ha après Bashar al-Assad a Síria, la lliçó? No, i s’ha repetit la història, increïblement propera en el temps i en l’espai. El dirigent sirià no només ha afavorit l’entrada d’Estat Islàmic, sinó que també ha massacrat una bona part dels seus súbdits. I tot per mantenir-se en el poder.

No tan lluny de nosaltres, Putin somnia amb l’esplendor perdut de la URSS i més enllà i, a vegades discretament i d’altres no tant, va fent passes i guanyant terreny. Tots sabem que l’afany i la lluita pel territori han estat la causa de la majoria de les guerres que hi ha hagut al llarg de la història.

El més curiós és que més de la meitat de la població d’aquests països adora els seus líders. És la promesa d’un estat fort allò que els captiva? Si és així, a qui li importen les lliçons de la Història?

En aquests moments, al país més poderós del món els americans decideixen quins candidats, republicà i demòcrata, s’han de disputar la presidència dels Estats Units. Per la banda republicana ja gairebé ho tenen decidit: el seu preferit és Donald Trump. Donald Trump, home gros d’expressió sorruda, bona tofa de cabell, entre cendra i pèl roig, empresari, multimilionari, mediàtic, inflamat en els seus parlaments, un bon dia es va cansar de finançar campanyes presidencials i es va dir: I per què no la meva? El populista Trump, que està seduint gairebé la meitat dels nord-americans amb el seu discurs,  parla d’enemics exteriors i de culpables interiors, causants de la pèrdua de lideratge dels Estats Units. A algú li sona? Xenòfob? I tant! Polèmic? Més. Provocador? Encara més. Unes quantes cadenes de TV, altres mitjans, la comunitat científica, el creador de Facebook i molts sectors influents se li han posat en contra. Els demòcrates el temen i els propis republicans fan aliances perquè no guanyi.  I amb tot, està guanyant les primàries. Sabent que els americans coneixen el seu discurs a priori, em torno a preguntar com de seductor pot ser el futur, si s’albira essent ciutadà d’un estat omnipotent.

Hi ha governants que provoquen que la humanitat per comptes de progressar, regressi. Tornarem a la prehistòria, al cop de garrot i a la llei del més fort? La responsabilitat dels dirigents polítics és infinita i il·limitada. Els seus deliris de grandesa poden destruir la humanitat. Amb les seves accions i direccions poden promoure la pau o impulsar la guerra, poden estrènyer llaços entre les persones o llençar-los els uns contra els altres. Poden, en definitiva, canviar el rumb de la història. Ara bé, en alguns casos la responsabilitat no és tota dels governants, sinó dels qui els recolzen o els voten.

Potser l’error de la Història és creure que la humanitat aprèn dels seus errors.  No som nosaltres l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra?  Em fa por que no en siguin més. En tot cas, si Trump arriba a President dels Estats Units, que Déu ens agafi confessats. A nosaltres i a la Història.

23 de febrer de 2016

GRÀCIES, MURIEL!

La Muriel Casals ens ha deixat. De pare català i mare francesa, havia nascut a la Provença, una regió de França de les més bonics que he conegut. Des que i vaig estar,  vaig entendre que pintors de totes les èpoques, però sobretot els impressionistes, se n’enamoressin. Qui pot resistir-se al seu cel blau – d’un blau especial -, als seus camps de lavanda i de gira-sols, als seus canals?

Era una dona gran, la Muriel? No pas d’edat, setanta anys. Sí que ho era de cor, d’empenta i de senzillesa. No sé si som suficientment conscients de l’impuls que va donar als catalans per dir Prou! a Espanya, quan això semblava impossible. Recordem-ho. Manifestació del 10 de juliol de 2010, al crit de “Som una nació. Nosaltres decidim”, després que el 28 de juny el Tribunal Constitucional ens  tombés l’Estatut – cepillar, va dir Alfonso Guerra –, un Estatut, aprovat el 2006 en referèndum pel poble de Catalunya i pel Parlament. La Muriel portava tres mesos de presidenta d’Òmnium i la seva iniciativa va canviar el nostre futur. Les persones enganyem. La seva aparença senzilla amagava una gran determinació i la va mantenir sempre.

Vaig tenir ocasió de conèixer-la personalment en el sopar que organitza anualment Òmnium Cultural del Tarragonès. No feia gaire que amb una amiga ens n’havíem fet sòcies – com molts dels catalans en aquella època, suposo -. Calia fer pinya i en aquell moment era un dels pocs castells que es començaven a aixecar en direcció a la independència, que sense veure-la, intuíem molt, molt amunt. Em va sorprendre la seva discreció i afabilitat. I també aquella mirada clara que em recordava el cel de Provença. Em creureu si dic que va ser en aquell moment, quan vaig pensar per primera vegada que ens en podíem sortir?

No recordo si va ser abans o després d’això, que jo ja havia parlat de la Muriel en el meu blog, en un post titulat “Les dones que m’agraden”. Un títol certament equívoc que va provocar un allau de lectures en el blog. Per què serà? Segur que les expectatives dels que van entrar a llegir-lo apuntaven vers una altra banda. Però jo només parlava de cinc dones catalanes, a qui admirava per la seva empenta.

Ha estat una veritable llàstima que la Muriel no hagi pogut veure acomplert el somni que ella, la primera, va pensar que es podia fer realitat. Gràcies Muriel! Tots els que participem d’aquest somni, et portarem sempre en el cor.

10 de febrer de 2016

LES CADENES SUBTILS

Des de fa dos anys i mig, cada quinze dies escric un article d'opinió en aquest setmanari. Ara, amb motiu de la publicació de la meva primera novel·la, m'han dedicat aquesta pàgina de Cultura. Moltes gràcies, companys!

La tarragonina Teresa Duch publica la seva primera novel·la, ‘Les cadenes subtils’

La col·laboradora de ‘Notíciestgn’ presentarà l’obra el divendres 12 a les 19 hores al cafè La Cantonada

Per Carme López. Actualitzat el 11/02/2016

  L'escriptora Teresa Duch./Cedida

La novel·la explica la trobada vital entre dues dones, la Maria, de 78 anys, que viu en una residència i que té una història de superació, i la Mimí, una noia de 20, que hi comença a treballar en la seva primera feina. Entre elles neix un corrent d’amistat, en realitat, una cadena subtil, que, un cop forjada, ja ningú no podrà trencar. Ni els perjudicis socials, ni els esdeveniments que es van succeint, ni els descobriments que el lector anirà fent de la mà de la Mimí.
D’on et ve l’afició per l’escriptura?
Em vaig aficionar a la lectura de gran i llegint alguns autors, em venien ganes d’escriure. Ho anava fent per a mi, a vegades com a teràpia, i pels amics, primer amb les cartes, després amb uns correus llarguíssims. M’hi sentia bé escrivint i els destinataris em deien que s’ho passaven bé quan ho rebien. L’any 2005 vaig descobrir l’Escola de Lletres de Tarragona i també que tenia molt per aprendre si ho volia fer bé. Fins al 2012 no em vaig llençar a escriure per un públic més ampli. Vaig engegar el blog Salsa-ficció i vaig publicar un recull de relats Viatges insòlits de viatgers abrandats. Després, la columna en aquest setmanari. La veritat és que no deixo mai d’escriure; si no ho puc fer per qualsevol motiu, m’agafa «mono».
Quins són els teus referents literaris i per quins temes et decantes preferentment?
Vaig descobrir al mateix temps la prosa poètica de Pablo Neruda i els poetes de la Generació del 27. Crec que van ser els primers que em van motivar a escriure i, d’entrada, vaig fer poesia. M’he decantat per la prosa, però sempre m’agrada incloure-hi una mica de poesia. Autors determinants per al meu aprenentatge han estat: Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Alessandro Baricco, Marguerite Duràs, Raymond Carver. Però tinc molts autors que m’han agradat per un sol llibre, que també m’han  influït.
No m’agrada encasellar-me en cap tema; sovint dic que escric sobre allò que m’inspira i els motius de la meva inspiració acostumen a ser diversos. Tampoc no ho concebo d’altra manera; crec que m’avorriria si em dediqués a un tema o a un gènere concret. I per mi, la gràcia d’aquesta afició és gaudir-ne i fer-ne gaudir. Amb tot, reconec que el tema de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial m’inspiren. També les meves arrels rurals surten sovint en els meus escrits: la natura, la pagesia, la infantesa, l’ambient de poble…
Aquesta és la teva primera novel·la publicada, en què t’has inspirat?
D’entrada, les vivències en una residència d’una persona propera va ser el que em va moure a escriure sobre vells. Suposo que perquè els veia a l’altra banda, vaig començar a parlar de joves i vaig oposar ambdós mons, buscant alguna sincronia entre ells. Un cop tens el tema, els personatges et porten –a vegades on volen ells–. I aquí van anar sortint els dos temes preferits dels quals parlava: la Guerra Civil i el poble.
Què representa per tu veure la teva obra en forma de llibre i a l’abast del públic?
Bé, jo el 2012 ja vaig autopublicar el recull que he esmentat abans. Va ser un repte del qual estic molt satisfeta, perquè em va donar ocasió de conèixer tot el procés, des d’escriure el llibre fins a fer-lo arribar als lectors. Però publicar amb editorial t’atorga el reconeixement que la teva novel·la té qualitat i possibilitats, i un suport que trobes a faltar en l’autopublicació. Per altra banda, treballar amb Terra Ignota, l’editorial que em publica, ha estat un plaer perquè sempre han estat amatents als meus dubtes, diligents amb els petits entrebancs que han pogut sorgir i impecables en les correccions. El resultat final és un llibre ben acabat





3 de febrer de 2016

EL NOM FA L'HOME. I LA DONA

                                      

Al pobre Mariano no el vol ningú. Però què ha fet el pobre Mariano? L’home fa una mica de llàstima, tot i que, de moment, no s’ha  hagut de sentir tants vituperis com l’Artur Mas. Potser per això no vol anar a la investidura, ves! que per rebre fuetades, millor no entrar a la sala de tortura. La veritat és que plantar-se com ho va fer, dient que no hi aniria, va ser un cop d’efecte. No hi estem acostumats. El Rajoy és un home de tarannà tranquil, efectiu en segons quins casos, però poc encertat i gens adequat en la majoria dels altres. D’aquí que el qualifiquin sovint de pusil·lànime i que sigui objecte de burles i acudits de tot tipus sobre les seves aparicions massa freqüents a la pantalla de plasma, la seva manca de sang a les venes i les seves frases famoses i desconcertants; segurament aquestes demostren que sí que en té de sang i que els nervis i la pressió també li passen factura. No hi té res a veure ell, amb algunes feres ferotges del PP que, a vegades, tinc la impressió que, tot i aparentar fer pinya, se’l voldrien cruspir de viu en viu. I és que... podríem dir que el nom marca la persona? No és el mateix dir-se José Maria o Felipe o Luís que dir-se Mariano; segur que tots pensem en un Marianico el Nosequè, amb qui hem rigut alguna vegada.

En canvi, el Pedro –amb nom de deixeble de Crist– i el Pablo –amb  el segon nom del pagà convers Saulo, a qui l’Esperit Sant va haver de fer caure del cavall per convertir-lo–  sovint van aparellats en el santoral, però aquí no troben punts d’acord. L’únic acord, de moment, és el no a Rajoy, però entre ells, res de res. Les esquerres no tenen prou força per  fer la unió; més ben dit, el referèndum a Catalunya, que proposa Pablo Iglesias, és suficient per fer enrere el PSOE, defensor de la unitat d’Espanya. Però no deia Iglesias que ells són nova política? I no és el PSOE igual que el PP, vella política? Com és que hi vol pactar?

El tercer en discòrdia, l’Albert Rivera, està pràcticament desaparegut. No vol pactar amb Rajoy –perquè també presumia de nova política– però tampoc ho pot fer amb Podemos –massa a l’esquerra–. No s’ho imaginava l’Albert que els vots li donarien un pes polític tan migrat que el seu partit no serviria de frontissa perquè cap porta s’acabés d’obrir. O de tancar.  Almenys, no per si sola. Error de càlcul, Albert, o potser de nom. Un nom català per a president del govern espanyol no convenç Espanya. Menys encara del que podria convèncer el nom d’Inés, amb la mateixa aspiració, a Catalunya.

A mi, com a Teresa, m’associen sovint amb la santa. Santa Teresa d’Àvila. Diuen que les Tereses tenim molta paciència, com ella. Ara bé, monja encara no. L’èxtasi l’estic esperant. I els llibres... Bé, no l’atraparé pas, però també, també estic tocada per la inspiració. A vegades més i a vegades menys.

Estimats lectors, dimecres vinent, excepcionalment, em tornareu a trobar aquí. Vull fer-vos partícips d’un fet que em fa molta il·lusió. Té a veure amb Santa Teresa.

20 de gener de 2016

AMB IL·LUSIÓ!

El Mas del Polònia se’n va. I l’autèntic també. Tots dos ens deixen un missatge semblant: sigueu feliços, encara que sigui sense mi. Amb il·lusió! Que no ens falti el bon humor, diu l’imitador. El de veritat hi afegeix notes d’humor. Ho necessitarem? Segur que sí: il·lusió, bon humor, paciència, generositat i confiança.

Això nostre ha estat un bateig de foc que ha durat tres mesos. Gairebé ens cremem tots. Si ens ho diuen abans, no ens ho creiem pas. Abans del 27S, alguns tenien por de l’enemic exterior i aquí dins hi ha hagut una guerra civil entre dos bàndols que... volien el mateix? Només en part. Una cosa és la pàtria i l’altra la ideologia. La ideologia de la CUP es troba a les antípodes de la de JuntsxSí. I mira que es van fer maniobres d’atansament! però mai no van ser suficients perquè en realitat el que més molestava la CUP era  Mas. No pas tota la CUP, com a molt, com a molt, la meitat; diuen les males llengües que el sector anti-Mas era menys de la meitat dels afiliats. Tot va ser fer el pas al costat de Mas i es van relaxar tant que van acceptar-ho tot. Sense assemblees! Quin contrasentit, no? El partit anti-partit que tot ho resol assembleàriament i van i prenen la decisió vuit persones, que jo sàpiga!. Es van enrocar amb Mas, vet-ho aquí! I amb Mas fora, tot funcionarà bé, n’estaven convençuts. Per això va dir el Benet Salellas, com si parlés un ignorant – i perdoni, senyor Salellas, ja sé que vostè no ho és, però amb aquesta frase ho sembla – “Hem llençat Mas a la paperera de la Història”. Jo sí que llenço la frase a la paperera de la Història i que no se’n parli mai més. I és perquè avui em sento generosa, que sinó m’agradaria preguntar-li al Benet si sap què és la Història, si sap què és una paperera i si sap qui és en Mas.

Així, finalment, després de tres mesos de lluitar per la investidura, l’ex-President Mas va veure com se l’enduia un altre; designat per ell, això sí, però no crec que l’acte fluís suaument dins del seu cor. El meu va estar encongit tota l’estona en observar-lo i només es va eixamplar una mica quan vaig veure que, malgrat tot, mantenia el sentit de l’humor i les ganes de fer broma. Encara que sigui una frase molt sentida darrerament: gràcies, President, per tanta generositat! Ja sé qui hi ha qui pensa que no ho ha fet per generositat, però no és el meu cas.

Bé, el pas al costat de Mas ha estat un gran pas endavant pel procés. Ningú no apostava ja per un procés moribund, però hi ha hagut una revifalla i no serà la revifalla de la mort perquè amb la investidura del nou President i la formació de govern ens han injectat una bossa del millor plasma: el de la il·lusió. Només cal veure les cares de tots els membres del govern i de tots els diputats que, per damunt de tot, volen la independència. Les ganes de posar-se a treballar se’ls trasllueix a la cara i tots sabem que la feina ben feta és la millor eina per convèncer els insegurs.

El comptador és a zero. Oblidem la malaltia que semblava terminal i passem a l’acció, en bona forma, una forma òptima, perquè què pot esperonar-nos més que l’al·licient de fer un nou país, un país millor? 

16 de desembre de 2015

LA CRIATURA

Després d’aquest son independentista en què estem sumits des de fa unes setmanes, no voldria ser jo qui despertés sobtadament el nadó perquè, tan fràgil com és, qualsevol ensurt podria ennuegar-lo o fer-li prendre mal.

Així que parlaré fluixet, xst! de la Independència, xst! Diuen que la cosa va bé, xst!, que pare i mare  —a qui s’ha nomenat tutors oficials, representants d’una majoria; no ens n’oblidem pas, ni nosaltres ni ells— ara intenten refer la relació pel bé del fill, xst! i que com tot pare i mare, alguna cosa deixaran pel camí, que ja recuperaran més tard, o no. I xst! no dic més el nom de la criatura que jo, per damunt de tot, desitjo que el nadó es faci gran sense traumes, millor dit, sense traumes insuperables perquè de traumes i contusions ja n’ha patit.

El part, amb dificultats, però bé. Durant l’embaràs, la mare havia patit d’impugnicitis, imputació —com amputació, però en termes judicials—, reflux constitucional, virus del NO! i amenaça d’avortament. Però el part va reeixir i el nadó va veure la llum, encara que hi hagi qui s’obstina a dir que ni ha nascut ni naixerà. Alguns problemes greus de salut que predeien els especialistes i que podien arribar per contaminació exterior, no s’han manifestat obertament. Encara no. En canvi, són els propis òrgans interns els que mostren una debilitat que ningú no es podia imaginar, quan la fortalesa que feia possible concebre aquest fill era la unitat. Si us plau, que ningú perdi la il·lusió: el nen sobreviurà, ho farà!

A l’espera que els pares es donin les mans – almenys una cada u – i les cèl·lules es cohesionin i comencin a funcionar,  jo i molts callem per prudència. Mentrestant a les espanyes el nom de la criatura va de boca en boca. Mai la propaganda havia estat tan barata pels independentistes. El nostre nadó s’ha convertit en joia de la corona de tots els programes electorals i en objecte de desig de tots els partits que aspiren a dur les regnes de l’etern i immutable estat espanyol.

I ara podria fer un intent d’anàlisi de cada un dels quatre partits principals, de com ens pot perjudicar o beneficiar - ??? - que guanyi un o l’altre. Però no ho faré perquè no tinc esperances que cap d’ells faci res per Catalunya. Som massa valuosos  —i no precisament per la tan suada unitat d’Espanya— per permetre que la nostra criatura camini sola i es faci gran. Sense anàlisi, doncs,  votaré els que he votat sempre i ho faré per dues raons: la primera és que no vull que la manca del meu vot faci creure a algú que l’independentisme ha baixat; la segona, perquè com més participació hi hagi, més es fraccionarà el vot dels quatre partits que tenen possibilitats de governar i això sí que ens podria ajudar. Espero que a les properes eleccions generals, aquest fill tan desitjat sigui prou gran i prou fort com per assabentar-me que hi ha eleccions a Espanya, igual que ara m’assabento que n’hi ha a França, a l’Argentina o a la China Popular.

2 de desembre de 2015

VUIT COGNOMS DIVERTITS

Aquesta setmana, estimats lectors, vull fer-vos un regal, donant-vos – i donant-me- un descans polític. Ni independència, ni govern espanyol, ni terrorisme. Tres temes que no ens deixen viure ni gairebé respirar.

Agafo aire per parlar-vos d’una pel·lícula a la qual la crítica ha deixat per terra i, malgrat tot, amb una recaptació molt potent, només en deu dies a les cartelleres. Com que darrerament no coincideixo amb els crítics i tenia ganes de riure, em va semblar una bona opció anar a veure “Ocho apellidos catalanes”, la segona part de “Ocho apellidos vascos”.

Reconec que no té l’impacte de la primera, però només perquè és la segona. Tothom a la sala, i jo també, vam riure pràcticament durant tota la pel·lícula i al cinema el riure no s’imposta – només faltaria! - , acostuma a ser espontani.

Vaig trobar que la mirada irònica i distant del director, Emilio Martínez Lázaro, era un punt molt positiu perquè no deixava pedra sobre pedra de cap dels caràcters que hi ha a Espanya. Ni bascos, ni andalusos, ni catalans, independentistes o no, ni extremenys, ni gallecs, ni la Guàrdia Civil, ni salvadors d’Espanya. Ningú no se salva de ser representat tal com el veuen des de fora, ressaltant sobre tot tòpics i defectes.

Després, misserejant per les webs que parlen de la pel·lícula, a la recerca de xifres de venda d’entrades, m’he trobat amb un panorama desolador. Els espanyols i catalans espanyolistes, en blogs i comentaris aprofiten l’ocasió per posar els independentistes a parir i dir com més disbarats millor, sobre ells i sobre Catalunya. De la pel·lícula en parlen poc, qualsevol ocasió és bona per malparlar de nosaltres. Em pregunto perquè ens estimen tant i la resposta, en la meva opinió, és fàcil: sempre hem estat diferents, que no vol dir millors ni superiors, i a més a més, ara volem marxar. Xstttt... Ja callo.

Tampoc estic gaire contenta amb les raons de la crítica d’aquí per deixar tan malament la pel·lícula. Diuen que s’han agafat a uns quants tòpics que no ens representen: castells, independència, garrepes... i a uns altres temes que no ho són tant, però que tampoc no els han agradat: els catalans som, o volem ser, moderns i intel·lectuals – concretament hipsters, Hum! Interessant! - i a més, tenim un concepte no gaire bo dels espanyols. Amb els vuit cognoms que s’inventa el protagonista per fer-se passar per català, el guionista s’hi ha ben recreat: Serrat, Condorniu, Cavallé, Guardiola... i Messi!, però no pas més que en els vuit cognoms bascos.

Un consell des d’aquí als crítics: és molt sa riure-se’n d’un mateix i els catalans, d’això en sabem. No ho espatllem ara amb susceptibilitats ferides i gaudim de la pel·lícula. El millor de veure’ns des d’una altra perspectiva és que sempre ho podem aprofitar per millorar, si creiem que la imatge no ens afavoreix, i més si, després de tot el que normalment ens diuen amb injúries, a la pel·lícula ens ho expliquen d’una manera tan pacífica i divertida.

18 de novembre de 2015


LA BROMA

Avui aquesta columna és el resultat final d’unes quantes més, a quina més coent, i tothom ja es pot imaginar perquè; tal com està l’assumpte es fa difícil parlar del tema relaxadament. Però després de veure Polònia,  d’observar els copets a l’espatlla entre uns i altres – no els de la tele, els de veritat -  i de riure els acudits que fan els nostres parlamentaris quan pugen a la trona, m’he dit que no m’he d’enfadar, que potser tot plegat és una broma, una broma de mal gust, però, al cap i a la fi, broma. I que no cal que els tiri malediccions als de la CUP, perquè potser un dia d’aquests, la broma s’haurà acabat i tornaré a riure amb l’Antonio Baños i les seves facècies. No pas amb l’Anna Gabriel que, per la cara que fa asseguda al Parlament, no sembla estar per brocs.

Sempre m’han fet gràcia els de la CUP – puntualitzo, m’han fet somriure - potser perquè són joves, de cos i/o d’esperit , perquè em recorden aquell idealisme que tots hem tingut en alguna època de la nostra vida i perquè tiren pel dret, encara que ara mateix no ho sembli. A Polònia els pinten una mica circenses i, la veritat, aquests darrers dies he comprovat que sí. Fan malabars, mouen titelles, animen els qui sempre han tocat de peus a terra a pujar al trapezi, i alguns cops a què facin un doble salt mortal. També els  agrada fer màgia amb les cartes, demanant que s’endevini quina és la carta amagada, que quasi mai no s’encerta. Fan trampes? Nooo! És la seva ideologia i el seu programa.

Però, què hi ha de la ideologia i el programa dels altres, dels dels seixanta dos escons? Per mi, encantada que es presentin programes socials, que s’aturin privatitzacions, que es garanteixi l’habitatge, perquè què més podem desitjar que un país amb estat propi, socialment just? S’atansen posicions, diuen. Però, com molta altra gent, em pregunto si aquest atansament és mutu o bé aquí els únics que es mouen són els guanyadors reals de les eleccions del 27S. Perquè als altres, els dels deu escons, només els sento dir: potser sí, però no, encara no! O bé: Torni dijous! O bé: Li donem un no tranquil. Pot ser que de cop i volta la CUP s’hagi adonat del poder que té a les mans, l’hi vagi gran i el gestioni amb poca responsabilitat? Les oportunitats s’han d’agafar quan passen i no s’haurien de demorar més en agafar aquesta perquè a vegades poden sorgir altres detonants, més enllà de Catalunya i Espanya, que engeguin el procés a fer punyetes.

Els resultats del 27S, tot i ser bons, ho han posat tot molt difícil. Uns quants milers de vots més a Junts pel Sí i hauria tingut majoria absoluta, sense necessitar la vènia de la CUP. Però això hauria estat bo per Catalunya? No ho sabem. La majoria absoluta sempre ha anat acompanyada de la prepotència i, segurament, les mesures socials no haurien estat tan generoses sense el pressing de la CUP. Però no seria millor plantejar totes les propostes de bell antuvi i mirar d’arribar a un acord, sense fer-ne un espectacle públic? Sense que Junts pel Sí hagin de fer els ninots públicament, davant de Catalunya, Espanya i el món? I encara més: Fa falta una desacreditació tan desmesurada del President en funcions, quan ja tots els unionistes  ho fan amb escreix? El meu pare, de vuitanta sis anys, que no sap de política, em deia l’altre dia: Jo, si fos d’aquest pobre home i hagués d’aguantar tot això, els diria: “Me’n vaig cap a casa, aquí us quedeu”. Però el Mas no pot abandonar i, al meu entendre, no és perquè s’aferri a la cadira, sinó perquè té, entre moltes altres, una responsabilitat que no pot eludir: un milió sis-centes mil persones que el van acceptar com a President dins la candidatura de Junts pel Sí. I sí, sí, encara que sembli mentida, amb corrupció de partit inclosa. Faria bé de recordar-ho la CUP, quan amb tanta insolència s’obstina a dir NO! a la seva investidura. Ho deixo aquí, que hem quedat que era una broma i ja m’estic tornant a emprenyar.

4 de novembre de 2015


AL ATAQUE!!!

M’ha arribat el rumor que el govern espanyol ha trobat la manera de reduir la taxa d’atur a l’Estat. Només és un rumor, però com que és una bona notícia, jo l’explico. Sembla que vol duplicar el nombre d’agents de les Forces de Seguretat, bàsicament Guàrdia Civil i Policia Nacional i és que s’han adonat que a dos escorcolls, o més, per setmana a Catalunya, no donen l’abast a avisar la premsa – no queda clar si també haurien de crear noves places de jutges - obrir portes i caixes fortes i requisar discs durs. Potser més endavant ampliaran l’oferta de llocs de treball als Vigilants Duaners, la Policia Portuària i els Agents Forestals, que sembla que no, però quan un duu el sac ple, qualsevol porta de sortida és bona.

Els nous treballadors de les Forces de Seguretat anirien destinats a Catalunya, només a Catalunya, que es veu que a la resta de l’Estat no hi ha corrupció, ni pensaments.  Bàsicament, els escorcolls s’han fet a la seu de Convergència i als domicilis de persones que hi estan o hi han estat molt relacionades; també a l’Ateneu Llibertari de Sants, que tenen amistat amb la CUP. Aquí sí que han demanat ajuda als Mossos que no sé si pel govern espanyol són una força menor; menor, però ideal per desestabilitzar l’entesa – ja de per sí, prou difícil – entre Junts pel Sí i la CUP. Ei! Que això encara no s’ha acabat, eh? Que a Esquerra també li tocarà el rebre, segur, i no es remuntaran només al Tripartit, no; segurament remenaran fins l’any 1931, quan Macià, Companys i uns quants més van crear el partit que defensava tres coses: els drets dels treballadors, la república i la personalitat nacional de Catalunya. El nom ho diu ben clar: Esquerra Republicana de Catalunya.

Que consti que no estic dient que les sospites de corrupció siguin una pura invenció.   Fins i tot, jo que sóc tan crèdula amb tot allò que té aroma d’independència, ja no posaria la mà al foc per ningú. Com escrivia no fa gaire un periodista a El Periódico, Imputa, que algo queda. Jo afegiria: Escorcolla, que també. I és que un dia un, un dia l’altre, la idea que això és un pou sense fons ple de porqueria, encara que sigui a contracor – almenys per mi - va fent forat.

Molt bé, doncs un cop admès que aquí sempre hi ha hagut corrupció, el que em sorprèn és que no s’hagin posat fins ara a investigar amb tanta passió i a furgar la merda com si els hi anés la vida. Però és que, precisament ara, tots sabem on som i quin moment vivim, oi que sí? De fet, no és estrany que se’ls hi aguditzin els sentits. El president Mas diu que van a la caça major; jo més aviat els veig a cavall amb l’espasa apuntant al davant i dient “Al ataque!!!”  Després de no voler veure les manifestacions massives de l’11 de setembre, de rebutjar qualsevol intent de diàleg, de prohibir el referèndum i de titllar el 9N de fracàs – i tot dins d’un gran menyspreu, d’un aquí no passa res i d’un ha baixat el suflé - han passat a considerar-nos la gran amenaça per la unitat d’Espanya i... per la pau del món! Sense anar més lluny, l’altre dia davant del Secretari General de l’ONU, Banki-moon, jo diria que Rajoy ens va tornar a posar al costat dels nazis. Aix! I la europea?

21 d'octubre de 2015

GRÀCIES PER TANTS BONS MOMENTS

De veritat, de veritat que em fa patir que el PP deixi d’estar a la palestra perquè, a banda d’enrabiades, als catalans – i a tothom que tingui sentit de l’humor – ens han regalat molts bons moments, i a mi particularment, molta inspiració. Ho he comptat. Des que escric aquesta columna, el PP m’ha il·luminat vint vegades aquí i catorze al meu blog; quasi sempre que vull parlar d’actualitat, no sé com s’ho fan, surten ells.

Perquè jo pregunto: hi entra dins del programa electoral d’un partit proporcionar-nos aquesta diversió si guanya les eleccions? En tot cas, jo no en recordo cap altre que, entre riures i somriures – i posar-me de mala llet, ja ho he dit abans - m’hagi omplert tant la vida.

La setmana del 27S ja ens van delectar amb una tragicomèdia en diversos actes; ara amenaço, ara em retracto, ara brando l’espasa, ara me la torno a embeinar. I als entreactes, ens oferien el vídeo protagonitzat pels qui fa quatre anys – quatre ara i uns quants més abans - que ens fan la guitza, on proclamen la seva estimació per Catalunya i els catalans. A bona hora!, Obras son amores y no buenas razones, estimats! Una setmana més tard vam poder veure Soraya Sàenz de Santamaria ballant, en un intent de fer-se més propera. A mi que també m’agrada ballar... bé, sí que em fa riure, però la distància entre ella i jo cada vegada és  més ampla i més fonda, i no pas pel ball.

La setmana passada, però, vaig començar a preguntar-me què caram li passa al PP amb el tema sanitari, o si és que realment es troba malament. Perquè fixeu-vos: Primer surt el vídeo del país malalt, recollit el 2011 pel govern del PP, operat, recuperat i sortint airós de la malaltia – I jo que em pensava que el malalt era el PP i que, honestament, reconeixia que tenia una malaltia greu! - Després, el  convergent Jordi Xuclà, tot llegint, s’equivoca i diu “contra l’estat” – oh, sacrilegi! – i el ministre Margallo perd els papers i l’envia al psiquiatra. A continuació la presidenta del PP basc, Arantza Quiroga, dimiteix, i, no és per res, però jo ja feia dies que li veia molt mala cara. Montoro, a l’entrevista de El Mundo, parla d’hospitals, d’electrocardiogrames, i li diu a Aznar que no molesti, que ells estan operant. Però és que, a banda, s’esplaia criticant sense miraments uns quants càrrecs i ex-càrrecs del partit. I aleshores, quan li pregunten a  Soraya per les respostes de Montoro, diu que no hi veu cap crítica ni al govern ni al PP; no deu ser res greu, però aquesta noia, si s’ha llegit l’entrevista, hauria d’anar a l’oftalmòleg.

En fi, que després de tanta subtilesa sanitària, no sé què pensar. Ves que no ens vulguin operar a tots els catalans per aquesta malaltia congènita, i en molts casos genètica,  que ells pensen que tenim, la independencitis! La malaltia que, increïblement, encara pensen que ens ha encomanat Mas.

Entenc que a la majoria de ciutadans de Catalunya, aquests detallats ens facin una gràcia especial, però és que això no és seriós. Qui de debò vol fer por amenaçant, denunciant i mantenint-se inflexible, no pot permetre’s aquests APM-Minuts de glòria. Senzillament, perd credibilitat.

Respecte a la compareixença del President i les Conselleres, davant del TSJC, per haver posat les urnes el 9N, per descomptat que no em fa gens ni mica de gràcia, però sí que  he d’agrair al govern Rajoy que el dijous 15 d’octubre em permetés viure un dels moments més emocionants del procés. I és que, que diguin el que vulguin, sense el PP, no seria el mateix.

7 d'octubre de 2015

EN ABSTRACTE I EN CONCRET

Ja vaig dir fa un temps en aquesta columna que l’actualitat és volàtil i que el que ahir era actual, demà ja queda antiquat o fora de lloc. Aquests dies – concretament, dies cap a la independència - més. Estem àvids de notícies – ho poso en plural perquè no crec que sigui jo sola – Volem saber on som, què passarà, quina reacció, quins pactes, on anem. Ens interessa més el futur que el passat, però fer prediccions en aquests moments és exposar-se al ridícul per no haver-ne encertat ni una. Per altra banda, ja tenim els experts que ho fan - i també s’equivoquen - Per tant, jo només parlaré en dos temps: què esperava abans de les eleccions i què espero ara.

Què esperava? En abstracte, independència. En concret esperava que Junts pel Sí tragués majoria absoluta, que la CUP en tragués vint, que els indefinits es definissin a favor del sí i que els partits del NO en sortissin amb poca representació – i ho sento, Miquel Iceta, m’agrada com balles, però no entenc aquesta ingenuïtat de pensar que el diàleg encara és possible.

Què espero? En concret, que el PP vagi assumint la seva trista realitat a Catalunya, que els indefinits es defineixin a favor del sí – m’espero asseguda, per si de cas – que Ciutadans, el primer dia de sessió al Parlament, surti de la bombolla, a bord de la qual va creure ser l’estel més brillant de l’univers, quan va saber el resultat de les eleccions. I que, el més important, els dos partits sobiranistes s’entenguin. Junts pel Sí es manté ferm en mantenir el pacte de fer president Artur Mas, la CUP, en canvi no ho vol de cap manera; la CUP és aquest partit antisistema, idealista, ecològic, d’esquerres, que vol una nova política, que proclama desobediència, aquest partit, del qual el seu cap de llista Antonio Baños sembla estar per damunt del bé i del mal. Jo, a banda de creure que els pactes s’han de complir, trobo just que Mas sigui president i és el que voldria, però m’agradarà saber quines són les propostes de la CUP al respecte. Espero que la sensatesa que han mostrar sempre, equilibri aquesta imatge d’arrauxats amb què els veu la majoria de la gent. I en abstracte què espero? Independència, només faltaria.

Les meves esperances es cenyeixen al meu país. No espero res del govern d’Espanya, res que no sigui amenaces, noves lleis constitucionals i negar la realitat de Catalunya. Ah, per cert, sembla que si haguéssim guanyat per vots i no només per escons, Espanya ens hauria reconegut la majoria, a ulls clucs; en això basen ara les seves objeccions. Llàstima! I dels governs d’Europa i del món espero tant sols que siguin tan demòcrates com presumeixen; de fet, només cal que llegeixin la premsa, suposadament independent, del seu país; en concret, parlen d’independència.

23 de setembre de 2015

EL MÍTING

                                              
La setmana passada vaig anar a un míting. Crec que no havia anat a cap des que tenia divuit anys i encara no estic segura que se li pogués dir míting en aquella època, perquè sempre hi havia el risc que vingués la Guàrdia Civil i desallotgés la sala. Això quan es decidia, malgrat les prohibicions i la denegació de permisos, que el míting es feia, perquè a vegades ni s’arribava a celebrar.

No sóc gaire inclinada als mítings, jo - ja queda clar, quan en gairebé quaranta anys no he anat a cap – així que espero no haver de tornar-hi. I no és que no m’agradés el de l’altre dia; al contrari, em va agradar molt. L’entusiasme i la convicció dels oradors s’encomanava, tot i que a mi no fa falta que m’encomanin res; estic ben tocada pel virus de l’independentisme.

Potser no cal que digui a quin míting vaig anar, oi? És el de la llista on tots van junts, on tots hi estem barrejats. Són una colla que no s’espanten per res, que han arraconat la por i que digui el que digui Espanya, Europa, Obama, només miren endavant amb el convenciment que el nostre desig d’independència, que fa cinc anys només era un germen, es farà realitat. Per això em va agradar tant.

Si dic que espero no anar a cap més és perquè m’agradaria que la unitat que s’ha aconseguit, pel noble objectiu comú que el poble ha proposat i els polítics han secundat, es mantingués ferma i sense esquerdes. Que no em calgués anar a mítings per fer-me decidir per sobiranisme de dretes o d’esquerres i que tot ho fessin – com va dir el President Companys, abans de ser afusellat – per Catalunya! I ja sé que demano una utopia, perquè quin sentit tindria la Política si nomes tinguéssim una opció?

La qüestió és que a mi ara també m’han vingut ganes de fer un míting. I com que no tindré ocasió de fer-lo des de la tarima, el faré des d’aquí. Que ningú no es preocupi. Serà curt i concís. No prometré res, no parlaré ni de la llengua, ni de les infraestructures, ni de la sanitat, ni de l’ensenyament, ni de la política social. Ja n’han parlat els meus, no pas els altres, que només parlen del què ens caurà al damunt quan tinguem la independència. Per altra banda, tinc confiança en què ho faran bé. El meu míting  no té res a veure amb la gestió política, sinó amb l’ètica i la integritat i és una petició als polítics per quan, d’aquí a divuit mesos, com a molt tard, puguin governar la Catalunya independent:

1r. Que cap majoria absoluta serveixi per tractar el poble amb la prepotència que ho està fent l’actual govern espanyol.

2n. Que hi hagi algun mecanisme de control per detectar la corrupció dels polítics – cal afegir que el mecanisme no hauria de ser ni deficient ni corrupte?

3r. Que s’eliminin del nostre diccionari, per haver entrat en desús,  sintagmes com tràfec d’influències, frau fiscal, evasió de capitals, informació privilegiada... i paraules com  filtració, amiguisme, clientelisme, impunitat, immunitat ... Si en sabeu més els hi podem afegir.

4rt. Que, amb perícia, ens portin amb mà hàbil i honesta a guanyar i mantenir el país que desitgem.

5è. Que no oblidin mai que sense els nostres vots, no serien on són.

Mentrestant, en aquests divuit mesos de transició, els demano que es mantinguin junts, resolts i audaços, com ja han demostrat que saben fer. Per Catalunya! – Permeteu-me que no escatimi en aquests moments un brindis com aquest i que el repeteixi tantes vegades com calgui.

Benvolguda lectora, benvolgut lector, només en nom de l’esperança i la il·lusió, he escrit avui com si la independència ja fos un fet consumat; no et vull enganyar: una bona part del gra és al sac, però no hi és pas tot, ni està ben lligat. Deixa’m matisar un parell de frases – grans frases! – que hem sentit molt en els darrers temps. Una és “Estem vivint un moment únic per Catalunya”, l’altra “Tot està per fer i tot és possible”. Doncs bé, només l’instant de posar el teu vot pel “SÍ” a l’urna – votant per Junts pel Sí, i si no t’agraden, per la CUP - pot ratificar, superar i immortalitzar aquest moment únic. Fins llavors, encara tot – quasi tot - està per fer, però sí, tot és possible.

16 de setembre de 2015

GUANYEM LA POR

                                               

Segurament, el meu desig independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.

Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.

Si encara ens veiéssim regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por; a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Agraeixo a Notícies TGN la possibilitat de fer-ho en aquesta columna, tot esperant que la llegeixin i, si esvaeixen els seus dubtes, puguin decidir lliurement sense temor.

A la Ramona i l’Antònia els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs, com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.

Al Julián que segur, segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure mai més,  per la gran tanca que diuen que aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això de la tanca sembla un acudit i li preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà, amb el germà que té a Alemania.

A la pila d’autònoms que conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven  – els diria la veritat, una veritat que no està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners, poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi jugarien molt a favor.

Els estudiants que diuen que no s’interessen gaire pel procés,  ja sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.

Dels empresaris que he tractat n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important, i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?

I si qualsevol d’ells em digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem  la independència.

Ingènua? No pas. Estic il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui passar. La meva única por és que no guanyem.

2 de setembre de 2015

PERDEM

Hi ha pèrdues que no es quantifiquen en diners, ni en riqueses, ni en poder. Hi ha pèrdues que minven la dignitat de l’espècie humana. Aquest mes d’agost ha estat especial i malauradament generós en pèrdues.

Perden les dones que han mort, víctimes de la violència de gènere, i perden llurs assassins que han estat incapaços de controlar els seus pitjors instints, però també hi perd la societat per no saber educar ni domar la bèstia – i em dol dir-ho així perquè moltes bèsties no ho farien – la bèstia possessiva que alguns homes porten a dins i que encara (!!!) confon la dona amb un objecte de la seva propietat. I sí, la dona també s’ha d’educar, però que difícil és fugir de les urpes d’un malalt d’aquests quan ja l’has conegut, quan ja s’ha fet a la idea que o ets seva o no seràs de ningú!

Perd Tsipras, perden els grecs, perd Europa i sobretot perd la inflexible Merkel – quan penso que a Margaret Thatcher li deien la dama de ferro... si era un peluix comparada amb la cancellera! – que no cedeix ni un mil·límetre i entre ella i els seus socis van fent la pilota de l’endeutament grec més i més gran, sota l’aparença de la comprensió i la bona voluntat per buscar una solució.

Perden els immigrants i els refugiats siris que arriben – no tots, només els que tenen sort - al continent ric, a la recerca d’una vida millor. Hi ha qui pregunta: Però què es pensen que hi trobaran a Europa? Trobaran la policia francesa i britànica reforçada, les tanques més altes al Pas de Calais. Trobaran, troben, els que entren per Turquia, països tan pobres com el seu, però sense guerra, policia que no dóna l’abast i perd els nervis, tanques més llargues a Hongria, fins ara cent setanta cinc kilòmetres, i trobaran quan arribin a Alemanya el desitjat paradís, al qual  els deixaran entrar, diuen. Ho ha dit la Merkel – no m’ho sé explicar - però els alemanys li permetran fer-ho? Quantes generacions hauran de passar perquè arribin a ser ciutadans de primera? Amb tot, el que puguin trobar, els és igual. Només cal veure cada dia com la pobra gent fuig horroritzada, sense casa, sense poble, sense país en peu, sense cap més esperança que la de sortir de l’infern. Qui no fugiria? Perd la Unió Europea per no saber trobar una solució, i ningú diu que sigui fàcil ara. Sobretot hi va perdre quan encara es podia aturar la guerra i no va moure fitxa, quan Bashar al-Assad va decidir ofegar el seu poble, abans que els rebels pensessin que li podien fer front i que l’Estat Islàmic s’hi llancés per eixamplar la seva conquesta del terror. El plantejament devia ser aquest: allà on no hi ha res a guanyar, hi ha molt a perdre. Bé, doncs ara podríem dir: quan no hi ha solidaritat, a part de les pèrdues humanes i materials al centre del conflicte, hi perdem tots. Perdem en dignitat.

29 de juliol de 2015

LA IL·LUSIÓ

                                                   

Ha tornat la il·lusió. Almenys a mi. Jo era, ho confesso, dels que estaven una mica esbravats amb el procés. Així ho deia a LA VIA MORTA el passat mes de gener. I no era perquè se m’hagués acabat el desig de independència, sinó perquè semblava que el camí es desdibuixava cada vegada més. Tan nítid i inequívoc com havia estat! Els maleits interessos polítics ho entelen tot.

Però per sort, per fi tenim llista. Una llista amb les dues grans dones, gràcies a les quals va començar tot – i no ho oblidem, ha continuat tot - amb Raul Romeva – eloqüent, preparat, convincent... sexy!  i amb una frase per la història: AQUEST ÉS UN OBJECTIU COMÚ QUE ENS TRANSCENDEIX A TOTS – amb el President, que només faltaria, amb Junqueras – quina llista més coixa hauria sigut sense ell – i des de fa uns dies, Eduardo Reyes, el president de "Súmate". També hi tenim el Pep Guardiola, que mai no ha mostrat cap altre interès polític que la independència de Catalunya, Germà Bel a la llista per Tarragona i Lluís Llach a la llista per Girona, i se n’hi han d’afegir molts més. És una llista multicolor on vull pensar que finalment tots els interessos es fonen en un de sol. Que bonic, que bonic, m’he dit! – tal com canten els Manel – Ara només cal creuar els dits o ajuntar les mans i pregar perquè tot segueixi sense ensurts interns, que externs, els tindrem. Una llàstima que la CUP no hi sigui, però no ho és tant quan la seva posició és clara: estan per la independència. No puc dir el mateix de Iniciativa, que ben bé encara no se... Em resulta difícil entendre si amb la seva llista conjunta  “Catalunya, Sí que es pot” estan amb el sobiranisme. Joan Herrera no dóna respostes clares respecte a la independència, respon amb altres preguntes i fa circumloquis que despisten d’allò més. Sembla com si encara tingués la bona fe de creure en una tercera via i que el diàleg fos possible. Com vols portar a la pràctica, Joan, totes les lloables millores socials que pretens si no en tenim ni cinc, ni els tindrem si ens els ha de donar – tornar és més exacte – Espanya?

Parlant d’Espanya, el sentiment nacionalista espanyol està traient pans de les pedres – com els catalans, vaja! – en tocant a l’enginy. Al costat de les paraules i frases de sempre – irresponsabilitat, abisme, article 155, insolidaritat – ara n’hi trobem de molt més reeixides : lista de semipensionistas, moció de censura, Mas es menos, Ley de Seguridad Nacional, Guardiola jugó con España en el Mundial, el Ebro es español y nace en Cantabria – ja ho sabem que al enemic ni aigua, ja ho sabem – D’aquí a allà en diran per fer un llibre. Jo, de moment, la frase més sensata i realista que he sentit és la del rei quan, després de parlar amb  Mas, va dir que la seva postura és irreconducible, i, com diria Joaquim Nadal – no sé si encara ho diu, després de parodiar-lo tant al “Polònia” – lògicament, també ho és la situació de Catalunya. Farien bé d’escoltar-se el rei els fidels defensors de la corona.

Segur que provaran per tots els mitjans d’aturar-nos, traient coloms i, si poden, conills de la chistera Constitucional. En tot cas, ja cal que s’espavilin perquè segons els càlculs de Salvador Cardús en un article seu de fa pocs dies, crec que era a La Vanguardia, la victòria no és tan lluny. Reprodueixo els seus nombres aquí per si vostès, lectors, ho volen veure més clar i volen alegrar-se amb mi: Catalunya té actualment un cens de 5.250.000 votants. Si vota el 70%, que ja seria un èxit de participació, votarien 3.675.000 persones. La majoria absoluta estaria en 1.837.501 vots a les llistes sobiranistes. Els sí-sí a la consulta del 9N van ser 1.897.274; avisa Cardús que no vol ser fatxenda, i jo aviso que tampoc, però ens en sobren uns quants milers. Així doncs, si la il·lusió es manté, si s’ha recuperat, si ha augmentat, guanyarem. Si perdem, que Déu ens agafi confessats, que Espanya tindrà l’excusa perfecta per acabar-nos d’esclafar.

15 de juliol de 2015

L'ESPLENDOR PERDUDA

És una realitat coneguda que tots els pobles tenen la seva etapa d’esplendor i és una realitat comprovada que el món gira; per això l’esplendor no dura per sempre i aquelles nacions, en altre temps hegemòniques, van perdent fortalesa fins arribar al declivi. Però una cosa és el declivi i l’altra la liquidació.

Sembla que aquest segle XXI és el declivi de les grans civilitzacions  més properes a nosaltres. Mesopotàmia – l’actual Irak –  amb set mil anys d’antiguitat, està essent destruïda per l’Estat Islàmic; Egipte, superpotència fa cinc mil anys, trontolla entre revolucions i atemptats terroristes. En aquest cas, liquidacions pures i dures, destruint les seves arrels i la seva cultura. I ara li toca el torn a Grècia, que no seria el mateix, però anar minvant la moral d’un poble que ha de fer esforços perpetus  per sobreviure i que està des de fa anys “castigat”, pot portar a una devastació pitjor. El llegat de Grècia té dos mil cinc-cents anys i la seva cultura és la nostra perquè els romans la van adoptar en el seu moment d’esplendor i la van traspassar a tot l’imperi amb la romanització.

L’any 508 a. de C. el polític Clístenes va introduir a Atenes el primer sistema democràtic del món. És a partir d’aquí i després d’uns quants segles de guerres entre ells i amb els seus veïns que comença el període de la Grècia Clàssica, amb un floriment cultural sense precedents. La filosofia grega és la base de tota la filosofia posterior, els personatges de les seves obres de teatre són universals i les arts plàstiques d’aquesta època són estudiades, copiades i replicades arreu; també la ciència i les matemàtiques reben amb els grecs una embranzida cabdal.

Per això costa de creure i acceptar que els grecs es trobin en l’atzucac on es troben. A mi em dol veure aquesta agonia desesperada d’un poble i els seus polítics per resistir els embats de la Troika. Tsipras, Varoufakis i ara Tsakalotos, tres noms que, ben bé, podrien ser els herois d’una epopeia grega amb dos únics desenllaços possibles: o bé eternament endeutats o bé expulsats del món dels vius – dels més vius – Una epopeia on tot el poble grec representaria les comparses, mudes, o si més no, sense vot. Passos endavant i retrocessos, referèndums per saber què volen els grecs i a continuació fer el contrari – sense altra opció possible; no dubto de la bona fe de Tsipras – dimissions d’ansiejats líders antiausteritat i més coses  que veurem, abans Europa no deixi caure Grècia. Però... la deixarà caure? A risc que quan surti aquesta columna, la meva opinió ja sigui paper mullat, diré que no ho crec i que Europa és la primera interessada en que Grècia no caigui, que si no fos així, ja l’hauria abandonat a la seva sort fa temps.

Aquell esplendor de què parlava s’ha esvaït per a Grècia – ja fa segles que es va esvair i uns quants anys que toquen fons - però l’error no ha estat només seu. Quan Europa, millor dit, Alemanya, deixava crèdits alegrement – o no – als pobres països pobres del sud no preveia que a part dels sucosos interessos a percebre, algun dia hauria de recuperar el capital prestat? I si ho preveien, com s’ha pogut arribar a aquest punt? En tot cas, saber de qui és l’error té una importància relativa; el que realment interessa és saber qui el paga.

1 de juliol de 2015

ELS SEMBRATS I LA POESIA

                                

Sempre he pensat que la naturalesa ha estat generosa amb aquets petit país nostre, perquè hi tenim de tot. I és veritat que no tenim ni deserts, ni cims de vuit mil metres – però sí escaladors tarragonins que hi han arribat tretze vegades i ara van per la catorzena i definitiva. Gràcies Óscar Cadiach, els teus reptes ens honoren, com a tarragonins i també com a persones – ni altres paisatges que demanen molta més superfície que els nostres modestos trenta dos mil quilòmetres quadrats. Però tenim turonets i muntanyes, i entre les muntanyes valls, i platges planes i costes abruptes, i rius, estanys i rierols, i pinedes i boscos de rebolls i alzines; també tenim caps, golfs, deltes. I més.

No obstant, per mi, el que dóna color als nostres paisatges són els cultius. Fins fa poques dècades, la planificació agrícola era quasi inexistent a Catalunya i la majoria de pagesos practicaven una agricultura de subsistència i precària comercialització, combinant diferents conreus que convivien – encara conviuen, en molts llocs - en generosa harmonia. La vinya amb les oliveres i els arbres fruiters,  els avellaners amb els ametllers i aquests amb els sembrats. No hi fa res si esporàdics en els marges, arrabassats per conrear-los, o bé afilerats en rengles de cap a cap de tros.

Fa uns dies vaig anar a Verdú. Uns amics poetes hi feien un recital i m’agafava relativament a prop del meu poble – sóc dels que tenen un poble i una ciutat - Vaig pensar que era una bona ocasió per escoltar-los, però no m’acabava de decidir: tres quarts d’hora de cotxe, el sol encara és molt alt, tan bé que s’hi està a la fresca, entre les parets gruixudes de casa... Hi vaig, no hi vaig, hi vaig, no hi vaig. Hi vaig.

El cotxe al sol, calent que bull, només entrar-hi començo a suar. Verdú, a l’Urgell, comarca de Lleida. Agafo la nacional a Lleida com d’esma, i de seguida, però massa tard,  caic en què hi ha altres carreteres més dretes per anar-hi. Giro cua allà on puc i segueixo conduint. A un cotxe en direcció contrària se li acaba el carril d’avançament i quasi se’m tira al damunt. Començo a pensar si tot plegat no són senyals que potser no és bona idea anar avui a Verdú, però continuo.

Montblanc, Solivella i enfilo el coll de Belltall. Els gegants del vent a dalt la carena em donen la benvinguda amb els seus tres braços i la seva salutació circular. Són imponents, a mesura que m’hi acosto, més. Travesso Belltall i de sobte a banda i banda, m’envolta un oceà daurat. Els sembrats – aquí només sembrats i crec que des de sempre, sense planificació – m’inunden els ulls fins allà on m’allarga la vista. El sol, que fins ara em feia la guitza, els cau al damunt, fent més i més intensa la seva rossor. De tant en tant, esquitxos de verd – algun arbre, petits bosquets, escassos, suficients - em recorden que no estic enmig d’un oceà i que allò que veig arrissar-se no són onades sinó espigues acaronades per la marinada que, com diu Lluís Foix en el seu llibre, sempre arriba. Els sembrats s’acaben aviat i deixen pas a la vinya – aquí sí que es  nota la planificació: regular, arrenglerada, mecanitzada – I de seguida arribo a terme.

El recital poètic és a la Sala Gòtica del Castell de Verdú. Una altra meravella. Els amics em reben amb alegria, astorats de veure’m arribar, sense previ avís, al que podria semblar un raconet de món – no tant, també hi trobo altres amics, com la Rosa, amiga des de la infantesa, amb qui mai no ens hem dit que compartíem la poesia -   Màrius Torres, Martí i Pol, Tomàs Garcés i poemes propis s’escampen per un espai  privilegiat que ens aboca directament a l’Edat Mitjana.

Quan surto, el color dels sembrats ha canviat. El sol ja no es veu, però la seva expansió lluminosa encara dóna vida a tota la terra. Algun  núvol comença a treure el nas, però el núvol de veritat és al meu cap, perquè em sembla que estic surant. Els sembrats, els poemes, el castell m’han enlairat per damunt del món i de la carretera. M’he de centrar, que no em vull tornar a equivocar. Miro el mapa – dec ser una de les, segons diuen, poques dones que entenen els mapes, tot i que ara amb el GPS la meva habilitat ja no té gaire valor – i de seguida trobo Vimbodí. Me’n vaig cap a casa, però em prometo tornar, abans no passi l’enorme màquina recol·lectora – coneguda des dels seus orígens com  cosechadora – que ja fa molts anys va deixar enrere la falç i la dalla.

Podeu llegir aquesta columna ampliada, amb els enllaços i les il·lustracions a la pàgina principal d'aquest blog, post del 5 de juliol de 2015

17 de juny de 2015

SENSE NOVETATS AL CONSTITUCIONAL

                       

Cada quinze dies, quan em poso a escriure aquesta columna, em dic que no parlaré de política i quasi sempre n’acabo parlant. Abans em mirava la política des de la barrera, com aquell que la veu passar, però des que al final del túnel s’albira una llum per Catalunya, tot i que no he saltat la barrera, la política se m’ha fet més interessant.

Jo em pensava que el govern espanyol, després de la desfeta que ha patit el seu partit a Espanya en les darreres eleccions, hauria reflexionat, demostrant que aprenia dels errors. I potser ho està fent, però de moment, poc moviment s’ha vist. On no cessa la seva activitat intensa i imparable és en l’afer Catalunya – digue’m-ho així, no pronunciaré pas la paraula sacrílega, que potser em declaren inconstitucional – I és que l’afer Catalunya no els fa perdre vots a Espanya, ans al contrari. Sembla que la unitat d’Espanya és el concepte prioritari a inculcar als pocs espanyols que encara no el tenen, i tenir Catalunya agafada en un puny és quelcom que agrada – quina pena! – i que fa els Populars més populars.

Ara surten amb el 9N, amb una gran novetat: la consulta era inconstitucional. Ho diu el Tribunal Constitucional, és clar. El que no s’entén és com van poder badar tant i no la van prohibir abans de celebrar-se, tal com van fer amb el referèndum. Però no! Així hi poden afegir més salsa i la Camacho pot demanar la dimissió del president Mas, el Ciutadà Alonso la seva inhabilitació, etc. etc. Més salsa, més foc, més odi. El Tribunal Constitucional defensa la Constitució de 1978, garant dels drets fonamentals, de les llibertats públiques, de la divisió de poders i de la sobirania popular. És clar que no me l’he llegit tota, però per damunt d’això, pel que es veu,  sempre hi deu haver la unitat d’Espanya.

El govern de Rajoy governa – ho ha fet fins ara i ho continua fent – com si el seu mandat hagués de ser etern, però això seu ja deixa entreveure data de caducitat, no gens llunyana. Ara bé, a nosaltres els catalans - els indepes i s’hi haurien d’incloure també els no-indepes, perquè la mala manera amb què ens tracta Espanya la veu tothom – el canvi de signe al govern d’Espanya no ens en dóna cap d’esperança; qualsevol dels partits que puguin governar no recolzarà el nostre projecte. Ni els socialistes – i ara, que es presenta la Chacón a presidenta del govern, encara menys: ni ens recolzaria, ni la votaran – ni Pablo Iglesias, que ens deixaria fer el referèndum, però no en respectaria els resultats, ni evidentment Ciutadans, l’enemic de casa, exportat a Espanya. Són els tres únics partits amb cara i ulls – relatius – que poden treure el PP de la poltrona i cap d’ells no ens farà costat. Estem sols en aquest viatge, ningú no ens vol acompanyar, ni sobretot, acomiadar. Per tant, catalans, catalanes, lectors que em veieu capficada amb el tema, i no aneu errats, visca Catallunya! Amb il·lusió!

3 de juny de 2015

A TREBALLAR TOTHOM

La setmana abans de les eleccions,  deia que la política és un circ. Avui, quinze dies després, he de dir que s’ha convertit en un camp de treball, on tots els polítics s’hi han hagut d’arromangar. Primer, assumint resultats; després, cavil·lant fins a treure fum pel cap i finalment posant-se a la feina que - deixant de banda la més lucrativa, que de moment, de moment no afecta tots els polítics – més els hi agrada: parlar i pactar.

Val a dir que aquestes eleccions que semblen haver-ho capgirat tot, tenen uns quants punts positius. Per exemple:

Els polítics no han acabat la feina just el dia de les eleccions, sinó que se’ns hi ha girat més la mateixa nit electoral. Espero que aquesta activitat tan digna no sigui només per decidir qui governa, sinó que es perllongui durant tota la legislatura.

El partit que governava amb tanta prepotència a Espanya ha rebut una bona clatellada i ha perdut els principals feus on regnava de forma sobirana. No és pot governar pel poble, però sense el poble. Que els hi preguntin, sinó, als Dèspotes Il·lustrats de fa més de dos-cents anys, contra qui va esclatar la Revolució francesa. Ni que ara es posin a treballar intensament, els prepotents actuals, vull dir, veig difícil que recuperin tot el que han perdut.

El govern de la Generalitat està mosca - i ho entenc – amb què Barcelona en Comú hagi guanyat l’Ajuntament de la ciutat. Ada Colau en volia ser l’alcaldessa i segurament ho serà. Potser la Generalitat no sap que l’Ada va votar SÍ-SÍ en la consulta del 9N. La pregunta és si tota la candidatura pensa majoritàriament igual i si el recolzament de Podemos i del seu líder Pablo Iglesias, que primer defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles i ara defensa la unitat d’Espanya, té com a contrapartida haver-hi de renunciar. Els que no la van votar dubten de la seva capacitat per assumir un càrrec de tanta responsabilitat – em sap greu, jo també – però la vida està plena de sorpreses i no ser dels de tota la vida no implica no estar preparat, sinó només que no s’ha tingut l’oportunitat de demostrar-ho. L’Ada sembla que té ganes de treballar. Seria una utopia pensar que algú amb tan poder com l’alcaldessa de Barcelona estigués per la justícia social i a la vegada per la independència? Aquesta seria, per mi, la part positiva del resultat de les eleccions a Barcelona. El que m’hauria decebut profundament és el que es rumorejava fa uns dies, de fer un pacte entre tots els partits no guanyadors a Barcelona, fossin del signe que fossin, per negar-li l’alcaldia al partit més votat pels barcelonins. Si us plau, no es pot jugar així amb la democràcia! Per sort ha imperat el seny – almenys fins el moment que escric aquesta columna - i me n’alegro.

I parlant de treballar, els que no ens podem relaxar som els que no tenim cap poder polític, però sí la força de la pròpia convicció. Diu Jordi Sánchez, el nou president de l’ANC, a qui veig tan capaç i convençut com la seva antecessora,  que si cada un dels convençuts que la independència és el millor camí per Catalunya, aconsegueix convèncer un indecís, ho tenim guanyat, i de sobres. Un petit esforç per a una gran finalitat, no? Doncs, toca posar-s’hi, que esforços més grans haurem de fer en el futur.

20 de maig de 2015

EL CIRC

El  món de la política és com un circ. O potser hauria de dir que ÉS un circ? En període electoral s’hi fan números especials, arriscats i agosarats més que mai, que provoquen que el públic es lliuri a l’espectacle i rigui com si no hagués estat mai al circ.

El trapezista Xavier Garcia Albiol, de l’escola PP, fa el seu número sense xarxa: “Acabarem de netejar Badalona, vosaltres ja m’enteneu” Hi ha números que haurien d’estar prohibits, no per protegir el trapezista, sinó els que hi ha a sota. El pobre acròbata Jaume Collboni fa equilibris entre la seva il·lusió i el desprestigi del PSC, tot i que el número on rep un cop de puny de broma – em sembla que diu que és Trias qui li està donant – és més aviat de pallassos. Diuen que les enquestes donen Ada Colau com alcaldessa de Barcelona – amb unes quantes aliances prèvies, és clar – Jo no l’acabo de veure en el càrrec, però tampoc no hi veia a Trias; en tot cas, l’Ada, amb cara de bona noia, és una artista, no ben bé de circ. A l’Ada, la defensa la Marina Pibernat, de les noves i joves afiliacions d’Esquerra Unida i Alternativa; com el pallasso que crida fort fins que el company li venta una plantofada, va piular ni més ni menys que això a Twitter: “Nada más bonito que ver la derechona catalana rajando de Ada Colau. ESTÀIS CAGAOS, ESCORIA”.  Dues llicenciatures té l’angelet Marina. Està vist que la xarxa, com conduir, fa sortir la bèstia que portem a dins. Alleuja saber que el seu partit, sinó una plantofada, sí que li ha ventat un expedient. Ciutadans ara fa el paper de músics del circ i entonen la Marxa Triomfal. Segur que el Rivera els ha avisat: amb el bé que ens deixen les enquestes, si algú emet una nota fora de lloc, el faig fora de l’orquestra.

Aquí els domadors - puntualitzo, aspirants a domadors - ens venen de fora, Per una banda, tenim Wert i les seves wertolades; la setmana passada va comparar la situació actual del castellà a Catalunya amb la del català durant el franquisme. No ho deu saber que per molt que digui que “ama el catalán entrañablemente”, aquí no se’l creu ningú. Deixarem de banda el joc - no deixa de ser un joc - de fer enretirar les estelades dels balcons dels ajuntaments, i la imposició, que arribarà aviat, de tornar a matar toros – espectacle circense per antonomàsia - a les places de Catalunya. En realitat tots aquests aspirants a domadors estan fent  campanya a favor de la independència. Doncs ja poden anar fent petar el fuet, ministre Wert, Tribunal Suprem i Junta Electoral Central, que la nostra ànima lliure, de país lliure, no la domarà ningú per segles que passin, ja ho haurien de saber, sinó és que vulguin donar la raó a la legitimíssima indignació del diputat d’Esquerra Joan Tardà.

Que perquè no dic res dels partits sobiranistes? Doncs perquè no n’he sentit cap poca-soltada, ni cap impertinència. Deu ser la meva oïda selectiva o potser és que es reserven la rauxa pel final de l’espectacle. Tant de bo mantinguin el seny com han fet fins ara en aquestes eleccions i deixin el circ pels especialistes, que ja en són prou. 

6 de maig de 2015

SI S'HA ESBRAVAT, SACSEGEM-LO

Segons l’enquesta de La Vanguardia de diumenge passat, sembla que els independentistes ho tenim malament. Al partit del govern l’ha desgastat la crisi i la corrupció i els vots que perd no són pas per a Esquerra, que ha ensenyat massa l’orella, amb els seus interessos de partit. Iniciativa, amb els seus dubtes, ara sí, ara no, ara no, ara sí, també ha perdut molts vots, que ha guanyat la CUP. Però la meva lectura de tot plegat és que el procés s’ha esbravat per la manca de unitat. D’aquella estampa tan bonica, i per la història, de quan tots aquests partits es van posar d’acord per convocar el referèndum per la independència, que mai no ens van deixar celebrar, només ens en queda el record i la nostàlgia. Crec que està ben clar que els votants castiguen la manca de unitat que mostren actualment els partits. La CUP, l’únic partit que ha donat diverses mostres de saber que l’objectiu prioritari és aconseguir la independència per damunt de signes, idees i atacs, s’ha vist recompensada amb escreix.

L’altre partit que segons l’enquesta ha guanyat molts votants és Ciutadans, un partit nacionalista espanyol de dretes, que pren vots majoritàriament al PP, però també a Convergència i al PSC. Se’m fa estrany que votants de partits tan diferents hagin fet cap a Ciutadans. M’he mirat el seu programa i no hi veig res diferent al que prometen els altres: reactivació d’empreses i autònoms, lluita contra la corrupció, reforma educativa – només faltaria! – i que la fiscalitat no la tocarien. - - Per cert, el que no posen en el programa és que faran tot el que puguin per impedir la manifestació a la Meridiana, el proper 11 de setembre - No em queda sinó pensar que aquest partit és com un calaix de sastre on hi cap tot, que ha adoptat una bona estratègia, la de que el seu líder aparegui als mitjans, avui sí, demà també. És allò del màrqueting que parlava l’altre dia. Només em queda felicitar-lo per la millora, encara que segueixo pensant que ven fum. I ben tòxic.

Com que per molt que diguin les enquestes, mentre hi ha vida hi ha esperança, jo no deixaré de creure que podem guanyar fins que els resultats del 27S em demostrin el contrari. Mentrestant, si el procés s’ha esbravat per culpa dels polítics, l’únic que hem de fer és sacsejar-lo els qui no ho som. A veure si tornen a sorgir bombolles i es barregen i es fusionen i tornen a ser tots u. Aquesta és la gran oportunitat històrica per Catalunya, no ens l’hauríem de deixar escapar, però en tot cas no serà l’única perquè el procés està engendrat; que neixi només és qüestió de temps. No cal emmirallar-nos en ningú, però, ni que només fos per guanyar temps, estaria bé aprendre dels errors dels altres; en el referèndum d’Escòcia va guanyar el no, i ara, en canvi, sembla que molts dels que van votar no, votarien sí.

22 d'abril de 2015

PREGUNTES PER AQUEST SANT JORDI

Demà, Sant Jordi. Les editorials es freguen les mans, els escriptors dibuixen castells en l’aire - els aspirants a escriptor, més - les llibreries es demanen si les vendes d’aquest Sant Jordi els permetran arribar al proper, sense haver d’abaixar persianes.

Sant Jordi és la gran Festa del Llibre a Catalunya. Cada any, el nombre de llibres venuts augmenta i això està molt bé, però jo em pregunto: quants d’aquests  llibres, i sobretot dels més venuts, seran llegits, a part de ser comprats? I encara més, quants d’ells deixaran bon gust de boca al lector?

Ja fa temps, vaig preguntar-li a un amic meu, més versat que jo en temes literaris, com es feia per escriure un best-seller. Ell es va posar a riure i em va dir: un best-seller no té res a veure amb com s’escriu; un best-seller depèn de la bona campanya de màrqueting que se li faci. Naturalment, li vaig dir que era un exagerat; ara penso que no tant.

Hi ha números veritablement vertiginosos de llibres que han tingut un boom de vendes i en realitat tenen ben poca qualitat literària. No n’anomenaré cap aquí, segur que tots en tenim l’experiència. Compres un llibre amb grans expectatives, perquè l’han enaltit fins al capdamunt, i quan l’acabes, encara estàs esperant que el llibre t’aporti alguna cosa. És un mèrit, o un demèrit, del màrqueting. Conèixer-ne els secrets és la clau de l’èxit, de  vendes, és clar.

Que el màrqueting és dolent? No, no és això. El màrqueting, mesurat, i és la meva opinió, és necessari. Si els lectors no saben d’un llibre, no el podran comprar ni llegir. I avui en dia, no n’hi ha prou amb tenir-lo a les llibreries; a les llibreries, els llibres hi són a milers. Però el màrqueting a sac, en general no atén a la qualitat, en aquest cas literària, sinó només al negoci de les vendes, en aquest cas, de les vendes de llibres.

Després de parlar amb el meu amic,  vaig adonar-me que la meva pregunta no estava ben formulada. En realitat, jo volia saber com s’escrivia un bon llibre i no pas un best-seller. Ja fa uns anys d’això i crec que puc respondre’m jo mateixa a la pregunta, encara que la meva resposta no és, ni de lluny, el descobriment de la sopa d’all: no hi ha cap fórmula màgica per aconseguir escriure un bon llibre. Es poden tenir pautes, ingredients, recursos, temes... però el toc final de gràcia li ha de posar l’autor. Ara bé, un cop escrit, crec que podem reconèixer un bon llibre perquè amb el pas del temps, es manté – en el record dels qui l’han llegit i, no exagero, en l’empremta que ha deixat en la seva vida - independentment de les campanyes de màrqueting. Només cal que pensem en aquells llibres escrits fa segles, quan no existia el màrqueting, inclús aquells publicats després de la mort de l’autor, perquè en vida va patir el que en podríem dir un màrqueting negatiu, ja fos per prohibir-lo o per desprestigiar-lo.

Bé, el meu desig per vosaltres, per aquest Sant Jordi, és que escolliu un bon llibre, que gaudiu llegint-lo i que, en acabar-lo, sentiu que sou una mica, ni que només sigui una mica, diferents.

8 d'abril de 2015

MONA

                                              

Em pensava que la mona era unes postres exclusives de Catalunya i ara m’he assabentat que no, que se’n fan a València, l’Aragó, Múrcia, a ses Illes i a Castella-la Manxa. Això pel que fa referència al nom de mona. A Galícia fan unes postres semblants, que anomenen “rosco”. A Espanya en fan tot l’any de mones, a Catalunya només per Pasqua. Suposo que per això aquí, a casa nostra, una vegada l’any que s’hi posen, s’hi llueixen més. No em puc imaginar els pastissers embrancats tot l’any en unes postres tan laborioses. I tan precioses! perquè mira que ho són de guapes les mones, i cada any se superen.

La mona amb pa de pessic es comença a fer al segle XIX, però l’origen de la mona el trobem al segle XV, també per Pasqua, simbolitzant el final de l’abstinència de Quaresma. Al segle XVIII el nombre d’ous durs que es posaven a la mona corresponien a l’edat del fillol que la rebia, màxim dotze; als tretze anys s’acabava el compromís del padrí amb la mona. Però, i això dels ous durs, d’on sortia? Per saber-ho ens hem de remuntar a l’origen de la paraula “mona”. Prové de l’àrab “muna”, que s’entenia com tribut per l’arrendament de terres; el tribut es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. De l’àrab va passar al llatí amb el nom de “monum”, que significa present o ofrena. I de monum a mona perquè en català vam deixar caure tots els “um” del llatí.

Una altra diferència de la mona catalana amb l’espanyola està en que a Espanya, majoritàriament, continuen amb els ous durs i des del segle XX en pinten la closca amb motius decoratius; hi ha qui en fa veritables obres d’art. Aquí no només hem convertit els ous durs en ous de xocolata – que ens mengem sencers, res de llençar la closca, que per això som catalans, diran ells - sinó en pilotes, conills, elefants, castells, camps de futbol, aquest any fins i tot he vist un goril·la gegant...  i també personatges coneguts. A qui li dediquin una figura de xocolata, igual com a qui li dediquin una falla valenciana, ja pot estar content; de segur que ha sigut ben popular – o impopular - en el darrer any.

La creativitat no entén de fronteres, però aquí som més innovadors. Ho certifiquen tots els cuiners boníssims que tenim, coneguts arreu del món. Ser innovador no està gaire lluny de ser atrevit, llençat, abrandat, arrauxat, arriscat. Però ja ho diuen, qui no s’arrisca no pisca. I jo hi afegeixo: en aquest món hi ha els que miren, i critiquen o no, i els que fan. Sense els que fan i s’arrisquen encara viuríem a l’Edat de Pedra.

I com que tothom ja deu estar tip de mona, acabo aquí. Però no podia pas esplaiar-me i fer venir salivera als lectors, obligats a l’abstinència, en plena Quaresma, no?

25 de març de 2015

LA FELICITAT, SEGONS COCACOLA

La setmana passada, el dia 20, va ser el Dia Internacional de la Felicitat. El poso al costat de dies com el de la mare, el del pare, el del nen, el de l’orgull gai, el de la dona treballadora... Mentre se n’hagi d’instaurar un dia de celebració, mal senyal. Serà que l’homenatjat no gaudeix de normalitat en el seu lloc al món.

No ho sabia pas jo que se celebrés aquest dia, però La Vanguardia me’n va fer cinc cèntims. M’ho vaig passar pipa llegint les dues pàgines de Tendències que en parlaven.

Per una banda, els consells de sempre per arribar a la felicitat: salut, amor i peles. Per una altra, les recomanacions d’autoajuda clàssiques – totes amb bona intenció, no ho dubto -  autoconeixement, anhel de llibertat, pensar en els altres, valorar el que tens. Jo n’hi afegiria alguna més, però no puc perquè sinó no arribaré on vull arribar.

El toc de gràcia el donava, per rigor – no per massa, sinó per massa poc – la columna del final del reportatge. La columnista parlava d’unes enquestes fetes per l’Institut Coca-Cola de la Felicitat – agafeu-vos! – Els més feliços, els que tenen parella perquè poden compartir-ho tot. En algun lloc vaig llegir un dia  – a la millor era un lloc tan fiable com l’enquesta de Coca-Cola – que només un deu per cent de les persones amb parella se sentien plenament satisfetes de tenir-ne. Així doncs, el noranta per cent restant, de persones amb parella, són infelices; també tota la resta del món sense parella. Com aclariment a aquesta objecció meva, que potser era previsible, la columnista deia que no, que això no volia dir que la resta no fossin feliços, sinó que la gent podia ser molt feliç vivint en solitud. Ja veig que la columnista pensa que si un no té parella, està més sol que la una i que la resta de relacions socials, pares, fills, amics, germans, veïns, clubs, grups, activitats de lleure, gossets, gatets, lloros i periquitos no tenen cap valor.

Una altra conclusió de l’estudi de Coca-Cola és que les ruptures amoroses només afecten els que les pateixen, durant tres mesos. Al cap de tres mesos, torna la felicitat – automàticament, suposo – Ah, els fills fan baixar el percentatge de les parelles felices a la meitat. Què en fem dels fills, doncs, si són l’antítesi de la felicitat?

Seguim. Els joves són més feliços, els homes igual que les dones, i tots opinen que la bona salut n’és el secret. I jo que em pensava que la salut era aquell do que només s’apreciava quan no es tenia, més valorat en la maduresa que en la joventut! Deu ser que els joves, gran notícia! ja han aprés a aprofitar l’experiència dels grans.

Finalment  Coca-Cola dibuixa el mapa del món segons el grau de felicitat. Els països nòrdics, amb Àustria, Suïsa i Holanda, són els més feliços de la Unió Europea; Dinamarca al capdavant amb una nota de 7,69. Els que menys, Bulgària, Sèrvia i Grècia – després diran que els diners no fan la felicitat-. Espanya se situa en el lloc trenta vuitè entre els cinquanta països més feliços del món, amb una nota de 6,32. I el darrer paràgraf de la columna em deixa ben amoïnada; diu que la  felicitat baixa amb l’edat perquè amb setanta cinc anys i més, la nota mitjana se situa en 6,80. Ara resulta que els espanyols, que estem entre els cinquanta països més feliços, ho són menys que els més grans de setanta cinc anys.

Només em queda saber quina quantitat de Coca-Cola beuen a Dinamarca i quina a Grècia, si els més grans de setanta cinc anys segueixen bevent Coca-Cola quan els compleixen i, ah sí! si a Espanya també han enquestat els aturats i els desnonats. Per favor!

Felicitats a Coca-Cola per pujar amb tanta empenta al carro del Dia de la Felicitat, pel gran invent que és la Coca-Cola i perquè els seus espots publicitaris segurament es recordaran d’aquí a cent anys, però les enquestes... millor deixar-les pels especialistes, no?

11 de març de 2015

L'ABSOLUTISME ABSOLUT

Monsieur Charles Louis de Secondat, Senyor de la Brède y Baró de Montesquieu, com es pot veure, tenia un nom llarguíssim. Ni el nom ni els títols van impedir-li de formular una teoria que pretenia aconseguir el noble objectiu de regenerar la política. Sí, regenerar la política, com ara.

Tip de l’absolutisme absolut del rei Lluís XIV, que aplegava tots els poders en la seva persona, va desenvolupar el concepte de la separació de poders. La idea era, és, que els tres poders, el legislatiu, que elabora les lleis,   l’executiu, que s’encarrega d’executar-les,  i el judicial, que administra justícia quan les lleis no es compleixen, siguin independents entre ells i s’observin mútuament per poder-se regular, i reptar, quan faci falta.

Si Montesquieu aixequés el cap, veuria consternat que el seu concepte, en alguns països, està ben enfangat en una amalgama homogènia, impossible de destriar. A Espanya, amb el  govern actual, ens trobem – encara ens hi trobem – que els tres poders fan conxorxa, s’acaronen, s’entabanen i no poden viure l’un sense l’altre. La seva convivència i connivència és malaltissa perquè hi ha una total subordinació a un dels poders: lleis a mida de l’executiu, condemnes, amb permís per practicar l’esquí, inclòs, executiu que persegueix tot el que es refereix a Catalunya, Tribunal Constitucional que ho recolza,  imputacions a jutges per exercir el seu temps lliure, suspensió a altres jutges per realitzar la seva feina amb zel i professionalitat... On és la separació de poders aquí?

És culpa de la majoria absoluta? Només és una opinió, però crec que no, perquè altres governs espanyols han governat amb majoria absoluta. És manca de maduresa democràtica del govern del PP? També és una opinió, però crec que sí. La democràcia, creada durant la maduresa política de l’Antiga Grècia es defineix com el govern pel poble. I l’actual govern espanyol ha convertit la seva majoria absoluta en absolutisme, a l’antiga usança. Aquí, el poble és el gran oblidat, més ben dit, l’ample i fondo sac dels cops de les lleis que el menystenen, de les errades del govern i de la seva prepotència. Tot plegat emparat en la seva majoria absoluta que els permet obviar qualsevol oposició en el Congrés.

Parlo de tot el poble espanyol, no només del català. Encara que Catalunya sembli ser el pitjor malson i també l’objecte de desig del govern espanyol per a negar-li tot, el maltractament també a la resta d’Espanya no em deixa entendre com és que encara en les enquestes, el partit del govern té tants vots. Fins i tot un cec, sigui o no independentista, pot veure’n l’abús.

En aquest sentit, trobo un encert el punt de l’esborrany de la Constitució Catalana, elaborat per Santi Vidal en el seu temps lliure, pel qual encara que en les eleccions un partit tregui majoria absoluta, ja sigui el cinquanta-u per cent o el noranta vuit per cent, en el Parlament només tindrà un quaranta nou per cent dels escons. D’aquesta manera,  haurà de negociar sempre amb altres partits, en les seves propostes. Una bona manera de garantir la divisió de poders i així fora temptacions d’exercir un poder absolut i despenjar-se del poble que, no s’hauria d’oblidar mai, és qui col·loca el govern en el poder.

25 de febrer de 2015

EL TEMPS

                                              

“La teoria del tot” és una pel·lícula d’aquelles que mai no hauria anat a veure per iniciativa pròpia i una de les que recordo m’han agradat més en els darrers vint anys. El temps és el tema sobre el qual, segons es reflecteix a la pel·lícula,  Stephen Hawking va decidir fer la seva tesi doctoral l’any 1963, quan encara no sabia que la seva qualitat de vida faria un gir vertiginós.

Per mi, Hawking era un científic que havia fet descobriments sobre l’univers i que apareixia de tant en tant a la pantalla del televisor, en cadira de rodes i en unes condicions deplorables. Com que no sóc de ciències, a part de rendir-me davant una nova descoberta seva – que per altra banda, tampoc no em molestava en profunditzar – tot el mèrit que li concedia era la capacitat de sobreposar-se a unes circumstàncies físiques tan adverses i tirar endavant cada dia, afegint-hi a sobre, les seves aportacions al voltant del temps i l’espai. Després de conèixer la seva vida, la meva opinió sobre ell també ha fet un gir important.

D’això que ara se’n diu fer spoiler i que jo tota la vida n’he dit aixafar la guitarra, explicant el final, intentaré no fer-ne avui aquí, però si algú no ha vist la pel·lícula encara, li recomano que deixi de llegir la columna. Que deixi de llegir i la vagi a veure.

Eddie Redmayne i  Felicity Jones broden el paper. L’Stephen, abans de sobrevenir-li la malaltia ja apunta a l’Stephen malalt que serà després. Fa unes setmanes, vaig escoltar la seva dona per la ràdio explicant el llibre – la seva autobiografia titulada “Hacia el infinito” – en el qual s’ha basat la pel·lícula, i parlava de Renúncia, en majúscula. Realment, ella ja comença a renunciar en el ball de fi de curs, quan renuncia a ballar perquè ell,  que encara no està malalt, li diu que no balla. I segueix renunciant a la seva vida, durant tot el temps que viu al costat de l’Stephen.

Quan  Hawking té vint-i-un anys,  li diagnostiquen una malaltia de la neurona motora i li pronostiquen una esperança de vida de dos anys. Jo crec que ell supera el cop, gràcies a l’afecte i al suport de la seva dona, la Jane, i a la il·lusió per treballar – bàsicament per pensar – en allò que més l’interessa, el temps i la gran pregunta a la qual vol trobar resposta: què va passar al principi del temps? Ho sabríem si poguéssim retrocedir i invertir-lo?

En una de les seves conferències, una assistent li pregunta d’on treu el valor, per continuar endavant, cada dia quan s’aixeca. La càmera plasma el pensament i el desig de Hawking, quan segueix el seu moviment de redreçar-se en la cadira, aixecar-se i caminar. La darrera frase de la seva resposta a la pregunta és: a la vida,  l’esperança és l’últim que es perd.

Normalment, quan un llegeix un llibre i després veu la pel·lícula, aquesta sempre es queda curta. Ben lògic que sigui així. No l’he llegit el llibre, però dubto que la capacitat dels actors per expressar els sentiments dels personatges, pugui ser millorada amb paraules. I això que jo sóc de les que creuen que amb  paraules es pot descriure tot. El director, James Marsh, va aconseguir que la duresa de les situacions que viuen els protagonistes, m’arribés directament al cor. I no vaig ser l’única perquè la remor de nassos ensumant, sospirs i mocadors desplegant-se era ben manifesta. Aquest és un dels punts que ataquen els detractors de la pel·lícula: tova, apegalosa i  buscant la llàgrima fàcil. Bé, és una altra opinió, que respecto, però no comparteixo. Quan surti aquesta columna ja se sabrà quants Oscars ha rebut; espero que siguin tots aquells als que aspira.

Una genialitat més del director és en acabar la pel·lícula, quan en fa aparèixer les imatges més destacades i colpidores, filmades progressivament en regressió, és a dir, fa retrocedir el temps fins al principi de la història. El temps, el seu tema, però també el temps que Stephen tenia per davant abans de declarar-se-li la malaltia, el temps que van assegurar se li acabaria en breu, el temps que, per algun motiu misteriós i inexplicable, li ha regalat la vida, a ell i amb ell, a nosaltres. El seu temps.

11 de febrer de 2015

AL·LÈRGICA

Crec que sóc al·lèrgica als grans magatzems, grans superfícies i galeries comercials. Només entrar-hi, se’m comencen a escalfar els peus i les cames, i em pica la pell d’una forma molt molesta. Si hi ha més gent, més. No he anat mai a l’especialista perquè intueixo que hi ha algun component psicològic en la meva al·lèrgia. El que he fet ha estat adoptar mesures de prevenció, o sigui anar-hi tan poc com puc.

El cap de setmana passat no vaig tenir cap més remei que atansar-me a un dels que tenim a la ciutat. La peça de roba que havia comprat a través de la seva web era massa petita i l’havia de canviar. A les onze del matí, quan hi vaig entrar, el cos ja es va encarregar de recordar-me la meva al·lèrgia. Quan vaig aconseguir sortir - l’ascensor i les escales mecàniques semblaven haver canviat de lloc, perquè no hi havia manera de trobar-les –  a dos quarts d’una, les meves molèsties corporals havien passat a segon terme.

Jo portava un document de compra que no era l’adequat per realitzar el canvi i la cosa es va allargar. Agraeixo a qui m’ho va solucionar no haver-m’hi fet tornar amb el document precís que es necessitava. També agraeixo el seu tracte correcte, però...

Com que vaig tenir temps, em vaig entretenir a comptar quants empleats m’havien atès en el meu periple: vuit en total. De tots ells, només un es va canviar al català quan va sentir que jo li parlava en aquesta, la meva llengua. Tots els altres, en castellà. Amb el que em va atendre més estona, vaig haver de claudicar i canviar jo al castellà perquè ja m’adonava, per les seves respostes, que no entenia el que li deia. Em sembla que això ja és massa!

Vaig treballar més de trenta anys de cara al públic i la meva llengua d’entrada sempre va ser el català. Ara bé, en tenia prou amb un mínim indici que el meu interlocutor no m’entenia per passar-me al castellà. Pot semblar una incongruència amb el que he explicat, però per mi és un qüestió d’educació, respecte i vocació de servei. El mateix que voldria que m’haguessin dispensat en la meva història als grans magatzems. Una vegada vaig tenir una companya basca; es pot dir que havia aterrat directament de Bilbao a la taula del costat de la meva. La noia es va apuntar immediatament a classes de català, però els primers dies, lògicament, no l’entenia. Es deia Natalia, era molt salada i li vaig sentir dir moltes vegades : Por favor, por favor, me puede hablar en castellano? Es que yo soy de Bilbao y ya estoy aprendiendo però todavía se me escapa. Vam tenir uns quants problemes amb clients de parla catalana, queixant-se de la Natàlia, directament i també amb cartes a la direcció. Em sembla que tothom que em llegeix ja coneix la meva ideologia de país, però he de dir que en aquell cas, tanta incomprensió em va semblar de fanàtics. Encara m’ho sembla.

Ara bé, que avui a Tarragona, a Catalunya, els que parlem en català haguem de passar per una situació com aquesta, em sembla vergonyós. A les botigues que tenen aquests grans magatzems fora d’Espanya, els empleats també els parlen en castellà als clients? O bé s’adapten a l’idioma del país? Aquí al nostre, sembla que encara hi ha molta gent amb complex quan es tracta de parlar català. És clar que també pot ser per política d’empresa, però ja no estem parlant d’educació, respecte i vocació de servei, sinó del dret que jo tinc a expressar-me en la meva llengua, sense haver de tenir la impressió d’estar en un país que no és el meu. Perquè encara el tinc aquest dret, no? És que amb tanta impugnació, igual està suspès i no me n’he assabentat.

Els del PP i els seus amics ja poden anar dient que el castellà està discriminat i prohibit a Catalunya. Que m’ho diguin a mi, que ja tinc un nou símptoma d’al·lèrgia, gràcies a la discriminació del català.

28 de gener de 2015

EMBOLICA QUE FA FORT!

                                              

Luís Bárcenas ha sortit de la presó amb ganes de parlar. Parla molt i molt de pressa. Que potser no hi ha arribat a la presó la tan legítimament exigida llibertat d’expressió? Que potser s’ha hagut de reprimir les paraules durant aquest dinou mesos?

A principis del 2009, Bárcenas és imputat en el cas Gürtel i al cap d’uns mesos, desimputat per alguna mena de privilegi immunitari que gaudeixen els polítics i que a mi se m’escapa. Embolica. A gener de 2013 El Mundo i El País publiquen els “papers de Bárcenas” sobre una suposada comptabilitat B que implica finançament il·legal del seu partit i pagament de sous en sobres (nova modalitat de pagament de salari que pren el nom de sobresou) als seus alts càrrecs; al cap de pocs dies se sotmet a una prova cal·ligràfica, on demostra que els papers no són seus i desqualifica les publicacions dels dos diaris, i al juliol de 2013, diu que sí, que els papers són seus i que va mentir per lleialtat al partit. La lleialtat és una virtut de curta durada. Embolica que embolica. Abans però, al febrer del mateix any, Bárcenas denuncia el PP per acomiadament improcedent i el PP respon que fa tres anys que ja no treballa per ells – només queda saber si el Luís cobrava el sou cada mes, durant aquells tres anys,  i si el PP ho sabia – Quin embolic! I aquests tres embolics només suposen una enèsima part dels embolics d’aquest home, que surt de la presó amb el posat de que aquí no ha passat res, però passarà. No ho sembla pas una persona per a qui el fiscal hagi demanat  quaranta dos anys de presó.

Com es deu sentir un home que ha remenat tants diners? Els que tenia al seu nom en paradisos fiscals – quaranta set o quaranta vuit milions, no ve d’un – i els que feia passar a través de la comptabilitat B – a veure, 18 anys, per 10000 euros de mitjana mensual a cada càrrec del partit, per uns 20 càrrecs... glub! m’he descomptat.  Com es deu sentir sabent que nou dels seus parents han hagut de fer una col·lecta de dos-cents mil euros, una misèria, perquè pogués sortir de la presó? És que si no arriba a ser per la família... Però la família és la família i una de les virtuts que té és fer pinya quan van maldades. Parlo de la família consanguínia, l’autèntica, i no pas de la família política, que aquesta li ha girat la cara i nega tot el que ell afirma.

La qüestió és que se’l veu amb una tranquil·litat tàntrica. Com un gentleman per fora i un Dalai Lama per dins. Haurà fet meditació a la presó? Perquè no he vist mai un culpable tan tranquil com ell. O és un gran impostor – gran, eh? No com el petit Nicolàs – o té moltes cartes a la mà i molts fils per estirar. En canvi, als seus oponents se’ls veu nerviosos i excitats. Obrirà La Caixa B, Barcenas? Què en traurà de dins? I si ho fa, s’aclariran els seus embolics? I els dels altres? No ho crec.

14 de gener de 2015

LA FICTÍCIA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ 

Salman Rushdie va estar durant molt anys, amenaçat de mort pels seus “Versos satànics” i Malala Yousafzai, la nena Premi Nobel de la Pau del 2014, va patir un atemptat a mans dels talibans,  compatriotes seus. Són dues de les persones, que exercint la llibertat d’expressió, han estat víctimes sobreviscudes del terrorisme islàmic. Els dotze morts del setmanari satíric Charlie Hebdo no han tingut tanta sort. La irracionalitat del poder que els amenaçava els ha arrasat a trets. L’honor a la veritat i el sentit de la justícia, uns valors que els honoraven, ara brillen més que mai, però ells són morts.

La llibertat d’expressió és el dret que tenim els individus d’expressar idees i opinions lliurement. Seria un disbarat dir que la llibertat d’expressió no existeix mentre hi hagi algú que la pugui constrènyer? I que com més poder ostenta el repressor, més replegament de valor necessita qui es vol expressar?

Cada dia en tenim mostres d’aquesta repressió.  Assange i Snowden, perseguits arreu del món per filtracions de secrets inconfessables d’una pila de governs, entre ells el de l’omnipotent Estats Units;  Alemanya avisa els grecs, que si voten el grup esquerrà Syriza, poden sortir de l’euro; Canal 9 va ser tancat fa un any perquè al govern de Fabra no li sonava bé la llengua del País valencià. Sense anar gaire lluny, Zubizarreta va ser acomiadat la setmana passada per opinar sobre la responsabilitat de Bertomeu. I ja fa mesos, Pedro J. Ramírez, un periodista que es vantava d’anar dient les veritats a través del seu diari El Mundo, va ser cessat en el càrrec de director per parlar massa i massa fort del govern PP. Segueixo?  Tot són amenaces, avisos, advertències civilitzades – així ho vull creure – que deixen molt malparada la llibertat d’expressió, però molt pròpies de l’espècie humana evolucionada que, cada vegada més, es distingeix per l’exquisidesa de les seves formes de pressió i  repressió.

Però en tocant al terrorisme islamista,  totes les formes de civilitat desapareixen. Diuen els estudiosos de l’Islam que  Alà no inspira pas les massacres dels yihadistes. I no obstant, tothom que no pensi com ells ha de morir, encara que en la majoria dels casos, el pensament importa poc; la major part de les seves víctimes, massives i indiscriminades,  i musulmanes, no  han tingut l’oportunitat d’expressar-lo. Que no tenen fills, pares, dona, família, amics íntims aquesta gent? Algú que els vingui al cap quan perpetren els atemptats? Algú dels seus amb qui relacionar els morts que han provocat? Perquè si els tenen i ni un bri de compassió els torba, és que una nova espècie s’ha desenvolupat al món i una altra de les criatures de ciència-ficció d’Isaac Asimov també s’ha fet realitat: els robots entrenats per a matar, i només per a matar, ja són entre nosaltres.

Acabo aquesta columna quan les manifestacions a França, en protesta per l’atemptat, han estat un triomf sense precedents per la defensa de la llibertat d’expressió i, tanmateix, no puc evitar preguntar-me si he parlat massa o si les paraules que he emprat són les correctes. És normal?

18 de desembre de 2014

SISTER ACT, VERY SISTER, VERY ACT

Sempre m’és prou temptador començar una columna amb un tema d’actualitat. Es tractaria de parlar dels inamovibles – que d’actualitat res -, de la violència en el futbol – per desgràcia, sovint d’actualitat -,  o de l’emprenyada que està l’atmosfera – cada cop més protagonista de l’actualitat. Però com que ve Nadal i l’autoajuda recomana contagiar bon rotllo perquè a la vegada se t’encomani a tu mateix, avui parlaré d’un espectacle  que em va fer passar molt bona estona.

Després d’anar a veure el musical, l’equip de SISTER ACT em va enviar una enquesta per saber si m’havia agradat. La segona pregunta els hi vaig haver d’aclarir a les Observacions perquè les respostes, numèriques, no podien reflectir la meva opinió. El musical ha acomplert les seves expectatives? em preguntaven. Acomplert? Nooooo! Les ha superat amb escreix.

Des que van tornar els musicals a Barcelona n’he anat a veure uns quants i aquest em feia gràcia, però pel fet de no conèixer-ne massa les cançons que s’hi interpretaven, pensava, no m’agradarà tant com els altres. La conclusió és que tant se val que les cançons no siguin conegudes. Tot és començar a escoltar-les i ja et posaries a ballar, encomanada del ritme i de l’entusiasme de les monges, el pinxo i els seus sequaços i el mossèn.

No sé si em va engrescar tant perquè sempre m’ha agradat ballar o especialment pel meu passat en col·legi de monges. Era com si les veiés, a les meves: la intransigent, l’ombra de la intransigent, la que rebia els cops, la mística, la cagadubtes, les del ramat, amb els seus cants desafinats – més les del musical que les meves – fins que de sobte es despertaven de la seva letargia i descobrien que hi havia vida fora de les regles conventuals. I quina vida!!! Només vaig poder treure la vista de l’escenari una sola vegada per mirar-me el públic, però estaven com jo, amb la mirada fixada en l’espectacle com hipnotitzats; una hipnotització en moviment continu a ritme de soul, que només trencaven per aplaudir clamorosament una vegada i una altra.

El millor moment, per mi, quan comencen a cantar i a ballar com posseïdes per un esperit... celestial. I els millors números els que fan amb l’hàbit auster i estricte, més que quan s’abillen amb lluentons. Res més divertit que veure un grapat de monges, amb hàbit, que acaben de descobrir el plaer de saltar al ritme de la música, i que a més a més, no és pecat.

La protagonista Germana Maria Clara, en la vida mundana, Deloris, interpretada per Mireia Mambo, genial i amb una veu que tomba d’esquena les germanes la primera vegada que la senten, i els espectadors, durant tota l’obra. El mossèn, interpretat per Fermí Reixach, a qui mai no havíem vist tan despentinat, ni en la seva magnífica interpretació en “Mort accidental d’un anarquista”, allà cap a l’any 1981. L’Àngels Gonyalons, a qui hem pogut gaudir en moltes obres teatrals i musicals, magistral en el paper de mare superiora, el contrapunt necessari al personatge protagonista. La Sílvia Cruz, en el paper de Germana Maria Làzaro, on no deixa de ser mai Sílvia Cruz, i que no obstant, això no fa més que enriquir el personatge, amb els seus gags esbojarrats que ens fan riure i plorar de riure.  No conec la resta dels actors i actrius, però cadascun en el seu paper, senzillament perfectes. Tots junts fan que l’obra sigui tal com diu el reclam, “terapèutica” i jo potser estic malalta, però estic pensant, estic pensant... Potserla torno a veure abans no la treguin de cartell!

3 de desembre de 2014

ELS PECATS DELS FILLS 

                                    

Qui no ha dit alguna mentida de petit? I de gran, qui no n’ha dit unes quantes més? No ho sé si hi deu haver una relació directa entre les que es diuen de petit i les que es diuen de gran. El cert és que els pares sempre intentem corregir aquests petits pecats dels fills que, ben adaptats a la seva mida, només són això: petits pecats.

Tinc dubtes sobre aquest tema perquè em sorgeix l’etern dilema sobre què pesa més en la personalitat, si la genètica o l’educació. I aquests darrers dies en tinc més, des que es parla tant del petit Nicolàs, aquest fenomen que, com a personatge, faria les delícies de qualsevol novel·lista. I sobretot en tinc des que vaig sentir que, en un programa, algú preguntava què deien i on eren els pares d’aquest noi.

Devia dir mentides quan era un nen el petit Nicolàs? Els pares el renyaven per aquest motiu? Els feia cas ell, o era com si sentís ploure? Els motius per dir mentides poden ser múltiples i variats, però jo els classifico en dos grups: mentir per por o mentir per aconseguir el que vols. I què volia aconseguir aquest noi amb les seves mentides? Impressionar tothom  o impressionar-se a ell mateix? Sortir a tots els mitjans o sortir de la seva pròpia closca, dins la qual no s’hi devia sentir gens a gust? I quina responsabilitat hi tenen els pares en aquest cas? Me’ls puc imaginar ensenyant als amics l’àlbum de fotos digital del seu fill: aquí amb el José Mª rient-li un acudit, aquí el dia de la coronació, mira, mira, aquí amb el Rajoy, guaita, que jovenet!, aquí amb les amigues Esperanza i Ana Rosa, aquí a Buenos Aires amb l’Ana, just abans del discurs del cafè con leche... I als amics caient-los la bava. I als pares també. És una imatge potent, no? Doncs jo em resisteixo a creure-me-la. Penso que els pares normalment – i recalco normalment – no poden participar amb tranquil·litat dels èxits dels fills si saben que darrere els èxits hi ha una gran mentida. Ei! que a la millor no ho sabien, i el noi té tanta habilitat mentint que és capaç d’enganyar la seva pròpia mare. També pot ser. Els pares normalment, insisteixo, pateixen en silenci els pecats dels fills quan aquests són grans i poca cosa hi poden fer.

Abans, i parlo només de cinquanta anys enrere, es deia molt allò de “els pecats dels pares els paguen els fills” referint-se a malalties i vicis transmesos, a deutes heretats en vida, o mort, i a comportaments adquirits per aprenentatge involuntari. Ara, amb el principi d’autoritat paterna extingida, és difícil saber per on et pot sortir un fill, i els pares no tenen dret a dir-hi res: drogoaddicte, violent, dropo, lladre, mal tractador, que semblen tots ells pecats de la  misèria, però no. I també polític, corrupte, funàmbul,   ensinistrador d’elefants i impostor, com en el cas que m’ocupa, que són, sense cap dubte,  pecats de deliris de grandesa.

I un petit afegitó. El que explicava el petit Nicolàs no té crèdit perquè en deia de l’alçada d’un campanar, però si s’esquitllava entre el govern i els polítics, entre la reialesa, el CSI i les altes esferes del poder, sobretot polític – les fotos en donen testimoni - potser la tan costosa, lloada i garantida seguretat de l’estat és una altra mentida. Hi ha algun pare per assumir-ne la culpa?

19 de novembre de 2014

VA DE SÍMBOLS

Bé, doncs, dos milions tres-cents mil és un bon número de participació com a resultat de la consulta del 9N. És clar que era un succedani de consulta, sense mandat democràtic, desautoritzada o no, i que ens va provocar a tots unes ganes terribles de desobeir, però és un símbol. Tots els que vam anar a votar, els que ho teníem a prop i els que van venir de lluny, els joves, els vells i els de mitjana edat, els de bon matí i els de darrera hora som un símbol de la democràcia. No tots vam votar SÍ-SÍ; ho va fer – i podria dir només, però aquí no s’hi escau la ironia - un vuitanta per cent. Des d’aquí, el meu agraïment als que van anar a votar per una altra opció perquè, encara que en minoria, estan representats pel mateix símbol. Els que el 9N no es van moure, diguin el que diguin, van perdre 1-0, que és un altre símbol.

La definició de símbol diu, entre altres coses, que el símbol és una realitat que n’evoca una altra. A Albert Rivera, la realitat dels votants fent cua va evocar-li, una vegada més, el nazisme.

El símbol de UPyD, demanant a les deu del matí del 9N, l’enretirada de les urnes i l’empresonament de Mas, Rigau i Espadaler, podria ser un cartutx cremant-se, el darrer de la recambra. No sé si els 14552 vots que van aconseguir a Catalunya en les eleccions del 2012 encara es mantenen. Després d’una atzagaiada així, tinc els meus dubtes.

La Camacho ha emprat la efe, que també és un símbol, per definir el 9N: fracàs i farsa. Tinc una altra paraula – més símbols – per a ella: farigola; va bé per ferides fondes i per fuetades fortes. El seu anunci, que la Fiscalia formalitzaria la querella contra Mas el mateix matí, matxucava el símbol, darrerament tan arrugat, de la separació de poders de l’estat espanyol.

El símbol de la poca estima que han tingut per Catalunya tots els governs de Madrid dels darrers anys, siguin del signe que siguin, prové de la realitat que va des de la cepillada del Estatuto, de què gallejava el socialista Alfonso Guerra, fins a les amenaces de suspendre’ns l’autonomia per part del govern del PP. I tot, només per demanar el que ens pertoca.

Per acabar amb tanta simbologia, no voldria que les mirades i els gestos que veig des del 9N, entre el govern i els partits de Catalunya, acabessin simbolitzant que no es mereixen la confiança que els hi hem atorgat.

5 de novembre de 2014

LLIURE OPINIÓ

Per qui no em conegui, sóc bloguera simplement perquè tinc un blog on publico de forma regular. I sóc escriptora perquè he publicat un llibre i estic a punt de publicar-ne un altre, però sobretot, sobretot perquè escriure és una de les activitats més plaents que duc a terme en aquesta etapa de la meva vida. També sóc filla, mare, amiga i, com totes les dones del món, treballadora a casa, i ho he estat a fora durant trenta-set anys. I sóc independentista. Fins aquí dades objectives que qualsevol pot comprovar.

Opinar és poder expressar lliurement el que un pensa des del seu punt de vista, subjectiu per descomptat. Si l’opinió es pot expressar des d’una columna com aquesta, pot arribar a més gent que si només es manifesta xerrant amb els amics. Des d’aquí, agraeixo a aquest setmanari  l’oportunitat d’escriure i a la vegada de poder fer arribar  la meva opinió als lectors.

Sempre escric sobre allò que m’inspira -  puc afegir sobre allò que m’indigna - Potser per això sovint toco el mateix tema: el malament que el govern espanyol tracta Catalunya. Ho faig perquè així ho sento, no tinc intenció de convèncer ningú; ja són molts els que es convencen sols, sense necessitat que jo els animi.

Vull dedicar aquest paràgraf al Sr. Tomàs Guinart Camps que fa uns dies en aquestes pàgines, en una carta al director es posava amb mi pels meus escrits esperpèntics, deia, per la meva manca de respecte i per anar fent forat per intentar convèncer que la culpa sempre era dels mateixos. Suposo que estarà d’acord amb mi que això, igual que el que jo escric, és una opinió. Amb tot, ho entenc i accepto que no coincidim. Jo sí que ho accepto i a més li estic agraïda. I no ja perquè amb la seva crítica hagi fet augmentar les visites al meu blog, que també, sinó perquè m’he obligat, gràcies a ell, a revisar totes les columnes publicades. La manca de respecte m’ha preocupat i si he ofès algú, demano disculpes. No era la meva intenció, només la meva opinió.

Des que vaig iniciar aquesta columna he parlat de política, però també de futbol, de cinema, d’abraçades, de malucs, de paraules. I és veritat  que quasi sempre hi acabo posant la queixa pel greuge o l’abús del govern espanyol de la setmana anterior, però és que n’hi ha tants...

Aquesta setmana mateix, entre d’altres, abús de poder i abús de dret per impugnar també el Nou 9N. Ei! que no ho dic jo, ho ha dit el president del meu país. No ho sap ningú com m’agradaria deixar de parlar d’això i aconseguir que tot el que diguessin em rellisqués, perquè ja no tingués res a veure amb  mi. A veure si abans de la primavera...

29 d'octubre de 2014

EL PANY

Fa uns dies em vaig petar de riure amb la columna del company d’OPINIÓ d’aquest setmanari, Alejandro Pérez. Explicava els avatars que havia patit quan va agafar un pis de lloguer i havia volgut donar d’alta els serveis bàsics. Vaig riure no pas d’ell, sinó perquè a mi també me n’han passat unes quantes d’aquestes i no som els únics, segur. Però la seva columna tenia el valor afegit de ser tan recent que encara conservava la pàtina de l’astorament- indignació- cara de tonto que se’t queda -  almenys a mi – quan et passen coses d’aquestes. El que vull explicar també és recent, de divendres passat, i també fa riure, però jo quasi vaig plorar.

Al migdia la clau de la porta blindada del meu pis decideix que no vol girar dins del pany. Truco la meva companyia d’assegurances i m’ho expliquen molt clar: només queda cobert si s’espatlla per robatori o furt; em poden proporcionar un professional, però ara els companys que ho porten no estan disponibles i ja em trucaran. Encara no ho han fet. Truco al RACC, que en sóc sòcia i crec que tinc una part del servei gratuïta. La porta està oberta? Sí. Doncs miri, vostè pagarà 48,50 per la mà d’obra, més el que li costi el material. Ara la trucarà el professional. Mentre m’ha de trucar i no em truca, agafo el tornavís – no sé perquè no, si sóc capaç de fer un forat amb el trepant i netejar el filtre de l’aixeta – i començo a desmuntar el pany, que potser em puc estalviar 48,50 euros. Ja he avisat als de casa que quan em tornin a veure amb el tornavís, m’amenacin amb el que vulguin, però que me’l treguin de les mans. Quan em truca el professional, ja ens hem quedat tancats per dins. Es otro precio, tendré que llamar al RACC. Em començo a estirar els cabells. Que si han d’obrir la porta, em diu, als 48,50 hi hem d’afegir 45 euros més, que sumant-hi l’IVA són 113,13. Uf!, dic jo. Usted me dirà que hacemos. No, no, la porta està tancada i s’ha d’obrir, mándeme usted el cerrajero, por favor. Als tres minuts d’arribar, la porta ja està oberta, i perquè ha hagut de baixar al carrer a que li tirés les claus per la finestra, que sinó amb un minut ja hauríem fet. S’ho mira, s’ho estudia, posa cara de dificultat i m’ho explica: la porta té molts anys, el fabricant del pany ja no existeix, ja no fan aquest gruix, els ancoratges són diferents, s’ha d’encarregar, s’ha de portar,  hauré d’estar vint dies sense poder tancar la porta... seran 385,38 euros. En total, doncs, si arreglen el pany són 498,51, però els 113,13 els he de pagar ara, sí o sí, perquè corresponen a la mà d’obra més l’apertura de porta – que va obrir amb la seva pròpia mà d’obra, per cert - Dec posar cara de llàstima, de fàstic, de no voler pagar. No la han avisado de las tarifas? Sí, sí. I pago. Ja trucaré per fer la comanda. Quasi ploro, m’enrabio, no pot ser, m’han pres el pèl, sento algú que diu per què l’havies de tocar el pany? No estic segura de si és la meva consciència.

Agafo el telèfon i truco un amic de confiança. No contesta. Un altre, i tampoc. Al tercer hi ha sort. Coneixes algun serraller de confiança? Conec una ferreteria de confiança al carrer Sant Miquel. Hi vaig corrents, són les set i deu, divendres, no puc badar. Amables, eficients, servidors, em donen la seva targeta i... tenen un serraller de confiança! A les vuit el tens a casa, si vols. Sí que vull, sí, vull que em digui que m’han enganyat, que no és possible que si se t’espatlla el pany t’hagis de gastar cinc-cents euros. És clar que hi havia l’apertura de porta...  El nou serraller, el de confiança, arriba, s’ho mira, s’ho estudia, posa cara de dificultat i m’ho explica... igual, igualet que l’altre. Tot menys el preu, que no el sap i l’ha de preguntar. I mentre truca perquè li diguin, es treu un esprai d’oli de la maleta  - és un home polivalent i multitasca, com jo – i el prem amb gracia en direcció a l’únic lloc on jo no ho he fet  abans. I la clau gira, endavant, endarrere, porta oberta, porta tancada, s’ho mira per baix, per dalt, pel costat... Ja està arreglat! És clar que em cobra el servei, però li pago ben a gust i també li faria dos petons, però no me’ls demana.

Són les nou del vespre, pany arreglat. Em truquen els dos amics, abans absents. Sí, la conec, la ferreteria, m’han solucionat coses, són bons!. I tant! Jo sempre hi vaig, bons professionals! Em guardo la seva targeta al calaix dels Imprescindibles i  fins ara no em fixo amb el nom. A poc a poc llegeixo BO NA SA. De bona, és clar! De les que et salven la vida.

15 d'octubre de 2014

CAP DE TURC 

Sembla que la gestió de l’ebola a Espanya no ha anat prou bé. Per ajustar-ho una mica més, ha anat fatal. I no vull pas frivolitzar amb aquesta malaltia tan greu, que porta milers de víctimes a l’Àfrica i que ja ha arribat aquí.

De primer, el govern espanyol decideix repatriar els dos missioners infectats i no aconsegueix salvar-los. Jo, que Déu em perdoni, dec ser molt poc humanitària, però trobo de gran irresponsabilitat intentar salvar una vida, posant-ne en risc milers o centenars de milers d’altres. I més quan deien estar tan ben preparats per atendre’ls – hospital, personal, equipaments, seguretat – i ara s’ha vist que la preparació no era suficient ni de bon tros, i quan els biòlegs experts en malalties infeccioses diuen que mai no se’ls va consultar sobre el tema ni la decisió.

Em pregunto si havia de ser precisament Espanya, la pionera en portar el virus de l’ebola a Europa, però si els amics europeus li diuen a Rajoy que ho està fent bé, jo no sóc ningú per rebatre-ho. Només puc opinar.

A mi el que em revolta és la tendència tan persistent a buscar sempre un cap de turc, digues-li conductor del tren Alvia que va descarrilar a Santiago, digues-li capità del Prestige, que va malmetre amb la marea negra tota la costa gallega, o digues-li ara Teresa Romero, l’auxiliar d’infermeria que es va contagiar atenent els missioners. La seva sí que ha de ser una reconstrucció dels fets amb pèls i senyals, si ha pogut recordar després de dos mesos – i ni que en sigui un – que en un moment donat es va tocar la cara. Pobra noia! Malalta, potser sense esperança de curació i amb el pes a l’esquena d’haver propagat la malaltia perquè potser es va tocar la cara. O potser no.

Amb tot,  el que veig més greu és que es deixi a les mans d’una persona sola, amb possibilitats d’error humà, una responsabilitat tan gran i  tan greu; si la noia es va contagiar és que l’equipament i els mitjans de seguretat no eren suficients. Igual com no es pot deixar que la vida del centenar de persones que anaven en el tren Alvia estigués a mercè d’una sola distracció del conductor.

Costa d’entendre que ara s’adonin que l’hospital no estava prou preparat, que la formació dels sanitaris no era prou completa, que els equips personals no eren aptes per persones altes, que hi hagi hagut una negligència per part de l’auxiliar- suposant que sigui així – i que també el protocol per controlar-ho hagi fallat. Però el que no es pot admetre és que algú decideixi sense prou coneixement de causa exposar uns treballadors que confien plenament en els seus superiors, quan els asseguren que la seva integritat física està garantida, i després trobar-se amb aquest fiasco on s’hi han jugat la vida. I el que és pitjor, on se la continuen jugant.

1 d'octubre de 2014

EL PIB, MÉS BRUT ENCARA

Explicat en dues paraules, que Sala Martín matisaria molt bé, el PIB o Producte Interior Brut és el valor monetari de tots els bens i serveis que es produeixen en un país en un any.

No deixa de ser xocant aquesta modificació, de la que ens acabem d’assabentar, sobre el càlcul del PIB, que es veu que el millora substancialment i que consisteix en afegir-li dues activitats certament brutes, com són la prostitució i el tràfic de drogues.

Quan vaig llegir aquesta informació,  vaig pensar que era una estratègia del govern espanyol, que adaptava els sistema de càlcul a les seves necessitats – com les balances fiscals del meu “amic” Monago – a fi que el número final fos més rodonet i menys comprometedor. També perquè en previsió que Catalunya se li despengés properament – i Catalunya aporta aproximadament un 18% del PIB d’Espanya – el PIB que els quedés no fos tan indigne de cara als seus socis europeus.

Però m’equivocava perquè la decisió d’incloure aquestes dues activitats en el PIB ha estat acordada dins la Unió Europea. Que Espanya quedarà en millor lloc ara? Segur. Que a Catalunya li correspon una part important d’aquestes activitats? Malauradament, també.

Un cop sabuda la veritat i tota la veritat (la veritat, quin tip de riure!) respecte a aquesta disposició, aparco els meus prejudicis contra Espanya i tinc una pregunta sobre aquestes dues activitats, per als economistes quantificadors del PIB.

En el cas del tràfic de drogues, per exemple. Que potser el capo narcotraficant presentarà cada trimestre les declaracions d’IVA corresponents al valor afegit que hi aporten tots els que intervenen en el procés? Els productors, els que van, els que venen, per mar, per terra, els que descarreguen la droga, els que vigilen, els que la distribueixen, els  matons que amenacen  - i compleixen... No conec aquest món, no en puc parlar i tampoc no ho faria si el conegués. No tinc la valentia de Roberto Saviano, que després d’escriure el llibre “Gomorra”, on descobria els entramats de la camorra napolitana, està condemnat a viure amagat de per vida. 

Respecte al càlcul del valor de la prostitució, com ho faran? El proxeneta, la madam, el mafiós portarà una estricta comptabilitat de tots els serveis – no cal especificar – que realitzen cada dia totes les empleades contractades? Vull dir totes: les menors, les sense papers, les prostituïdes amb enganys, les legals i les que exerceixen lliurement. Perquè m’imagino  que el càlcul variarà en funció del nombre de serveis de cada una, no?

Prou hipocresia, senyors de la Unió Europea! El respecte a les tradicions no cal que inclogui l’ofici més vell del món. La prostitució va néixer per satisfer les necessitats no satisfetes dels homes i la dona va passar a ser un objecte més a les seves mans. Era un temps en el qual els homes tenien clar que la dona era un ésser inferior. I la dona s’ho creia. En el temps que estem ara, quan tothom s’omple la boca del valor i les qualitats de les dones i del reconeixement que ens mereixem, sembla que lluny d’eradicar aquest ofici, es pretén legalitzar-lo i comptabilitzar-lo, perquè mai més no se’n pugui prescindir. Hi ha qui diu que és una feina com una altra. A mi em sembla degradant perquè és un ofici, majoritàriament i desproporcionada, de dones,  perquè les dones que l’exerceixen poques vegades hi entren lliurement i mai no tenen llibertat per sortir-ne i perquè la prostitució sempre té al darrere el món de les drogues i del crim organitzat.  No sóc puritana, sóc feminista si ser-ho vol dir que cada agressió que pateix una dona la sento com a pròpia, i em rebenta que després de milers d’anys encara estiguem com estem: amb la brutícia més vella del món i amb l’altra, relativament nova, però que ja dura massa. I el que durarà si ha passat a formar part del PIB!

17 de setembre de 2014

sAVIESA MONEGASCA

Parlem de saviesa monegasca, que en aquest cas no ve pas de Mònaco sinó de Monago, paraula que  segons la Real Academia Española, va derivar a  monaguillo – o sigui escolanet –. Parlem del senyor Monago, aquest pou de ciència a qui aviat donarien el Nobel si l’erudició no se li escapés per la boca tot sovint. Potser per això, perquè aspira al Nobel que atorguen a Suècia, esmenta tantes vegades la síndrome d’Estocolm, en parlar de Catalunya. S’hi ha obsessionat tant que en un sol any l’ha esmentat un grapat de vegades en discursos, dissertacions, i monòlegs humorístics. No sé si també la deu treure a taula mentre sopa amb la família.

Diu la Viquipèdia que la síndrome d’Estocolm és l’estat psicològic en què la víctima d’un segrest desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador, fins al punt, en alguns casos, d’arribar a ajudar-lo a aconseguir la seva finalitat.

Rescato tres ocasions en les quals el senyor Monago ve a dir que els catalans catalans – no sé si de vuit cognoms catalans o de quants –  tenim segrestats els que, tot i vivint a Catalunya, no ho són. L’any passat va acusar la seva col·lega Alícia Sánchez Camacho de patir-la perquè demanava un finançament especial per Catalunya. La pobra noia, després de l’afer de l’espionatge de  La Camarga potser es volia rehabilitar als nostres ulls, però no li va sortir bé. A hores d’ara ja hauria de saber que els seus caps de Madrid són inamovibles i impertorbables.

Ara l’ha emprès amb els de Súmate, que també pateixen la síndrome d’Estocolm, diu. I com de bé li han contestat! De fet, al juliol ja es va posar amb “els altres catalans” arribats d’Espanya fa mig segle perquè pretenien, deia, sentir-se més catalans que els propis catalans i amb això ja estaven, és clar, tocats per la síndrome.

Crec que vostè no ho entén, senyor Monago. Alguna cosa passa a Catalunya que tothom, quasi tothom, que hi arriba se sent català – i només hi ha una manera de sentir-se català – i sentint-se català no pot per menys que adonar-se que Espanya no ens tracta bé.

No sempre parla de nosaltres referint-se a la síndrome, però està clar que Catalunya l’inspira especialment. Com l’endemà de la Diada. La V baixa li devia fer tanta coïssor que ell l’havia de dir ben grossa: si los catalanes necesitan financiación que vayan a Andorra a buscar su dinero. I els seus seguidors a riure tots, que mai no s’havia vist un president autonòmic tan enginyós. De fet, em costa ben poc imaginar-me’l vestit d’escolanet fent riure el mossèn, els companys i les monges. Com més públic, més il·luminat.

Però la frase que als meus ulls l’ha catapultat al punt més alt és la de: Si se cambia el sistema de financiación de Catalunya, Extremadura no sobrevivirá.

I ara jo podria dir: No hase falta desir nada más, o bé Por la boca muere el pez, o A buen entendedor pocas palabras bastan, però millor callo, que ja sé que vostès,  lectors, són prou espavilats com per no necessitar més paraules.

23 de juliol de 2014

CIVILITZATS?

                                                       

Ja fa uns quants dies que, cada cop que poso el Telenotícies, em rebel·lo contra l’ONU i la seva passivitat o, per dir-ho més suaument, la seva lentitud. Veig tants conflictes oberts i cap que se solucioni que em pregunto de què serveix una organització com aquesta que postula entre altres, mantenir la pau, respectar els drets de les persones i fomentar l’amistat entre els països. De què serveixen tan bones intencions si no són capaços d’aturar una guerra?

Fundar l’organització, l’any 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial va ser una idea molt lloable, mostra del grau de civilització a què es va arribar després d’un escarment com aquell. Perquè mai més no torni a passar, devien dir. Però a la pràctica, de civilitzats n’estem poc. Provant de documentar-me, he trobat que l’ONU treballa, i molt. Cada dia fa una pila d’advertències, alertes i condemnes als països bel·ligerants, provocants dels conflictes. I, és veritat, no serveix de gaire res, perquè els interessats en mantenir-los fan oïda sorda a tot allò que no els convé. La qüestió és: què més poden fer? No seria coherent trair un altre dels seus propòsits – el de resoldre els conflictes per mitjans pacífics – emprenent una guerra per aturar-ne una altra, oi?

Ja ho han fet durant molts anys els EEUU i al final n’han sortit escaldats de tanta intervenció, interessada o no. Enrere han quedat els cent setanta mil  soldats americans que a  la Segona Guerra Mundial, van sortir de casa seva, només per venir a defensar Europa, i no hi van tornar mai més. Eternament agraïts, tothom, penso. Possiblement de no ser per ells, seríem tots alemanys – Bé,  no tan diferent de com estem ara, tota Europa firmes davant la Merkel –. Potser nosaltres els del sud, morenots – cada vegada menys; les perruqueries fan miracles –, baixets i parents dels gautxos, seríem una  raça extingida o en risc d’extinció. Ara, ni els interessos més interessants els mouen. La indecent, abominable i encara poc condemnada mentida de Bush – i els altres dos – per atacar Irak en nom de la llibertat, suposo que els ha fet replantejar les seves intervencions al món. També, segurament els costos: massa morts, massa despesa, massa veterans de guerra, massa famílies destrossades.

I tornant a l’ONU, un cop descartades les intervencions militars, només li queda amenaçar, amonestar i sancionar – això si les revenges per les sancions no són pitjors, encara.

Mentrestant, les matances a Síria sumen cent setanta mil morts en tres anys. A la franja de Gaza ja hi ha dos-cents morts i mil quatre-cents palestins ferits en una setmana i, possiblement i malaurada, quan es publiqui aquest article, hauran augmentat. No he trobat la informació sobre els morts dels israelians, deuen ser molts menys. Això em convida a dir-los que mereixen el meu respecte absolut, i de tot el món, per l’horror que van passar, però la memòria també hauria de servir, a part de per no deixar-se aixafar mai més, per no desitjar el patiment per ningú més. I això només per parlar d’un parell de conflictes.

Em nego a acceptar que l’home sigui dolent per naturalesa, però civilitzat? Em sembla  que, per molt refinats que pensem que ens hem tornat, els nostres gens no deixen de ser els mateixos que els dels homes de les cavernes de fa dos milions d’anys,  que anaven a cop de garrot i quasi desconeixien el llenguatge. Ara que coneixem i dominem el llenguatge, ens hem tornat sords, que ja se sap: no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar.

9 de juliol de 2014

DIETA MEDITERRÀNIA

A vegades l’aclaparadora realitat, expandida pels mitjans de comunicació, ens pot fer confondre i generalitzar de manera injusta. Molts no són tots. Vagi per davant la meva admiració i gratitud més fervent a aquells polítics que, m’imagino heroicament, resisteixen l’atractiva i seductora temptació de corrompre’s.

L’ofici de polític ha de ser ben dur des del primer dia: sotmetre’s a votació, jurar el càrrec, gaudir, alguns, d’aforament, decidir, manar, suportar les crítiques, l’oposició, a vegades l’escrache...

Potser això podria explicar el fenomen de la corrupció, tan estès entre la classe política. Potser alguns polítics, ja que pateixen tant i estan tan pringats, creuen tenir el dret moral de parar la mà i allargar-la a qui més convingui pels seus interessos. Potser. Potser sí o potser no. La qüestió és que els escàndols de corrupció estan augmentant en progressió geomètrica pels nostres verals més propers.

Arran del cas de l’ajuntament de Torredembarra, vaig voler informar-me i quasi em marejo de tanta producció corruptiva. A Espanya, des que hi va arribar la democràcia, l’any 1976, uns cent quaranta casos de corrupció, entre els quals, vint a Catalunya. Estem parlant de casos flagrants, que han esquitxat per totes bandes. Els casos modestos aquí no hi estan comptabilitzats. Entre els modestos i els més brillants, actualment, segons el Consell General del Poder Judicial, hi ha mil sis-cents seixanta un casos de corrupció oberts.

M’ha cridat l’atenció, el cas de Torredembarra perquè la major part del consistori hi està implicat. Els partits, CIU, PP i independents en aquest cas, sempre en pugna, sempre fent-se la guitza, aquí han anat tots a la una per, presumptament, enriquir-se. Ja se sap que als pobles no hi ha colors polítics i es fa tot pel bé del poble. Però sense el poble, com quan el Despotisme Il·lustrat.

Es podria pensar que qui investiga la corrupció té una gran punteria, perquè allà on posa l’ull,  hi posa la bala, però molt em temo que posi l’ull on el posi, sempre l’encerta. Aquí vas a tret segur: esgarrapa i trobaràs merda.

Quanta merda i quanta vergonya! Que deuen pensar a Europa – al nord – de nosaltres, pretesament europeus, que, dia sí i dia també, ens llevem amb nous casos de corrupció. No els envejo res als països del nord. Tenen els seus defectes, però en el cas de la corrupció, almenys actualment, o bé en tenen menys casos o bé els amaguen millor. La qüestió és que dels que surten a la llum, una sola sospita és suficient perquè l’imputat dimiteixi. Igual que aquí, igualet!

He estat temptada de creure que la corrupció formava part de la condició humana, però ara mateix em decanto a pensar que forma part de la condició mediterrània. Només cal fer un repàs a tots els països que envolten el Mediterrani, del nord i del sud, del marge esquerre i del dret. No se’n salva ni un: Espanya, Itàlia, Grècia, Turquia, els països del Nord d’Àfrica i també le France, ara amb monsieur Sarkozy, que no és pas el primer protagonista de corrupció política al país veí.

Els mediterranis compartim el sol, les platges, la dieta, la meravellosa dieta mediterrània, que no canvio per cap altra, però llàstima! L’envinagrem amb la corrupció, que és un amaniment que, els que ens ho mirem des de sota, comencem a trobar altament  indigest. I encara surt el president espanyol dient que s’ha proposat la regeneració de la política! Mentre no cremin tots els sobres i deixin d’esborrar discs durs...

25 de juny de 2014

LA RENOVACIÓ

A vegades es fa difícil ser original i aportar novetats a un tema. El que passa sovint és que anem repetint el que ja s’ha dit abans. Podria ser el cas de la columna d’avui. També es podria aplicar al rei Felip VI, que, per molt que s’hi esforci, ara per ara, només és el protagonista d’una renovació.

A Espanya han fet renovació de rei. Fins fa poc, vaig pensar que potser podia canviar alguna cosa, a Espanya. No ho sé, la cerimònia, anunciada curta i austera, la modernitat del príncep, casat amb una plebea, i divorciada, i força veus esperançades que deien que el príncep arreglaria alguns problemes. Però després de veure la coronació, he de concloure que a Espanya només hi ha hagut una renovació: simplement el canvi d’un element gastat per un altre d’igual. No sé si el rei es referia a això mateix, quan prometia una “monarquia renovada”.

La posada en escena en dóna les claus: tot el discurs en castellà, la llengua d’Espanya per excel·lència; l’abrigament per part de tota la classe política, sempre en pugna i aquí tothom rendit davant del seu rei, i la desfilada de l’exèrcit, al més pur estil franquista. Segurament hi deu haver diferències significatives que qualsevol militar em podria rebatre. Jo des de fora, no les veig.

A mi, la família real, l’actual, em cau bé. Si quan tenia els fills petits, me’ls hagués trobat en qualsevol Resort de vacances per a famílies amb nens, segur que hi hauria travat amistat. Tampoc no sóc dels que els hi desitgen mal, per Déu! És clar que no!

No obstant, em sembla que una institució imposada per un dictador que, a més a més, representa una despesa important pel país, no pot renovar-se així, per inèrcia, i menys en el segle XXI i menys encara en els temps que corren, que la gent es queda sense casa i no té mitjans ni per cobrir les necessitats més bàsiques. Com a mínim, s’hauria de preguntar al poble pla, sí, als que sempre paguen i paguen sempre,  si volen continuar mantenint la monarquia. Trobo una manca de respecte total als espanyols, per part del govern i de tots els polítics, aquest acatament incondicional a la renovació de la monarquia.

Però com ja he dit i reiterat, això ha passat a Espanya. Nosaltres, a “lu” nostre, que mai tan a prop.

11 de juny de 2014 

CHIST, CHISPA I CHITON

Avui tocaria parlar del tema que ja fa deu dies que ens ocupa i que ens n’ocuparà, encara,  deu més – i ves que no en siguin cent – Faig memòria, encara que tothom el tingui molt present, del quatrinomi:  rei–príncep–monarquia–república. Que consti que una reina a quinze dies vista,  amb brusa camisera blanca i faldilla blau marí amb ratlles blanques, em faria escriure força. A favor, penso. Però com que tothom en parla, jo avui pretenc ser original i per tant, chitón!

En parla tothom, pels mitjans audiovisuals, a la premsa, per la xarxa, i alguns, per cert, amb molta chispa. A vegades, penso que la veritable aptitud vocacional dels espanyols, incloc en aquest cas, els catalans i, perquè ningú no s’ofengui, m’hi incloc a mi mateixa, és la de fer gràcia i acudits. I no deixa de tenir mèrit, en els temps que corren,  saber arrencar somriures dels nostres rostres tensos i amargats. Només voldria que, amb tanta chispa, no se’ns acabés considerant els bufons d’Europa. No saber aplicar les nostres qualitats brillants i enginyoses a sortir de la crisi, ara mateix és ser un zero a l’esquerra, pels nostres veïns de dalt.

Hi ha zones d’Espanya que són chisposes per naturalesa. Els sevillans, especialitzats, entre altres coses, en llençar floretes picants i xocants a les noies. I, recordant la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”, també els bascos, encara que no ho sembli – que li preguntin, sinó a Arguiñano – El gallecs, encara que cap dels seus exponents polítics els faci justícia. I ara també, els de la capital amb l’acudit olímpic Plaza Mayor– Café con leche.

I nosaltres catalans, treballadors, gasius i, ara, crispats, o això diuen – algú podria pensar que som l’antítesi de l’humor – també tenim casos d’èxit. Per parlar només de la tele, que és el mitjà que arriba a més públic, tenim sèries com “Plats Bruts”, chispa urbana, “Lo Cartanyà”, chispa rural, “Crackòvia”, paròdia esportiva i “Polònia”, paròdia política. Crec que els esportistes i polítics parodiats en aquestes dues sèries, hauran d’estar agraïts eternament als seus imitadors, perquè encara que, tard o d’hora, ens oblidem d’ells, el seu personatge parodiat ens arrencarà un somriure, o una rialla, sempre que ens vingui a la memòria. Ara mateix, he oblidat el nom d’un president de la Generalitat parodiat a Polònia que feia, cosa que l’honora, grans esforços amb el català; el que sí recordo és que, en la paròdia, sempre que deia una gràcia o explicava algun acudit ho acabava aclarint dient que era un Chist!

Estimada lectora, estimat lector, m’he permès avui jugar amb la “ch”, una resta arcaica de la nostra llengua, que només roman en alguns topònims i en alguns cognoms. Queda clar que chist, chispa i chitón no són paraules catalanes, tot i que chispa sona tant i tant bé, que m’agradaria reivindicar-la per a nosaltres. Amb ics, és clar.

28 de maig de 2014  

ABRAÇADES 

Ja fa dotze dies de l’esdeveniment i segur que tothom, sense posar-hi cap ganes, el recorda. No vaig veure el partit, només el vaig escoltar, però sentir-lo, el vaig sentir molt endins.

Durant una setmana, els del Barça vam tenir un somni. Vam somiar un Tata Martino astorat i oblidant-se de beure aigua i deixar l’ampolleta just en el seu lloc, i un Simeone estirant-se els cabells i despentinat. I a mesura que ens atansàvem a dissabte, ens anàvem fonent en una generosa abraçada amb l’equip.

Del minut 33, quan va marcar el Barça, fins al minut 49, que Godín va empatar, ens va semblar que el somni era possible. A partir d’aquí vam caure fins al final del partit en un forat negre, on l’únic que entrevèiem enmig de la foscor, era el marcador gegantí amb l’1–1. Vam treure el cap un segon, pel gol anul·lat de Messi i ens vam tornar a enfonsar.

Però enmig de la debacle vaig veure un Camp Nou aplaudint esportivament el Campió de Lliga, un entrenador mantejat pels seus jugadors i l’alegria immensa d’un equip que feia divuit anys que no guanyava la Lliga i que durant un any havia treballat com ningú. I la pena se’m va anar fonent a poc a poc, com un caramel massa àcid a la boca, que aguantes estoicament, i que saps que n’has assaborit de més dolços, però que ara toca aquest i te l’has d’acabar.

I llavors vaig veure les abraçades, les dels jugadors de l’Atlético entre ells i amb tots els seus i també amb els jugadors del Barça, però sobretot vaig veure l’abraçada del pare de Simeone amb el seu fill, les seves llàgrimes, i a Simeone, quasi fugint per no posar-se també a plorar. Tot plegat va ser per a mi la cara amable que mai no havia trobat en una derrota del Barça i vaig pensar... vaig pensar que estava contenta que fos l’Atlético qui havia guanyat al meu equip.

No obstant, l’abraçada que em va agradar més va ser, el dia després, la de Shakira en el moment de retrobar-se amb Piqué. Què li deia amb aquella abraçada? No se sap. Potser “No passa res, home”, o bé “El nostre fill Milan ha dit papapapapa”, a la millor “Gràcies a Déu que s’ha acabat la Lliga!”, o tal vegada, amb gran secret “Et renoven, et renoven!” Fos el que fos, la seva abraçada em va eixamplar el cor perquè, quan dos s’estimen, res no pot anar malament al seu voltant.

Malgrat les premonicions i els vaticinis terribles sobre el Barça i el seu futur, jo sóc i seré del Barça. I ho explico per justificar que desitjava amb tota l’ànima que l’Atlético guanyés la Champions, primer perquè s’ho mereixia i segon pel contrincant que tenia. Però no va poder ser i ens vam haver d’empassar les abraçades del Real Madrid. Un altre caramel àcid i aquest no només pels del  Barça.

14 de maig de 2014 

MATEMÀTIQUES ELEMENTALS 

Entenc que les matemàtiques són necessàries, encara que a mi no m’agradin els nombres. Amb tot, reconec la importància de saber comptar, de conèixer les quatre regles i... els percentatges. Al cap i a la fi, no es necessita gaire cosa més per créixer econòmicament i fer-se ric i poderós. I és que saber comptar els diners és imprescindible.

Quan els meus fills eren petits, va ser fàcil fer-los-hi entendre el percentatge. –Comprarem vint xuxes i cada dia us en donaré el deu per cent a cada u, o sigui dues xuxes. – Mama, i perquè no el vint per cent? – queda clar que ho havien entès. De més grans, vam deixar entrar a casa, en mala hora! el tema de la paga. – Mireu, cada mes us donaré de paga l’u per cent del que jo cobro. I tots pendents de si m’apujaven el sou, perquè de seguida es van adonar que l’u per cent era ben poca cosa. La motivació és decisiva a l’hora d’aprendre.

Com que encara no paguen IVA, ni els retenen IRPF, no sé si s’han posat a comptar el que això representa. Ara bé, els percentatges en temps de rebaixes i els descomptes percentuals en segons quines botigues i webs, els calculen a la velocitat de la llum.

La setmana passada vaig assabentar-me que a vegades no fa falta calcular cap percentatge, ni tan sols per robar. Només es tracta de sumar qualsevol xifra, com més gran millor, a una factura o com a molt, multiplicar el seu import real per dos, o per tres, o per quatre, i un es pot enriquir fabulosament.

I ja ha tornat a passar! Diu que l’empresa Corsan, adjudicatària d’un tram del traçat de l’AVE a Barcelona, en connivència amb funcionaris d’ADIF, va falsificar factures augmentant-ne l’import, per un valor de sis milions d’euros. És fàcil de camuflar una cosa així? Canviar els nombres ho deu ser; que ningú no se n’adoni en sis anys que fa que va començar l’engany, no ho hauria de ser tant. Ho tornaran? No ho crec. De moment, fiança de trenta mil euros per no entrar a la presó – ara sí que tenen diners – i d’aquí al judici segur que passen tots a ser  insolvents.

No sé si seria molt demanar que els meus fills, al llarg de la seva vida, no haguessin de sentir parlar de fraus, corrupcions i tràfec d’influències una setmana sí i l’altra també, com jo he hagut de sentir. Em temo que, al ritme que portem darrerament, els passi que no només ho igualin, sinó que s’ho trobin multiplicat també per... quatre, com algunes factures de Corsan.

En fi, quan sento que la Creu Roja demana suplicant un milió d’euros més per fer front a cent mil ajuts per famílies que no arriben a cobrir la dignitat de poder viure, em sento avergonyida, només de saber comptar. I jo que volia suggerir, il·lusa de mi! que els de Corsan  tornessin directament a la Creu Roja, els diners estafats, perquè no es perdessin pel camí... Com un simple troc entre l’Enriquiment fraudulent i l’Ajuda als desfavorits.

Em pregunto si quan es practicava el troc la gent era tan corrupta i si no seran els diners  – deixeu-me ser optimista – i no l’ànima humana, l’origen de tanta corrupció.

30 d'abril de 2014    

HO EXPLICA LA PRIMAVERA

Fa dies que parlo de la primavera. Aquest any m’ha impactat més que mai, potser perquè feia temps que no podia gaudir-la. Els horaris que portava darrerament m’impedien distingir, quan treia el cap al carrer, si la llum del cel corresponia a la primavera o a una altra estació. I no era per cap deficiència visual, sinó més aviat perquè de llum en quedava ben poca. Per la vida es perd la vida, diuen, i és veritat, allò que en diem treballar per viure a vegades es converteix en viure per treballar.

He parlat de la primavera en el meu blog, també amb els amics, amb la família, amb mi mateixa, comptant i evocant les meves primaveres. I n’he parlat amb la Lila, el gos de la meva filla, que ha començat a llagrimejar quan li he explicat que el Barça aquesta primavera portava tres partits seguits perdent. Jo crec que llagrimejava per l’al·lèrgia; els gossos són intuïtius i ella ja sabia que el Barça tornaria a guanyar. Per cert, se sap si algun especialista ha comprovat si Messi pateix astènia primaveral? En té tots els símptomes i això, que ho sàpiguen tots els culers, també es cura. Només cal deixar que el malalt tingui aire per respirar.

I és que la primavera ho explica tot. Explica que el dilluns de Pasqua tan esperat ens haguem de quedar a casa  per culpa de la pluja o que al llarg del dia, el temps canviï més vegades que els gols que va marcar el Barça al Madrid en... el penúltim partit de lliga, més els que li va marcar el Madrid el mateix dia: set. Set és un bon número, sí, un número bíblic per relacionar els encontres del Barça amb el Madrid. Es tracta d’anar-se atansant a Déu, per si té a bé fer un miracle. Llàstima que no l’hagi fet per en Tito. Crec que els gols i els triomfs del Barça, amb la seva mort,  han passat a segon terme per a tothom. També per a mi. Recordarem sempre l’home de posat seriós que va tenir el handicap  de substituir Guardiola i l’honor de continuar guanyant títols pel Barça, a qui la mort, amb la seva dalla més voraç de la nostra època, va rondar i es va endur massa prematurament.

Explica la primavera, a més, que cada any per aquesta època esclati alguna revolució-reivindicació al món. Aquí no, que ens guiem pel seny. Nosaltres escalfem a la primavera i reivindiquem a la tardor; també reivindiquem parlar, però no hi ha manera, ni ara ni mai.

Potser la primavera també explica que un guàrdia civil em demani l’amistat per facebook i sense que jo li digui ni sí ni no, em llenci alguna floreta, no precisament bonica i primaveral. Ell segurament no ho sap, però no responc  a provocacions. Fins i tot, aquesta primavera he estat a punt d’enamorar-me. No pas del guàrdia civil, que a aquestes alçades no vull patir per amors no correspostos.

I  bé, per enguany deixaré d’escriure sobre la primavera. No vull que amics i lectors comencin a ironitzar sobre la meva exaltació primaveral. Només en parlaré amb la Lila. Ella, amb la seva intuïció i paciència, sap que la primavera passarà i tornaré a jugar bé, ui perdó! tornaré a escriure sobre altres temes. Encara que probablement algun tema no el deixaré fins que ja no calgui parlar-ne mai més.

16 d'abril de 2014

Avui hi ha la final de la Copa del Rei, Madrid-Barça. Ja sé a què m'arrisco escrivint aquesta columna, però no puc canviar el que sento.

QUE NO ME’L TOQUIN, EL MESSI

No m’agrada el futbol, només el Barça. Possiblement no sóc culé, aquesta espècie apassionada, la vida de la qual sembla dependre del Barça.

Pels culés, el Barça ha de guanyar sempre, sí o sí, anar el primer de la lliga i de totes les classificacions on juga. Es posen tots molt nerviosos quan no marca, tant que se’ls distorsiona la percepció visual. És curiosíssim escoltar els comentaristes de les ràdios catalanes – per suposat, culés – abans i després que el Barça marqui. Si no ho fa en els primers trenta minuts ja no juga bé, ja no és el que era, no està motivat i necessita decisions i renovacions; tothom és expert, estrateg, tècnic i tàctic; l’entrenador està acabat i els millors jugadors del món són uns empanats. I aleshores... marca!!! Aquest és el Barça! Sí, senyor! Sempre, sempre marca! És que són bons!!! Genial! Brutal!!!

I el millor de tot, ningú no es recorda del que ha dit fa només cinc minuts. Aquest comportament apassionat – i la passió contraresta la raó – no és patrimoni exclusiu de la ràdio. Passa el mateix en qualsevol bar on s’hi apleguin els culés o a casa amb un culé foradant el cul de la cadira de tant prendre impuls per saltar i no poder-ho fer.

Jo penso, i parla una ignorant en la matèria, que el futbol és un joc i com a tal s’ha de prendre. Un joc és per guanyar o per perdre i sinó, quin al·licient tindria si sempre guanyés el mateix? Ja ho fa prou el Barça que porta nou anys seguits guanyant títols! I si un any no en guanya cap, no vol pas dir que mai més no en tornarà a guanyar. Que no s’ho cregui ningú allò tan lleig del fín de ciclo. I amb les alegries que ens ha donat,  potser es podria ser més agraït, caram!

Parlant d’alegries qui ens n’ha donat més, dins del Barça és la Pulga, el Lío, el Messies, ... tothom ja sap de qui parlo. Arran del partit amb l’Atletico de Madrid, on van quedar fora de la Champions, ja he sentit massa frases ofensives sobre ell que, de cap manera, no es mereix: li passa alguna cosa, li falta motivació, no és el Messi que coneixem, hi ha decisions que demanen coratge... Esperen que estemos muertos para matarnos. No nos maten todavía. Ho va dir Mascherano i és una frase que els culés haurien de recordar perquè la mort de cada crack que ha passat pel Barça ha començat per aquesta mort prematura abans d’estar malalt, o quan per curar-lo només es necessitava la confiança dels culés desesperats. Heus aquí el secret: la confiança.

No cal que recordi tot el que ha guanyat el Messi pel Barça, no em cabria aquí ni en tres columnes més, però a mi que, segurament em falta passió, em dol que es tracti així a qui ens ha fet gaudir tants bons moments. Una hora baixa, una mala posició, una nit en vetlla, perquè el Thiago plora – què? també pot ser – un comentari corrosiu de qui odia el Barça i cinquanta motius més. Si us plau, que Messi és un home, encara que molts l’hagin cregut Déu! Ser bo no és ser infal·lible. La infal·libilitat no es pot comprar ni pagant la millor fitxa del món al millor jugador del món. No siguem tan exigents, quan nosaltres canviem d’estat d’ànim en cinc minuts, sense anar més lluny,

abans i després del gol.

2 d'abril de 2014 

TOSSUTS COM EL RUC CATALÀ

Als que vaticinen  que la independencia de Cataluña la condenaría a vagar por el espacio........ por los siglos de los siglos, me’ls imagino a l’univers amb una ullera de llarga vista albirant el planeta blau, avui des d’una galàxia, demà des d’una altra. I dins del planeta blau, Catalunya, el seu objecte de...  desig? Són tan lluny que només veuen la punta de l’iceberg, que va canviant d’ubicació segons la seva perspectiva, i no s’imaginen que la part que no es veu empeny amb tossuderia des del fons. I és que mirar des de dalt i a tanta distància és complicat, s’ha d’entendre.

Voldria convidar-los a passar uns quants dies entre nosaltres. Si poguessin alliberar-se dels prejudicis que els caracteritzen, tal vegada s’acabarien posicionant a favor de la independència de Catalunya, com han fet molts dels que han passat per aquí.

Ja fa temps que miren de tombar judicialment allò que políticament no poden i tenen tants aliats que sembla mentida que encara no hagin pogut esclafar i enterrar les nostres ànsies independentistes. Tribunal Constitucional, Manos Limpias i tots aquells que s’apunten a denunciar el que sigui contra Catalunya els hi són de gran ajuda. Del Tribunal Constitucional i de com mou la inamovible Constitució ja no en parlaré – hauria de ser una novel·la per entregues i no cal - però dels Manos Limpias - Juego Sucio, sí.

Fa uns mesos van denunciar el president Mas per sedició. Denúncia arxivada ara, però altament càustica en el seu moment. Ah! però ells i també els de dalt  ja tenien un altre iceberg en el punt de mira i tot just saber la bona notícia, van i denuncien Carme Forcadell presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. I de què? De sedició!!! Tots som uns sediciosos aquí o potser és que ara del dret a decidir en diuen sedició? Objectiu següent: il·legalitzar l’Assemblea.  Què es pensen que és l’Assemblea?  Quatre gats amb molta força que forcen, tiranitzen i fanatitzen els catalans perquè desitgin la independència?

Encara que aquests dies ja se n’ha parlat, a mi em plau recordar-ho. És una debilitat que tinc, parlar d’allò que em motiva. L’Assemblea ha passat en la darrera setmana de 22.000 socis a 30.000. Ves, si ens en fan de favor tantes denúncies! En total, entre socis, simpatitzants i col·laboradors ja suma 55.000 persones. La importància d’aquestes xifres, però, és relativa, comparada amb l’immens poder de convocatòria que posseeix. Sense exemples, que ja els coneixem tots.

Nosaltres, a qui els que vaguen, o naveguen, per l’univers sense encertar–ne ni una, titllen d’avars, egoistes, ignorants, nazis, plaga, insolidaris... som també molt tossuts, tant com el ruc català i aquest tret de caràcter conjura per a nosaltres el perill d’extinció. Si volen poden il·legalitzar l’ANC i qualsevol associació que faci la seva funció, també les urnes, la consulta, poden il·legalitzar Catalunya i els catalans. Hi ha una cosa que no podran il·legalitzar mai i és el sentiment que portem a dintre. Els sentiments, ho sabem tots,  són els que són i ningú no ens els pot reprimir ni arrabassar.

19 de maig de 2014

MALUCS I DISBARATS

I Déu va crear la dona. Bonica, xerraire, enginyosa, misteriosa... i de malucs poderosos, per facilitar la perpetuació de l’espècie. Això és el que Ell digué o potser va ser l’home que tenia més a la vora quan ho explicava.

El maluc, sovint anomenat per nosaltres amb el castellanisme  cadera està format per la unió de dos ossos: el fèmur i el coxal. Quan allò que veiem del maluc està degudament recobert i correctament proporcionat diem que la dona té uns bells malucs, només superats per un bell moviment dels mateixos. Val a dir que aquesta bellesa l’aprecien més els homes que les dones i que en molts casos ha estat la causa de grans disbarats.

Salomé, amb el seu moviment de malucs i també la seva bellesa – no m’imagino una dona lletja en el seu lloc, no en conec cap de dona lletja i menys si balla bé – va aconseguir que el seu padrastre Herodes li portés el cap de Joan Baptista en safata.

Gerard Piqué, i mig món més, va perdre el cap, o potser el va trobar, per la Shakira i, no en tinc cap dubte, pels seus malucs. Sort que encara li queden els peus que fa anar divinament. I les cames, que ens han estalviat més d’un ensurt.

Darrerament alguns homes, envejosos, – que també n’hi ha – molestos que es xerrés tant dels malucs de les dones, han fet veritables disbarats perquè es parlés dels seus.

N’hi va haver un que va arriscar-se a anar a caçar elefants i no sé com va anar, si l’elefant el va trepitjar o si ell va posar el peu en una de les seves fondes petjades i va desequilibrar-se, però el maluc se li va trencar. La qüestió és que poc després va haver de dir: Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir. I era un rei! Insòlit, sí, però va captar l’atenció de tot el món. Potser més que la Shakira i la  Salomé juntes.

Aquests dies ens han delectat amb la sèrie còmica “Millet va a declarar”, en concret amb el capítol “L’hotel del Palau”. Diu el senyor Millet - diguem-ne senyor per dir-li alguna cosa, no és que ho sigui - que se li va escórrer la catifa, va caure i se li trencà el fèmur. També diu que está un poco tocado i que no soy yo, voy muy medicao. Doncs si no és ell, millor que no declari, o sempre podrà al·legar que ho va declarar un altre. Com que no en tenia prou amb el que ja sabíem, va voler donar protagonisme al seu maluc. Potser pensava que així ens oblidaríem del que va arribar a robar i de la vergonya que ens fa, almenys a mi me’n fa molta,  que al nostre país hi hagi personatges d’aquesta mena.

Espero que la jutge no faci el disbarat de creure-se’l ni de fer-li cap més concessió, perquè un professional de la mentida exerceix quan roba, quan l’enxampen, quan declara i quan es trenca el fèmur. Enganya, fins i tot quan dorm.

5 de març de 2014

BENEÏT FUTUR, QUE JA ETS AQUÍ

L’altre dia vaig anar al cinema a veure Her. El cinèfil que tinc a casa, cada setmana em programa una visita a Les Gavarres o bé, ara també, al Parc Central. Pagant jo, és clar, però ho faig de gust perquè això em permet estar al dia d’aquest invent meravellós que és el cinema. Com que d’entrada les pel·lícules futuristes no m’agraden, ell hàbilment no me’n va dir res, mentre en cantava les excel·lències, entre les quals vàries nominacions als Óscar. Potser a hores d’ara ja n’haurà guanyat algun.

Vaig necessitar deu minuts – en això de l’agudesa, jo és com si tingués sang reial – per adonar-me’n i preguntar-li alarmada. -   Que és futurista? -   Sí, però futur pròxim – em va dir intentant suavitzar el cop. Uf! Encara rai, vaig pensar.

La pista, estranyament, me l’havien donat els pantalons dels personatges masculins, tots alts de cintura a l’estil Gary Cooper, per qui se’n recordi. I em vaig fixar en els pantalons perquè una de les imatges més freqüents que suposo pretenia donar la clau de futur, a mi em semblava completament actual: la gent, tothom, parlava sola pel carrer, gesticulant, enfadant-se, rient, plorant... Més ben dit, parlava per mòbil, però amb el mòbil a la butxaca i sense auriculars visibles. No ho vaig veure tan extraordinari, la veritat. Aquesta és una estampa prou habitual. Després ja vaig veure que sí, que érem al futur perquè el protagonista parlava amb l’ordinador intel·ligent, el feia dipositari de la seva memòria, se n’enamorava, hi tenia relacions sexuals, tot a través del mòbil, eh? i finalment, patia els mateixos problemes de parella, que si l’ordinador hagués estat una persona.

Els tres dies següents a haver vist la pel·lícula, vaig poder imaginar-me’n la segona part, perquè amb motiu del Congrés de Mòbils de Barcelona, també beneït sigui, en parlaven a tothora, de les novetats i els progressos d’aquest artefacte que se’ns ha fet imprescindible. No tothom hi està a favor. Comentaristes i tertulians, a qui admiro pel bon criteri que demostren, intenten mantenir el seu vell mòbil per no veure’s abocats a lliurar el control de la seva vida a un aparell que duen a la butxaca. I és que allò desconegut acostuma a fer por.

Jo, quan me’l vaig haver de canviar també ho deia que volia un mòbil només per trucar, però la meva filla em va dir que em deixés de bestieses. Ara me n’alegro. El mòbil facilita la vida si li dones un bon ús. No cal estar assegut al restaurant i mirar el mòbil per comptes de parlar amb els amics, no cal cercar a Google cada vegada que tens un dubte, no cal deixar de tenir converses per escriure al Whatsapp. Però el mòbil et permet estar connectat amb el món des de qualsevol racó,  interactuar amb TV, ràdio, xarxes, amics, grups... i atenuar la dolorosa sospita, que per mi és el tema de fons que s’insinua a la pel·lícula, que la solitud és la nostra principal companya.

19 de febrer de 2014 

ENGINY

Es porta l’enginy dialèctic en públic. Ho podem veure en els debats polítics, en les sessions del parlament, en les tertúlies televisives i també en les xarxes socials. 
Deia el filòsof grec Heràclit d’Efes (segle VI  aC), considerat el pare de la dialèctica occidental que la contradicció no paralitza sinó que dinamitza. Això explicaria l’estímul que provoca en l’oponent la frase o rèplica capciosa i amb mala bava que el contradiu i posa en dubte allò que ha dit amb anterioritat.

Es tracta de dir la frase més enginyosa, la contestació més aguda que generi més sorpresa i admiració o la resposta més punyent. També el comentari més subtil a Twitter, aspirant a ser retuitejat pels propis seguidors. Val a dir que aquest no té tant de mèrit. Ho dic perquè jo sóc d’escriure i disposar d’un minut o d’una hora per rumiar-se una frase o un pensament no té, ni de bon tros, el mateix valor que el rebot oral furient, quasi simultani, dels enginyosos que el practiquen. Admiro aquesta capacitat vertiginosa de resposta, perquè jo sóc de les que es queden amb la boca oberta quan m’interpel·len amb intenció de fer mal.

Per això, m’ha deixat molt sorpresa la minsa varietat de respostes de la infanta Cristina en la seva declaració davant del jutge, encara que hem de recordar que ella no sabia que era públic, com finalment ha resultat ser. Possiblement li va mancar aquest estímul.

I ja que parlo de la infanta, potser sí que no només va cedir la signatura al seu marit Iñaki, enginyer (per cert, enginy-er: qui treballa l’enginy) del tràfec d’influències, del frau fiscal, de l’evasió de capitals i de l’engany conjugal no faldiller, sinó que també va cedir la seva capacitat de resposta al seu equip d’advocats.

Vagi per davant que jo no sóc monàrquica, gens, però confesso que vaig estar temptada de considerar-la innocent perquè a banda de la pantomima de la declaració – tots iguals davant la llei, el fiscal a favor de la imputada, màxima seguretat violada, escridassada autoritzada del pobre poble durant sis hores i bon comportament de la infanta, segons els advocats – de tots els acudits sobre el tema i de l’acarnissament popular, em semblava que la seva expressió i el seu posat no donaven la imatge del qui ha fet una malifeta i ha estat enxampat. Com la d’Urdangarin, vaja! També perquè em costa d’entendre que la filla d’un rei, que se sap observada com tota la seva família, s’arrisqui a fer-se còmplice d’un frau escandalós. No sé encara si ho és, segurament no ho sabrem mai, però als meus ulls només la salvaria, i passaré per alt l’enginy, que, a part de viure a la lluna, no dominés les dues primeres regles de càlcul. Perquè, a veure, comptem: rendes reialesa, més sou infanta, més sou infant consort, menys moblament palauet de Pedralbes i diria que ja tenim dèficit. És clar que potser ho pagaven a terminis.

5 de febrer de 2014

LA ARMADA INVENCIBLE

Sé que vaig amb retard perquè l’esdeveniment va ser notícia fa deu dies, però tinc la impressió que els llibres de història d’aquí cent anys, i potser també els de text, segons com vagi la croada espanyolista, en parlaran d’aquesta gesta. En aquests termes: “Y la Armada invencible desembarcó en Barcelona cuatro siglos más tarde, enarbolando su gaviota blanca, símbolo de libertad”.

I jo que em pensava que venien a dialogar! I resulta que venien a marcar territori. No es pot negar que són imaginatius: petons, histèries, discursos, abraçades, rialles, amenaces... i neguit, molt de neguit.

De moment, però, moltes gràcies , només són paraules. Corren veus que tenen  plans per terra, mar i aire inspirats en altres desembarcaments de la història. I encara rai que aquest desembarcament és simbòlic, sinó un podria pensar que senyoregen l’únic flanc que li queda a Catalunya per descatalanitzar.

Mentrestant la fàbrica d’independentistes, sense cap organització, funciona a ple rendiment. La producció és variable segons qui obre la boca. Que ho fa Montoro amb la seva interpretació sobre la nostra interpretació de la balança fiscal? El resultat és molts independentistes més. Que la Cospedal diu que ha vist uns quants matxets? Més nous independentistes, que potser no saben què és un matxet, però és que la paraula sola ja fa mal. Wert i la españolización, moltíssims. Rajoy? Tot queda igual. Sánchez Camacho i el patiment-linxament que pateixen els populars a mans dels catalans? Com més cavalca l’Alícia, més populars descavalquen a Catalunya. És que no se’n poden dir de tan grosses. Ni a la família! I ells parlen de la nostra perversió del llenguatge...

A España, que jo sàpiga, no hi ha independentistes, no obstant, segons m’han dit, els espanyols ja en comencen a estar cansats de tants decrets, decretazos i lleis decimonòniques. En fi, avantatges de la majoria absoluta, absolutament prepotent, que recorda més l’absolutisme que la democràcia. A mi m’agrada buscar sovint el significat de la paraula democràcia, perquè no vull oblidar-lo per molt que me l’emmascarin. Actualment, amb el doll d’informació que tenim a l’abast, segurament les definicions deuen ser a milers. Jo em quedo amb una de curteta que s’entén molt bé. La va dir Abraham Lincoln a Gettysburg el 1863: “La democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble”. Només la supera, pel meu gust la que va dir L’Oriol Junqueras l’altre dia en l’entrevista a TV3: “ El meu paper és irrellevant respecte a Esquerra Republicana, igual com el paper d’Esquerra Republicana és irrellevant respecte a la voluntat de tots els catalans”. És més local i ja sé que no es pot universalitzar, però eh que és bonica?

22 de gener de 2014 

MOMENT DOLORÓS                                         

Als nostres veïns francesos el món els ha d’agrair moltes coses.  Particularment, la revolució francesa del 1789 que, després d’incubar les idees de Voltaire, Rousseau i Montesquieu, va saber imposar-se a una situació social, política i econòmica injusta i insostenible. Ja en plena efervescència revolucionària, el moviment va ser encapçalat pel partit dels jacobins, defensor de la sobirania popular,  que capitanejava Robespierre. En els anys que van venir a continuació es van executar el rei, la reina, els nobles, els no tan nobles i fins a deu mil persones més, entre les quals el mateix Robespierre. Ja se sap que quan la sang bull, bull arreu i pertot. D’aquestes barrabassades i d’altres no crec que se’n sentin tan orgullosos, ni ells ni ningú, però el seu llegat: llibertat, igualtat, fraternitat, representa molt més que aquestes tres paraules i ha estat clau en l’evolució del món des d’aleshores.

No obstant, són ells pròpiament els qui en porten l’estendard. Sense anar més lluny, fa uns dies el seu president François Hollande va ser portada de la revista del cor “Closer” i dels diaris de tot el món, per l’esbombament del seu afer extra-conjugal amb una actriu. Fent honor al concepte de liberté, un 77% dels francesos diu obertament que la vida privada del president és privada i que se’l deixi tranquil, com segurament ho haurien dit si s’haguessin publicat els afers dels seus antecessors Giscard, Miterrand, Chirac i d’altres.

No sóc francesa, no puc opinar com a tal i ja sé que la France és el país del diari Libération i París la ciutat de l’amour, però sí que crec que amb aquesta veu, els francesos han portat la tolerància al límit. La vida privada és de cadascú i ningú no s’hi ha de posar, però... un president de govern? Un president de govern ha de tenir una vida privada, i pública, irreprotxable  - i sé que estic demanant una utopia – que per alguna cosa ha estat escollit pels ciutadans per dirigir el seu país i donar solució als seus problemes.

Tothom té dret a buscar l’amor, si així ho desitja, que no és el cas. Ara bé, moment dolorós??? Mon dieu! Aquest ha d’haver estat un moment llarguíssim i insuportable perquè des de març de l’any passat, el president s’ha estat escapant en un escúter,  això sí, a dos passos de l’Elisi, per trobar-se amb la seva amant. És d’aquest moment dolorós del que estem parlant?

Podríem pensar que l’excel·lent situació econòmica de l’estat francès li permet evadir-se “de tant en tant” dels complexos problemes que comporta dirigir-lo, però és xocant que en la mateixa conferència de premsa on es parla, i s’evita parlar, de les seves escapades, s’anunciïn retallades per cinquanta mil milions d’euros. 

Quan Monsieur Hollande va pujar al poder fa dos anys, un bri d’esperança es filtrà en el seu discurs: volia frenar el pla de retallades imparables de Frau Merkel. Ara entenc que l’únic que feia era retardar-lo perquè en tot aquest temps, en el darrer any, que se sàpiga, ha estat ocupat en altres coses més importants. Privades, voilà! Ningú no s’hi ha de posar.

Mentrestant la Primera dama, no se sap fins quan, passa per un atac de tristesa – moment dolorós- perquè la humiliació, per molt francesa que sigui,  és notícia a tot el món. Reposa, Valérie, reposa! que fa uns anys ja va reposar la teva antecessora Segolène Royal, quan en François va passar de les seves mans a les teves. 

8 de gener de 2014

POSITIUS                                                   

No sé quants anys fa que el Barça va tenir aquell entrenador adust, quadrat i enfadós, que va encunyar la frase:  Negativo, siempre negativo. Crec que va ser per aquelles dates, que vaig decidir que jo volia ser positiva, sempre positiva. Val a dir que no sempre ho aconsegueixo, però tenir-ho present a tothora és important.

Tots sabem què és ser positiu, oi? Tenir il·lusions i objectius assolibles a curt termini, gaudir amb les coses senzilles de la vida, buscar sempre el costat bo en les situacions difícils i creure en nosaltres mateixos. Segur que em deixo algun punt important, però cadascú hi pot afegir allò que consideri, que l’ajuda a viure positivament.

Un missatge positiu que he sentit aquest final d’any és que l’economia remunta a Catalunya. Com que ho ha dit el President i avui es tracta de ser positiu, m’ho creuré, va! El missatge negatiu és el dels cinquanta dos milions de persones en situació de pobresa extrema que es preveuen al món per aquest 2014. Però el més negatiu és que per solucionar aquest problema només farien falta els deu mil cinc-cents milions d’euros que va guanyar Sheldon Adelson, una sola persona! durant el 2013. Pobre Sheldon! Bill Gates li va passar al davant. Ells són els dos primers entre les tres-centes persones més riques del món que  van incrementar la seva fortuna l’any passat. Quatre-cents mil milions d’euros, entre tots. Un misteri que m’agradaria que algú m’expliqués: perquè de pobres cada cop n’hi ha més i són més pobres i els rics cada vegada són més rics.

Actitud positiva és la que té el govern català i també els catalans – que no és només el diablo Mas, que arrossega la cort infernal, sinó tots els diablos independentistas abrandats, que volen sortir de l’infern -  No fa massa, abans que sabéssim la pregunta i la data, se li preguntava a l’Oriol Junqueras sobre els entrebancs a la consulta: I si...?, I si...?, I si...? Ell els anava rebatent tots amb un senzill “La farem”. A l’altra banda, la cort celestial espanyola, tirant a negativa, amb el seu original i permanent “No habrá consulta”.

Aquests dies també hem sabut dels dos-cents deu fulls del ministre Margallo, tots positius, perquè els seus diplomàtics al món sàpiguen què contestar si els pregunten sobre el procés sobiranista català. Josep Rull, tercer secretari del Parlament de Catalunya, ja n’ha buscat el costat bo. “Això és positiu perquè vol dir que l’estat espanyol reconeix que hi ha un litigi entre Catalunya i Espanya i així  la comunitat internacional  demanarà a España que el solucioni”.

Per casualitat vaig assabentar-me de la campanya CATALUNYA CALLING – EL MÓN HO HA DE SABER i vaig participar en el seu finançament a través de micromecenatge. És tracta d’una revista editada per Sàpiens per enviar a quinze mil personalitats influents de tot el món. S’hi explica molt planerament, però també amb molt de rigor, què és Catalunya i entre altres coses, quina relació d’explotació ha tingut Espanya amb Catalunya al llarg de la història. Ja sé que hi ha gent a qui no li agrada llegir, els polítics també, també els de fora, no ens enganyem, però crec que els que la llegeixin no necessitaran preguntar gran cosa a cap diplomàtic espanyol.

Segurament sóc optimista, però és que ser optimista i positiu són dues actituds que acostumen a donar-se la mà. I ja sabem que de donar-nos la mà, en sabem força els catalans. 

11 de desembre de 2013

VOLÀTIL

                                                              

L’actualitat és un fenomen tan volàtil que avui ho és i demà ja no. La notícia de més rabiosa actualitat queda desfasada per la següent sobre el mateix tema, algunes vegades ampliant-la, aclarint-la i moltes més, contradient-la.

La darrera vegada que ens vam trobar vostès i jo, fa quinze dies en aquesta columna, em lamentava per la sentència a la pianista de Puigcerdà i el mateix dia apareixia la notícia als mitjans, que la pianista quedava lliure sense càrrecs.

De primer em vaig sentir contrariada perquè, on anava jo clamant per un greuge que ja pertanyia al passat? Passat recent, però passat. No obstant, de seguida me’n vaig alegrar infinitament per la pianista. També perquè, si bé és veritat que una mosca no fa estiu, és per celebrar-ho que algun cop la justícia faci el que li és propi, això és:  justícia.

He pensat que estaria bé que d’aquí endavant les meves columnes expressessin queixes sobre qualsevol tema colpidor que m’inquieta. I si el dia que sortissin publicades aparegués la notícia que les deixés totalment obsoletes? Ja sé que correria el risc que  em titllessin de columnista desfasada, però no seria  meravellós que els desitjos que s’amaguen i grinyolen sota qualsevol clam o lamentació es complissin? És clar que els desitjos personals no hi entrarien, en aquest món màgic,  però és que dels altres en tindria tants per formular...

Parlaria de la manca de treball i de la inútil esperança de trobar-ne i automàticament les notícies ens dirien que l’atur ha baixat fins a la meitat. Desitjaria amb tot el cor i ho escriuria aquí mateix, que els espanyols entenguessin els nostres sentiments, i a La Vanguardia  en primera plana ens farien saber que en els darrers sondejos fets a Espanya es recolza el nostre procés de independència. Quasi ploraria quan escrivís, i desitgés, que els dictadors i també els incompetents deixessin de governar i, aleshores,  en els diaris de tot el món es faria ressò d’un fet espectacular: tres quartes parts del món s’haurien quedat sense govern. I no sé si em quedo curta. Em queixaria  de les calamitats que ens envia el cel, cada cop més sovint, en resposta a la nostra conducta irresponsable amb el medi ambient i el mateix dia tindríem imatges del pacte signat de no agressió entre l’atmosfera i els habitants de la terra. Demanaria, i acabo amb un tema que em preocupa molt, que es posessin d’acord amb la difícil pregunta per al referèndum i qui sap!, potser la nit abans que es fes públic el meu desig, ja tindríem pregunta.

Ja ho saben, ara que ve Nadal, si tenen desitjos pel bé comú - ens entenem, oi? - i per pal·liar les injustícies, me’ls fan arribar. Però afanyin-se. Acabo de llegir  que l’acusació particular pensa apel·lar en contra de l’absolució de la pianista. El món gira a velocitat de vertigen i l’actualitat el segueix. A vegades canvia de direcció. L’actualitat també. Un desig d’avui pot complir-se demà, però potser demà passat l’ocasió  s’ha evaporat i tot queda igual com ahir. Ja se sap, l’actualitat és volàtil.

27 de novembre de 2013

LA PIANISTA                                           

Sospito que a la meva admiració per en Vladek Szpilman, el pianista portat al cinema per Roman Polanski, hi afegiré la meva admiració a la Laia Martin, la pianista de Puigcerdà que podria anar a la presó. Haver pogut progressar en la seva carrera musical en les circumstàncies que ho ha fet es mereix no només la meva admiració, sinó el meu suport i encoratjament.

No deixo de pensar-hi i me l’imagino asseguda al pati de la presó de dones, sola i seguida de reüll per les altres internes. Ella, que tocava el piano ja fa molt de temps. Segurament, entre les companyes no hi haurà polítiques corruptes, però hi hagi qui hi hagi, serà una companyia absurda per algú que ha infringit la llei practicant amb el seu piano. Potser a la nit, a la cel·la, imaginarà tocar, tal com ho feia Szpilman, les tecles d’un piano del qual no en pot sortir cap nota. Ell s’hi jugava la vida. Ella, què s’hi deu jugar si li han prohibit tocar-lo?

Aquests dies se n’expliquen de tots colors en relació amb el soroll i amb els veïns. Com se sol dir, jo tinc un amic que té un veí a qui li agraden les obres. Cadascú té el seu hobby i ell no hi ha dia que passi que no piqui amb el martellet, faci un forat amb el trepant o llimi algun angle, suposo que obtús. Així durant vint anys. Fins que fa un parell  de mesos el meu amic va tenir la impressió que el veí ja no tenia un hobby, sinó que Les Obres li havien envaït la vida. I la del meu amic, perquè per entendre’s a dins de casa havien d’anar a crits. El vaig acompanyar a preguntar-li si n’hi havia per gaire i ens va dir que no. Era veritat, Les Obres no es van allargar.

Jo mateixa tinc uns veïns amb dues filles bessones, a qui he vist créixer. Diria que toquen des que van ser capaces d’agafar l’instrument amb les seves manetes. Sempre les he sentit assajar i mai no m’han molestat. Val a dir que sempre he tingut moltes coses a fer quan he estat a casa. I ja sé que el llindar de la molèstia és diferent per a cadascú. Ara, la meva “paciència” es veu recompensada perquè amb les seves interpretacions sovint em regalen l’oïda. Fins i tot a vegades m’hi assec per gaudir-ho millor. És que ja no vaig  tant de bòlit.

La pianista i els seus pares, segons la informació que tinc, mai no es van girar d’esquena a les queixes de la veïna i van fer de tot per evitar-li la molèstia, des d’insonoritzar l’habitació fins a posar-se a les mans d’un expert per evitar que el so sortís ja del piano mateix, passant  per buscar espais alternatius per assajar. Inclús es van desfer del piano, però sembla que el seu esperit continuava habitant el pis de la veïna.

Amb tot el respecte per la susceptibilitat  acústica de la veïna de la Laia crec que ella i el seu advocat , i també la fiscal han perdut de vista el món real i han arribat molt lluny, massa lluny en la seva petició de pena. Set anys i mig de presó rebaixats a vint mesos, que no haurà de complir - encara rai, podré deixar d’imaginar-me-la a la presó - per ser una condemna inferior a dos anys i no tenir antecedents, més una indemnització, més mig any d’inhabilitació. Aquesta és la condemna per una pianista. Quina bogeria! Per si això no fos prou, la sentència assenta precedent i deixa els músics aprenents, i no, a la corda fluixa. Contaminació? I doncs, què passa amb la condemna de nou mesos per l’únic acusat que ha resultat culpable en la tragèdia del Prestige?   

   

13 de novembre de 2013

PARAULES

Ja feia temps que em rodava pel cap d’apuntar-me al Voluntariat per la llengua i finalment em vaig decidir. Després d’escoltar mil vegades “L’affaire Sofia”  dels Amics de les Arts, vaig pensar que m’agradaria que la meva parella lingüística, igual que la de la cançó és una dona grega, fos un home grec, així a mig camí entre Heracles i Apol·lo, amb qui poder parlar de Pitàgoras i de Plató i amb qui intercanviar WhatsApps, emprant l’Alfa, la Beta, l’Epsilon i fins i tot l’Omega. Tampoc no m’hauria fet res que fos rus. Xerraríem de Dostoievski i de Gorki i faríem broma sobre la taca al front de Gorvachov i la seva inflluència en la Perestroika.

Com que en apuntar-me no vaig fer una demanda tan concreta, era difícil que m’endevinessin el pensament. A canvi tinc l’Anna, una noia andalusa que ha vingut a la meva terra per amor, deixant l’amor de la seva mare a La Linea de la Concepción. Crec que no m’equivoco si dic que també per amor està aprenent la meva llengua. L’Ana assisteix a classes al Centre de Normalització Lingüística i per llançar-se a parlar s’ha apuntat al Voluntariat per la llengua. Ella ho haurà tingut més fàcil per encertar la nacionalitat de l’interlocutor.

Entre els consells que dóna el CNL hi ha el d’intentar parlar sempre en català, però a mi m’agrada infringir una mica les normes i de tant en tant parlem andalús, ella més, jo menys. M’explica que a La Linea tenen unes quantes paraules influenciades pel llanito, que és la llengua que es parla a Gibraltar, el penyal a un cop de pedra de La Linea on els seus habitants se senten tan anglesos com els londinencs o els manchesterians.  El llanito fa un matxambrat de l’anglès i el castellà i l’argamassa amb deix andalús. Així del xiclet en diuen chinga, de chewing-gum; de la regalèssia, liquirbá, que prové de l’anglès licorice bar; el professor és el tishe, de teacher, i el pastís és el queki, de cake. Paraules pròpiament lineanes i curiosíssimes són: enguachijnao: mullat, percoío: molt brut i chonío: malalt.

No sé com m’hauria anat amb el grec o amb el rus, però l’Ana és un encant de noia a qui li encanta viure a Tarragona i aprendre el català. M’emociona la seva recerca de la paraula correcta i concreta quan parla i la seva tossuderia per fer encaixar on toca els enrevessats pronoms febles. I jo, que m’entusiasmo amb les paraules, m’entorno satisfeta cap a casa cada dia que em trobo amb ella  perquè ja en tinc un grapat més a la butxaca i perquè, ho he de confessar, l’Ana, sense saber-ho, em dóna la raó quan dic que per entendre la nostra llengua, les nostres paraules i els nostres sentiments només se n’han de menester ganes.

30 d'octubre de 2013 

EL CONTE DE LA LLETERA

Quan tot semblava estar perdut, hem rebut la gran notícia: l’economia espanyola ha deixat d’estar en recessió. Alguns ministres ja ho van insinuar fa uns dies, algú va riure, però l’anunci del Banc d’Espanya que el tercer trimestre l’economia ha pujat un 0,10%  els ha donat la raó. Ara ja no riurà ningú.

Jo sí, perquè no m’ho crec. Potser sóc massa impacient, però mentre senti parlar tan sovint d’empreses que tanquen o fan EROs, d’autònoms que van plegar i de cap manera poden reprendre la seva activitat i d’assalariats que s’han quedat sense salari, sense atur i sense casa, ja poden dir el que vulguin perquè jo no me’ls creuré.

Com que no sóc economista no puc entrar en detalls, però voldria saber si polítics i  banquers corruptes i altres herbes de la mateixa espècie han començat a tornat el que van robar. També si els bancs han obert ja l’aixeta del crèdit que tan zelosament estrenyen. I, finalment, si tantes inversions immobiliàries russes i xineses redundaran en la nostra millora econòmica a canvi de cedir-los el patrimoni a preu de ganga.

Sí, ja sé que tot això no és ben bé activitat econòmica, però sí que ho és que els diners tornin a entrar en el sistema perquè les empreses puguin invertir i contractar treballadors per fabricar productes. I que els treballadors puguin guanyar el seu sou i gastar-se’l en el que les empreses fabriquen, i fins i tot estalviar per muntar el seu propi negoci o per... No és el conte de la lletera, no, és tal com rutlla l’economia.

Més endavant ja tornarem a invertir tots a borsa. De moment ens hem d’acontentar a saber que el cofundador milionari de Microsoft, Bill Gates, ha comprat el 6% de les accions de Fomento de Construcciones y Contratas. Estic pensant... estic pensant d’agafar els meus mil euros, estalviats en els últims tres anys, i fer el mateix que ell, perquè divideixo, multiplico, i veig , ho veig claríssim, que si les accions de FCC arribessin al seu preu de gener de 2007, jo multiplicaria la meva inversió per sis i aleshores de la meva inversió multiplicada per sis, en reinvertiria, agraïda,  una part en FCC, una altra la invertiria en recomprar els immobles als xinesos, una altra part potser l’enviaria a un paradís fiscal, i ... i això sí que és el conte de la lletera.

dimecres 16 d'octubre de 2013  

PER SI DE CAS, ELS ESPIES

Els mitjans de comunicació tenen una gran influència sobre tothom, no estic descobrint res que no se sàpiga. Aquells mesos que la paraula “corrupció” impregnava les nostres orelles tothora, vaig arribar a preguntar-me si jo també era corrupta. Són coses de la consciència. Les monges, al col·legi, ens deien que aquesta podia ser escrupolosa o laxa i tants cops ho vam sentir que tots els que anàvem a aquell col·legi l’hem de tenir forçosament escrupolosa. Tots aquells que van relacionar amb la corrupció —que encara hi deuen estar relacionats, tot i que ningú ja no en parla— no sé a quin col·legi devien anar, però segur que la deuen tenir laxa. Els meus escrúpols es van acabar quan algú em va donar un clatellot i em va dir tira endavant, beneita, que per ser corrupte s’han de tenir les butxaques ben plenes.

La corrupció va quedar eclipsada per l’espionatge. Van començar amb els secrets desvetllats per Assange i Snowden i a nosaltres, que semblàvem tenir-ho molt lluny i que els únics espies que coneixíem eren Mortadelo i Filemón, ens va passar a tocar quan l’espionatge a Alícia Sánchez Camacho va destapar la caixa dels trons dels espies de Mètodo 3: clubs de futbol, polítics, empresaris, policies...Tothom espiava, tothom era espiat. Fins i tot jo, que sóc una mindundi i que tinc poc a amagar perquè aboco la major part dels meus pensaments en el meu blog, em sentia recelosa. M’hi sento. Segurament necessito un altre calbot, però des de l’afer al restaurant La Camarga, el primer que faig quan arribo a un restaurant, si tinc un gerro amb flors a la taula, és mirar-me’l de fit a fit a veure si hi trobo algun micro incrustat. Abans d’asseure’m davant l’ordinador, el reviso exhaustivament per si m’hi han instal·lat una càmera oculta o bé un programa-còpia en el compte de correu. Segurament, si hi fos tampoc no el trobaria, però així em quedo més tranquil·la. Finalment, abans d’anar a dormir també miro sota el llit. No estic segura si els espies treballen amb un mètode tan rudimentari, però prevenir no està mai de més. Per si de cas.

dimecres, 2 d'octubre de 2013

TOTS AGRAÏTS, SENYORA DELEGADA

Ja feia unes quantes nits que no podia dormir. Des que vaig saber que els ultranacionalistes españols vindrien a Barcelona a recolzar la manifestació del dotze d’octubre.

Primer vaig pensar que no sortint de casa acabava. Després em vaig trobar covarda, egoista i poc solidària amb els que volguessin sortir. Finalment em va semblar que era imprescindible que el govern de la Generalitat fes alguna cosa al respecte. Just quan vaig saber que ja ho estava fent, va sortir la notícia: la senyora Llanos de Luna, delegada del govern español a Catalunya havia tingut una idea extraordinària. Es veu que, preocupada perquè els grups radicals poguessin patir algun perill al nostre país, alguna agressió o alguna restricció de la llibertat d’expressió, faria venir la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per  protegir-los i que poguessin manifestar-se lliurement. I és que els independentistes som una gent molt violenta, que ja s’ha vist prou fins ara.

Qualifico la idea d’extraordinària i no ho faig amb ironia, no. La delegada,  amiga dels seus amics feixistes, d’ahir d’avui i de sempre, amb aquesta mesura no només protegirà els violents dels atacs desmesurats que poguessin patir a Catalunya, sinó que també protegirà els que no ho són: les famílies amb criatures passejant per les Rambles, algun vellet prenent el sol, dos turistes visitant la Sagrada Família, algun despistat parlant en català en passar pel seu costat..., en fi, qualsevol que tingui la gosadia de sortir al carrer el dia del Pilar. Gràcies, senyora delegada.

Crec que els partits de dretes a Catalunya, i els ciutadans a qui representen, s’han de sentir molt febles per acceptar el suport d'aquesta gent incontrolada que en qualsevol moment se’ls pot escapar de les mans. Ja ha passat, no fa ni un segle, al país que després va dominar Europa – el mateix que ara ens fa ballar com baldufes, per cert-  Se’ls va donar poder, van acabar governant i tots tenim coneixement de com va anar. Si aquí a més a més se’ls protegeix, qui sap què poden arribar a fer!

dimecres, 18 de setembre de 2013

GEGANTS PER MOLINS

A mi, si algun sentiment m’inspira el govern español - i atenció! he dit govern, que no poble- és el de la compassió perquè, pobre!  pateix greus deficiències sensorials. Ja fa temps que l’observo i tinc, tenia, els meus dubtes sobre quin és dels cinc sentits el que tenen més atrofiat.

No entenc com no els hi arriba l’aroma de la independència que s’escampa, des de fa molt, més enllà dels límits de la seva estimada, i avorrida, comunitat autònoma catalana. Pel que fa al sabor, si han estat tant de temps amb la mel a la boca sense paladejar-la i ara tampoc no perceben que el dolç es va tornant amarg és que alguna cosa els manca en les seves nobles i castisses papil·les gustatives. Ja fa dècades, i no només aquest govern, que estan sords com una tàpia al nostre desig de diàleg i d’entesa, i també als nostres crits d’auxili, no ens enganyem. En canvi, són capaços de sentir la majoria silenciosa en la qual s’escuden per no reconèixer que entre els que hi érem i els que ho seguien des de casa, sumàvem  més de quatre milions i mig. Segurament no deuen recordar el dolç fregament d’unes mans agafant-se en senyal d’unitat. Va ser algun d’ells, o algun dels seus portaveus mediàtics que va dir que així encadenava Catalunya al seu poble i que la nostra cadena, que ha resultat ser espatarrant, per no dir-li senzillament meravellosa, ens utilitzava com a simples baules per la seva finalitat, malèvola potser?

Però amb totes les meves observacions, ara ja no en tinc cap dubte. El sentit que els va més en regressió és el de la vista. Amb l’impacte visual de la cadena hem aconseguit visibilitat internacional. El món sencer ens ha vist i ha entès el que volíem. Ells en canvi, s’han entretingut a comptar-nos des de l’aire i encara s’han equivocat perquè ens han reduït a una quarta part dels que érem. No passa res, un petit error de càlcul. El que sí asseguren que han vist són ninots de cartró omplint la cadena i suposo que es refereixen als nostres gegants de festa major. Ai el Quixot! Que no eren gegants, homes, que eren molins plens de catalans! Si l’enginyós, i idealista, Don Quixot aixequés el cap arremetria furiós amb la seva llança i, de ben segur, no seria contra els molins.

4 de setembre de 2013 

 ELS CATALANS NO HEM  FET VACANCES

Els catalans som una gent heroica. I no parlo pas d’herois individuals matant el drac, com Sant Jordi, ni d’herois màrtirs com Lluís Companys, tampoc de Manuel de Pedrolo, heroi de la literatura en català durant els anys del franquisme. Parlo dels catalans en bloc  o, si més no, de tres quartes parts dels catalans. I és que aquest estiu, nosaltres no hem fet vacances.

L’any passat al setembre, concretament l’onze, ens vam matricular d’un curs que tenia una durada heroica de dos anys. Fins ara,  hem anat fent algun test de prova i també alguns exàmens parcials de continguts i ens hi hem lluït força. Hem parlat a tothom de la nostra fita i molts que no estaven decidits a estudiar s’hi han afegit amb el curs començat. No hi fa res, és un curs que demana com més alumnes millor. Per sort nostra, la classe és molt gran i hi cap tothom.

I res de fer vacances a l’estiu, com és habitual en qualssevol estudis. Al contrari, a l’estiu és quan hem treballat més: hem fet concerts d’identitat que ens identificaven, estelades tremolejant, mentre tots ens estremíem, i assajos de la cadena, que lluny d’encadenar-nos, ens alliberaven.

S’atansa una avaluació important que marca l’equador del curs i no hi ha dubte que la superarem amb nota. El proper dimecres, ben agafats de les mans, des de la Jonquera fins Alcanar, cridarem pacíficament, però amb la veu alta, que volem assolir aquest títol, pel qual ja fa un any que ens cremem les celles. Vull pensar que si aprovem aquest examen el camí dret que hem encetat es farà més planer per arribar a graduar-nos. I si no fos així, seguirem perseverant en l’estudi, fidels a l’objectiu, que per alguna cosa som herois. I sense vacances.