AIXÒ DE L'EDATISME

 

                                    

Després de sentir la paraula edatisme unes quantes vegades sense prestar-hi atenció, m’he volgut informar i ai, caram! Però si resulta que jo hi estic posada de ple, en aquest isme.

Recordaré el que significa bàsicament el sufix “isme”, provinent del llatí: doctrines, corrents, moviments o sistemes, o sigui per exemple i respectivament: hinduisme, romanticisme, independentisme, feixisme. Ja per concretar-ho, l’edatisme és el corrent que discrimina una persona per la seva edat a través d’estereotips socials o prejudicis. I jo, no us ho creureu, que em pensava que era alguna cosa relacionada amb les dates...

He de dir que no he tingut gaires ensopegades d’aquestes, o potser no n’he fet cas, però veig que hi ha gent que se’n queixa molt. El que sí que veig sovint són memes per les xarxes i graciosos que fan acudits i vídeos sobre les persones grans. O sigui, que em solidaritzo plenament amb qui ho pateix, però també vull compartir una reflexió:

Per què deu passar això? -em pregunto com la dona d’edat que soc-. Podria ser per la nostra funció d’avis, alleujant la frenètica vida dels fills? O deu ser perquè la gent gran som per tot arreu: de viatge tot l’any donant vida a hotels, restaurants i negocis diversos? O perquè voldríem un món més just per als que quedaran quan nosaltres ja no hi siguem i per això anem a totes les manifestacions a reivindicar-ho? I si fos perquè ens hem adonat que tenim molt per aprendre i no ens perdem ni un acte cultural dels que tenim a l’abast? Tal vegada fem voluntariat perquè sentim que podem donar més de nosaltres mateixos a la societat?  O potser perquè, després de passar-nos quaranta anys sotmesos a un horari, ens agrada fer les mil coses que ens venen de gust i ens hi aboquem com si se’ns acabés la vida, i en aquest cas, amb tota la raó del món.

És això el que molesta als que riuen per sota el nas, o obertament, quan ens veuen fer alguna cosa que no és políticament correcta? Curiós que ens jutgin per això, precisament ara que tothom sembla que ho pugui fer i dir tot.

Però no, no ho crec. En tot cas, això despertaria enveja. Jo crec que el menyspreu ve de la part més negativa de fer-se gran, o sigui, que tenim els ulls caiguts per tot el que hem hagut de veure i el cos cansat i encorbat pel que la vida ens ha anat tirant al damunt. Resumint, que som més lletjos, més xacrosos, que emmalaltim més i pitjor i que el nostre ritme és més lent i no deixem avançar el món. 

I doncs? Que es pensen aquests jovenets, i no tant, que ells no hi arribaran? Que es pensa l’home de mitjana edat, i de la meva, que arrecerant-se a una pubilla més jove, se li allargarà l’esperança de vida? Ho dic sense haver-ne fet un estudi exhaustiu, però diria que la nostra meravellosa cultura occidental deu ser de les poques que no valora la saviesa i experiència de la vellesa i que pensa que els vells són una nosa i una càrrega.

Mentre l’isme contra l’edat no desemboqui en el trist futur que auguro als vells en la meva novel·la, rai! Va! Aquí va un fragment de L’AMAGATALL. L’altre dia estava tan desesperada pel genocidi a Gaza que me’n vaig oblidar.

“Diu la Llum que ara aquí als vells a partir dels vuitanta, quan emmalalteixen del que sigui, no els tracten, només els fan cures pal·liatives fins que moren. Que ja ho van posar en pràctica en la segona pandèmia del segle XXI. Sembla que en la primera, l’any 2019, en van morir moltíssims per negligència i perquè el virus havia irromput de sobte i ningú estava preparat, però llavors els 'administradors de vides' es van il·luminar i en la segona ja van exercir l’abandonament clínic deliberat dels vells que es contagiaven. Quan hi va haver la tercera, l’any 2106, directament ja no es tractava els contagiats, tinguessin l’edat que tinguessin, i se’ls deixava morir. Així va morir la mare de la Llum quan ella tenia vuit anys.

             Per sort les dues últimes pandèmies van agafar el món més preparat i van ser més curtes i no tan intenses. Però no per això m’he quedat menys horroritzat. Les mesures de la segona i tercera pandèmia van ser una forma activa d’acabar amb els que tenien la mala sort d’agafar el virus, o sigui els més febles, i actualment també la posen en pràctica quan un vell emmalalteix pel motiu que sigui. Això no es un assassinat?”