AIXÒ DE L'EDATISME

 

                                    

Després de sentir la paraula edatisme unes quantes vegades sense prestar-hi atenció, m’he volgut informar i ai, caram! Però si resulta que jo hi estic posada de ple, en aquest isme.

Recordaré el que significa bàsicament el sufix “isme”, provinent del llatí: doctrines, corrents, moviments o sistemes, o sigui per exemple i respectivament: hinduisme, romanticisme, independentisme, feixisme. Ja per concretar-ho, l’edatisme és el corrent que discrimina una persona per la seva edat a través d’estereotips socials o prejudicis. I jo, no us ho creureu, que em pensava que era alguna cosa relacionada amb les dates...

He de dir que no he tingut gaires ensopegades d’aquestes, o potser no n’he fet cas, però veig que hi ha gent que se’n queixa molt. El que sí que veig sovint són memes per les xarxes i graciosos que fan acudits i vídeos sobre les persones grans. O sigui, que em solidaritzo plenament amb qui ho pateix, però també vull compartir una reflexió:

Per què deu passar això? -em pregunto com la dona d’edat que soc-. Podria ser per la nostra funció d’avis, alleujant la frenètica vida dels fills? O deu ser perquè la gent gran som per tot arreu: de viatge tot l’any donant vida a hotels, restaurants i negocis diversos? O perquè voldríem un món més just per als que quedaran quan nosaltres ja no hi siguem i per això anem a totes les manifestacions a reivindicar-ho? I si fos perquè ens hem adonat que tenim molt per aprendre i no ens perdem ni un acte cultural dels que tenim a l’abast? Tal vegada fem voluntariat perquè sentim que podem donar més de nosaltres mateixos a la societat?  O potser perquè, després de passar-nos quaranta anys sotmesos a un horari, ens agrada fer les mil coses que ens venen de gust i ens hi aboquem com si se’ns acabés la vida, i en aquest cas, amb tota la raó del món.

És això el que molesta als que riuen per sota el nas, o obertament, quan ens veuen fer alguna cosa que no és políticament correcta? Curiós que ens jutgin per això, precisament ara que tothom sembla que ho pugui fer i dir tot.

Però no, no ho crec. En tot cas, això despertaria enveja. Jo crec que el menyspreu ve de la part més negativa de fer-se gran, o sigui, que tenim els ulls caiguts per tot el que hem hagut de veure i el cos cansat i encorbat pel que la vida ens ha anat tirant al damunt. Resumint, que som més lletjos, més xacrosos, que emmalaltim més i pitjor i que el nostre ritme és més lent i no deixem avançar el món. 

I doncs? Que es pensen aquests jovenets, i no tant, que ells no hi arribaran? Que es pensa l’home de mitjana edat, i de la meva, que arrecerant-se a una pubilla més jove, se li allargarà l’esperança de vida? Ho dic sense haver-ne fet un estudi exhaustiu, però diria que la nostra meravellosa cultura occidental deu ser de les poques que no valora la saviesa i experiència de la vellesa i que pensa que els vells són una nosa i una càrrega.

Mentre l’isme contra l’edat no desemboqui en el trist futur que auguro als vells en la meva novel·la, rai! Va! Aquí va un fragment de L’AMAGATALL. L’altre dia estava tan desesperada pel genocidi a Gaza que me’n vaig oblidar.

“Diu la Llum que ara aquí als vells a partir dels vuitanta, quan emmalalteixen del que sigui, no els tracten, només els fan cures pal·liatives fins que moren. Que ja ho van posar en pràctica en la segona pandèmia del segle XXI. Sembla que en la primera, l’any 2019, en van morir moltíssims per negligència i perquè el virus havia irromput de sobte i ningú estava preparat, però llavors els 'administradors de vides' es van il·luminar i en la segona ja van exercir l’abandonament clínic deliberat dels vells que es contagiaven. Quan hi va haver la tercera, l’any 2106, directament ja no es tractava els contagiats, tinguessin l’edat que tinguessin, i se’ls deixava morir. Així va morir la mare de la Llum quan ella tenia vuit anys.

             Per sort les dues últimes pandèmies van agafar el món més preparat i van ser més curtes i no tan intenses. Però no per això m’he quedat menys horroritzat. Les mesures de la segona i tercera pandèmia van ser una forma activa d’acabar amb els que tenien la mala sort d’agafar el virus, o sigui els més febles, i actualment també la posen en pràctica quan un vell emmalalteix pel motiu que sigui. Això no es un assassinat?”

EL GRAN MENYSPREU

                                         

Aquests dies de canvi d’any, sembla que tothom s’ha posat d’acord. Polítics d’aquí i d’allà, economistes, mitjans de comunicació i columnistes asseguren que ja hem tocat fons. És lògic. Hem patit una davallada tan bèstia en molts aspectes que, a banda de les conclusions dels experts,  el desig de millora  batega a tots els nivells. Jo ja em conformaria que la dignitat dels treballadors hagués tocat fons el passat 2013.

La crisi, qui ho dubta! i també la Llei de Reforma Laboral aprovada el 2012 pel govern Popular, paradoxalment el més impopular que els vells recorden haver conegut, han fet retrocedir els drets dels treballadors als anys cinquanta, quan els sindicats verticals donaven tots els avantatges als empresaris.

El patiment de tothom és prou respectable i lamentable, i prioritzar-ne algun seria un greuge per tots els altres. Un cop assumit, sense discussió, que la pitjor situació és la d’aquell que busca treball i no en troba, jo avui sento la necessitat de parlar dels treballadors que tenen la sort de tenir feina.

I començaré per aquells que són a l’altra banda, els que tenen moooolta  feina. Segurament en tenen tanta perquè treballen per dos, per ells i pels que estan a l’atur. Ben pagats o no tant, sobre el seu cap hi plana l’amenaça de l’acomiadament i de les represàlies, que sembla poder-se  contrarestar , només,  amb hores extraordinàries infinites, no comptabilitzades, no cobrades, no cotitzades. En aquest context la competitivitat, mesurada en hores, desplaça els aparentment menys competitius i la solidaritat és un valor a la baixa. Cadascú mira per ell i els germans de sang et poden vendre no per un plat, sinó per una cullerada  de llenties.

Als treballadors públics, els retallen des de fa dos anys sous, personal i il·lusions. Tinc amics i coneguts que treballen de mestres i professors i sé que mentre van prescindint de qualsevol caprici, han de bregar amb Informes PISA, españolización, aules d’acollida sense personal d’acollida, baixes sense cobrir i vocacions que lluiten per no estavellar-se contra el terra. Només són una part de l’ample col·lectiu de’empleats públics que cada dia que passa veu encongir les seves esperances. No tinc cap dubte que la resta igualment deu estar torejant envestides diverses.

Els joves que són contractats ara per les empreses – els grans ja no els contracten - han d’acceptar sense condicions, per manca d’altres oportunitats properes, contractes precaris amb el salari mínim interprofessional, des de fa uns dies congelat. No hi ha plans de vida possibles, perquè el futur és incert. Tant se val que siguin llicenciats en física o en filologia, amb estudis mitjans o amb estudis bàsics. Sovint es miren amb recel els companys, i no,  que els hi estan prenent la feina, de seixanta i tants anys, i que aquests al seu torn, els hi deixarien ben a gust. Els més agosarats es desplacen a Europa on en la majoria dels casos solucionen el problema del treball, però no sé si la vida els hi és fàcil en un país que no és el seu.

Els treballadors que treballen han de multiplicar  esforços i  resistència. No és el mateix treballar vuit hores que dotze, com no és igual anar treballant que treballar amb la llengua fora. S’ha acabat el temps per  la família, els amics, les aficions. La feina i la por de perdre-la absorbeixen  la vida. Psicòlegs i ansiolítics van de bòlit i es recomana no posar-se malalt, si un no vol augmentar el seu malestar amb l’angoixa permanent que la malaltia el conduirà a l’atur. Hipoteques, deutes, fills, càrregues familiars i instint de supervivència col·loquen els treballadors en un carreró sense sortida, i és que si en surten, no trobaran un altre carrer.

L’espasa de Damocles, de dos talls, exemplifica els bens que comporten també un risc o una càrrega negativa. Damocles va ser un personatge de la Grècia clàssica,  més de llegenda que històric, que, va ser convidat per Dionís II de Siracusa, a qui envejava, a ocupar el seu lloc durant un dia. Es veu que va gaudir d’allò més del càrrec, però quan s’acabava el dia es va adonar que damunt del seu cap una espasa de doble tall només lligada per un pèl de cavall, l’amenaçava. Avui, damunt dels caps dels treballadors hi ha suspesa una espasa de Damocles, crec que no cal que especifiqui quins són els seus dos talls.

Govern i empreses, emparats per la llei, s’han enfilat molt amunt en la Gran Encaixada que diuen ells, sosté els treballadors – qui sosté a qui? – i millora el mercat laboral, fent un Gran esforç – de qui? - perquè l’ocupació pugui estendre’s a tota la població en edat de treballar. Jo l’únic que veig és el Gran menyspreu a què estan sotmesos treballadors i aturats. I em conformaria que aquesta situació hagués tocat fons, però malauradament, molt em temo que això no s’acaba aquí. El que sí s’ha acabat és el treball digne. A canvi, el camí per tornar a l'esclavatge ja fa temps que l'hem encetat.

Simbòlic, però no tan lluny