Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris empreses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris empreses. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de gener del 2014

EL GRAN MENYSPREU



                                         
Aquests dies de canvi d’any, sembla que tothom s’ha posat d’acord. Polítics d’aquí i d’allà, economistes, mitjans de comunicació i columnistes asseguren que ja hem tocat fons. És lògic. Hem patit una davallada tan bèstia en molts aspectes que, a banda de les conclusions dels experts,  el desig de millora  batega a tots els nivells. Jo ja em conformaria que la dignitat dels treballadors hagués tocat fons el passat 2013.

La crisi, qui ho dubta! i també la Llei de Reforma Laboral aprovada el 2012 pel govern Popular, paradoxalment el més impopular que els vells recorden haver conegut, han fet retrocedir els drets dels treballadors als anys cinquanta, quan els sindicats verticals donaven tots els avantatges als empresaris.

El patiment de tothom és prou respectable i lamentable, i prioritzar-ne algun seria un greuge per tots els altres. Un cop assumit, sense discussió, que la pitjor situació és la d’aquell que busca treball i no en troba, jo avui sento la necessitat de parlar dels treballadors que tenen la sort de tenir feina.

I començaré per aquells que són a l’altra banda, els que tenen moooolta  feina. Segurament en tenen tanta perquè treballen per dos, per ells i pels que estan a l’atur. Ben pagats o no tant, sobre el seu cap hi plana l’amenaça de l’acomiadament i de les represàlies, que sembla poder-se  contrarestar , només,  amb hores extraordinàries infinites, no comptabilitzades, no cobrades, no cotitzades. En aquest context la competitivitat, mesurada en hores, desplaça els aparentment menys competitius i la solidaritat és un valor a la baixa. Cadascú mira per ell i els germans de sang et poden vendre no per un plat, sinó per una cullerada  de llenties.

Als treballadors públics, els retallen des de fa dos anys sous, personal i il·lusions. Tinc amics i coneguts que treballen de mestres i professors i sé que mentre van prescindint de qualsevol caprici, han de bregar amb Informes PISA, españolización, aules d’acollida sense personal d’acollida, baixes sense cobrir i vocacions que lluiten per no estavellar-se contra el terra. Només són una part de l’ample col·lectiu de’empleats públics que cada dia que passa veu encongir les seves esperances. No tinc cap dubte que la resta igualment deu estar torejant envestides diverses.

Els joves que són contractats ara per les empreses – els grans ja no els contracten - han d’acceptar sense condicions, per manca d’altres oportunitats properes, contractes precaris amb el salari mínim interprofessional, des de fa uns dies congelat. No hi ha plans de vida possibles, perquè el futur és incert. Tant se val que siguin llicenciats en física o en filologia, amb estudis mitjans o amb estudis bàsics. Sovint es miren amb recel els companys, i no,  que els hi estan prenent la feina, de seixanta i tants anys, i que aquests al seu torn, els hi deixarien ben a gust. Els més agosarats es desplacen a Europa on en la majoria dels casos solucionen el problema del treball, però no sé si la vida els hi és fàcil en un país que no és el seu.

Els treballadors que treballen han de multiplicar  esforços i  resistència. No és el mateix treballar vuit hores que dotze, com no és igual anar treballant que treballar amb la llengua fora. S’ha acabat el temps per  la família, els amics, les aficions. La feina i la por de perdre-la absorbeixen  la vida. Psicòlegs i ansiolítics van de bòlit i es recomana no posar-se malalt, si un no vol augmentar el seu malestar amb l’angoixa permanent que la malaltia el conduirà a l’atur. Hipoteques, deutes, fills, càrregues familiars i instint de supervivència col·loquen els treballadors en un carreró sense sortida, i és que si en surten, no trobaran un altre carrer.

L’espasa de Damocles, de dos talls, exemplifica els bens que comporten també un risc o una càrrega negativa. Damocles va ser un personatge de la Grècia clàssica,  més de llegenda que històric, que, va ser convidat per Dionís II de Siracusa, a qui envejava, a ocupar el seu lloc durant un dia. Es veu que va gaudir d’allò més del càrrec, però quan s’acabava el dia es va adonar que damunt del seu cap una espasa de doble tall només lligada per un pèl de cavall, l’amenaçava. Avui, damunt dels caps dels treballadors hi ha suspesa una espasa de Damocles, crec que no cal que especifiqui quins són els seus dos talls.

Govern i empreses, emparats per la llei, s’han enfilat molt amunt en la Gran Encaixada que diuen ells, sosté els treballadors – qui sosté a qui? – i millora el mercat laboral, fent un Gran esforç – de qui? - perquè l’ocupació pugui estendre’s a tota la població en edat de treballar. Jo l’únic que veig és el Gran menyspreu a què estan sotmesos treballadors i aturats. I em conformaria que aquesta situació hagués tocat fons, però malauradament, molt em temo que això no s’acaba aquí. El que sí s’ha acabat és el treball digne. A canvi, el camí per tornar a l'esclavatge ja fa temps que l'hem encetat.

Simbòlic, però no tan lluny