Aquests dies de
canvi d’any, sembla que tothom s’ha posat d’acord. Polítics d’aquí i d’allà,
economistes, mitjans de comunicació i columnistes asseguren que ja hem tocat
fons. És lògic. Hem patit una davallada tan bèstia en molts aspectes que, a
banda de les conclusions dels experts, el desig de millora batega a tots els nivells. Jo ja em
conformaria que la dignitat dels treballadors hagués tocat fons el passat 2013.
La crisi, qui ho
dubta! i també la Llei
de Reforma Laboral aprovada el 2012 pel govern Popular, paradoxalment el més
impopular que els vells recorden haver conegut, han fet retrocedir els drets
dels treballadors als anys cinquanta, quan els sindicats verticals donaven tots
els avantatges als empresaris.
El patiment de tothom
és prou respectable i lamentable, i prioritzar-ne algun seria un greuge per
tots els altres. Un cop assumit, sense discussió, que la pitjor situació és la
d’aquell que busca treball i no en troba, jo avui sento la necessitat de
parlar dels treballadors que tenen la sort de tenir feina.
I començaré per
aquells que són a l’altra banda, els que tenen moooolta feina. Segurament en tenen tanta perquè
treballen per dos, per ells i pels que estan a l’atur. Ben pagats o no tant,
sobre el seu cap hi plana l’amenaça de l’acomiadament i de les represàlies, que
sembla poder-se contrarestar , només, amb hores extraordinàries infinites, no
comptabilitzades, no cobrades, no cotitzades. En aquest context la
competitivitat, mesurada en hores, desplaça els aparentment menys competitius i
la solidaritat és un valor a la baixa. Cadascú mira per ell i els germans de
sang et poden vendre no per un plat, sinó per una cullerada de llenties.
Als treballadors
públics, els retallen des de fa dos anys sous, personal i il·lusions. Tinc
amics i coneguts que treballen de mestres i professors i sé que mentre van
prescindint de qualsevol caprici, han de bregar amb Informes PISA,
españolización, aules d’acollida sense personal d’acollida, baixes sense cobrir
i vocacions que lluiten per no estavellar-se contra el terra. Només són una
part de l’ample col·lectiu de’empleats públics que cada dia que passa veu
encongir les seves esperances. No tinc cap dubte que la resta igualment deu
estar torejant envestides diverses.
Els joves que són contractats
ara per les empreses – els grans ja no els contracten - han d’acceptar sense
condicions, per manca d’altres oportunitats properes, contractes precaris amb
el salari mínim interprofessional, des de fa uns dies congelat. No hi ha plans
de vida possibles, perquè el futur és incert. Tant se val que siguin llicenciats
en física o en filologia, amb estudis mitjans o amb estudis bàsics. Sovint es
miren amb recel els companys, i no, que els hi estan prenent la feina, de seixanta i
tants anys, i que aquests al seu torn, els hi deixarien ben a gust. Els més
agosarats es desplacen a Europa on en la majoria dels casos solucionen el
problema del treball, però no sé si la vida els hi és fàcil en un país que no
és el seu.
Els treballadors
que treballen han de multiplicar esforços
i resistència. No és el mateix treballar
vuit hores que dotze, com no és igual anar treballant que treballar amb la
llengua fora. S’ha acabat el temps per
la família, els amics, les aficions. La feina i la por de perdre-la
absorbeixen la vida. Psicòlegs i
ansiolítics van de bòlit i es recomana no posar-se malalt, si un no vol
augmentar el seu malestar amb l’angoixa permanent que la malaltia el conduirà a
l’atur. Hipoteques, deutes, fills, càrregues familiars i instint de
supervivència col·loquen els treballadors en un carreró sense sortida, i és que
si en surten, no trobaran un altre carrer.
L’espasa de
Damocles, de dos talls, exemplifica els bens que comporten també un risc o una
càrrega negativa. Damocles va ser un personatge de la Grècia clàssica, més de llegenda que històric, que, va ser
convidat per Dionís II de Siracusa, a qui envejava, a ocupar el seu lloc durant
un dia. Es veu que va gaudir d’allò més del càrrec, però quan s’acabava el dia
es va adonar que damunt del seu cap una espasa de doble tall només lligada per
un pèl de cavall, l’amenaçava. Avui, damunt dels caps dels treballadors hi ha
suspesa una espasa de Damocles, crec que no cal que especifiqui quins són els seus
dos talls.
Govern i empreses,
emparats per la llei, s’han enfilat molt amunt en la Gran Encaixada que diuen ells,
sosté els treballadors – qui sosté a qui? – i millora el mercat laboral, fent
un Gran esforç – de qui? - perquè l’ocupació pugui estendre’s a tota la
població en edat de treballar. Jo l’únic que veig és el Gran menyspreu a què
estan sotmesos treballadors i aturats. I em conformaria que aquesta situació
hagués tocat fons, però malauradament, molt em temo que això no s’acaba aquí.
El que sí s’ha acabat és el treball digne. A canvi, el camí per tornar a l'esclavatge ja fa temps que l'hem encetat.
 |
| Simbòlic, però no tan lluny |
