M’agrada la
història, m’agrada molt. Sento que quan em parlen de qualsevol fet històric,
immediatament tinc la necessitat d’ampliar-lo i conèixer-lo millor. Potser per
això trepitjar aquells escenaris de la història on els esdeveniments hi han
deixat la seva empremta fermament estampada, sovint em fa sentir com si jo
també els hagués viscut. Ja sé que aquesta sensació és compartida amb una pila
de gent.
Uns arqueòlegs
excaven des de fa temps, uns mesos l’any, en una balma d’una vinya de casa. Hi
ha un campament de caçadors de fa quinze mil anys i hi van trobant coses que
per ells tenen molt de sentit. Per mi, no tant perquè en aquell escenari la
seva sensibilitat és molt superior a la meva. No obstant, quan no hi són,
alguns cops m’atanso al jaciment i m’hi assec a la vora. Si el silenci
m’acompanya, i parlo del silenci que acompanyava els estadants del campament,
aquell que només trenquen els ocells o el córrer de l’aigua del riu, m’és fàcil
veure-hi els nens corrent d’ací d’allà, els homes arribant amb els conills a
l’esquena i les dones contentes, crec que aleshores sí, encenent les fogaines.
Tanco els ulls i en sento l’enrenou mentre constato que no arribo a esquitx
microscòpic en la història de la humanitat. Ni jo, ni tota la meva extensa
família, ni el meu poble sencer, ni la meva ciutat amb barris inclosos.
Visc a prop de
l’amfiteatre romà. Sempre que hi passo pel costat, per vegades que ho faci, hi
sento el brogit eixordador de la multitud, amb el polze mirant a terra. En aquest
cas, segurament perquè aquesta és la imatge que més em colpia en les desenes de
pel·lícules de romans que vaig veure durant la meva infantesa.
Fa uns anys vaig
estar a la Normandia. En
parlo sovint perquè aquell viatge va marcar un abans i un després en la meva
vida. Els trets ressonant arreu, els soldats caient per les platges, pels
camins, pels pobles..., les ordres i els crits en una desesperada babel. No sé
si feia sol aquells dies de juny de 1944. Quan jo hi vaig ser, el cel estava
enrarit i sentia que la mort m’envoltava, encara seixanta anys després.
No fa gaire vaig
viatjar a Polònia- i sospito que hi
haurà una altra marca en la meva vida- i vaig fer l’obligada visita a Auschwitz
. En vaig sortir tenint la impressió que aquell havia estat el veritable motiu
del meu viatge. Malgrat tot, per l’intens dia a dia de la resta de la sortida,
fins que no vaig arribar a casa no vaig ser conscient de la magnitud del que
havia vist que, per mi, no va tenir res a veure amb tot allò llegit o vist en
les pel·lícules.
A dia d’avui, quan
es compleix un mes de la visita, dubto si vaig fer bé d’anar-hi. Costa seguir
amb la rutina diària i fer com si res, després de ser-hi. Cada dia, des de
llavors, el meu pensament vola vers aquell espai i ho torno a veure i a viure
tot. No parlaré d’aquest tot, perquè malauradament ja és prou conegut. Tampoc
no podria, el seu abast no es assumible. Els barracons de la vergonya i les
vitrines, testimoni de l’incomprensible, desfilen davant dels meus ulls. La
cambra dels judicis sumaríssims, sempre amb el mateix veredicte, precedeix el
so dels trets davant del mur d’execució, en la seqüència que m’encalça dia rere
dia. Veig els quinze presoners que moriran, ni un més ni un menys, a canvi d’un
sol d’escapat. Contemplo angoixada els jueus enganyats, no pas tots, a
l’arribada dels combois al camp, els nens saltironant al davant de la família, ignorants
del que els espera. Pengen la roba il·lusionats als penjadors, per fi es podran
dutxar, i retenen el número en la memòria per recollir-la després, els hi
diuen. Veig sense voler-les veure, les obertures per on havia de caure l’aigua...
Veig el cinisme, el
fred càlcul, la metodologia, la insensibilitat, la productivitat en la
indústria de l’eliminació de vides humanes, la disciplina, l’acarnissament, la
bogeria?
Desenes de
preguntes han quedat surant en el meu cap. Totes sense resposta coherent,
encara que tothom, i jo també, provi de donar
la seva.
- Això és el que pot arribar a fer un home amb
la seva idea.
- Els jueus ja vivien en una espècie de gueto
abans de ser perseguits pels nazis. Eren
una gent estranya.
- Molts alemanys no es rebel·laven per por.
- És que Alemanya havia patit una gran
humiliació.
- La idea de poder disposar lliurement de la vida aliena,
ja fos dels enemics de guerra, jueus, gitanos, homosexuals i d’altres impureses
per a la raça ària, segons caprici
o rampell, va fer embogir els nazis.
 |
| El que queda del mur del gueto |
- Un cop decidit que els jueus eren un problema, l’únic
que comptava era trobar-hi una solució.
- Ho portaven tant en secret que la resta del món no ho sabia.
Cap d’aquestes
respostes no és vàlida per si sola ni acompanyada de les altres. No ho són per
mi, crec que tampoc per ningú. El món sencer estarà sempre en deute amb els
jueus. Em consola saber que han aconseguit el seu territori i que són una nació
important perquè sentir-se forts els pot rescabalar en part - no crec que ho oblidin
mai - del crim de què van ser objecte.
Només els demano que, en nom de tot el que van patir i de la dignitat arrasada,
no descuidin mai la dels seus veïns, ara adversaris.
