Polònia és un país amb
moltes esglésies, catedrals i monuments que, com nosaltres, commemoren derrotes i desolacions, més que
victòries i moments gloriosos de la seva història. Té trenta vuit milions
d’habitants. La travessen dos rius importants, el Vístula i l’Óder, i està
envoltada d’una munió de nacions, algunes poderoses com Alemanya i Rússia, i
d’altres no tant, com Eslovàquia, Ucraïna, Bielorrússia, Lituània i la República Txeca.
Pel Nord, té sortida al mar Bàltic.
Abans que els editors de llibres
de text m’acusin de voler fer-los la competència, i sobretot abans que premeu
l’ESC i deixeu de llegir... Un moment! No és això el que volia explicar de
Polònia.
No pretenc que em facin
filla adoptiva d’aquell país, durant molt de temps, mancat de llibertat. Esser
filla natural del meu, que aviat tindrà la seva, em satisfà i m’honora. Però he
de reconèixer que el viatge que vaig fer a Polònia em va impactar, per això
trec el tema sovint. Crec que seré honesta si dic que l’home que ens va menar
per les seves ciutats, pobles i racons més turístics hi va tenir molt a veure,
amb les seves explicacions, en aparença disteses, però soterradament
apassionades, que precisament em van fer sentir més que turista, polonesa.
Els polonesos i les
poloneses de l’aigua en diuen voda i del
cafè, cava. Per dir que sí, ho fan amb tak i si ens desitgen bon profit ens ho
fan saber amb smacznego! . Sembla difícil que ens puguem entendre, però
nosaltres els catalans, cridats polacos amb menyspreu, ho tenim més fàcil que
d’altres. En realitat, no és facilitat, són ganes.
Polònia té mil anys
d’antiguitat com a nació, els mateixos que fa que va adoptar el cristianisme. La
seva història és plena d’erosions, fragmentacions i apropiacions per part dels
països veïns, que sempre l’han cobejat talment el més preuat dels tresors.
M’estranya que no hagi emergit mai
Neptú, del mar Bàltic, amb les seves legions per annexionar-la
a l’omnipresent reialme submarí com la perla que li mancava. Entre el segles
XIV i XVII Polònia fa una aliança amb Lituània, els dos països governen plegats
i arriben a ser molt poderosos. Totes les nacions tenen la seva etapa
d’esplendor i de somnis imperialistes. Alguns es fan realitat i d’altres no,
però tots acaben apagant-se eclipsats pel proper astre-nació de torn. També
Polònia i Lituània van veure apagar el seu somni. L’any 1795, Polònia era repartida entre els
seus veïns i desapareixia com a tal. Tot i amb això, la cultura i la ciència
van continuar les seves activitats, conservant així el sentiment d’identitat
nacional.
Hauran de passar cent
vint-i-tres anys per ressorgir com a estat propi l’any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial. L’alegria
els durarà poc. Al setembre de 1939, quan aquí les represàlies contra els
vençuts feien estralls, són els primers
de rebre l’embat dels alemanys seguint Hitler, delerós de fer-se l’amo d’Europa.
Varsòvia és envaïda. Que la Segona Guerra
Mundial va lliurar-se del 1940 al 1944? Doncs, no senyor. A Polònia va començar
abans i es va acabar després. Al gener de 1945 els alemanys es retiraven de
Varsòvia, deixant sis milions de polonesos morts, tres dels quals eren jueus.
Els morts i la ciutat destruïda no van ser cap obstacle perquè els russos
s’esperessin com voltors a que fugissin els darrers nazis, per entrar i “alliberar”
la ciutat. S’hi van quedar fins el 1989.
Van instaurar el realisme socialista, com a
tots els països de l’Est i l’iniciativa pròpia i la creativitat personal
van haver de quedar-se a casa. Els hi van reconstruir a la perfecció la ciutat
de Varsòvia sobre la ciutat destruïda i també sobre els cadàvers que sepultaven
les seves runes. Stalin va voler fer-los-hi un regal i va manar construir el
1952 el Palau de l’Amistat que ara s’anomena de la Cultura i de la Ciència, però va morir
abans de veure’l acabat. Els polonesos ho van sentir moltíssim, més que res
pels vint-i-dos mil compatriotes que havia fet assassinar en suposat temps de
pau. Encara ara, tot i ser un edifici magnífic, n’hi ha molts que pensen que
seria millor enderrocar-lo. Finalment Rússia va fer l’honor a la ciutat de
celebrar-hi el “Pacte” de Varsòvia, en teoria un Tractat d’amistat,
col·laboració i assistència mútua i a la pràctica l’ocupació militar i política
i la imposició econòmica als set països restants que en formaven part.
He parlat molt de
Varsòvia perquè és la història d’aquesta
ciutat la que més em va colpir. Cracòvia té una altra història recent totalment
diferent. Els nazis, just envair Varsovia, es van enamorar de Cracòvia, la
convertiren en una ciutat íntegrament alemanya i van instal·lar el seu Quarter
General al Castell de Wawel, en un petit turó lleugerament més alt que la
ciutat. En el seu somni d’eliminar tot el que enterbolís la puresa de la raça,
van planejar matar tots els jueus de la ciutat, també els polonesos amb veu
pròpia, professors universitaris, intel·lectuals,
artistes i tothom que signifiqués qualsevol obstacle en el seu objectiu. No
se’n van sortir del tot. S’explica molt bé a la Llista d’Schindler, la
pel·lícula d’Spielberg basada en una novel·la
biogràfica de Thomas Keneally, que té com escenari real la ciutat de Cracòvia. També
Roman Polanski va viure des del tres anys a la ciutat i va patir en pròpia pell
l’experiència del gueto. Ho relata en les seves memòries.
A Polònia són catòlics
practicants. Veneren el sacerdot Maximilian Colbert, que es va bolcar
ràpidament a acollir jueus a la seva església quan començaven les persecucions.
I quan els nazis a Auschwitz mataven quinze presoners per cada un d’escapat, va
oferir-se a ocupar el lloc d’un pobre pare de família que suplicava que no el
matessin. Els nazis van acceptar el canvi. Al cap i a la fi havien de ser quinze,
tant era un com l’altre. L’empremta de Karol Wojtyla és per tot arreu. Diuen
que el Papa quan el 1979 va visitar Polònia va demanar a Déu que hi hagués un
canvi a la seva terra, tants cops esbocinada, envejada i menyspreada. Va
trigar, però deu anys després, el 1989, el sindicat Solidarnosc convertit en
partit polític va guanyar les eleccions i els russos van haver d’abandonar
Polònia.
Les poloneses i els
polonesos són gent cordial que no pateix la nostra crisi perquè ells ja en
tenien una quan aquí grimpàvem per damunt de les nostres possibilitats. Ara
ells respiren perquè mai no van tenir l’eufòria suficient per endeutar-se tant com ho vam fer
nosaltres. Integren la remolatxa en la seva dieta, gairebé tant com ho fem aquí
amb el blat i als països asiàtics amb l’arròs. No aprofiten les patates per
cuinar-les deliciosament fregides, però fan tota mena de pastissets, a quin més
bo. Els hi agrada discutir sobre qualsevol cosa i els costa posar-se d’acord.
L’acudit diu que on es troben dos
polonesos hi tenen, no dues opinions, sinó tres. Hi ha qui té la teoria que la
vulnerabilitat de Polònia es troba en aquesta dificultat de posar-se d’acord,
que els impedeix mantenir-se units.
Segurament la meva
opinió, i el meu entusiasme em delata, no és imparcial, però els veig
coratjosos i lluitadors, tot i saber-se en desavantatge. En tenen moltes
d’històries d’aixecaments, però jo m’he fixat en dues: el 1943 hi va haver la
revolta desesperada dels jueus del gueto contra l’omnipotent SS. Què hi podien
perdre? Va ser esclafada i el barri arrasat a sang i foc. I el 1944, la
insurrecció dels varsovians des de diferents fronts de la ciutat. La rèplica de
Hitler va ser : mateu a tothom. Es referia a tothom: homes, dones, nens, vells,
malalts, personal d’hospital... Gairebé ho van aconseguir.
Només em queda afegir que
Polònia ha sabut renéixer de les seves cendres i que els seus habitants han
volgut deixar enrere, que no oblidar, l’última
pàgina viscuda, segurament la més trista que han escrit. Jo crec que ho estan
aconseguint.
Bé, i després del viatge
i de verbalitzar els meus pensaments sobre Polònia i la seva història en
aquesta entrada, he de concloure que qui ens diu polacos, igual que ens diu
nazis, no té ni idea del què parla i potser li convindria llegir-la, o millor
encara, viatjar a Polònia.
Monument a la insurrecció de Varsòvia Foto: Quico Sempere |