diumenge, 3 de març de 2019

EL MEU JUDICI


                                             
Aquests dies estic fent una cosa que mai no hauria dit que faria. Tant criticar els que es passen hores mirant capítols i més capítols de sèries i ara jo no em moc de davant del televisor en tot el dia, tres dies a la setmana. El judici és apassionant. I estic segura que en un moment o altre se’n farà pel·lícula, o potser millor, sèrie. També podria ser que se n’escrivís un llibre i que quan arribem on volem arribar, fos “el nostre llibre” a la manera de la llegenda de Gilgamesh, els dotze treballs d’Hèrcules o el conte bíblic de David contra Goliat.  Ni el llibre blanc de la independència, ni l’Enfocats; nosaltres tindrem “El judici”.

Foto: El Periódico



Ja em permetreu que faci broma amb un tema tan seriós. La veritat és que a cada declaració de la nostra gent se m’eixamplava una mica més el cor i quan va acabar de declarar la Carme vaig fer una alenada completa. Em vaig dir sense atribuir-me cap mèrit, ho deia tothom que no agafés tant d’aire que a partir d’aleshores arribarien les garrotades. Però heus aquí que ja han declarat una vintena de testimonis i de moment ningú no ha pogut demostrar res: ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació i és que si no hi van ser no es poden demostrar, oi? Potser com a molt, desobediència, que encara està per veure.
Ara tornaré a fer d’advocada del diable, com amb els mossens. Ja tinc la jugular preparada per si us hi voleu llençar. Trobo que en tota la sala l’únic suposat adversari que està al nivell dels acusats i les seves defenses és el jutge Marchena. Està en tot, no se n’hi escapa ni una, renya a qui ha de renyar i  té un punt. Vull dir... un punt... un punt de seductor. I un altre d’autoritari. La passió no m’ha de treure la raó. Tampoc és que sigui gaire difícil despuntar entre aquella munió de representants de la llei. A la taula del tribunal, a part del que sempre somriu, els altres estan ben avorrits. Sort que de tant en tant el Marchena deixa posar un vídeo que no sigui massa llarg, que sigui imprescindible i els magistrats giren el cap i es dessonillen. Increïble per estar jutjant onze innocents per rebel·lió, no? A la banda de l’acusació, el nivell no millora. Entre els fiscals hi tenim  l’enigma dels siete coches devastados, i el cono volador com a proves d’autèntica violència —De qui?—, la factura pro-forma que no justifica cap pagament, el correu del Savi Strubel que el Jordi Sánchez no ha rebut mai, la recerca infructuosa per part del Paco de documents provadors dels delictes, el document amb que el fiscal pretén acusar, escrit en un idioma que no entén i que li ha de traduir l’acusat, el poc coneixement del dret parlamentari per part de la fiscal Madrigal, 

que xoca amb l'enorme coneixement que en té la Carme,


l’argument d’un ull buidat amb pilota de goma per un agent, en legítima defensa per haver llençat l’agressor una tanca enlaire. Increïble aquest nivell de preparació d’un judici que pretén condemnar onze innocents! Parlem de l’advocada de l’estat. Les seves preguntes de mitja pàgina se les han d’organitzar a consciència in situ els declarants per poder-les contestar i ni el mateix Marchena no les entén El interrogante, vamos, ponga el interrogante! (que tinc pressa, caram!) . La picabaralla entre el president i l’advocada no té pèrdua. Increïble la poca capacitat d’aquesta dona per sintetitzar els cinquanta mil folis del sumari que pretén condemnar onze innocents! És clar que fàcil no deu ser! Encara rai que les penes que demana l’advocada són “sensiblement” inferiors a les de la fiscalia i les de VOX. VOX! No me’n recordava. Estan fent unes intervencions tan anodines que si el judici ha de ser un trampolí electoral, ves que no quedin capbussats en el fang de l’oblit; si a la resta els falta nivell, els dos voxians no arriben al mínim. Increïble que demanin vuitanta anys per a onze innocents! Voleu dir que coneixen la magnitud de vuitanta anys? Voleu dir que van arribar a comptar fins a vuitanta a primària? Apa, aneu-vos-en amb el vostre odi a fer punyetes, a parir panteres, a fregir espàrrecs, a prendre vent! No se m’ocorren més llocs per engegar-vos, que sinó continuaria.


Foto: DiariMes

El que aquesta gent, tots els que acusen, troba incomprensible és que les urnes apareguessin del no res sense cap despesa pública, que les escoles fossin ocupades per pares, mares i mestres espontàniament, que la gent acudís a milers a la Gran Via el 20 de setembre, que l’1 d’octubre ens poséssim dos milions, dues-centes vuitanta sis mil, dues-centes disset persones davant dels cossos de seguretat a rebre les seves patacades amb les mans aixecades i obertes i sense poder-nos defensar amb res, que ens haguem mobilitzat permanentment des que els Jordis van entrar a la presó i que quan es necessiten diners per la causa sempre s’aconsegueixin. I tot, sense cap coacció, sense amenaces, amb pacifisme i generositat. Som així, senyors jutges, i segurament no ho entendreu mai. No sé si ho portem a l’ADN com va dir el Jordi Cuixart, però som així. Increïble, eh que sí?

                                "Mi voluntad ya no es salir de la prisión"
                                                           Foto: El Nacional.cat

Anem a les declaracions dels inductors ocults —ocults amb focus halogen incorporat— d’aquest judici. Vicepresidenta: somriure fatxenda de riure-se’n a la cara dels catalans, mire usted i no me acuerdo; president: no lo sé, no me consta, no lo recuerdo, mire usted i 155, claro, para defender la unidad de España; amo de les claus de la caixa: si abrir un local para hacer un acto ilegal no es malversación, qué lo serà? El propietari de las armes de guerra: no lo sé, no lo recuerdo, yo no fuí i el Mayor Trapero no estaba muy conforme con Pérez de los Cobos. Crec que qualsevol que vegi el procés amb imparcialitat pot donar fe que l’ex-gobierno anava amb embuts i feia aigües, més ben dit s’enfonsava; cadascun segons el propi  tarannà, amb les seves respostes evasives compartien una emoció: la por. Saben que no ho han fet bé, que s’han saltat la llei innombrables vegades i ara precisament han de parlar davant de la llei. Potser encara no, respondre-hi, però tot arribarà. La seva impunitat i matusseria contra  Catalunya serà jutjada i sentenciada. No sé si a l’estat espanyol, però ja ho està essent a tot el món.
I ara, un calorós homenatge als cognoms dels acusats que estan provocant una allau d’intents no reeixits de pronúncia per part dels acusadors, que només parlen la llengua oficial del Tribunal Suprem: els Rul, Fon, Turul, Forcadel, Yunqueras, Cusar, Merisel. Entenc que aquesta podria ser una de les causes del desconcert dels fiscals i de VOX. Un judici múltiple i amb un seguit de noms i cognoms que ni posats a posta per fer-los emabarbussar només començar a parlar. Suposo que hauran de buscar algun atenuant per la pèssima preparació i nefasta exhibició de la feina que els han assignat. No em cansaré de dir-ho: Increïble que nou innocents portin, alguns cinc-cents dies, d’altres un any, a la presó, acusats d’un delicte que en divuit dies de judici encara ningú no ha pogut provar que han comès! I no només és increïble. Estic en el grau més alt de la indignació!
Quan m’hagi passat, penso anar a Barcelona i demanar que em deixin pujar al terrat de la Conselleria d’Economia. Ara que ja sé com són les cases de l’Eixample —gràcies, Jordi Turull— i que el Teatre Coliseu és al costat de la Conselleria, tinc ganes de seguir els passos de la Secretària Judicial que va haver de fugir perquè a fora cremava tot. No ho sé, com que veig que tots els acusadors en parlen com una prova decisiva i definitiva de la violència del 20 de setembre, m’han agafat unes ganes terribles d’anar-hi.


L'Eixample deu ser això, no?
Foto: La Vanguardia




Però la Conselleria d'Economia serà, per sempre més,, això


Rellegeixo el que he escrit i veig que potser seria més adient que aquest post es titulés “El judici increïble”, però ho trobo poc original. Aquest judici i tot el que l’ha originat és des del primer instant de la seva gènesi, increïble. Prefereixo el títol que li he posat perquè això no és altra cosa que la meva impressió del judici.
Si l’escrivís jo el llibre, el nostre llibre, aquest podria ser el primer capítol. Avui ho he fet molt llarg, ja ho sé, però he de manifestar en descàrrec meu, senyories, que amb tot el que tinc per dir, ben bé n’hauria pogut escriure dos. O tres.



13 comentaris:

  1. M'esgarrifo quan llegeixo gent que hi entén, com el Jaume Asens (sense anar gaire lluny, avui a El Punt Avui) que diu que “La sentència ja està escrita. Veig l’absolució molt difícil i crec que la condemna serà dura”
    Tant de bo, per una vegada l'advocat Asens s'equivoqui.
    Pel que fa al jutge Marchena (que segons el senador del PP Cosidó el controlarien "por la puerta de atrás")crec que en l'aparell de l'estat està fent el paper de poli bo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo no m'ho vull creure, Xavier. M'hi nego i espero no fotre'm una patacada per no estar preparada. Es podran inventar un altre delicte d'aquests boirosos i imaginaris, però no crec que els puguin condemnar per cap dels delictes de què els acusen.
      I trobo que el Marchena ja ha canviat una mica el seu paper des de la setmana passada.
      No passaran!

      Suprimeix
  2. Té vostè un bloc amb un encertadíssim nom.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Pitt, se agradece el translation. En català correcte és: Vostè té un bloc amb un nom encertadíssim.
      Ya veo, pero poca salsa-ficció tiene este post.
      Eres bienvenido, pero no acostumbro a picar el anzuelo de la provocación.

      Suprimeix
  3. És una vergonya, tot plegat, i hi ha moments que no puc no seguir-ho com tu fas... em fa mal tot: el cos i l'ànimai. I sobretot ja no sé què dir més que no haguem dit tots mil vegades. No afegeixo res més, només subscric el que tu dius. Res no s'aguanta per enlloc, però ells, apa, vinga, vinga, com si tot fos normal...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Buscaran fins a l'extenuació, segurament. Aquesta setmana és un calvari, però tampoc no han pogut demostrar res. I espero, espero que amb declaracions orals sense prova, contra informes escrits i vídeos, el tribunal no s'exposi a fer tan mal paper davant del món.

      Suprimeix
  4. El teu judici, i el de tots els qui no es creuen les seves pròpies mentides.

    ResponSuprimeix
  5. Dir que el judici és increïble és quedar-se curt. Tots i totes veiem la diferència abismal entre els acusats i els acusadors i també que l'acusació no s'aguanta per enlloc. Bé, no ho veiem tots i totes, sempre tendim a creure allò en que estem d'acord, els que s'ho miren des de l'altra banda creuen exactament el contrari. Però bé, si hi hagués justícia, estic més que convençut que aquestes acusacions es desestimarien, és més, mai no haurien d'haver arribat aquí i menys en presó preventiva, perquè els càrrecs que els imputen són inexistents. Ni la rebel·lió, ni la malversació, com a molt desobediència.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això del punt de vista ja fa temps que em fa pensar molt, XeXu. Segons des d'on es mira es veu diferent. Però hi ha coses que són de claredat meridiana. Hi va haver violència? Sí, però només la dels cossos repressius de l'estat. Jo segueixo el judici en la mesura que puc i hi ha moments que tinc la sensació que s'està jutjant la seva violència. I no només per les preguntes de les defenses, sinó també per les seves respostes també als fiscals. Els testimonis no paren de justificar-se, a vegades sense que ningú els hi demani.

      Suprimeix
  6. de la part contrictucionalista encara no he vist un gram d'inteligència, ja no crec q arribi

    ResponSuprimeix
  7. Ja tens raó, ja, Jòquer! De moment el nivell dels nostres guanya per golejada. Però no perdem de vista que els altres tenen altres maneres de guanyar.

    ResponSuprimeix
  8. Ves per on Teresa, ara veig que em vaig saltar un dels teus importants posts, potser és que em vaig espantar per la llargada...
    Jo em solo mirar els resums del judici, perquè sinó m'agafaria un "patatús". És clar tu te'l mires perquè el Marchena et fa "tilín", ai pillina, he, he...
    Jo dic que és el judici de la vergonya i de les mentides!
    Petonets Teresa, procuraré no fer-te més el salt.

    ResponSuprimeix