diumenge, 10 de febrer del 2019

ELS MEUS MOSSENS


                                      
Que vagi per davant que no pretenc fer broma amb un tema que ha dut sofriment, pel que s’està veient, a tanta i tanta gent, però ja porto uns quants dies escarbotant-me la memòria per veure si trobo algun indici d’abusos en les relacions que he tingut amb els capellans al llarg de la meva vida.
En faig un repàs ràpid i m’apareix el mossèn que em va batejar i donar la primera comunió, anys seixanta; estava en un estadi més elevat que els feligresos i no recordo que mai se m’atansés per res més. El mossèn que el va succeir era eixerit com un pèsol; jo devia tenir deu anys, però recordo l’estimació de tot el poble, no sé si de les dones, més; de la nit al dia el van canviar de parròquia i el van portar lluny; tothom es va disgustar molt i al cap de poc fins i tot es va muntar un autocar per anar-lo a veure; no sé què devia passar i em venen ganes d’esbrinar-ho. El tercer era, literalment, un sant baró; li agradava la muntanya com a molts capellans i a la meva colla i a mi ens va portar d’excursió per tots els paratges i cims del terme; 



Per exemple al cim de La Pena
Foto: Richard Martín Vidal
http://www.larutadelcister.info/stub-76

també va ser la primera persona que va esperonar la meva consciència de país i de llengua; posaria la mà al foc per ell, sobre el tema que m’ocupa, i crec que no em cremaria. N’hi va haver un altre, no era rector del poble, pel qual ja no li posaria amb tanta seguretat; no per abusos en la meva persona, ni per haver-ne estat testimoni, sí per gestos i comportaments que no explicaré aquí perquè, en no estar totalment segura del seu significat, no seria just; però sí que no li donaria tota la confiança. El mossèn que em va casar i que va batejar els meus fills, penso que també era un home recte, d’idees raonables i amb qui s’hi podia conversar de tu a tu. Finalment, dels capellans que vaig conèixer per raó de la meva feina, un tenia força ploma, dos eren molt avariciosos, un altre tan tractable i planer que el dia que em va dir que era capellà em va costar de creure i el darrer, una eminència en estudis i saviesa, però també en humilitat i senzillesa; tal com, pensava jo, haurien de ser tots.
Ningú podrà dir de mi que soc missaire. Soc creient, però ja fa molts anys que no practico i, lluny de defensar l’Església, li veig molts defectes i no em mossego la llengua a l’hora de parlar-ne. Tant que des que vaig publicar “El silenci de Vallbona”, tot i que de moment encara no m’han excomunicat, diria que soc persona non grata al monestir de Vallbona i podria ser que, igualment, al de Poblet. I que consti que jo escric ficció, però suposo que és inevitable reflectir el meu pensament en el que escric.
Dit això, vull trencar una llança a favor dels religiosos. Si en una mostra de nou capellans que han passat per la meva vida, només un aixeca les meves sospites sobre els abusos i ni en tinc la certesa absoluta, penso que és injusta pels capellans honestos i íntegres la situació que els toca viure i que ara molta gent vulgui posar-los tots en el mateix sac.
Ara bé, l’Església no només  ha de condemnar els abusadors, sinó que ha de reflexionar sobre l’origen del problema. El vot de celibat, que no sé en quin moment es va treure de la màniga és, al meu entendre, la causa principal dels abusos a menors. La capacitat de continència sexual no és la mateixa en els homes que en les dones —i ja se’m poden llençar les feministes a sobre— i una repressió continuada dels instints i desitjos sexuals deu portar a treure’ls d’aquesta manera tan ignominiosa i de conseqüències tan greus per a les víctimes. Que hi jugui una posició de poder de l’abusador respecte a l’abusat i que des d’aquesta posició s’esculli les víctimes més vulnerables i desprotegides, per mi és secundari. L’origen de problema és la repressió i no puc entendre com és que l’Església no ho reconeix. Espero que aquest allau de denúncies que han permès descarregar el seu dolor a qui ha patit els abusos, però també tornar-lo a reviure, faci emprendre canvis a l’Església, independentment de condemnar amb contundència els abusadors, cosa que hauria de ser ja inqüestionable.  I ja posats, que abordi altres temes i altres canvis, que prou que convé.

En la foscor i sense aigua les flors es marceixen


Foto: coc.koriko.blogspot.com
Cal que neixin flors a cada instant. Sempre i a tot arreu. També a l'Església.



16 comentaris:

  1. Reconec que al franquisme hi va haver capellans que es van involucrar en les lluites obreres, de barri, i socials de tots tipus. Alguns d'ells més endavant van deixar el sacerdoci o van viure en parella, sense deixar-lo.
    Però jo sí que he conegut sacerdots abusadors. Vaig conèixer en persona, a principis dels 70 el tristament famós germà Andreu de Montserrat. Com que jo no dormia a les cel·les properes a ell, mai no em va tocar. Però un amic de la colla sí que va reconèixer que havia abusat d'ell. Després un altre company va dir que a ell també li havia passat i ara fa poc he sabut d'un tercer amb qui també ho va intentar.
    Com que jo a més anava als maristes, havia presenciat tocaments per sota els calçotets a companys de classe. I havia vist un hermano masturbar-se a classe davant de tots, amb la ma sota la sotana es notaven els moviments i les gesticulacions de plaer a la cara.
    A la meva àvia (calculo als anys 20 del segle passat) el rector de Vallirana va intentar abusar d'ella quan li portava el cistell de verdures.
    I un vicari de Sants (finals dels 60, no recordo com es deia, li dèiem el pelut) que venia de colònies i era un depravat.
    A la filla d'un cosí germà meu, a unes colònies, quan tenia 10 anys un capellà (el de Bellcaire, Baix Empordà) va abusar d'ella i la va amenaçar de mort. Al cap de 27 anys ho va denunciar a Rac 1 al programa de Jordi Basté.
    No em vull allargar més Teresa, disculpa la cruesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'he de disculpar de res, Xavier. La teva experiència és molt diferent a la meva i demostra que no es poden fer mitjanes aritmètiques en segons quins temes. Tot això que expliques és molt fort, però. Fa posar els pèls de punta que gent que suposadament han de donar llum, hagin donat tant de fum. Esperem que ara que se'ls ha esquerdat la impunitat la cosa millori, perquè l'Església no tinc clar si realment ho condemna i hi vol posar remei o només es vol rentar la cara.
      Una abraçada, Xavier!

      Elimina
  2. Jo no sé si em puc considerar creient, perquè ja ni m'ho plantejo. Sé segur que no soc ni missaire ni practicant de res. L'església catòlica, tal com altres religons institucionalitzades, no m'agraden gens, gens, però en la meva educació i en la meva vida hi ha hagut, també, capellans diversos i mai no ha passat res de desagradable.

    Cap d'ells, ni els rectors, ni els vicaris, ni un professor que vaig tenir de física que era capellà, ni els que teníem als campaments quan érem escoltes, ni amb el que anàvem d'excursió... cap, cap d'ells va fer mai res de dolent ni a mi, ni a cap de les amigues o amics.

    Mai no es pot generalitzar. I a mi em molesta que es faci. Hi ha gent molt tarada, i hi ha gent molt sana a tot arreu.

    Tot i trobar que l'obligació del celibat és un risc important en aquest sentit, tampoc no crec que en sigui la causa principal. Si només fos pel celibat es podrien buscar alguna persona adulta (ja hi havia llegendes sobre les majordomes, que eren com parella dels capellans). Els que empaiten i abusen dels nens, no són només fruit de la repressió, són uns tarats mentals. No els importa fer mal. No em sembla just tampoc que es consideri "només" un mal moment com ha dit el bisbe Pujol. No, les coses pel seu nom. És una perversió. Un mal moment (des del seu punt de vista) podria ser anar-se'n de putes o lligar-se una feligresa, això dels nens i nenes és altre nivell de perversió que a mi em costa molt de perdonar. I no és per cap experiència viscuda. És pels nens i nenes que vam ser, pels que hem conegut i pels que hem tingut a prop.

    No els podem posar tots al mateix sac.
    Però els que estan al sac de la dolenteria no els podem justificar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Carme! Jo plantejava la repressió com a causa perquè penso que una repressió intensa i continuada pot portar a desviacions com buscar una via d'escapament de la prohibició original. Però només és una opinió, no soc cap experta. I també crec que els abusos als nens, pels abusadors tenen una certa garantia d'impunitat. Una dona, una persona adulta, sempre pot acabar parlant i perjudicant-lo; a un nen se'l pot manipular més amb la por, l'amenaça o qualsevol d'aquestes armes. I és clar que són uns tarats! Sense cap dubte. Però no ho deuen ser de naixement i si el problema es dona tant en aquest col·lectiu, no serà per alguna de les condicions que els hi imposen?
      Una abraçada, Carme!

      Elimina
  3. Jo em vaig sorprendre quan em van dir que els capellans no es casaven per no tenir distraccions i estar completament per la seva feina, no pel fet del celibat en ell mateix. Els protestants ho fan millor, crec, podent-se casar.
    Les dones, a més, haurien de poder ser mossèns també, i al tercer món s'haurien d'imposar els preservatius, perquè l'Església anés bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones propostes,Helena! Hi estic totalment d'acord. I això de les distraccions a mi també m'ho havien dit, però més aviat deu ser un eufemisme. I també una mostra més del masclisme de l'Església: les dones distraiem.
      Una abraçada, Helena!

      Elimina
  4. Hola Teresa, veig que en aquest cas no expliques cap peripècia que t'hagi passat personalment...
    Jo també sóc creient i els meus mossèns, (com dius tu)tots han estat molt respectuosos, i mai no he tingut cap problema amb ells i mira que n'he conegut bastants...Suposo que com éssers humans tenen els mateixos errors i n'hi a ells ni a ningú se'ls ha de justificar...El què no entenc, és com la gent triga tant a denunciar-ho i per què quan són morts???
    Petonets, guapetona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que no, Roser? Com que no explico cap peripècia? Però si he explicat la meva vida en comunió amb els capellans! Ah, ja ho entenc. Tu vols dir una peripècia d'aquelles que fan riure, eh, pillina?
      Jo penso que els pobres nens que després s'han fet grans han interiorizat tant el secret i la por a revelar-lo que ha de ser molt difícil denunciar-ho. Espero que arran de tot el que està passant ningú no calli mai més i es pugui desemmascarar aquests malalts.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  5. Els mossens de la meva vida tendeixen a zero, suposo que em va batejar un, però més enllà d'això no hi he tingut mai més cap contacte directe, ni cap ganes de tenir-ne, per simpàtics que siguin. Com a home dir-te que això del capteniment sexual no té raó de ser, som animals superiors sense instints, podem contraposar-nos-hi, per tant l'excusa de ser home no serveix. Un home pot contraposar-se igual que una dona a les necessitats sexuals, si no ho fan és perquè ens han ensenyat que els homes manen i les dones obeeixen. Però el fet de fer-se passar les ganes amb infants va més enllà, és una malaltia mental que curiosament tenen molts mossens, potser serà que per fer-se mossèn ja has de tenir alguna tara al cervell? Paraules dures, però s'ha de ser d'una pasta especial per ser-ne. Això sí, estic d'acord amb tu que qui es va inventar això del celibat no va calcular massa bé la cosa. En altres ordres religiosos els pastors poden estar casats i tenir descendència, no veig per què aquí no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, XeXu! Això que dius seria en un món ideal. No dubto que hi ha homes que es poden contraposar als seus instints, però la realitat ens indica que no sempre és així. Els homes són notícia massa sovint, més que les dones, no?, per no haver-se pogut controlar, i tens raó que part de culpa la té la convicció d'alguns homes que ells manen i la dona obeeix. I qui diu la dona, qualsevol ésser viu sobre la terra.
      Respecte als homes de l'Església, jo no ho crec que es facin mossens perquè ja tenen alguna malaltia mental. Insisteixo que la desviació ve de la repressió sexual i que abusar dels nens té més garanties d'impunitat que abusar o tenir relacions consentides amb una dona. Seria interessant saber si entre les altres ordres religioses on els pastors es casen també passa això amb la mateixa freqüència. Jo no n'he sentit a dir res.
      Una abraçada, XeXu!

      Elimina
  6. Cada dia, cada semana,cada mes,...un escàndol a tots els països del món!!!! A veure si serán 'casos aislados'...q ja ens ho coneixem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha destapat la caixa dels trons, Joker. Crec que ara ja no podran excusar-se amb casos aïllats. Un sol nen abusat ja és un escàndol, però això ja passa de mida. A veure si hi posen remei.
      Una abraçada, amic!

      Elimina
  7. i menys mal que encara n'hi deu haver de sacerdots bones persones i bons sacerdots però és evident que hi ha alguna cosa que put dins l'església i això s'ha d'arreglar

    ResponElimina
  8. Sí, Elfree, és el que deia jo, que em dol pels capellans que, tot i amb els seus defectes com tenim tots, en aquest sentit són rectes i íntegres, que n'hi deu haver molts. Els ha de ser difícil no trontollar, no ja de la seva fe, sinó de la institució de la que van entrar a formar part amb la millor de les intencions.
    Una abraçada, Elfree!

    ResponElimina
  9. Estimada Teresa, tu sempre tan compromesa! L'església és una institució antiga, i lo vell sempre put si no es neteja. La imatge com a metàfora de les margarides està molt ben trobada. Que sàpigues que et visito mé sovint que no pas et comento. Fas molt bona feina.
    Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho seeeé! Ho noto quan entro al blog. Ha passat Maijo, em diu el meu espia.
      Ja saps que jo i l'església com institució no acabem de congeniar, però la gent bona que en forma part deu estar patint.
      Abraçada per tu, guapa!

      Elimina