No
és que a partir d’avui deixi d’escriure “contes” al meu blog. És que després de
confessar les meves habilitats manuals, d’explicar les meves aventures amb la
Lila i els canaris i culminar la trilogia amb això d’avui, crec que m’he de
centrar, concentrar, en la tardor que arriba, que arribarà. La nostra començarà
ni més ni menys que l’endemà de la Diada. El suflé ha baixat, diran els que no
estan per tonteries, oi senyora Colau? Només per puntualitzar, alcaldessa, les
tonteries sempre són relatives; per segons qui, ho són i per segons qui, són
qüestió de dignitat. Seguirà amb l’inici del curs escolar, que a mi també
m’afecta, eh? De seguida es farà notar el curs judicial, amb totes les seves
causes contra l’independentisme, que em sembla que ja ha començat perquè he
vist Mr. Lesmes amb el medalló penjat al coll, dient impúdicament les mentides
habituals. Naixerà, o renaixerà, la tan desitjada taula de diàleg que jo diria
que porta, no nou, sinó divuit mesos gestant-se; ja cal que sigui de material
porcellànic si vol resistir perquè entre l’embat i l’ambigüitat ho necessitarà.
Però anem al conte, al d’avui, que és el
que compta i que no va de comtes, ni d’aristocràcia, sinó que és planer com la
seva protagonista.
Quinze dies amb l’Elna donen per molt. Ja
patia perquè entre el casal i les vacances del pares, aquest estiu no em podria
amarar de la seva energia -que es deu nodrir també de la meva, tal com veig que
queda la meva corpenta quan se’n va-, de la seva alegria, de la seva
innocència, de la seva descoberta progressiva de la vida.
És ben curiós com en mesos, i encara més d’any en any, el seu món s’eixampla. Segueix amb el seu instint maternal que li recordo des que va tenir esma per agafar la nina i segueix amb les seves pràctiques de doctora, tot i que diu que ella vol ser perruquera.
Però si abans hi havia la família, alguna amigueta del col·legi i una activitat extraescolar, ara hi ha tots els amiguets del casal, els veïns de la comunitat, la piscina -quin món, la piscina! Començo a pensar que en una altra vida, l’Elna va ser peix-, el viatge que va fer amb els pares mentre jo feia ballar la Lila -i la passejava, l’alimentava, me l’estimava- i més coses.
Pateixo una miqueta per si un dia el
cercle es fa tan gran que jo hi quedi diluïda. Sí que aquell “Iaia, t’estimo
molt, molt”, sembla una promesa d’amor etern, però la intensitat es reduirà,
com no podria ser d’altra manera. Jo, de veritat, amb qualsevol intensitat ja em conformo.
L’Elna també ha incorporat paraules noves al seu vocabulari, que han fet possibles converses tan interessants com aquestes:
-Tu imagina, iaia.
-Imagino, imagino...
-Enamorem-nos, iaia!
-Eh?
-Tu mateixa!
-I tu també, tu mateixa!
-Jo crec que... -i es queda
pensant.
-A veure, tu què creus?
La darrera:
-Iaia... Jo vaig néixer l’any...
-2017, carinyo.
-No, no, tu vas dir: tu vas néixer un
any...
-Històric, filleta, històric!
-Per què?
-...
Ah, i el que em diu molt sovint, si mirem
les notícies és: Què diuen? Que jo crec que ella ja ho sent el que diuen, però a més
a més ho vol entendre. Cap problema! Jo li explico com puc. El problema ve quan
la mare, bastant sorda, pregunta al mateix temps què diuen. Ai, el meu cap!
De tota manera, encara puc descobrir-li
alguna cosa que, per elemental que sigui, ella no coneix. Per exemple: els
peixets que nedaven l’altre dia a la platja, entre les nostres cames, enmig
d’una aigua transparentíssima, que per cert, la feien esgarrifar. Un altre exemple,
veure córrer un caragol. Sí, sí, un caragol, aquests animalets tan dibuixats
pels i per als nens, que molts nens – vull pensar que els mestres sí- no han
vist mai en la realitat. I és que un dels dies que vaig pujar amb ella al
poble, va ploure i en sortir vam ensopegar els caragols en plena festa.
Veure els seus ulls, els de l’Elna, observar amb tanta atenció com el caragol
s’arrossegava amb aquella parsimònia, és que no té preu. I aquí sí que no es va
espantar. Suposo que la velocitat del moviment hi té a veure; si s’ha de córrer
al davant, amb el caragol hi ha les de guanyar. I quina llàstima, no vaig fer
foto!
I encara, per fi, una altra descoberta,
aquesta més meva que seva. Marededeu, marededeu! A mi m’agrada explicar-li
sempre algunes de les coses que veiem. En arribar amb el cotxe al poble i
passar per darrere de l’església li vaig dir:
-Mira, quan vegis l’església, vol dir que
ja som a Vimbodí.
-L’església? Què és l’església, iaia?
-Doncs... l’església és...
Que em vaig quedar sense arguments per
explicar-li què era una església! L’Elna no està batejada, no va a missa, no va
a col·legi de monges, ha anat a quatre casaments, un per cada any de la seva
vida, tots civils. I que, en tornar del casament d’una amiga lesbiana de la
meva filla i preguntar-li com havia anat la boda em va dir:
-Bé, iaia... S’estimen... perquè elles
s’estimen.
El meu amor petit! Segur que aquesta va
ser la resposta dels pares a alguna de les moltes preguntes que els va formular.
 |
| No hauria de ser tan difícil d'explicar, no? |
Així doncs, no vaig saber explicar-li què
era una església. Ja sé que els adoradors del déu dels ateus i dels apòstates
diran “No cal, Teresa, no cal!”. Però a mi m’agrada trobar-li explicacions per
tot, que prou que arribarà un moment que no li podré explicar el perquè la vida
és tan injusta a vegades. De moment i mentre pugui, hi posaré tot l’interès. En
aquest cas, però, deixaré les explicacions per més endavant; si li parlo molt
de l’església aquests dies que es parla tant del “bisbe satànic”, ella que està
en tot, igual ho relaciona i s’espanta. I quina cosa més curiosa que mentre el
bisbe era ultra-catòlic, ultra-reaccionari, ultra-exorcista, ja podia anar
dient i fent les barbaritats que volgués que als escollits ni se’ls critica, ni
se’ls toca un pèl. Ara bé, penjar els hàbits de bisbe per anar-se’n amb una
dona, i una dona escriptora... cap al foc de l’infern!!! Això després de passar
pel manicomi, és clar! Poc he seguit el cas, així que no diré res més. No la
vull vessar per excés de paraules que és el més fàcil que pot passar quan s’està
poc informat.
I tornant a l’Elna, tothom pot pensar,
pot insinuar, m’ho pot venir a dir a la cara, que soc una iaia tova que està
bogeta per la seva neta. Tothom és lliure de fer-ho... que jo, sense excuses, ho admetré.
 |
| I l'última platja d'estiu, d'aquest estiu |
En fi, que s’acaba l’estiu, un més, i
comença un altre curs per l’Elna i un altre pels independentistes, que, no ho
oblidem, tenim milers de persones als peus dels cavalls dels jutges. Només cal
demanar que no faci el seu curs la sisena onada, sinó potser sí que ja serà per
demanar un exorcisme. Que no ho sabíem, però teníem el tècnic ben a prop, no?
