Que vagi per davant que no pretenc
fer broma amb un tema que ha dut sofriment, pel que s’està veient, a tanta i
tanta gent, però ja porto uns quants dies escarbotant-me la memòria per veure
si trobo algun indici d’abusos en les relacions que he tingut amb els capellans
al llarg de la meva vida.
En faig un repàs ràpid i m’apareix el
mossèn que em va batejar i donar la primera comunió, anys seixanta; estava en
un estadi més elevat que els feligresos i no recordo que mai se m’atansés per
res més. El mossèn que el va succeir era eixerit com un pèsol; jo devia tenir deu
anys, però recordo l’estimació de tot el poble, no sé si de les dones, més; de
la nit al dia el van canviar de parròquia i el van portar lluny; tothom es va
disgustar molt i al cap de poc fins i tot es va muntar un autocar per anar-lo a
veure; no sé què devia passar i em venen ganes d’esbrinar-ho. El tercer era,
literalment, un sant baró; li agradava la muntanya com a molts capellans i a la
meva colla i a mi ens va portar d’excursió per tots els paratges i cims del
terme;
 |
| Per exemple al cim de La Pena Foto: Richard Martín Vidal http://www.larutadelcister.info/stub-76 |
també va ser la primera persona que va esperonar la meva consciència de
país i de llengua; posaria la mà al foc per ell, sobre el tema que
m’ocupa, i crec que no em cremaria. N’hi va haver un altre, no era rector del
poble, pel qual ja no li posaria amb tanta seguretat; no per abusos en la meva
persona, ni per haver-ne estat testimoni, sí per gestos i comportaments que no
explicaré aquí perquè, en no estar totalment segura del seu significat, no
seria just; però sí que no li donaria tota la confiança. El mossèn que em va
casar i que va batejar els meus fills, penso que també era un home recte,
d’idees raonables i amb qui s’hi podia conversar de tu a tu. Finalment, dels
capellans que vaig conèixer per raó de la meva feina, un tenia força ploma, dos
eren molt avariciosos, un altre tan tractable i planer que el dia que em va dir que era
capellà em va costar de creure i el darrer, una eminència en estudis i saviesa,
però també en humilitat i senzillesa; tal com, pensava jo, haurien de ser tots.
Ningú podrà dir de mi que soc
missaire. Soc creient, però ja fa molts anys que no practico i, lluny de
defensar l’Església, li veig molts defectes i no em mossego la llengua a l’hora
de parlar-ne. Tant que des que vaig publicar “El silenci de Vallbona”, tot i
que de moment encara no m’han excomunicat, diria que soc persona non grata al
monestir de Vallbona i podria ser que, igualment, al de Poblet. I que consti
que jo escric ficció, però suposo que és inevitable reflectir el meu pensament
en el que escric.
Dit això, vull trencar una llança a
favor dels religiosos. Si en una mostra de nou capellans que han passat per la
meva vida, només un aixeca les meves sospites sobre els abusos i ni en
tinc la certesa absoluta, penso que és injusta pels capellans honestos i
íntegres la situació que els toca viure i que ara molta gent vulgui posar-los
tots en el mateix sac.
Ara bé, l’Església no només ha de condemnar els abusadors, sinó que ha de
reflexionar sobre l’origen del problema. El vot de celibat, que no sé en quin
moment es va treure de la màniga és, al meu entendre, la causa principal dels
abusos a menors. La capacitat de continència sexual no és la mateixa en els
homes que en les dones —i ja se’m poden
llençar les feministes a sobre— i una repressió continuada dels instints i
desitjos sexuals deu portar a treure’ls d’aquesta manera tan ignominiosa i de
conseqüències tan greus per a les víctimes. Que hi jugui una posició de poder
de l’abusador respecte a l’abusat i que des d’aquesta posició s’esculli les
víctimes més vulnerables i desprotegides, per mi és secundari. L’origen de
problema és la repressió i no puc entendre com és que l’Església no ho
reconeix. Espero que aquest allau de denúncies que han permès descarregar el
seu dolor a qui ha patit els abusos, però també tornar-lo a reviure, faci
emprendre canvis a l’Església, independentment de condemnar amb contundència
els abusadors, cosa que hauria de ser ja inqüestionable. I ja posats, que abordi altres temes i altres
canvis, que prou que convé.
 |
| En la foscor i sense aigua les flors es marceixen |
 |
| Foto: coc.koriko.blogspot.com Cal que neixin flors a cada instant. Sempre i a tot arreu. També a l'Església. |
