L'OFICI D'ESCRIURE

 

                        

He estat dubtant si aquesta entrada l’havia de titular així o millor “L’afició d’escriure”. Finalment m’he decidit. Si una de les definicions d’ofici diu que són aquells coneixements en un camp concret que permeten guanyar-se la vida, jo puc dir que a mi aquest ofici em permet guanyar “vida”. I no es tan diferent, oi?

      Bé, doncs el tema d’avui ve perquè “L’amagatall”, el meu nou llibre, és a punt de sortir i una servidora ha detectat que cada vegada que arriba aquest moment li ve com una mena de neguit, que poc té a veure amb l’escriptura.

      El procés d’escriure i publicar un llibre per a mi té tres fases. La millor és la d’escriure. La més llarga, la més complexa i la més creativa perquè demana inspiració. Toco ferro abans de dir-ho, però de moment la inspiració no m’ha faltat mai. Difícilment em quedo parada davant del paper en blanc, més que res perquè entre paper en blanc i paper en blanc sovint m’hi passen dos dies, a vegades més, i en aquest interval tinc temps de rumiar què és el que escriuré i com ho escriuré i, sobretot, tinc moltes ganes d’escriure-ho. De manera que quan, finalment, puc asseure’m a fer-ho, més aviat, qui es deu espantar, per l’ardor que hi poso, deu ser el paper.

      La segona fase és més curta. És la de difusió i promoció, la de fer bombo i plateret de la feina feta, o sigui metrallar a tort i a dret amb el llibre, a l’estil de TV3 amb els seus periodistes i col·laboradors quan treuen un llibre, però sense els seus mitjans i el seu abast. Aquesta és la que em costa més, però sé que és indispensable si vull que el que he escrit vegi la llum, molta llum, i arribi a com més gent millor. Escric pel plaer d’escriure, però també perquè em llegeixin i ho dic sense cap vergonya. És més, penso, amb tots els respectes, que l’escriptor que publica i diu el contrari, no és gaire honest. Suposo que aquesta fase se’m fa més estranya perquè entre un llibre i l’altre de seguida passen un parell d’anys. Igual si dediqués els dos anys a difusió i quatre mesos a escriure, no em resultaria tan difícil. És clar que si escollís aquesta opció, per comptes de fer un llibre segurament faria un nyap i algú m’aconsellaria que em dediqués al màrqueting o que fes un curs de Community Manager o que em tornés youtuber, que hi tindria més futur.

      Res, que no he nascut per militar, que cantava Sau i tampoc per ser milionària , com diu la Rosalia que sí que ha nascut. A aquestes altures fa tant temps que vaig néixer que no recordo quin era el meu destí en aquell moment ni si en tenia. Sí que puc dir que després de tretze anys de dedicar-m’hi, potser sí que escriure és un dels objectius, desconeguts i segurament integrat per atzar, de la meva vida.

                       

                              Doncs, això que dèiem.

      

        La tercera i última fase del procés pot arribar a ser la més llarga i tant de bo perquè voldrà dir que els meus llibres no passen de moda. És la més relaxada i no per això, menys gratificant. Es tracta de rebre el feed-back, que jo en diré retorn o reacció -Apa! Ja n’estem prou envaïts, d’anglicismes-. O sigui, els lectors llegeixen el llibre en solitari o en clubs de lectura i em fan saber la seva opinió. He de dir que, generalment, positiva i entusiasta (aquí emoticona picant l’ullet), però també soc conscient que no tothom té prou confiança per dir que això no li ha agradat, que allò no queda prou ben lligat o que ells ho haurien resolt d’una altra manera. I que consti que jo ho agrairia perquè, i ho dic sincerament, considero que mai no se’n sap prou de res i, en el meu cas, si un lector m’ajuda a millorar, m’està fent un favor. Sempre que no sigui un destroyer, que traduiré per “crític destructiu”, i em digui que del llibre no se’n salva res, perquè, aviso -avui vaig de sobrada, ja ho veig-, que no me’l creuré. La veritat és que encara no me n’he trobat cap d’aquests. Potser els faig por. He sentit a dir que els escriptors fem respecte.

      Doncs això, que quan surti el llibre d’aquí a quinze dies, n’espero l’opinió de tothom que el llegeixi. I que consti que aquesta vegada ho dic amb la boca petita, petiteta, perquè “L’amagatall” no té res a veure amb cap dels meus anteriors llibres i no deixa de ser una incògnita saber com serà rebut.

    Ah, i per cert! Presentació a Tarragona el dia 29 de novembre a les 19.00 a la Casa de les Lletres i a Vimbodí i Poblet, el 7 de desembre al Centre Cívic.     

ESCLAUS AL RESTAURANT

 

                         

Algú em va recomanar un restaurant japonès que han obert fa un any en un polígon industrial de la ciutat. Restaurant japonès + polígon... No sé per què vaig pensar que no seria del meu gust. Servidora és una sibarita, de pa sucat amb oli, que només es mou per restaurants de l’interior del casc urbà, coneguts i, preferentment, de menjar cuit.

—És molt gran i espectacular —em va dir la recomanadora—, un bufet lliure de preu fix on et serveixen a la taula els plats que vas demanant a través de la tauleta. Hi ha una gran varietat de plats de tota mena, més de quatre-cents, no només menjar japonès. I te’ls serveix un robot.

Doncs això, 425 plats.
Aquest és l'últim de la carta.

El robot va ser el detonant de decidir-me a provar-ho. Per mi, que encara recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar d’un robot, però sobretot per l’Elna, perquè vaig pensar que li faria gràcia.

Es veu que aquell dia els robots estaven de vacances perquè no em vam veure cap. És clar que potser ara als robots els han substituït per robots humans perquè aquell trànsit imparable donava per una pel·lícula de ciència-ficció. És veritat que l’espai i la decoració són bastant espectaculars: espais amples, aigua corrent, moltes plantes, molta llum, molta organització... 

L'espai és bonic i sense la model
al davant encara més.

Cada taula, n’hi ha de diferents mides, és en un compartiment individual i entre filera i filera de compartiments hi ha uns passadissos amples per on els cambrers-robot, suats, estressats, angoixats -alienats?- van empenyent a tota pastilla uns carros plens de platerets, mida plat de postres sense acabar d’omplir, que van deixant a cada taula als pocs minuts d’haver-los demanat. Ara un, ara un altre, un altre, un altre, un altre, un altre... Com que són petits se n’han de demanar bastants per cap. Si ets colla, la cosa es multiplica. Et deixen el plat a la taula sense aturar-se ni dir ni piu i amb tanta “delicadesa” que amb el primer plat em van donar un bon ensurt. Després ja no. Després ja els veia venir i em preparava per l’embat.

Els pobres cambrers-robot treballen com màquines, m’imagino que a les ordres d’algun explotador, m’és igual que sigui japonès o català, però que ja voldria jo veure’l a ell fent un viatge supersònic d’aquests i lluitant per obrir-se pas entre els altres carros amb l’únic objectiu d’alliberar els plats -o lliurar-se dels plats, que no ho sé- damunt de les taules.

Necessitàvem coberts, però cap dels cambrers-robots em donava temps de dir res. Vaig veure un capatàs japonès sense carro que venia pel passadís i els hi vaig demanar.

—No entiendo —em va dir.

Només faltaria! Vaig repetir la petició en català dues vegades perquè no s’ha de canviar de llengua i bla bla bla bla, però de seguida vaig veure que, si no canviava, hauríem de menjar amb els dits o enfrontar-nos als palitos.

—Cuántos? —va dir amb impertorbabilitat oriental quan vaig canviar “cuberts” per cubiertos.

—Todos —vaig contestar jo, amb resolució occidental.

I que consti que dins del meu cap pensava “tots”, però la imposició de la llengua per part d’un nouvingut -que no sé quin interès pot tenir un japonès en parlar castellà a Catalunya- havia tornat a guanyar la partida i la meva llengua deia “todos”.

—Me llevo palitos.

“Pren, home, pren el que vulguis. Ranci, més que ranci!”. No l’hi vaig dir, és clar. Havíem vingut a jugar i jugaríem. Però l’Elna que havia compensat la no aparició del robot, imaginant-se com jugaria després a restaurants amb els palitos, es va quedar ben moixa”.

Si almenys el menjar hagués valgut la pena... Però ni això. A banda d’algun arròs i alguns fideus, res de res. A dins del calamar a la romana -amb la pasta tan torrada que t’hi havies d’abraonar amb els queixals- hi havia una anella de calamar del gruix d’una goma elàstica. Les gyozes em van semblar crues, no sé si sempre són així. El pop era dur, els rotllets de primavera, pràcticament buits, tot el que era farcit tenia el mateix gust i els makis i uramakis, tan apetitosos i tan colossals en les fotos, eren de la mida d’un didal.

Ves qui ho diria, no?

La nena preguntant primer per què no passava el robot i després per què el capatàs s’havia endut tots els palitos. La mama, la meva, intentava dissimular la decepció, mirant-se astorada la cua quilomètrica de gent al carrer, esperant per entrar al restaurant un dilluns del mes d’agost. La resta, mastegant i engolint com podien. I jo... jo prometent-me que mai més no em deixaria enganyar. Mira que des que els meus fills van deixar de ser petits no havia tornat a cap d’aquestes macrocadenes que, a manca de bon menjar, tenen un preu assequible, un servei ràpid i una explotació humana que no té gaire a envejar a l’esclavatge de temps passats que ara tant ens escandalitza...  En fi, això només ha estat un recordatori que no he de tornar a caure en el parany.

L’espai és espectacular, sí, però l’espectacle és penós. El de damunt de les taules ho és, però el dels passadissos el supera. I ja sé que soc una rara avis, jo. La cua de gent esperant, sumada a tots els que ja menjaven ho certifica. 

I a continuació, el segon espòiler de la temporada sobre la meva novel·la “L’AMAGATALL”. Un paràgraf que crec que lliga prou bé amb la degradació qualitativa de l’alimentació, que estem patint:

 

“Les autoritats van argumentar que en una segona fase del pla, totes aquelles varietats es cultivarien aquí i es produiria el miracle del kilòmetre zero. El miracle no va arribar mai i pel que fa als preus, quan van donar la transició alimentària per acabada, ja es van encarregar d’igualar-los als dels ja desapareguts productes autòctons. Les fruites, força diferents de les que es cultivaven aquí, són les que jo he menjat tota la vida: abaius, babaques, catocs, aronses, codcos de mar, birabibes, guaiabes, mansostes, litxus, gonjals...  Els avis deien que eren de gustos molt estranys i especialment imprevisibles, que la mateixa fruita, a vegades era àcida i d’altres, amarga i rarament dolça. És curiós que jo, quan menjo fruita, mai no n’he percebut aquests gustos, pel que diuen, desagradables. Si hagués pogut tastar aquelles fruites, pel que es veu, tan exquisides, segurament ho notaria. Tenien uns noms estranys, només en recordo alguns: préssecs, peres, cireres, meló, maduixes, taronges..., i diu que eren d’una dolçor extraordinària. Llàstima! M’ho vaig perdre”.