QUAN ET PERDONEN LA VIDA

 

                            

Tinc el costum d’explicar les meves peripècies en clau d’humor quan ja han passat. Tot i que el fet es el mateix, fer-ho així em deixa un millor record que el que en tenia. Aquesta vegada, però, he temut que ni amb tot l’humor del món ho podria explicar perquè la “peripècia” amenaçava de no tenir solució.

A l’agost de l’any passat, quan acabava de fer l’enèsima revisió de “L’amagatall”, em vaig adonar que tenia problemes de memòria. Més dels habituals, més dels que jo considerava normals. Després d’uns mesos de pensar-hi -la cosa es va allargar perquè ara me’n recordava, ara no- i després de descartar el metge de capçalera i els tallers de memòria, vaig decidir anar al neuròleg, també per descartar, en aquest cas, els pensaments que em sotjaven.

Es veu que em pensava que el neuròleg em tranquil·litzaria dient que el que em passava era normal per l’edat. Aquesta seria la resposta, tranquil·litzadora i inexperta, que donaria jo a algú que m’ho expliqués. Però el neuròleg, a qui conec de fa molts anys, com a bon professional, em va prescriure unes quantes proves i jo, que no entenia a què venia tant escriure i tanta prescripció, vaig preguntar:

-M’he de preocupar, doctor?

-Vostè és una intel·lectual -em va dir- i quan es fa anar molt el cervell, hi ha menys probabilitats de tenir una malaltia neuro-degenerativa... -i va afegir-, però s’ha de mirar.

Intel·lectual? Gràcies per la floreta! Però... menys possibilitats? Immediatament vaig pensar en el Jaume Cabré, que ara pateix Alzheimer, i en les seves grans novel·les. I no vaig recordar cap més escriptor en aquell moment -problemes de memòria, ja se sap-, tot i que després en van anar sortint. Però en aquell moment, recordant-ne un  de sol em vaig adonar que jo, ingènua, càndida, confiada, jo també era dins del bombo, cosa de la qual, fins llavors, no semblava haver-ne estat conscient.

Amb el cor encongit vaig començar a fer-me les proves: anàlisi, electroencefalograma, ressonància i prova d’Alzheimer. Per cert, que aquesta última no la cobria la mútua i la vaig haver de pagar trinco-trinco. Ja només em faltava això! A damunt, a pagar perquè et donin una mala notícia. També me la vaig fer. Si havia de saber-ho, ho volia saber tot.

El primer resultat va ser el de la ressonància i deia unes coses que, posades al cercador, no em van agradar gens: incipient..., lleu pèrdua... i otomastoïditis esquerra -sembla que tinc alguna cosa a l’orella esquerra, a banda de la meva llampant arracada.

El PC va treure fum unes quantes hores. Després es va apagar el foc, el meu, i també vaig apagar el PC, mentre buscava alguna explicació al perquè a mi, precisament a mi, m’havien trobat “allò” i dient-me que si no hagués anat al neuròleg, estaria fent la meva vida com sempre, vivint en la ignorància, això sí, d’un diagnòstic que em capgirava la vida, millor dit, que em condemnava a una vida no desitjada.

Com que els resultats de la resta de les proves anaven per llarg vaig decidir tranquil·litzar-me i confiar. “Confia” era la paraula clau que em deia cada vegada que els mals pensaments em posseïen.

Mal pensament núm. 1: Si et diuen que tens càncer, encara et queda l’esperança de curar-te. Si et diagnostiquen una malaltia d’aquestes, no hi ha esperança, només pots anar a pitjor.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 2 (asseguda a la butaca): Totes aquestes coses que m’envolten i que tant estimo: llibres, records, dibuixos de la meva mare, fotos... me n’hauré de desfer mentre encara sigui jo. No cal deixar rèmores inútils que no tindran cap sentit per als que es quedin.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 3: No vull acabar la meva vida sense conèixer ningú dels meus ni depenent totalment de l’ajuda dels altres. Crec que aquella peli de “Polvo serán” parla d’aquest tema. L’he de veure.

Confia, confia, confia...

Van anar arribant els altres resultats. Tots eren normals, o sigui negatius, o sigui per a mi, positius, bons, impecables. I la visita al neuròleg...

-Els resultats de la ressonància per si sols no volen dir res -em va dir-. Perquè siguin concloents, hi ha d’haver símptomes.

-Potser els problemes de memòria ho són, no? – vaig dir jo, atrevida de recordar-l’hi i confiant que em digués que no. I ho va fer!

-No – va dir, contundent-. No hi té res a veure.

Em va receptar uns exercicis per entrenar la memòria. I ara m’adono que, fora d’uns resultats que considera irrellevants, tampoc no em va donar cap diagnòstic clar. Doncs això, deu ser l’edat.

Soc conscient que m’han perdonat la vida -de moment- i més conscient que mai que tots som al bombo o, millor dit, a la corda fluixa i que en qualsevol moment podem caure.

Fa una setmana d’això i ara ho relativitzo tot. Ja no en posaré exemples perquè potser Blogger, en aquesta època de la brevetat, en què et recomanen que un vídeo no s’allargui més d’un minut i mig,  em tancarà el blog per escriure aquests posts tan llargs que requereixen de cinc minuts de voluntat del lector per llegir-los. Només acabaré dient que sempre se’n pot treure una lliçó del que ens passa, també dels mals moments, sobretot si són reversibles. I tant de bo pugui mantenir sempre la consciència d’allò que és important i d’allò que té una importància relativa! Seria una forma d’agrair a la vida el recordatori que m’ha fet arribar.