EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA

                    

Dimarts passat vaig preparar una entrada al blog, dedicada, tal com toca aquests dies, als llibres. Als clàssics, als bons, als mediàtics, als nefastos, als vuitanta-cinc mil nous títols que es publiquen cada any. Hi explicava, sense anomenar títols, com escollir un bon llibre amb algunes probabilitats més d’encertar-ho.

Ho deixaré per un altre any perquè la matinada de dimarts a dimecres, la meva néta va decidir que arribava ja, passant de l’opinió d’especialistes diversos, que asseguraven que encara no era el moment.

L’Elna va arribar al galop i amb tantes ganes que la meva filla quasi no va tenir temps de descavalcar, o sigui, d’arribar a l’hospital. Millor així? Bé, sí, si l’horeta curta pot ser mitja hora, millor que millor. Tot i que jo encara porto l’ensurt al damunt.

Perquè...

   1r. pensament:

Per què no m'hauré preocupat mai per saber com es fa per ajudar a tenir un nen a casa?

   I la resta: 

       —On punyeta són les claus, la bossa, l’altra bossa, els 

papers...?

     —Com és que hi ha vint claus al clauer i cap no entra en el pany?

       —Ah no! És culpa meva que sin las gafas del cerca no veo nà.

       —He de trucar al pare, he de trucar al pare!

       —Merda! Ara m’he deixat els mòbils! Torno a buscar-los.

    —Ostres, que no recordo si és el primer segona o el primer tercera.

       —Quina clau era, quina clau?

Sobren les paraules

Mentrestant l’Elna i la seva mama ja anaven amb l’ambulància fent sonar la sirena a ple pulmó cap a un hospital al qual en cap moment no s’havia plantejat ningú d’anar. Quan vaig arribar ja estava tot fet. L’Elna va arribar al món sense cap parent a la vora, tret de la seva mare. Amb tot, mare i filla van estar super-ben-acompanyades i super-ben-ateses; només calia veure la seguretat i l’afecte amb què les tractaven totes les professionals que hi havia a la sala de parts quan finalment hi vaig arribar.

Aquí també

Tot bé, tot bé. La meva néta té totes les qualitats: És tranquil·la, menjadora, se la veu feliç d’estar entre nosaltres, té els ulls d’un blau intens, unes orelletes perfectes, un cabell que tira a ros, un nasset xato, unes mans que se m’agafen al dit i uns peuets que belluga quan està molesta. Com? Ah, que m’he tornat una iaia babaua que només li veu virtuts a la seva néta?  Doncs segurament, però no és que jo els hi vegi, és que les té.

L’Elna és un llibre en blanc, on tot just hi ha escrit les primeres lletres. Tan joveneta? Bueno... és que amb l’àvia que té... què voleu? Jo, com a experta en Word li vull donar uns quants consells que, tot i que les criatures ara neixen amb la informàtica sota el braç, segur que me’ls agrairà quan  sigui l’hora. La vida que va passant s’escriu en rodona; les caigudes i ensopegades en negreta, que es transforma en cursiva quan ens aixequem, com més ràpid millor. La felicitat efímera va en majúscules; en aquest paràgraf de nou-cents caràcters, només una dotzena en són majúscules. De fonts n’hi ha a milers; ha d’escollir la que li vagi bé en cada moment, però si canvia massa sovint, pot ser que, un cop escrita, alguna pàgina la confongui. Els salts de pàgina són silencis, a vegades desitjats i d’altres no. I les il·lusions són de colors, de tots els colors. Que les novel·les són en negre sobre blanc? Qui ho ha dit que el llibre de l’Elna serà una novel·la? A veure, qui ho ha dit? Les tapes són el que tots veiem, però de les pàgines escrites només en coneixerem el que ella ens vulgui ensenyar.

Per  a tu, Elna

Estimada Elna meva,

Com que cada vegada que et tinc als braços em posaria a plorar i quan no t’hi tinc encara ploraria més, deixa’m que formuli un desig per al llibre de la teva vida: que sigui llarg i de qualitat, resistent i a la vegada delicat per dins i per fora, que sàpigues trobar-li sempre nous colors, que les majúscules siguin generoses i que la cursiva faci sempre fora la negreta.  Que el que hi escriguis estigui d’acord amb  allò que sents i penses. Que els salts de pàgina siguin escassos i que, els que t’envoltem, els sapiguem interpretar i respectar. 

I segur que algú de vosaltres es preguntarà com ha estat la rebuda de la Lila a l’Elna. Em sembla que coincidim en tenir un garbuix d’emocions i sentiments encara difícils de desxifrar. No m’explico que només fa sis dies que no la coneixia i ara l’enyori a tothora. La Lila fa més salts i més tombs que mai,  però quan l’Elna es posa a plorar, ella és qui primer hi arriba. Encara no hem pogut parlar, però quan tinguem un moment segur que m’ho explica.

El dia que el pare pugui relaxar el braç, això estarà guanyat

NOMBRES NO, SI US PLAU

                                     

Dimarts va ser el meu aniversari. Vaig complir els mateixos anys que l’any que vaig néixer. Del segle XX, és clar. Com que no tinc complexos, per l’edat vull dir, puc revelar que vaig néixer l’any 56. És una coincidència que només passa un cop a la vida i n’hi ha que ni això. Els nascuts a la dècada dels noranta ho tenen més difícil.

Aquest fet ha estat una gran troballa per la meva ment plena de lletres, que no de nombres, que s’ha posat a sumar, restar, multiplicar i dividir com una posseïda. Sí, perquè he descobert que els meus anys dividits entre dos, són els anys que fa que treballo en la meva feina actual. Mitja vida exacta. El número de la mitja vida també és el dels amics que em van felicitar: la meitat per facebook, l’altra meitat, personalment.

Segueixo dividint, sempre entre dos. A més no arribo perquè jo no sóc de nombres , això ja queda clar. El resultat són els anys que fa que vaig decidir que em faltava una de les tres coses típiques i tòpiques que diuen que s’han de fer. L’arbre ja l’havia plantat; sóc de pagès jo i això de plantar un arbre em fa riure una mica perquè n’he plantat uns quants més. De fills n’he tingut dos; encara els tinc, però només a estones, perquè no volen ser menys i també s’estan obsessionant amb les tres coses i això els hi porta molt de temps. Així que vaig començar a arrenglerar una lletra rere una altra, i una paraula rere una altra i una frase rere una altra. Primer anava molt a poc a poc, quasi no es veia el que escrivia, per això he trigat tant a acabar el meu llibre. És un llibre de relats i els únics nombres que té són els de les pàgines. Tot el demés són lletres. Casualment tantes lletres com anys tinc multiplicades per dos milers exactes.

Faig un darrer càlcul perquè el cap el tinc a punt d’explotar. I és que no m’agraden gens els nombres. Divideixo els anys que m’ha costat escriure el llibre entre dos i em dóna un número primer d’una sola xifra que no relaciono amb res meu, però sí amb vaques flaques i vaques grasses, amb les notes musicals, amb els colors de l’Arc de Sant Martí, amb les vides que té el gat,  amb el Polzet i els seus germans i amb les cabretes que no deixaven entrar el llop a casa.

Encara forço una mica més la màquina i sumo els meus anys amb les cabretes. Li afegeixo les notes musicals, les vides del gat i les vaques flaques. Ara li resto l’any que vaig néixer, les vaques grasses i els colors de l’Arc. El cervell em bull a tota marxa i gairebé se’m queda en blanc quan veig que després de tants càlculs em surt un número tan curt. Em sembla que he incomplert una propietat fonamental de la suma i la resta, ara mateix no recordo quina, mai no la vaig entendre prou bé. Crec que deia que no s’havien de sumar ni restar coses diferents. Però ara m’adono que aquest és el número de lletres que té la meva paraula preferida, i la de moltíssima gent en aquest país. Un nombre tan gran de gent que no el pronuncio per no marejar-me. Són catorze lletres si li afegeixo l’article l’, encara que no es pugui apostrofar. I ho faig: l’-i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a, perquè la meva paraula preferida és concreta, única i intransferible, i no una de tantes.

I ara que ja sóc on volia arribar, em capbusso en els meus cinquanta sis anys a la recerca de les arrels del sentiment que em motiva.

El primer succés que em féu reflexionar fou la irrupció a crits de la Guardia Civil: “Este acto no está autorizado. Salgan fuera!” Era en un dels actes programats a la Setmana de la Joventut del meu poble. Amb els cetmes apuntant-nos a fregar quan passàvem pel seu davant, vaig sortir amb els meus amics més rient que espantada. Era molt jove, però quan vaig arribar a casa vaig pensar que si allò no era una guerra, poc li’n faltava. Una guerra desigual on uns senyors armats manaven i nosaltres, quatre gats acovardits, em semblava,  acotàvem el cap i obeíem. Crec que l’acte era il·legal perquè havíem fet el programa només en català. No ho recordo bé perquè en aquella època ho prohibien tot: els actes, les conferències, les manifestacions, els recitals, les reunions i els berenars de pa amb tomàquet a la plaça del poble. Estic contenta perquè finalment hem aixecat el cap. Seguim sense tenir armes però tenim la raó. I valents, no ho sé, però quatre gats no, i ja se sap que la unió...

Recordo que anava a tots els concerts del Lluís Llach quan ben just començava, amb els seus cabells llargs i només amb la guitarra, i penso que mai no li agrairé prou l’haver desvetllat amb les seves cançons el sentiment d’identitat que dormia dintre meu. Quan el veig ara empenyent la barca Yayoma-Maremar plena d’estelades pintades, al Senegal, concloc que qui és lluitador viu i morirà lluitant.

I per avui ja no explico més perquè sinó hauré de començar a posar nombres més enllà del dos davant de cada batalleta i jo, ja ho he explicat, els nombres sempre que puc, me’ls estalvio.