Dimarts
passat vaig preparar una entrada al blog, dedicada, tal com toca aquests dies,
als llibres. Als clàssics, als bons, als mediàtics, als nefastos, als
vuitanta-cinc mil nous títols que es publiquen cada any. Hi explicava, sense
anomenar títols, com escollir un bon llibre amb algunes probabilitats més d’encertar-ho.
Ho
deixaré per un altre any perquè la matinada de dimarts a dimecres, la meva néta
va decidir que arribava ja, passant de l’opinió d’especialistes diversos, que
asseguraven que encara no era el moment.
L’Elna
va arribar al galop i amb tantes ganes que la meva filla quasi no va tenir
temps de descavalcar, o sigui, d’arribar a l’hospital. Millor així? Bé, sí, si
l’horeta curta pot ser mitja hora, millor que millor. Tot i que jo encara porto
l’ensurt al damunt.
Perquè...
1r. pensament:
I la resta:
—On punyeta són les claus, la
bossa, l’altra bossa, els
papers...?
—Com és que hi ha vint claus
al clauer i cap no entra en el pany?
—Ah no! És culpa meva que sin las gafas del cerca no veo nà.
—He
de trucar al pare, he de trucar al pare!
—Merda! Ara m’he deixat els mòbils!
Torno a buscar-los.
—Ostres, que no recordo si és
el primer segona o el primer tercera.
—Quina clau era, quina clau?
 |
| Sobren les paraules |
Mentrestant
l’Elna i la seva mama ja anaven amb l’ambulància fent sonar la sirena a ple pulmó cap
a un hospital al qual en cap moment no s’havia plantejat ningú d’anar. Quan
vaig arribar ja estava tot fet. L’Elna va arribar al món sense cap parent a la
vora, tret de la seva mare. Amb tot, mare i filla van estar super-ben-acompanyades
i super-ben-ateses; només calia veure la seguretat i l’afecte amb què les
tractaven totes les professionals que hi havia a la sala de parts quan
finalment hi vaig arribar.
 |
| Aquí també |
Tot
bé, tot bé. La meva néta té totes les qualitats: És tranquil·la, menjadora, se
la veu feliç d’estar entre nosaltres, té els ulls d’un blau intens, unes
orelletes perfectes, un cabell que tira a ros, un nasset xato, unes mans que se
m’agafen al dit i uns peuets que belluga quan està molesta. Com? Ah, que m’he
tornat una iaia babaua que només li veu virtuts a la seva néta? Doncs segurament, però no és que jo els hi
vegi, és que les té.
L’Elna
és un llibre en blanc, on tot just hi ha escrit les primeres lletres. Tan
joveneta? Bueno... és que amb l’àvia que té... què voleu? Jo, com a experta en
Word li vull donar uns quants consells que, tot i que les criatures ara neixen
amb la informàtica sota el braç, segur que me’ls agrairà quan sigui l’hora. La vida que va passant s’escriu
en rodona; les caigudes i ensopegades en negreta, que es transforma en cursiva quan
ens aixequem, com més ràpid millor. La felicitat efímera va en majúscules; en
aquest paràgraf de nou-cents caràcters, només una dotzena en són majúscules. De
fonts n’hi ha a milers; ha d’escollir la que li vagi bé en cada moment, però si
canvia massa sovint, pot ser que, un cop escrita, alguna pàgina la confongui. Els
salts de pàgina són silencis, a vegades desitjats i d’altres no. I les
il·lusions són de colors, de tots els colors. Que les novel·les són en negre
sobre blanc? Qui ho ha dit que el llibre de l’Elna serà una novel·la? A veure,
qui ho ha dit? Les tapes són el que tots veiem, però de les pàgines escrites
només en coneixerem el que ella ens vulgui ensenyar.
 |
| Per a tu, Elna |
Estimada
Elna meva,
Com
que cada vegada que et tinc als braços em posaria a plorar i quan no t’hi tinc
encara ploraria més, deixa’m que formuli un desig per al llibre de la teva
vida: que sigui llarg i de qualitat, resistent i a la vegada delicat per dins i
per fora, que sàpigues trobar-li sempre nous colors, que les majúscules siguin
generoses i que la cursiva faci sempre fora la negreta. Que el que hi escriguis estigui d’acord
amb allò que sents i penses. Que els salts
de pàgina siguin escassos i que, els que t’envoltem, els sapiguem interpretar i
respectar.
I segur que algú de vosaltres es preguntarà
com ha estat la rebuda de la Lila a l’Elna. Em sembla que coincidim en tenir un
garbuix d’emocions i sentiments encara difícils de desxifrar. No m’explico que
només fa sis dies que no la coneixia i ara l’enyori a tothora. La Lila fa més
salts i més tombs que mai, però quan l’Elna
es posa a plorar, ella és qui primer hi arriba. Encara no hem pogut parlar,
però quan tinguem un moment segur que m’ho explica.
 |
| El dia que el pare pugui relaxar el braç, això estarà guanyat |
