ESCRIURE i... LLEGIR?

 

                                  

Com que encara cueja Sant Jordi i tot el mes ha anat de llibres, toco el tema. Ja sap tothom que a mi m’agrada escriure i sembla que, per lògica, m’ha d’agradar llegir. I sí, a mi m’agrada, però conec gent que escriu, a qui llegir l’avorreix. Doncs sí, així mateix m’ho han dit i no estic parlant, només, d’un sol lletraferit. És una cosa que jo no concebo. A mi llegir m’omple el cap -me l’omple bé-. D’idees, de veus, de personatges, de situacions, de contextos, d’Història...

Sempre presumeixo que, des que vaig començar a escriure, la inspiració no m’ha faltat mai. Però he de confessar... Després d’acabar amb L’AMAGATALL em vaig imposar un descans, una treva per aquest pobre cervell meu. En certa manera vaig culpar el llibre dels meus problemes de memòria, n’havia fet un gra massa fiant-ho tot a la memòria amb la meva manera d’escriure tan anàrquica. Doncs bé, es veu que aquella antena que els escriptors sempre portem posada, amb la que anem captant tot el que veiem, la vaig plegar tan ben plegadeta i potser la vaig desar i tot perquè no s’hi posés la pols que quan vaig decidir que de descans ja n’hi havia prou, vaig estar un mes en sequera absoluta. Ai, mareta meva! Que ja no escriuré mai més res! Que això deu ser allò del pànic davant del full en blanc! Que jo sense escriure no sé viure! Que hi ha escriptors que per aquesta manca d’inspiració s’han suïcidat!

Prou!!! Agafa un llibre, tonta, que si no pots crear noves vides escrivint, en podràs viure d’altres llegint. I sí, sí, llegint m’han tornat idees i amb les idees, l’antena s’ha mogut, ha tret el cap, s’ha desplegat soleta i la inspiració torna a bullir. O sigui que... tremoleu els que us encreueu amb mi pel carrer perquè igual sortiu en el meu proper llibre. Que no diré de què ni de qui va... Només faltaria!

I ara faré una altra confessió, ja hi estic posada. Pels vols de la Diada vaig passar tant d’estrès que el dia de Sant Jordi, anant cap a casa, pensava: si he de tornar a passar per això, no publicaré cap més llibre. Si us plau, no ho xerreu als que em van demanar presentacions, signatures o entrevistes; no vull que pensin que soc una desagraïda. La veritat és que l’endemà al matí ja no ho pensava. El cansament ens ho fa veure tot d’un altre color, sempre tirant a fosc.

Per variar, m’he desviat del tema. En realitat, la idea d’aquest post era parlar dels llibres que m’he firat per Sant Jordi. No el mateix dia, sinó abans i després -al meu estrès ja només li faltaria enfrontar-se a tota aquella gernació que hi ha a les parades-. Fa anys que m’anticipo perquè vaig arribar a la conclusió, i sé que sembla un acudit, que el pitjor dia per comprar un llibre és el dia de Sant Jordi.

Em vaig comprar aquests. Ja veureu que va d’amics:

EL SOMNI DE GAUDÍ de la Coia Valls, autora de novel·la històrica, companya de lletres i amiga. L’estic llegint i gaudint.

MANUAL DE DEFENSA DEL CATALÀ de l’Óscar Dalmau. No el conec, però l’escolto i només per haver escrit aquest llibre, ja el considero amic.

PASSEIG PEL CLAUSTRE de la meva amiga Olga Xirinacs. Poesia. Té 90 anys i ha escrit 90 llibres. Sols per això, ja val la pena llegir-lo. Segur que hi trobaré la saviesa de 90 anys de vida.

LA CUA DEL PEIX QUE ES MOSSEGA LA CUA de Jacint Pau. Llibre d’aforismes per pensar i, en alguns, per somriure. Vam compartir presentació el 17 d’abril i ja amics.

ESTIMADA MIRTA de la Maria Escales. És una autora que no conec, però me’l va recomanar la meva amiga Carme Rosanas del blog Col·lecció de moments i pinta bé.

ANYS FOSCOS, regal del meu amic Josep Maria, que n’és coautor juntament amb l’Enriqueta Moix. M’han fet l’honor de presentar-los-hi el 28 de maig a Tarragona.

CUINES PIM-PAM de l’Arnau París. Com que el veig cada migdia a Cuines, ja em sembla que som amics.

EL BON GUST de Xavier Grasset. També el veig a l’altre costat de la pantalla en un programa seriós, però m’agrada aquest costat informal i entremaliat que manté des dels seus orígens. Amics, de moment no, però veïns de comarca, sí.

DESPRÉS DEL NAUFRAGI de l’Albert Sánchez Piñol. Un cop llegit VICTUS, novel·la històrica, en la meva opinió amb més història que novel·la, vaig pensar que ja l’havia llegit prou, però em fa gràcia llegir una seqüela de MOBBY DICK, el llibre que fa anys vaig començar, però no vaig poder acabar. A més, aquest sembla que té certa analogia amb un naufragi que molts coneixem prou bé. No som amics, però segons com toqui el tema, potser ja li consideraré.

 

Crec que queda clar que si em torna a faltar la inspiració la tornaré a trobar, no? I fixeu-vos! No me n’havia adonat, però tots, tots els llibres són de kilòmetre zero.

Ah, i una altra cosa per si em llegeix algú de la CIUTAT o dels voltants i sobretot els bloguers que em llegeixen i hi viuen a prop. El 15 de maig presento el llibre de la mà de la meva amiga bloguera Helena Bonals del blog En cada vers que has entès a la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat.

 

A SANT JORDI NO LI AGRADAVA LLEGIR

                           

                       

Sant Jordi no era un bon lector, bé, ni bo ni dolent, si més no, no sembla que hagués llegit mai cap llibre. Ho he buscat per tot arreu, a la Wiki i a la Viqui, a les Vides de Sants, a les Històries exemplars i a les Biografies de pagans conversos, als manuscrits miniaturistes i a la revista Lecturas, des del seu primer exemplar, l’any 1921 – si no ho trobava aquí, ja no ho trobaria enlloc - I res, en tot el món cap referència de les seves lectures, ni cap il·lustració on hi aparegui el sant, llegint, o simplement amb un llibre, ni que sigui tancat, a la mà. He buscat qualsevol indici, que fos la prova fefaent, o no, que Sant Jordi llegia i en canvi, què he trobat? Sant Jordi  sempre dalt del cavall, collant el drac amb la seva llança llarguíssima, en la qual van inspirar-se més endavant, bastant més, els saltadors de perxa per a les seves contorsions, a risc de fer-se malbé l’espinada. De resultes de tot això, he de concloure, sota la meva responsabilitat, que a Sant Jordi no li agradava llegir.

De la seva història, la que coincideixen més fonts, em quedo que va ser un romà, nascut a Israel l’any 270, que quan li van manar perseguir els cristians s’hi va negar, perquè ell - ho va fer públic en aquell mateix moment i tothom va quedar de pedra -  ja ho era cristià. Devia ser, doncs, un romà convers com Sant Pau, però a diferència d’aquest que va caure del cavall en ser il·luminat, Sant Jordi hi va pujar i li va agradar tant que s’hi va quedar definitivament. A conseqüència de la seva confessió, durant set  anys va ser torturat i mort tres cops – a vegades val més tenir només una vida – i els detalls de les seves morts i martiris us els estalviaré perquè ja vaig dir no fa massa que de sang i fetge, si no estic molt apurada, aquí al blog no us en serviré.

De la llegenda, molts coincideixen a situar-la a Montblanc. Jo per amor patri comarcal no ho penso posar en dubte. Com, sinó, s’explica la seva Setmana Medieval? Una recreació tan aconseguida només pot tenir explicació en una tradició oral fidelíssima transmesa de pares a fills des de l’Edat Mitjana. En aquest cas sí que es pot dir si non è vero è ben trovato.

Però la llegenda de Sant Jordi, amb matisos diferents, està escampada per tot el món. Qui més qui menys, tots els països tenen el seu Sant Jordi, matant el drac o algun cavaller matant la bèstia.

Bona abstracció la de Kandinsky

Molt em temo, però, que les nostres bèsties actuals, les que amenacen el món – i parlo només de les materials, no de les que portem cadascú a dins, per cert, amb gran influència sobre les altres – necessitaran més que un Sant Jordi que no baixa mai del cavall, una legió de Sant Jordis tot terreny, que cavalquin, descavalquin i no siguin melindrosos a l’hora de lluitar contra la bèstia;  res de posar-li donzelles a la seva disposició ni – i no vull fer broma sobre això – deixar que la bèstia les prengui al seu lliure antull.

El que darrerament s’ha escampat molt és la nostra Festa del Llibre i la Rosa. Sembla que el portal Books and Roses recull qualsevol informació que es conegui sobre la festa arreu del món, fins ara noranta ciutats en vint-i-vuit països. I sé de bona font que, aquest any potser no, però l’any que ve tindran Festa del Llibre i la Rosa a Austràlia. La meva amiga Àstrid s’hi ha traslladat recentment i segur que, encara que només sigui per sentir-se més a prop de la seva terra, en muntarà una de sonada. Àstrid, això va per tu, que sé que quan els “petits” problemes de connexió a la xarxa se solucionin, em llegiràs: que la teva aventura a l’hemisferi Sud sigui plaent, que ens en facis partícips en la mesura que puguis – un blog no costa res de muntar i poc de mantenir; només és una idea – i que no ens oblidis, ni a nosaltres, ni al teu país. Ja sé que no ho faràs. Potser quan tornis, ja tenim República Catalana. Tranquil·la, que ha dit la Carme Forcadell que hi haurà papers per a tothom.

Sant Jordi bé deu ser també el patró dels bloguers que escrivim tant o més que els escriptors; alguns, més que l’escriptor més prolífic – no em miro ningú –  No cal que recordi – deixeu-me pecar d’immodèstia col·lectiva bloguera - que als blogs hi ha qualitat literària i artística de franc.

Aviat et faran companyia, trapezista intrèpida

Estimats lectors, estimats bloguers, aquesta setmana, més que mai, felicitats especials per la vostra afició de llegir. Que Sant Jordi us porti sort a l’hora de trobar un bon llibre – no  cal que sigui el meu, però si voleu... ho teniu fàcil, no més heu de clicar aquí -

I no us deixeu caure en el parany del mercadeig dels llibres més venuts, que mai no sabrem si també els més llegits, i anant més enllà, si els més gaudits.