Aquest
Sant Jordi no tinc llibre nou, però en tinc sis de “vells” que són tan actuals
com el dia que es van publicar. Per cert, ja fa més de deu anys de la
publicació del primer. Quins nervis! Baixar a l’arena, llençar-se als lleons,
exposar-se a la crítica, saber si el que escrivia agradaria... Bé, ja està fet!
Estic contenta d’haver-m’hi atrevit i del resultat que ha donat.
Em
vaig autopublicar el primer llibre, “Viatges insòlits de viatgers abrandats”,
farta que durant un any no me l’acceptessin en cap editorial. I sí, ja ho sé: dona
de cinquanta cinc anys intenta publicar el seu primer llibre. “Qui és aquesta?”
Vaig enviar-lo a una dotzena d’editorials i només dues es van dignar contestar.
Proa em va donar una resposta tipus: no encaixa en la nostra línia editorial.
Amb tot, gràcies! Club Editor va anar més lluny; em va escriure un correu, la
seva directora, la Maria Buhigas, on em deia que no tenien col·lecció de relats
-i era veritat, en aquell temps no en tenien- i també em donava una sèrie de
consells pel que feia al meu llibre. Que les editorials em responguessin sí o
no ja era cosa d’educació, que la Maria tingués la gentilesa de donar-me uns
consells és un detall que sempre li agrairé. Quan la veig a la tele, me la miro
com si fóssim amigues, ves! Aquell any d’espera desesperada en què gaire ningú
no em deia res, va ser clau per empoderar-me i dir-me que jo aquell llibre el
publicaria sí o sí. Cosa que no crec que hagués passat sense haver viscut
aquell any ingrat. No hi ha mal que per bé no vingui, no? Un cop em vaig decidir,
sí que vaig trobar molt de suport al meu voltant: els companys de l’Escola em
van empènyer a publicar-lo, també la meva mare; un amic, el pintor Marc A.
Pérez Oliván em va regalar la portada i una altra amiga, l’escriptora Coia
Valls me’n va fer la presentació. Són gestos de generositat que no oblidaré
mai.
El
recull és molt variat i consta de disset relats. N’hi ha algun de dramàtic i
algun de crítica social, però hi dominen els emotius i els humorístics entre
els quals fins i tot hi ha una paròdia de la pròpia autora. Els rellegeixo ara
i, francament i amb tota la modèstia, només n’eliminaria un que és una mica
anada de bola, entre futurista i, ara mateix, surrealista perquè l’acció té
lloc en un context de pluja abundant.
Que per què parlo ara del meu primer llibre? Doncs perquè ve Sant Jordi i s’ha de parlar de llibres i perquè, en qüestió de temps, ho recordo tot com si fos ahir que el vaig publicar, però si penso com ha canviat la meva vida, diria que fa molt més. Em fa feliç escriure, tant com que em llegeixin. Si, a damunt, els lectors s’ho passen bé amb el que escric, no sé què més podria demanar-li a aquesta parcel·la de la meva vida.
Sant Jordi, a part de ser una diada que ens identifica com a poble, és el dia del llibre i per tant el dia que celebrem tots els que tenim relació amb els llibres. Sí, sí, tots: editors, impressors, llibreters, distribuïdors, però sobretot, sobretot, escriptors i lectors, els que som al principi i al final de la cadena.
Hi ha dos períodes de la meva vida que m’han marcat: el de filla de pagesos i el d’escriptora. Tant referent a l’un com a l’altre sempre m’he preguntat perquè els que produïm el producte, és a dir, els que hi deixem la suor, el cobrem tan barat quan els que el compren l’han de pagar tan car. No és que em queixi, no visc de la literatura, però no puc deixar de fer aquest paral·lelisme entre dos camps que conec bé.
Se m’ha colat aquest incís per... lamentar-me? No, per constatar un fet. Però avui la intenció era l’agraïment. Per tant, estimats lectors que seguiu les meves paraules en el format que sigui, aquí i allà, infinites gràcies per la confiança i la fidelitat i que tingueu una bona Diada!
.JPG)
