Jo dec
ser rareta, rareta, però he de confessar que a mi la Diada de Sant Jordi m’aclapara.
Tanta gent, tants libres, tanta pressió física m’ofeguen, cada vegada més. I no
puc dir que, des que a més de lectora soc escriptora, la cosa s’hagi arreglat. Si abans era difícil obrir-se pas entre la
gernació, triar un llibre o buscar el que ja tenies pensat i a continuació
intentar sortejar el gruix humà del meu darrere, ara amb les signatures, entrevistes, àudios, lectures, etc. la
cosa s’ha agreujat. Aquest any em salvaré, vaig pensar, perquè el darrer llibre
el vaig publicar abans de Sant Jordi de l’any passat, per tant no tinc llibre.
Fora estrès! Va ser al gener, aquest pensament, quan ningú no sabia el que
venia.
I aquesta
nit he tingut un malson. M’havia de trobar amb algú a la Rambla. Estava plena
de gom a gom, com sempre, però no només les parades i la part central per a vianants,
també el carrer, les voreres i les entrades de les botigues. Mai no havia vist
tanta gent junta i tan atapeïda! Jo volia escapolir-me per algun carrer
adjacent, ni que hagués de fer marrada per arribar on havia quedat, però la
densitat de la gent ho feia impossible. Cada vegada estàvem més estrets, em
faltava l’aire, m’ofegava... Sort que m’he despertat, sort que era un somni!
Però llavors m’he adonat que l’alleujament de despertar-se d’un malson no era com
les altres vegades perquè m’esperava un altre malson ―el de Sant Jordi a casa,
i ja fa quaranta dies que hi som― i, encara mig adormida, m’he fet el propòsit
de no queixar-me més per una cosa tan bonica com és que tothom surti al carrer
a comprar llibres i roses, encara que sigui en multitud. L’any que ve, si convé
sortiré a migdia i si no, a primera hora i si quan surto hi ha molta gent em
posaré una bombona d’oxigen a l’esquena. El que sigui per gaudir la festa que,
aquest any, que no l’hem pogut celebrar com sempre, l’he trobat molt a faltar.
Crec que no només serà aquesta festa allò que trobarem a faltar; hi ha moltes coses que quan les teníem, no les valoràvem.
Aquest
any no hem pogut omplir els carrers, així que hem omplert les xarxes. De
veritat, de veritat que em commou veure com tots ens esforcem tant en
animar-nos els uns als altres. I jo no ho diré per animar, sinó perquè n’estic
convençuda. La gent podria replegar-se, plànyer-se, donar-se cops al pit i
barallar-se ―i malauradament ja hi deu haver gent que ho fa, només espero que
sigui una minoria―, però no, la gent fa acudits en situacions difícils, es
preocupa perquè els altres no estiguin sols, els anima, la gent canta, fa
música, escriu, llegeix, pinta perquè tots en puguem gaudir i ens puguem
esbargir i abstreure de la greu i inimaginable situació que estem vivint, i amb
una gent així, no en tinc cap dubte, ens en sortirem.
Malgrat el que he dit abans, vull donar les gràcies a totes les persones que han fet lectures dels meus llibres i
les han compartit a les xarxes, als que els han recomanat, als que n’han
parlat, als que han pensat en mi per fer-me una entrevista o per gravar un
vídeo. Tal com m’he despertat, avui prometia ser un dia bastant trist i gràcies a l’estrès
―bo, com el colesterol bo i dolent― que m’han aportat, no ho ha sigut gens. Aquests
dies estem descobrint coses insospitades de nosaltres mateixos i dels altres.
 |
| L'hem fet a casa la mare i jo, amb moltes ganes. |
