Jo dec
ser rareta, rareta, però he de confessar que a mi la Diada de Sant Jordi m’aclapara.
Tanta gent, tants libres, tanta pressió física m’ofeguen, cada vegada més. I no
puc dir que, des que a més de lectora soc escriptora, la cosa s’hagi arreglat. Si abans era difícil obrir-se pas entre la
gernació, triar un llibre o buscar el que ja tenies pensat i a continuació
intentar sortejar el gruix humà del meu darrere, ara amb les signatures, entrevistes, àudios, lectures, etc. la
cosa s’ha agreujat. Aquest any em salvaré, vaig pensar, perquè el darrer llibre
el vaig publicar abans de Sant Jordi de l’any passat, per tant no tinc llibre.
Fora estrès! Va ser al gener, aquest pensament, quan ningú no sabia el que
venia.
I aquesta
nit he tingut un malson. M’havia de trobar amb algú a la Rambla. Estava plena
de gom a gom, com sempre, però no només les parades i la part central per a vianants,
també el carrer, les voreres i les entrades de les botigues. Mai no havia vist
tanta gent junta i tan atapeïda! Jo volia escapolir-me per algun carrer
adjacent, ni que hagués de fer marrada per arribar on havia quedat, però la
densitat de la gent ho feia impossible. Cada vegada estàvem més estrets, em
faltava l’aire, m’ofegava... Sort que m’he despertat, sort que era un somni!
Però llavors m’he adonat que l’alleujament de despertar-se d’un malson no era com
les altres vegades perquè m’esperava un altre malson ―el de Sant Jordi a casa,
i ja fa quaranta dies que hi som― i, encara mig adormida, m’he fet el propòsit
de no queixar-me més per una cosa tan bonica com és que tothom surti al carrer
a comprar llibres i roses, encara que sigui en multitud. L’any que ve, si convé
sortiré a migdia i si no, a primera hora i si quan surto hi ha molta gent em
posaré una bombona d’oxigen a l’esquena. El que sigui per gaudir la festa que,
aquest any, que no l’hem pogut celebrar com sempre, l’he trobat molt a faltar.
Crec que no només serà aquesta festa allò que trobarem a faltar; hi ha moltes coses que quan les teníem, no les valoràvem.
Aquest
any no hem pogut omplir els carrers, així que hem omplert les xarxes. De
veritat, de veritat que em commou veure com tots ens esforcem tant en
animar-nos els uns als altres. I jo no ho diré per animar, sinó perquè n’estic
convençuda. La gent podria replegar-se, plànyer-se, donar-se cops al pit i
barallar-se ―i malauradament ja hi deu haver gent que ho fa, només espero que
sigui una minoria―, però no, la gent fa acudits en situacions difícils, es
preocupa perquè els altres no estiguin sols, els anima, la gent canta, fa
música, escriu, llegeix, pinta perquè tots en puguem gaudir i ens puguem
esbargir i abstreure de la greu i inimaginable situació que estem vivint, i amb
una gent així, no en tinc cap dubte, ens en sortirem.
Malgrat el que he dit abans, vull donar les gràcies a totes les persones que han fet lectures dels meus llibres i
les han compartit a les xarxes, als que els han recomanat, als que n’han
parlat, als que han pensat en mi per fer-me una entrevista o per gravar un
vídeo. Tal com m’he despertat, avui prometia ser un dia bastant trist i gràcies a l’estrès
―bo, com el colesterol bo i dolent― que m’han aportat, no ho ha sigut gens. Aquests
dies estem descobrint coses insospitades de nosaltres mateixos i dels altres.
 |
| L'hem fet a casa la mare i jo, amb moltes ganes. |
A mi també m'atabala tanta gentada, però reconec que és bonic...
ResponEliminaJo que em pensava que no tindria rosa, tinc un veí jubilat que dibuixa molt bé i la seva dóna ha baixat a portar-me una aquarel·la d'una rosa, preciosa! L'emmarcaré i la penjaré al menjador...
Petonets.
Veus quines sorpreses més boniques ens porta el confinament, Roser? Jo cada nit saludo els veïns del bloc del costat, amb qui, a banda d'un, mai en trenta-un anys no havia tingut cap paraula. Això està bé.
EliminaPetonets!
Aquests 40 dies han estralls als hospitals i dies estranys a les cases dels que seguim el confinament.
ResponEliminaTant de bo l'any que ve sigui "normal".
Sembla que la normalitat és lluny encara, Xavier. Avui he sentit que fins a finals d'any res. I encara, que no ens tornem a encomanar a la tardor. Jo ja em conformaria d'anar fent petits progressos.
EliminaAquest propòsit teu per Sant Jordi de l'any que be està molt bé, ja veuràs que si surts en hores que no hi ha tanta gent,podràs gaudir més de la festa, comprar el llibre, veure l'ambient,etc. Jo també ho faig així.
ResponEliminaAquests dies sembla que la gent sigui més solidària,que facin coses per no estar tristos aquests dies confinats, a mi em fa por que, quan tornem a fer vida relativament normal,no hàgim après res de tot això que ens passa i tornem a ser egoistes i insolidaris com abans.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaSí, és una incògnita, Roser. Jo també em temo que un cop instal·lats en la voràgine habitual tornarem a pensar en naltros, només en naltros, i ens oblidarem dels altres. Però una crisi així dona temps i convida a reflexionar sobre si un altre estil de vida és possible. Potser s'hauria de fer algun sacrifici, però seria en bé de naltros mateixos.
EliminaJo sovint compro els llibres uns dies abans de Sant Jordi i el dia de Sant Jordi ja tinc la feina feta. Una voltet per beure l' ambient i ja està. A vegades en cau algun altre,si em.vw molt a mà. Per Sant Jordi, no ve mai d'un!
ResponEliminaAquest any, tinc encàrrec fer al web de "llibreries obertes". Hem de mantenir les llibreries, com sigui!
EliminaSi pots triar l'hora, aquesta és la milor opció, Carme.
ResponEliminaJo ahir vaig posar-me a la web, però al moment d'assenyalar la llibreria que volia em deia que encara no n'hi havia cap d'adherida a Tarragona. I hi són, totes tres. Avui he enviat un correu a la llibreria, per veure si hi ha algun secret. I tant que s'han de mantenir. Ja n'hi ha poques. Només faltaria que tanquessin. Quan obrin, tothom a comprar llibres! Res d'Amazon i de llibre electrònic, almenys fins que no s'hagin recuperat.