Quan parlem de veure la llum al final
del túnel ens referim a que sembla que s’acaba un malson, un moment negre,
perquè allà lluny es veu una mica de claror. Però una cosa és veure la llum al
final del túnel i una altra és córrer per arribar-hi. La desbandada de diumenge
per part d’alguns pares i criatures a mi em va suggerir aquesta imatge.
No
s’entén que després de sis setmanes de confinament, amb tots els efectes
col·laterals que això comporta, haguem hagut de veure imatges tan irracionals
com les que ens va mostrar la televisió. D’acord que la gent jove potser no veu
la televisió ni llegeix premsa escrita, però és impossible que no els arribin
per altres vies les informacions i recomanacions de les autoritats sanitàries. També
és cert que a les grans ciutats hi ha molta gent i per això seria recomanable
sortir per trams d’edat de la canalla, com aconsellava el nostre govern, però
aquí es deu tractar de prendre la mesura que més afavoreixi els nostres
interessos ―immediats, és clar―. No sé si qualificar-los
d’irresponsables, d’insolidaris, o d’ambdues coses.
Crec que ho vaig dir al principi de
la crisi, que aquest cop la responsabilitat no és ja envers nosaltres sols,
sinó per poder ser solidaris amb els que ens envolten. Ara, que ja portem sis
setmanes i sabem com ha patit tot el personal sanitari, i encara pateix, la
solidaritat ja no és només amb els que ens envolten. Si algú amb pretensions de
milhomes vol desafiar el virus, o algú s’ha atipat que li diguin que s’ha de
protegir, que pensi que la seva fatxenderia pot perjudicar molta gent. Que
tampoc crec que això de diumenge fos per aquests motius, però em costa de
trobar-li una explicació. Se m’ocorre que potser no han patit cap pèrdua o no
han viscut cap situació traumàtica d’algun familiar o amic a cures intensives.
I és que si només autoritzant a
treure els nens va passar el que va passar, no em vull ni imaginar què passarà
dissabte, 2 de maig, quan deixin sortir la gent que fa esport i potser algú
més. Així ho va dir l’il·lustrat ministre Illa. No sé si deu haver estat seva o
dels seus amics madrilenys la idea d’obrir l’aixeta el dia que Madrid commemora
l’aixecament contra els francesos. Ea! Todos a la fiesta y aquí no ha pasado
nada. Bé, ha passat i pot tornar a passar. No ho hauríem d’oblidar.
En fi, aquests dies que parlem tant
dels valors que hem recuperat amb la crisi, jo sempre dic que la nostra memòria
és molt curta i que d’aquí a poc ens oblidarem de tot allò que ens ha fet millors en aquest temps. No em pensava,
però, que sense haver-ho superat del tot, ja tothom començaria a mirar només
per a ell.
Darreres dades publicades de COVID19
a Catalunya:
L'auto-responsabilització és (o ha de ser) la companya cap al final del túnel.
ResponEliminaSí, però sembla que molts ho han oblidat. Em fa por que hi hagi esfondrament que ens barri l'entrada, Xavier.
EliminaEn aquest país nostre tothom es pensa que ho sap tot i que el seu criteri és el millor del món mundial.
ResponEliminaSom el "país tants caps tants barrets" parlem del.que parlem.No tenim arreglo.
Y
Tots els que nosaltres considerem irresponsables, ells es troben perfectes... i així ens van les coses...
Deu ser l'essència mediterrània, Carme! Alguns la tenen més marcada que altres, però.
ResponElimina