8 d’abril de 2020
25è dia de confinament i quart dia de sortir al
carrer en quatre setmanes.
Vaig a comprar. Cap cotxe, cap persona, res. Me’ls
trobo tots a dins del súper. El 90%, amb mascareta. Em meravella veure com ens
hi hem acostumat tots. No sé com ho deuen portar les/els fashions, sempre de
vint-i-un botó, això de veure’s davant del mirall sense boca i sense nas,
talment espècies mutants d’un altre planeta! Jo la porto rosa, la mascareta; a
l’Elna li agradaria. Me la va fer la mare, de tres capes, perquè no hi penetrés
el virus; potser amb dues ja n’hi havia prou perquè suo la cansalada cada dia
que me la poso. Ho carrego tot al cotxe. Entre les bosses i les garrafes d’aigua
m’he ben cascat algun nervi de l’espatlla, que feia uns quants dies que es
queixava. Res que no es pugui curar, espero, amb una setmana de no agafar bosses
ni garrafes. Torno a agafar el cotxe i vaig cap al centre. Només m’encreuo amb
tres cotxes, el trajecte és curt. Pel carrer la gent és escassa i va per feina,
mirant endavant o a terra que, igual que quan plou si correm sembla que ens
mullem menys, si hi ha el virus per aquí a prop, si correm potser no ens
atraparà. Em permeto el luxe d’anar de la farmàcia a la fruiteria a pas lent,
sense por que algú amb ritme frenètic dels d’abans se’m tiri a sobre. Observo
la majoria d’establiments tancats, amb la falsa esperança que ben aviat
tornaran a obrir. L’hospital de Santa Tecla, sempre amb gent davant de la porta,
ara no hi ha ningú. A dins deu està ple de malalts i els que no ho estan, cap a
casa hi falta gent! Quin remei! Tenir algú a l’hospital sempre és trist,
angoixós i feixuc, però ara si tenim la mala sort de tenir-hi algú, voldríem estar
afeixugats, que tristos i angoixats ho estem igualment. L’església de Sant
Agustí tenia permanentment un pobre a la porta, no sempre, el mateix; no n’hi
ha cap avui, segurament l’església també deu estar tancada, els creients s’han
passat a la missa digital. Més enllà el circ romà, l’amfiteatre i l’estàtua d’August.
Tot continua al seu lloc: els ocells, la primavera, el cel, el mar. Només la
nostra vida de sempre s’ha truncat, em temo que per una bona temporada. Em miro
els vaixells a l’horitzó i penso en el joc dels barcos: estem tocats, sí, però pitjor seria
estar enfonsats.
Darreres
dades publicades de COVID19 a Catalunya:
Quan acabi el confinament haurem de re-aprendre a fer vida normal.
ResponEliminaSí, i a poc a poc, Xavier, perquè sortir un dia a la setmana és ben poca cosa per conservar els hàbits que teníem.
EliminaAhir la meva parella em va fer el mateix símil. Vaig sortir a comprar i li vaig comentar 'intentaré anar tan ràpid com pugui', i em va respondre si era com quan plou, que pensem que si anem de pressa ens mullem menys. Bé, potser no ens mullem menys, però ens mullem menys estona. Com ara, que si sortim només el temps necessari, ens exposem menys estona, i també exposem els altres menys estona. Ah, i per la meva experiència, cada setmana quan vaig al supermercat, hi trobo sempre una pila de gent. Però també pel carrer, és cert que està a prop d'un carrer comercial, però això d'haver d'anar esquivant persones, fins i tot canviant de vorera, em posa molt nerviós.
ResponEliminaSí, aquesta és al diferència, i molt important: menys temps d'exposició, menys probabilitats d'agafar-lo o passar-lo. Jo els altres dies havia anat a un super més petit, però ahir necessitava força cosa i al que vaig anar el vaig veure molt atapeït, la veritat. No m'ho imaginava.
EliminaQue bonica la foto si la comparem amb la pinta que fan els nostres carrers...No sé pas com es farà de tornar a la normalitat, és tot un dilema!!! Jo en un mes només he sortit dos cops; taxi, clínica, taxi i casa...
ResponEliminaPetonets.
Els carrers fan molta pena, Roser. Sense gent i amb tots els comerços tancats. I no me'ls vull imaginar de vespre perquè deu ser pitjor. En fi, a seguir i esperem que tot s'arregli.
EliminaPetonets!