Els grangers americans i canadencs cada any al
febrer celebren el Dia de la marmota, per saber si l’hivern se’n va o encara es
queda. Seria com la nostra Candelera que “plora (plou) si l’hivern és fora i
riu si l’hivern és viu”. “El Dia de la Marmota” és una pel·lícula en la qual el
protagonista queda atrapat en el temps, exactament en el Dia de la Marmota, i
cada dia quan es lleva torna a ser el mateix dia del dia abans. No sé si els
catalans podríem parlar d’algun Dia de la Marmota a l’estil del que li passa al
protagonista. Potser l’11 de setembre, o potser l’aixafament reiterat de
Catalunya per part d’España, no sé si aquell instant en què hem estat a punt de
tocar el cel, millor encara, que l’hem tocat, i de cop i volta ens hem estampat
contra el terra perquè el paracaigudes estava fet malbé. Són exemples
comparatius que igual ofenen algú i no estic segura que representin exactament
el que vull dir.
Però tothom té la mateixa sensació que jo pel
que fa a la compra de material de protecció contra el COVID19? Avui ja hi
tornem a ser amb la compra de testos a l’empresa Interpharma: 650.000 testos
defectuosos. Quantes vegades ha passat això? És que entendria perfectament que
hagués passat al principi de la crisi per culpa de la precipitació, però ara?
Sis setmanes després? Cada vegada que sento la paraula “defectuós”, tant pels
testos, com per les mascaretes, com per les bates, com per la resta de
material, penso “No pot ser”.
I no és que vulgui fer la competència a Jordi
Basté. No pensava que el seu programa sobre la rabiosa actualitat de les noves
tecnologies, que a mi em semblen del futur, m’arribaria a interessar tant.
Parla de possibilitats inimaginables per mi ―Per ell, fins fa poc, sembla que
també.―, però que trobo, si més no, molt curioses. És clar que aquest programa,
suposo que gravat fa uns mesos, ara mateix a mi em sembla poc oportú o
desfasat. Quina paradoxa, no? Tan desfasada em puc sentir jo veient un programa
així, com ho pot ser l’emissió d’aquest programa en el moment que vivim.
Diumenge passat que anava sobre els avenços de la genètica, el Jordi va
preguntar a un dels experts una cosa com ara: “Juguem a ser deus?”. És una
pregunta que a gener de 2020 els telespectadors, deixant de banda judicis
morals, haurien pogut respondre: “Potser, sí, potser sí...”. Però ara mateix,
veient tantes cagades en gestions que no semblen pas tenir tanta dificultat,
però de les quals en depenen milers de vides, la pregunta em sembla d’una
extrema pretensiositat. Què deies dels déus, Basté?
Molts programes de la tv es veuen desfasats. O pel·lícules on veus multituds amb persones enganxades les unes a les altres. O gent donant-se la mà o fent-se petons per saludar-se. Tornarem a veure tanta expressivitat afectuosa?
ResponEliminaTant de bo que sí, Xavier! Però tinc la impressió que trigarem.
EliminaAquesta situació ho ha deixat tot desfasat.
El dia de la marmota és cada dia que continuem depenent d'aquell país, d'aquell govern i d'aquell estat.
ResponEliminaJo ho dic a cor amb tu: NO POT SER!
I que faci tant temps que dura, Carme! I que no ens en puguem desempallegar! Crec que ens hauríem de buscar alguns assessors especialitzats, i no és conya, perquè aquí entre que no s'entenen i que se'n desdiuen i que no saben cap on tirar, estem ben posats!
EliminaNo solc mirar el programa, però aquest diumenge sí que el vam posar perquè parlava de CRISPR i edició genètica i ens va semblar molt interessant. La meva parella en sap força d'això, jo encara n'he d'aprendre. Pensa que una cosa són els gestors polítics i l'altra els científics. Els científics treballant a contra-rellotge també cometen errors, però quan poden treballar amb temps fan autèntiques meravelles. Aquest ho és.
ResponEliminaAi, no ho sé, XeXu. Avui tinc un dia intolerant, ves, i no puc admetre que a aquestes alçades encara naveguin tant uns i altres. Sempre dic per davant que no els envejo pas, que ho tenen molt difícil, però caram! que va amb el càrrec i també amb la feina.
ResponElimina