QUI ET CREURÀ A TU, VLADÍMIR PUTIN?

 

           

I és que dius que per acabar aquesta primera fase de la invasió d’Ucraïna, et centraràs en el Donbàs. També deies fa cinc setmanes que no pensaves envair el país veí —i jo et vaig creure, ingènua de mi!— i ho vas fer, a la nit i de traïdor. Tanmateix dius que ho fas per alliberar Ucraïna del nazisme i jo, pel que conec de la Història, tot el que ets i tot el que fas em remet a Hitler, a les seves idees nacionalsocialistes i a la seva política feixista que va suposar la mort de cinquanta milions de persones, inclosos els seus propis compatriotes. De la mateixa manera pactes corredors humanitaris i no els respectes i crides al vent que vols arribar a acords amb Ucraïna mentre segueixes bombardejant. Acords... I quan? Quan el país estigui completament destruït? Quan els morts ucraïnesos i russos es comptin per centenars de milers? Quan els supervivents arrosseguin de per vida les malalties i misèries de la guerra?

Perquè les teves paraules, Vladímir, van per una banda i els teus fets per una altra, perquè tu no dius mentides a la mama, o a l’esposa, o a l’amic, d’amagat i sense mirar als ulls. Tu dius mentides al món. Menteixes al món obertament i obertament mostres la teva mentida, sense cap rubor, amb indecència. Has traspassat els límits de la dignitat humana, Vladímir. I el pitjor de tot, si és que hi ha alguna cosa pitjor, és que has obert la porta a altres criminals desaprensius com tu, megalòmans nacionalistes com tu que, en nom del seu gran amor a la pàtria, et veuen com el capdavanter del “tot s’ho val”, sense res a qüestionar-se.

Però, sobretot, has trencat les regles del joc, Vladímir. Què et semblaria que els teus acòlits et mentissin? Com veuries que l’OTAN, després de declarar públicament que no traspassaria les seves fronteres, ataqués una nit les teves tropes en territori ucraïnès? T’agradaria que algun membre del teu govern et mentís prou com per trair-te i lliurar-te a l’enemic? I no em diguis que l’OTAN a tu també et va enganyar perquè l’excusa no em serveix. L’OTAN ho va fer molt malament, però res no justifica la invasió d’un país lliure i si tenies el dret a queixar-te i reclamar, per mi amb la teva acció, has perdut tota la legitimitat que et podria concedir. I et diré més: que potser tots aquests països de l’antiga URSS s’han adherit a l’OTAN per força? Que potser l’OTAN els ha posat una pistola al pit perquè ho fessin? Crec que mai has assumit que aquests països són sobirans i que poden prendre les seves decisions lliurement i això, Vladímir, et deixarà al teu pas per la Història, com un heroi irònic malenconiós i anacrònic que no va saber estar a l’altura del seu temps.

I, encara que això sembli una carta, Vladímir, no ho és. No vull estar temptada de posar-la en un sobre i enviar-te-la. No per res, eh? Sé que quan l’obriries i notessis als teus dits una mena de polsim gris argentat pensaries que és poloni, però no, ja et dic jo que no, te’n dono la meva paraula. Em creus, oi? No soc jo qui ha trencat les regles del joc.

           

ELECCIONS DE MENTIDA

 

             

La frase que més sento ―que no que més escolto— en aquesta campanya del 14F és: “Som l’únic partit que...”. I a mi em ve al cap una excursió que vaig fer fa molts anys a les fonts del Llobregat. A l’entrada de Castellar de n’Hug hi havia una botiga amb un gran rètol que deia: “L’únic forn de llenya” i per dins del poble et trobaves dos forns més amb el mateix rètol, cosa que evidenciava que, posats un al costat de l’altre, tots tres mentien.

       I aquesta és la sensació que tinc en aquesta campanya: les mentides, les atzagaiades i les sortides de to de tots els partits em semblen una gran mentida. També, tots, en diuen una altra i és que no pactaran amb aquest, ni amb aquell, ni amb l’altre. Doncs, senyors, si es presenten nou partits a aquestes eleccions, difícilment en sortirà cap amb prou majoria per governar sol.

       I les mentides no són la pitjor part d’aquest muntatge delusori. El pitjor serà el rebrot de la tercera onada, que ara mateix sembla que estigui remetent i el 14F podria tornar a agafar embranzida. Em pregunto qui en tindrà la culpa. Serà el senyor Josep Asensio, mestretites del dret, ex-mosso d’esquadra, llicenciat en filologia hispànica i aviat enginyer de telecomunicacions? Perquè per qui no ho sàpiga Asensio és l’autor del recurs contra l’ajornament de les eleccions catalanes, a qui el TSJC va donar la raó i també és —o així el veig jo— un egòlatra que per tal de demostrar els seus extraordinaris coneixements del dret, al·lega, apel·la, interposa i denuncia a tort i dret, dia sí, dia també. Veig que, ni amb totes les llicenciatures, és incapaç d’alliberar-se de la ignorància de la vanitat que li fa fer la traveta a qui sigui, si en pot treure una estona de lluïment —ell diu que no és de cap partit i que l’únic que l’interessa és el dret. Quanta noblesa!—. O en tindrà la culpa el TSJC, tal com ell ja ha declarat obertament, traient-se les puces del damunt? I és clar que no! La culpa serà tota del govern de la Generalitat per no haver-ho preparat prou bé.

       Tot i que encoratjo tothom a votar, no tinc gaires esperances en aquestes eleccions. D’entrada no veig programa de ningú enlloc, tret dels punts clàssics segons el caire de cada partit. Penso que si guanyem els independentistes i pacten entre ells, continuaran governant amb les mans lligades per Madrid i només en allò que Madrid els deixi. A banda de barallar-se entre ells, només faltaria! Tinc curiositat per saber si canviaria res si la major part dels vots independentistes fossin per a ERC, per comptes de ser per a Junts com fins ara. I si guanyen els unionistes i poden formar govern, serà obertament Madrid qui governi Catalunya de la mà del seu acòlit Illa. I tots reconciliats per fi! I tots, tots, representats per un sol govern, perquè amb un govern tan imparcial i equànime mai més no hi haurà ningú que torni a pensar en la independència, oi? Com que il·lusos ja sé que no ho són, els puc dir hipòcrites a la cara, uns hipòcrites que, a més a més, tracten el poble d’estúpid.

foto Beteve.cat

       Vist el panorama, ja només em queda l’esperança russa (!!!). Tinc més que clar que, en l’afer Borrell-Lavrov, Catalunya només ha estat moneda de canvi per mocar Europa, i de pas España i l’inefable Borrell, però igual la UE obre l’ull amb l’anècdota. Catalunya no té una situació estratègica gens menyspreable per convertir-se en aliada de Rússia a l’altra banda del continent europeu. No és que em faci cap gràcia que ens convertim en satèl·lits de Putin, però almenys la cara de Borrell em va fer riure molt. Encara ric ara quan hi penso.