I com m’ha agradat de saber que si jo manés, tothom, tothom, em deixaria manar de bona gana! Des que ho sé, no he tingut res més que bones idees. Però ho vull aclarir: jo no vull manar directament. Jo vull ser assessora a l’ombra i que manin els altres. Que manin el que jo hagi suggerit, és clar! Per no ser ambiciosa no vull ni que em tinguin en nòmina. Si em paguen en sobres, ja em conformo, que si són uns bons sobres ja donaran per un bon pla de pensions. Ara bé, si hi ha algun problema amb els meus suggeriments, sens dubte mal interpretats pels manaires, el marró per a ells, eh? Per a ells, que són els de la foto, els que brillen amb llum pròpia, i no com jo, que em mantindria a l’ombra, sense cap ànsia de reconeixement.
I
després d’aquest aclariment-animalada que acabo de fer, passo a exposar alguna
de les meves bones idees.
Ara
que de seguida, de seguida, tindrem una vacuna Covid catalana -Hipra em sembla
que es diu la farmacèutica, molt bé!- jo voldria demanar un banc català. Sí, allò
que es va parlar com de passada en la darrera campanya electoral a Catalunya i
ja mai més se n’ha sentit a dir res. Seria un banc on tots els que volem estat
propi hi portaríem els diners. La política del banc seria -a banda de guanyar
diners, imprescindible per un banc i per qualsevol negoci, és clar!- tractar bé
el client. No com un número, no només com una font de beneficis, no fent-lo
esperar hores a la cua si no té cita prèvia -aquest no és un privilegi a l’abast
de tothom-, no carregant-lo amb qualsevol producte quan el client no ha anat a
comprar-lo, no parlant-li en castellà sigui quina sigui la seva llengua -també
sigui quina sigui la llengua de l’empleat-. A vegades tinc un déjà vu: hem
tornat a aquell moment en que parlar català feia provincià i pagerol??? També
hauria de fer promesa de lleialtat i no anar-se’n quan van maldades. Bé, doncs,
si el banc compleix aquests requisits i a més a més té una bona xarxa de
caixers, jo poso la mà al foc que no només ens en faríem clients els que volem
l’estat propi. La millor publicitat és la bona feina, sempre ho he dit, i si la
bona feina facilita la vida a les persones, tot i amb idees diferents, encara
més.
Una
altra idea que he tingut a l’ombra dels darrers rebuts de la llum i el gas: ens
manca una companyia energètica pròpia. D’energia neta i verda, però neta i
verda de veritat. M’ha semblat escoltar darrerament que l’energia nuclear és
neta. No sé si se li hauria d’afegir algun altre requisit a la nostra
energètica. Potser que no fos una arma letal. Com que no he aprofundit gaire no
m’estendré per no espifiar-la, però crec que amb la solar i l’eòlica per
començar ja estaria bé. La iniciativa podria ser privada, però d’alguna manera
s’haurien de poder regular els preus perquè no ens passi mai més el que està
passant ara, o sigui, un grapat de lladres pocavergonyes, a qui se’ls sobreïxen
els beneficis per les orelles, i moltíssima gent que es mor de fred perquè li
han tallat el subministrament o perquè tenen més por de la factura que de les gèlides
temperatures a dins de casa.
I
la darrera! Aquesta ja fa temps que em ronda. Per ser exactes més de quatre
anys. S’ha de crear una escola de jutges a Catalunya. Com és que no hi ha, o hi
ha tants pocs, jutges catalans? És per manca d’al·licient o per manca de
facilitats en la preparació per ser-ho? A veure, no vull dir que si alguns
jutges -del 13, del Suprem, del TSJC- haguessin estat catalans, als represaliats
els haguessin donat un premi, però no ho sé, tinc la intuïció que les coses
haurien anat d’una altra manera. No crec que els catalans que estudien Dret
tinguin res en contra de arribar a la judicatura, per tant només puc pensar que
el fet que no s’hi posin només és perquè no tenen facilitats per formar-se en
aquest càrrec-rang. I més ara que ja s’ha vist qui mana aquí! Que no soc
precisament jo, per molt que gallegi des del meu blog a l’ombra.
