UNS ALTRES NENS

 

De tots els anys que fa que celebro el Dia de la Poesia, aquest ha estat el més bonic de tots. A l’escola de l’Elna, la meva neta pels no iniciats en aquest blog, van demanar a pares, avis i família tota si volien anar a llegir poemes a l’escola el dia 21 de març. I jo que soc complidora de mena, bona iaia i que allà on hi hagi promesa de paraules, allà que me’n vaig, em vaig preparar uns quants poemes i de dret cap a l’escola. Em pensava que m’hauria d’obrir pas a cops de colze, però només jo havia acudit a la crida de la classe de l’Elna, per la qual cosa la mestra, Pilar, m’ho va agrair molt i jo em vaig sentir única, perquè ho era, és clar.

      Quina xalada veure l’atenció dels nens, com atenien a tot el que deia la mestra, com responien als meus comentaris, quin respecte i quines ganes de fer-ho bé!

El darrer poema a llegir era “Primavera” de Miquel Martí Pol. Mentre l’escoltaven s’havien d’inspirar, dibuixant i pintant allò que el poema els suggeria. Em va semblar dificilíssim que els vinguessin les idees simplement escoltant, i només escoltant, el poema una vegada o dues. Sí que el poema era molt descriptiu, però tot i així, jo trobava costós el que se’ls demanava. Parlava d’una oreneta que ja arribava, d’un pont, d’un home que treballava, d’un riu, d’una plaça... L’oreneta i el pont no van faltar en cap dels dibuixos. Em vaig anar passejant per totes les taules i mirant-me’ls un a un i vaig veure que cada nen hi donava el seu toc personal. Un hi posava més elements, l’altre més detalls en cada element, l’altre més color..., però cap d’ells va deixar la làmina en blanc. Trobo un encert això de posar els nens en taules de grup i no en aquells pupitres solitaris de la meva infantesa. Penso que per poca imaginació que es tingui, és molt difícil que no s’activi la imaginació veient treballar els companys. Va ser una estona molt gratificant i en guardo un record que, si no pateixo cap problema d’aquests de memòria, segur que serà per sempre.

Tornant cap a casa, m’arribava la inevitable associació d’idees. Una d’elles, la que m’altera el son tot sovint: veient tanta innocència, candor, obediència i desig de complaure, em pregunto en quin moment deixem de perdre aquests valors. Perquè està clar que no podem conservar-ho intacte a mesura que creixem, si no volem ser engolits per les feres d’aquesta selva on habitem. Però què és el que ens passa per anar del blanc tan pur al negre tan tenebrós? Per quins laberints hem de transitar per canviar aquell estat d’innocència per l’estat de depredació a què arriben alguns? Quina baixada als inferns han fet algunes “persones” per convertir-se en alimanyes sense entranyes que juguen amb les vides humanes com si fossin brosses a treure del mig amb un cop d’escombra? I tot per un tros de terra miserable, el d’un país que de tant petit en diuen Franja. També, inevitablement vaig pensar en les seves víctimes, tants i tants nens com els que vaig poder gaudir a la classe de l’Elna. Tants que hauran mort, que hauran quedat mutilats, que s’hauran quedat desemparats i sense ningú, mentre la resta del món es mostra, no diré impassible, però sí impotent per fer-hi res. Em pregunto si serà lícit que aquests nens covin ressentiment i venjança. Amb tot el que estan vivint, com podran, com voldran tenir pau en el seu cor?

      No volia acabar aquest post així. Vull quedar-me amb el bon record del Dia de la Poesia a l’escola de l’Elna, però no puc oblidar la tirania i l’abús, la terrible injustícia que els ha tocat viure a alguns nens, uns altres nens, només pel fet d’haver nascut en un punt concret del planeta. I no soc gaire religiosa, però si la poesia també és desig, desitjo que aquest deu que tant invoquen els seus botxins els toqui, mal sigui amb foc que fongui la indiferència del seu cor glaçat.

Aquí, la improvisada rapsoda major 

JO, ASSESSORA A L'OMBRA

 

                              

I com m’ha agradat de saber que si jo manés, tothom, tothom, em deixaria manar de bona gana! Des que ho sé, no he tingut res més que bones idees. Però ho vull aclarir: jo no vull manar directament. Jo vull ser assessora a l’ombra i que manin els altres. Que manin el que jo hagi suggerit, és clar! Per no ser ambiciosa no vull ni que em tinguin en nòmina. Si em paguen en sobres, ja em conformo, que si són uns bons sobres ja donaran per un bon pla de pensions. Ara bé, si hi ha algun problema amb els meus suggeriments, sens dubte mal interpretats pels manaires, el marró per a ells, eh? Per a ells, que són els de la foto, els que brillen amb llum pròpia, i no com jo, que em mantindria a l’ombra, sense cap ànsia de reconeixement.

I després d’aquest aclariment-animalada que acabo de fer, passo a exposar alguna de les meves bones idees.

Ara que de seguida, de seguida, tindrem una vacuna Covid catalana -Hipra em sembla que es diu la farmacèutica, molt bé!- jo voldria demanar un banc català. Sí, allò que es va parlar com de passada en la darrera campanya electoral a Catalunya i ja mai més se n’ha sentit a dir res. Seria un banc on tots els que volem estat propi hi portaríem els diners. La política del banc seria -a banda de guanyar diners, imprescindible per un banc i per qualsevol negoci, és clar!- tractar bé el client. No com un número, no només com una font de beneficis, no fent-lo esperar hores a la cua si no té cita prèvia -aquest no és un privilegi a l’abast de tothom-, no carregant-lo amb qualsevol producte quan el client no ha anat a comprar-lo, no parlant-li en castellà sigui quina sigui la seva llengua -també sigui quina sigui la llengua de l’empleat-. A vegades tinc un déjà vu: hem tornat a aquell moment en que parlar català feia provincià i pagerol??? També hauria de fer promesa de lleialtat i no anar-se’n quan van maldades. Bé, doncs, si el banc compleix aquests requisits i a més a més té una bona xarxa de caixers, jo poso la mà al foc que no només ens en faríem clients els que volem l’estat propi. La millor publicitat és la bona feina, sempre ho he dit, i si la bona feina facilita la vida a les persones, tot i amb idees diferents, encara més.

Una altra idea que he tingut a l’ombra dels darrers rebuts de la llum i el gas: ens manca una companyia energètica pròpia. D’energia neta i verda, però neta i verda de veritat. M’ha semblat escoltar darrerament que l’energia nuclear és neta. No sé si se li hauria d’afegir algun altre requisit a la nostra energètica. Potser que no fos una arma letal. Com que no he aprofundit gaire no m’estendré per no espifiar-la, però crec que amb la solar i l’eòlica per començar ja estaria bé. La iniciativa podria ser privada, però d’alguna manera s’haurien de poder regular els preus perquè no ens passi mai més el que està passant ara, o sigui, un grapat de lladres pocavergonyes, a qui se’ls sobreïxen els beneficis per les orelles, i moltíssima gent que es mor de fred perquè li han tallat el subministrament o perquè tenen més por de la factura que de les gèlides temperatures a dins de casa.

I la darrera! Aquesta ja fa temps que em ronda. Per ser exactes més de quatre anys. S’ha de crear una escola de jutges a Catalunya. Com és que no hi ha, o hi ha tants pocs, jutges catalans? És per manca d’al·licient o per manca de facilitats en la preparació per ser-ho? A veure, no vull dir que si alguns jutges -del 13, del Suprem, del TSJC- haguessin estat catalans, als represaliats els haguessin donat un premi, però no ho sé, tinc la intuïció que les coses haurien anat d’una altra manera. No crec que els catalans que estudien Dret tinguin res en contra de arribar a la judicatura, per tant només puc pensar que el fet que no s’hi posin només és perquè no tenen facilitats per formar-se en aquest càrrec-rang. I més ara que ja s’ha vist qui mana aquí! Que no soc precisament jo, per molt que gallegi des del meu blog a l’ombra.