De
tots els anys que fa que celebro el Dia de la Poesia, aquest ha estat el més bonic de tots. A l’escola de l’Elna, la meva neta pels no iniciats en aquest blog, van
demanar a pares, avis i família tota si volien anar a llegir poemes a l’escola
el dia 21 de març. I jo que soc complidora de mena, bona iaia i que allà on hi
hagi promesa de paraules, allà que me’n vaig, em vaig preparar uns quants
poemes i de dret cap a l’escola. Em pensava que m’hauria d’obrir pas a cops de
colze, però només jo havia acudit a la crida de la classe de l’Elna, per la
qual cosa la mestra, Pilar, m’ho va agrair molt i jo em vaig sentir única,
perquè ho era, és clar.
Quina xalada veure l’atenció dels nens, com atenien a tot el que deia la mestra, com responien als meus comentaris, quin respecte i quines ganes de fer-ho bé!
El darrer poema a llegir era “Primavera” de
Miquel Martí Pol. Mentre l’escoltaven s’havien d’inspirar, dibuixant i pintant
allò que el poema els suggeria. Em va semblar dificilíssim que els vinguessin
les idees simplement escoltant, i només escoltant, el poema una vegada o dues.
Sí que el poema era molt descriptiu, però tot i així, jo trobava costós el que
se’ls demanava. Parlava d’una oreneta que ja arribava, d’un pont, d’un home que
treballava, d’un riu, d’una plaça... L’oreneta i el pont no van faltar en cap
dels dibuixos. Em vaig anar passejant per totes les taules i mirant-me’ls un a
un i vaig veure que cada nen hi donava el seu toc personal. Un hi posava més
elements, l’altre més detalls en cada element, l’altre més color..., però cap
d’ells va deixar la làmina en blanc. Trobo un encert això de posar els nens en
taules de grup i no en aquells pupitres solitaris de la meva infantesa. Penso
que per poca imaginació que es tingui, és molt difícil que no s’activi la
imaginació veient treballar els companys. Va ser una estona molt gratificant i
en guardo un record que, si no pateixo cap problema d’aquests de memòria, segur
que serà per sempre.
Tornant cap a casa, m’arribava la inevitable
associació d’idees. Una d’elles, la que m’altera el son tot sovint: veient
tanta innocència, candor, obediència i desig de complaure, em pregunto en quin
moment deixem de perdre aquests valors. Perquè està clar que no podem
conservar-ho intacte a mesura que creixem, si no volem ser engolits per les
feres d’aquesta selva on habitem. Però què és el que ens passa per anar del
blanc tan pur al negre tan tenebrós? Per quins laberints hem de transitar per
canviar aquell estat d’innocència per l’estat de depredació a què arriben
alguns? Quina baixada als inferns han fet algunes “persones” per convertir-se
en alimanyes sense entranyes que juguen amb les vides humanes com si fossin
brosses a treure del mig amb un cop d’escombra? I tot per un tros de terra
miserable, el d’un país que de tant petit en diuen Franja. També,
inevitablement vaig pensar en les seves víctimes, tants i tants nens com els
que vaig poder gaudir a la classe de l’Elna. Tants que hauran mort, que hauran
quedat mutilats, que s’hauran quedat desemparats i sense ningú, mentre la resta
del món es mostra, no diré impassible, però sí impotent per fer-hi res. Em
pregunto si serà lícit que aquests nens covin ressentiment i venjança. Amb tot
el que estan vivint, com podran, com voldran tenir pau en el seu cor?
No volia acabar aquest post així. Vull quedar-me amb el bon record del Dia de la Poesia a l’escola de l’Elna, però no puc oblidar la tirania i l’abús, la terrible injustícia que els ha tocat viure a alguns nens, uns altres nens, només pel fet d’haver nascut en un punt concret del planeta. I no soc gaire religiosa, però si la poesia també és desig, desitjo que aquest deu que tant invoquen els seus botxins els toqui, mal sigui amb foc que fongui la indiferència del seu cor glaçat.
 |
| Aquí, la improvisada rapsoda major |
